DOS EXEMPLES.

A l’estiu passa molta gent per l’Ampolla, aquest dies he tingut el gust, el plaer d’estar una bona estona amb un amic al que admiro; Salvador Pallarès. Un molt bon alcalde, a qui la matemàtica post electoral l’ha allunyat de l’alcaldia. Hem xerrat, platicat, predicat, xiuxiueixat de tot. Sobretot, com no, dels nostres pobles. L’he vist animat, positiu com sempre dispost a treballar a favor del seu poble amb rigor jurídic i tenacitat política. Es lamenta de l’actitud obstruccionista, poc respectuosa amb els drets de l’oposició i per extensió de la gent: La situació recorda temps passats al poble, conclou. Em demana, però, gestions en positiu per tal de millorar els servei sanitari, la cobertura mèdica del poble. El Perelló té sort d’haver tingut un dels millors alcaldes del territori i té sort de tenir-lo com regidor.

Poques hores després tinc la sort de passejar am Rosa Clara Prades cap de llista a Tivenys, també esta animada, il·lusionada amb el poble. És una persona amb un cap ben moblat, preparada, intel·lectualment capaç. Té molt clar el que vol dir respecte democràtic i coincideix amb Salvador amb el poc respecte a les formes i als drets de oposició i dels ciutadans , també té molt clar els mecanismes que un estat de dret, sense dret no hi ha democràcia, ni societat civil. El caciquisme fa molt temps que ha canviat de bàndol, ara ja és patrimoni de l’esquerra conservadora. A Clara la constància li donarà la victòria estic convençut. Ja ha ficat en marxa un bloc , http://www.ciutivenys.blogspot.com/ jove, ric en continguts; l’article de les banderes és un bon exemple. Com Salvador em demana gestions en positiu, prop de la Diputació per les associacions. Tivenys té sort de tenir a Clara a l’oposició.... avui, demà la tindrà inevitablement com alcaldessa.

MAL CRÒNIC.

A través de Fil Directe ens arriben un parell de preguntes i aportacions, coincideixen en comentar les imatges de Nunca Mais, valoren el dany que va representar el Prestige per Galícia. La pregunta que ens fan és si creiem que és comparable?.

No, no és comparable, el dany del Prestige és més punyent però menys perdurable, el Prestige va ser un accident.

Estem convençuts que el dany que produeix la situació a/de Catalunya és crònic, afecta a la pròpia concepció de la societat civil i la imatge del propi país. Hem passat de ser un país paradigma del lideratge i la modernitat a tenir una imatge tercermundista. El catalanisme polític i social, tardarà molts anys a refer-se. No, no és comparable és molt pitjor el govern Montilla.

RABIOSA ACTUALITAT.

Jo desconfio de tots els “sistemàtics” i m’aparto del seu camí. La voluntat de sistema és una falta d’honestedat.

Fiedrich Nietzsche; el crepuscle dels ídols o com es filosofa amb el martell.

“Aquest aire presumptuós que s’adquireix amb motiu d’una gran calamitat.....”
E. M. Cioran : Aquest maleït jo.

Ebrediputats desmentim que els anteriors aforismes es refereixin a cap polític en actiu, en cap cas ni al Honorable Montilla, ni a la ministra de Foment.
Ara bé , creiem que són d’una rabiosa actualitat.

INDIGNACIÓ; INDIGNITAT.

Em desperto, esmorzo amb l’article del president Montilla. TVE 3 em fa un resum, la culpa no és del Cha, Cha, Chat : és de PP i CIU; en plata “a reclamar al maestro armero”.

Faig un ràpid recorregut per blocs, webs i premsa: Tres conceptes es repeteixen sense excepció, els de paciència, vergonya, indignació.

Montilla amb un article al Periodico, trenca el vergonyós silenci en que s’havia instal·lat; ho fa sense assumir cap responsabilitat, no dona cap solució.

Ara ens diu una cosa que ja sabíem; el procediment i el resultat del Nou Estatut és bo i és just. Afegeix: “Muchos de los adversarios del Estatut se rasgaron las vestiduras, porque se incluía como disposición adicional..., la obligación que tomaba el Estado de invertir en Catalunya, a través de la ley de pressupuestos y durante siete años, un importe equivalente a la aportación que Catalunya realiza al conjunto del PIB español.”

Acte seguit culpa CIU, seguint el rastre dels coneguts politics “carques- conservadors” del PSC Sr Zaragoza i Joan Ferran; “ años de abandono de la inversion i el mantenimiento”. INDIGNE, indignitat: D’aquí ve la indignació, és indigne d’un president amagar-se i no assumir responsabilitats, és indigne mentir i/o enganyar. Montilla sap que l’obligació d'invertir d’acord al PIB aportat i durant set anys és gràcies a CIU i Artur Mas, l'acord que ell amb tant de cinisme ha criticat en seu Parlamentària.

Montilla sap que l'inversió de l’Estat mai ha igualat la del PIB, mai, ni en temps del PSOE ni del PP. Tot i l’exigència permanent de CIU i els nacionalistes. Sap que els anys que ell VA SER MINISTRE es va seguir amb la mateixa mancança, sap que fins ara ni ell, ni el seu partit tenien intenció de complir amb Catalunya i la disposició del Nou Estatut. A partir d’ara ho veurem. Jo ho dubto.

(Ara, té la cara dura de culpar altres?) INDIGNE.

Quan al manteniment i el paper de l'ajuntament de Barcelona no vull ni parlar. Per a què? Quan a les esmenes que el propi sr. Montilla va presentar a l'Estatut sí que voldria parlar, però, per a què ?

Dins d’uns dies hauré de compartir espai amb aquest senyor al Parlament. Tindré el respecte institucional que em pertoca, no per ell, per mi i el que represento. Em costarà, però, compartir espai: És ell qui no respecta, ni el que és, ni el que representa, ni el que sóm, ni el que representem. No respecta als catalans, no respecta als diputats... ens pren per ases, o per tontos.

JA PROU !!!! Vull respecte i solucions. No podem seguir així, ja no es tracta de denunciar que el rei va nu, ja no es tracta de denunciar les mancances d’un president incompetent. Arriba l’hora de vestir al rei; va arriban l’hora d’exigir un president de debò, amb una actitud digna. No sé com, ni quan però hem de prendre totes les mesures parlamentàries possibles, TOTES, per restituir la dignitat a la presidència, per restituir-nos la dignitat a tots plegats. La indignació dels ciutadans és legitima, que la paciència no ens faci, també, a nosaltres INDIGNES.

NO ESTABA MUERTO , ESTABA DE PARRANDA.

Avui hem tornat a ser-hi, demà un altre cop. Els “incidents “, “accidents”, col·lapses, embussos, apagades, ja formen part de la quotidianitat més quotidiana.

Se’ns ha volgut vendre el silenci, la discreció com una virtut del govern i del seu president, certament , el millor que li pot passar a un govern és passar desapercebut, la discreció. Aplicar la cura sense que es noti el “cuidado”. Que les coses funcionin per sí soles.

No és el cas, el silenci del govern i el del seu president són una demostració de la seva concepció de país i de govern, de la seva incapacitat per assumir responsabilitats.

Ens ha volgut recordar situacions passades, mai, mai el President de Catalunya hagués permès una reiteració tan constant d’incidents sense exigir una resposta i una presència permanent de TOT , TOT el govern .

Els que ho vivim des d'administracions locals des dels ajuntaments, sabem fins quin punt es retarden els expedients , fins quin punt el govern no hi és. Sóm alcaldes de pobles petits i no ens anem de vacances fins final de mes, i quan tornem trobarem retards, manca de criteri, el silenci no és virtut: És silenci, manca de voluntat de govern.

No, no és una virtut, no és un silenci, no és discreció: És una absència, un abandó, una denegació d’auxili; una íntima concepció de Catalunya, una forma d’exercir aquest govern, creuen que poden estar tranquils i deixar el país en mans d’altres administracions que assumiran responsabilitats per ells, creuen que Catalunya pot estar sense govern i que no passa res.

Senzillament; pel fet d’assumir responsabilitats, d’estar present, pel fet de creure en Catalunya, pel fet de tenir autoestima, sentit de la responsabilitat i de la vergonya, pel simple fet de saber que tenim i volem la GENERALITAT: Un Govern de CiU, en pocs mesos milloraria, millor dit no hauria deixat que les coses arribessin aquí. La bel·ligerància contra la fatalitat i l’autocomplaença són una necessitat urgent. Me’n dono vergonya.

Conec l’Artur Mas, he compartit govern com a Delegat i la seva autoexigència, el seu concepte de govern i de País l'ha demostrat en múltiples situacions, en les nevades, els aiguats, en els incendis, en l’actitud d’oposició, en la concepció de l’esforç i de la responsabilitat.

Ara, tenim un silenci culpable, un govern desaparegut, absent del país, sense voluntat de govern: Sense sentit de país.

Ja li canten:
No estaba muerto, no, no, estaba de parranda...
Y no estaba muerto, no, no, estaba tomando cañas..

LA CULPA ÉS DEL CHA CHA CHAT.

“Juro o prometo, per la meva consciència i honor”, que tenia prevista aquesta entrada per reivindicar el paper de CIU en torn a les infraestructures. Era fàcil preveure que finalment, els blocs, els politics , els comentaristes del PSC i restes de l’anomenada esquerra, culparien a CIU del mal del món. “Lo dimoni sempre és lo dimoni".

Estem tots tan avesats, que no fem cas, ja sabem que en política, la nostàlgia o la crítica del passat sol ser sintoma d’un frustrat present. Qui té present i projectes de futur no sol perdre el temps amb el passat , ni per mal ni per bé.

Afirmo. “Si CIU governés els problemes es resoldrien millor”. Afirmo. “En pocs mesos de govern de CIU , tornariem a recuperar l’autoestima i parlariem de futur en lloc de lamentar el pressent i manipular el passat”. “A las pruebas me remito”.
Mai m'ha agradat “l’autobombo” ni el treure pit, però quan tan reiterativament se’ns vol desqualificar miro per la finestra i em sento orgullós del que hem fet, del que fem, del que sóm.
Miro i veig : 1981 metge, els consultoris locals eren un desastre, el meu a l’Ampolla no tenia aigua potable. Les competències eren de l’estat. Al 83 es va crear l’ICS, entre el 83 i el 90 es crea la xarxa hospitalària d’utilització publica(XUHP) , s’inicia las reforma de l’atenció primària . 1990 la Llei d’Ordenacio Sanitària de Catalunya, model sanitari Català. Del 90 al 2003. Un model exemplar , referent a tota Europa. Hospitals, Centres d’atenció primària.

Miro i veig: Al meu poble: Sortida d’autopista A-7, inversió més de 1700 milions (del moment) més de 1 kilo per habitant. Port de l’Ampolla , ampliació i millora tan prompte la Generalitat va tenir competències. Clavegueres. depuradora, ponts del tren, escoles, guarderia , casal etc etc. No ho faré llarg , em sento orgullós de l’ajuntament, de la meva gent i de CIU. Quin alcalde em pot donar lliçons? N'hi ha però són de CIU.

Fins als finals del 80 principis dels 90 no es transfereixen les competències en matèria de transport. El PSOE , discuteix finançament i inversions. Després el PP també.

Tot i això a les Terres de l’Ebre s’obre l’Eix de l’Ebre. L’autovia Tortosa- Aldea és un fet. En la meva etapa de delegat es concreta la segona fase de l’Autovia , millorant-se l’enllaç amb Campredó. 11 anys, ens diuen. Sí, cert, però no fem trampa, les grans infraestructures tenen llargs temps de realització (la línea 9 del metro 18 anys . El 4art cinturo batrà records, l’AVE.... el tercer carril, Tarragona etc). La segona fase es concretà en poc temps, es superen problemes tècnics ràpidament. Caldrà un dia fer un repàs de qui i perquè ficaven pals a les rodes , quin era el paper de l’ajuntament socialista de Tortosa. S’inicia el polígon Catalunya sud. Tram Garcia Ascó. Estació Mercaderies, invertim al casc antic amb les delegacions, Palau Abaria, compra dels Locals a Cambra de comerç per tal de facilitar inversió de la nova seu; 23 mil milions liquidats en un any, podria afeixi un llarg etc. Quin Delegat em pot donar lliçons,(en infraestructures) n'hi ha.....però són de CIU.

Orgull, sí orgull, al Parlament la consellera Geli ens recordava que els consultoris locals no estaven informatitzats, les escoles sí. Orgull, sí orgull: Ni aigua teniem, ni consultoris i ara ens reclamen ordinadors. Tinc la sensació que hi ha qui ens reclamava llum abans d’inventar-se la electricitat. Però tinc una seguretat: Comparem, dia a dia , poble a poble, delegació per delegació, actiu per actiu, alcalde per alcalde, inversió per inversió. Comparem.Per això 23 anys, per això tornarem.

Fem, tenim projectes; ens responsabilitzem del futur, sóm de CIU: El que no es fa bé a l’Ampolla, és culpa meva.

A Catalunya la culpa és del CHA , CHA , i dels CHAT,s.

INFRAESTRUCTURES; TERRES DE L'EBRE.

Cada vegada que parlo o sento parlar d’infraestructures, d’acords, de retards, d’embussos. No puc evitar pensar en TTEE. Aquí ni rodalies tenim, els trens passen i no paren. Les infraestructures porten més retard que els trens.

Tant en la meva etapa de Delegat, com d’alcalde he intentat accelerar les inversions a casa nostra . La sortida de la A7 a L’Ampolla, l’autovia Tortosa, els projectes de carreteres a Terra Alta, Arnes o Batea, el polígon Catalunya Sud, l’estació de mercaderies a l’Aldea, Etc.

Cinc anys després el retard s’acumula, les xifres d’inversió a l’Ebre empitjoren, l’espera és de tren de regionals, retards acumulats, aquí ja ni protestem: el desdoblament de l’eix de L’Ebre, l’anella viària del Delta, l’Euromed, el desdoblament de la 340, els peatges, la regressió del Delta, el desplegament tecnològic etc. etc.

Si encara han de discutir de l’AVE , del Quart cinturó, de la connexió en França .... De “natros” quan se’n recordaran?.

EL MEU AMIC ; JORDI GUILLOT.

Les amistats que es forgen de jove no s’obliden mai. Vaig conèixer a Jordi Guillot, als primers anys 70 a una manifestació a les Rambles. De les dures, després ens vèiem regularment a la Facultat de Medicina, compartiem militància, amics, diversions i esperances. Ens apreciem, jo al menys l’aprecio .

Jordi, en roda de premsa insta al PSC i ERC a accelerar un acord sobre les grans infraestructures:

“Amb l’objectiu de posar fi a la “greu situació” que pateixen les principals infraestructures de Catalunya, Rodalies de Renfe, aeroport, autopistes i la xarxa elèctrica,que estan provocant un “profund malestar” en la ciutadania. Jordi Guillot, secretari general de ICV, en declaracions a ACN, ha instat a ERC i PSC a accelerar el diàleg sobre les grans infraestructures, especialment el 4art cinturó i la connexió elèctrica amb França.”

Quatre anys de govern tripartit, dos pactes després, s’ha de “accelerar” el diàleg intern del govern. Coneixent a Jordi, deu patir, l’ineficacia del govern del que ICV forma part, el té que fer patir. Deu patir per haver de fer declaracions, reclamant que el govern tingui un acord sobre infraestructures. Quatre anys de govern sense acord en tema tan sensible com infraestructures fan mal .... i tan que fa mal, que ho preguntin als ciutadans, als atrapats a la AP7, als sense llum, als usuaris del tren.

En fi, tinc la sensació que als 70 ja teniem un acord. De veritat aprecio a Jordi. Lamento, però , el gran fracàs que és el tripartit.

Tanta protesta, per a tan poca proposta.

Cansat de més de 20 anys d'oposició, el PSC es va apuntar a totes i cadascuna de les protestes i plataformes que es van crear a Catalunya. Tan prompte veiem la Tura, “Madre Teresa” dels peatges, com a Maragall a Miravet. Van alimentar les protestes contra la Enron a Móra, los micos a Camarles, les Gavarres, Girona i el Pirineus, PHN i NPH,el 4rt cinturo, les nevades. Totes les plataformes els hi semblaven poques i tèbies. Xavier Pallarès ho denunciava, feia públic un paper intern dels socialistes que parlava de tècniques electorals americanes. Molts de focs,a molts llocs,per desgastar el govern , NIMBY i no nimby, cultura del no i dels “No-no-i-nos”.

Ara, què? Ara es troben atrapats pels seus aliats, més radicals , per les seves protestes. Ara , els hi sobren la cultura del no i les plataformes, però són els seus, als qui van alimentar i fer grans.

Callen,perquè no poden parlar , no donen solucions perquè no en tenen. Necessiten temps per refer discurs, només els preocupa el poder. Mentre Catalunya pateix les conseqüències de tanta protesta i tan poca proposta.

NINES RUSSES : MOLL DE L'OS.

Al joc de les nines russes hi ha un moment que arribes al moll, una petita i compacta nina; el moll de l’os.

Tenia un mestre, em deia : Quan vulguis saber qui té raó, no miris el que diu; mira el que fa, mira el que passa i mira la correspondència entre el fer,el dir, el desig i la realitat. El moll de l’os.

En els debats en torn a temes ecològics, què ens mou? Què mou cadascun? On situa cadascun el moll?

Aquí al bloc, als diversos blocs i fòrums ho veiem. A uns els mou la protesta, a altres la proposta. Uns entren al drap del Golf i ni entren a la discussió de la contaminació per nitrats; denuncien l’excés de producció d’energia a TTEE, ni entren en la modernització de unes estructures agrícoles obsoletes. El seu moll de l’os és la protesta. Útil protesta, però sense proposta.

Quan et queda l’ultima nina del joc rus; de quina pasta està feta?

Ara, aquets dies hem vist l’apagada a Barcelona i com darrera l’apagada, gran part de l’opinió publicada reclamava inversions. Les plataformes de la MAT ho tenen malament, ha estat suficient una apagada per a que molts simpatitzants de la protesta, ara estiguin per la proposta. Nosaltres sempre hem estat per la proposta que té en compte la protesta.... o al menys,en part.

Si un dia , un any de sequera es queden, es queda Barcelona sense aigua ?????....

Algú ens preguntava, quina és la nostra posició?. L’Ebre a estes alçades és conca deficitària, receptora, al menys estacionalment, no dadora..... Sempre hem dit Roine. Dessaladores, per què no? Les dessaladores necessiten molta llum i..... la MAT. Per tant Roine. Si un dia es talla l’aigua a Barcelona, que dirà l’opinió publica i publicada? Quan durarà la protesta? Quina serà la proposta? : nines russes, aquest és el moll de l’os.

HAMILTON & ALONSO:

Formula I:
Gran premi d’Hongria. Guanya Hamilton , després d’una decisió dels despatxos, que arrabassà la pole a Alonso.

Els comentaristes espanyols no discuteixen ni la legalitat ni la legitimitat de la victòria, discuteixen les formes, consideren que esta en perill l’essència de l’automobilisme d’alta competició. No, aquestes formes no em són simpàtiques.

Per altra part Alonso em resulta un pel o un molt prepotent. Tampoc m'és simpàtic. Com sóc un xic polític, no puc evitar assimilar-ho amb el panorama polític propi i penso en la sort de ser perifèric mediterrani i tenir més opcions per triar. De sobte em veig pensant: Qui seria Alonso i qui Hamilton? PSOE- PSC O PP? Penso tant si val, és un problema espanyol, aquí l’important és qui els pot fer ombra, qui pot fer canviar el panorama.

En fi, lectura catalanista i propera a Ferrari . (Ho sento per Robert).

HEM BATEJAT DÍDAC.

Ahir, a les 9 de la nit i a l’església d’Arnes va ser batejat Dídac Pallarès. L’església, lluïa un magnífic aspecte; la pedra de les parets, l’amplitud de temple, la llum de la vidriera. Recordo l’iniciï de la restauració , la tossuda determinació de Xavi Pallarès, la il·lusió del mossèn, els obstacles dels tècnics de cultura i patrimoni. Avui a Dídac l’hem batejat a un temple millor, més cuidat . Un temple , un poble , que millora cada dia. Dídac , quan es faci gran tindrà més possibilitats, que les anteriors generacions, de viure i viure bé al seu poble. Dídac, quan es faci gran sabrà, que gracies als seus pares i a la gent d’Arnes que creuen i s’entimen al poble, té un temple i un poble millor del que els seus pares es van trobar. Avui hem batejat a Dídac , avui hem renovat una esperança : Felicitats.

NINES RUSSES:

El debat suscitat al bloc en torn al model o models de creixement , a la gestió dels recursos em recorda a les nines russes. Un debat dintre altre, un debat n’amaga un altre. Sorprèn com no s’entra en el debat dels nitrats i la contaminació dels aqüífers. La gestió de l'aigua a lo llarg del riu , els abusos dels qui es diuen defensors de rius i només defensen privilegis heretats del segle XIX.

Les badies estan anòxiques, mortes. La teoria d'algun dirigent , dirigent?..... dels musclaires era, és que: Es necessitava més aigua per netejar-les. Denunciava, afirmava, jurava, que ara baixa menys aigua.

L’aigua que surt a les badies és sempre la mateixa , la concessió dels regants no ha variat en segles , a més esta limitada pel pas soterrat a Tortosa. Sempre ha baixat la mateixa concessió. Què ha variat?. Ha variat la qualitat del aigua i l'us de les badies. Fa uns anys a les badies hi havien poquetes batees de producció de musclos , ara la producció s’ha multiplicat per deu o per vint o per cent. Les restes dels musclos i cloïsses van al fons , la matèria orgànica fermenta , al final anòxia que mata el musclo , que es desgrana, colmata la badia i fermenta; un cicle viciós, agreujat per la mala qualitat de l’aigua contaminada amb pesticides.. Solució? Ordenar la producció, no tirar el musclo al fons, practiques curoses per part dels concessionaris. Fer filtres biològics per tal de millorar la qualitat de l’aigua, regular el reg i les pràctiques agrícoles.

És més fàcil reivindicar la teoria de WC , embruto ,reclamo més aigua i tiro de la cadena.

La defensa de privilegis és reaccionaria. Un debat dintre altre.

Molts no sóm ecologistes. No per creure menys en l’ecologia; sinó per creure més.

Molts denunciavem, denunciem el anomenat socialisme real, voliem la fi del Mur de Berlín, ens oposem a Chavez, Castro etc . No per creure menys en la justícia social, sinó per creure més.

Molts no sóm, no volem ser socialistes. No per creure menys en la llibertat , la igualtat, la justícia social; sinó per creure més.

Nines russes: Un debat, dintre altre debat.

XAVIER BRU DE SALA.

L’article de Bru de Sala d’avui a la Vanguardia em colpeja l’estomac amb força. La tesis central és : tot el que passa a Catalunya és inevitable, indiferent a qui sigui el president , fatal i místicament inevitable, no depèn ni de la gestió, ni de la sort; per tant Montilla no és ni mal gestor, ni té mala sort. Visca Montilla. El que fa fatalment inevitable la situació ve de lluny , en el temps i l’espai. La manca d’inversions crònica , la culpable indiferència de Madrid fan inevitable la situació. Tot peta i tot petarà, sense remei; ara la culpa no és de Montilla. Bo. Bo de veritat. Estant d’acord amb el fet de la manca d’inversió , el dèficit fiscal i d’infraestructures cròniques; no puc deixar de recordar que Montilla va ser Ministre d’indústria a Madrid, com Clos. Mala sort.

Vull aportar una experiència pròpia: Més enllà del lament i dels pressupostos, un Govern , un president, està, estan (entre altres coses) per gestionar el moment i la realitat. Doncs bé, els alcaldes i els funcionaris locals sabem fins quin punt s’ha dimitit de la gestió. En el cas d'Indústria , el delegat del govern a Tarragona passava pels ajuntaments, es reunia i ens reunia a alcaldes a Fecsa o “Eléctrica del Ebro”. Ara, ni els coneixem als delegats o directors. Fa 4 anys – dels quals 2 ja acabats del tot - estan per adjudicar quasi 50 pisos de protecció al meu poble. Els heu vist al govern? . Montilla és el president. Mala sort.

Causes remotes? Ni a rodalies Renfe , ni al Carmel , només cal veure l’informe tècnic judicial. Les causes remotes no són determinants , en cap cas eximirien d’una gestió acurada de la realitat. L’apagada i la seva resolució no s’acceptarien ni a l’últim racó del tercer món. Auto-críticament (ens ho hem de fer mirar) em culpava de no donar prou resposta des de l’oposició.

Bru de Sala em colpeja l’estomac. Em deixa clar una causa que ve de lluny, en el temps i l’espai: Ni Montilla, ni ningú d’esquerres pot tenir cap culpa. L’esperit crític de certs intel·lectuals s’ha rendit, ha claudicat en nom d’un radicalisme fatalista i inactiu. Pàtria o Muerte, Independència o Revulsió .... per després de les vacances, o per quan torni CIU

Montilla, Clos i Zp : Instal·lats, ara i en el temps i l’espai als llocs on es decideixen les virolles. Bru de Sala predicant les vacances permanents, o la revolució a bord d’un veler de nom? De nom: Auxiliar del PSC . Amb aquets intel·lectuals no fan falta causes remotes.

DEBAT I DEBATS.

Hem rebut més d’un comentari, fen referència i dubtant de la nostra voluntat de debat , en torn a actituds i models. Una de les interessants aportacions ens proposa l ‘exemple de Lake District , precisament perquè volem debat sense embuts, publico aquí una de les nostres respostes.

Va haver-hi debat ??

Possibilitat de debatre..... acceptant totes , totes!!! les aportacions en va haver, al CPIDE. Cap més : Llavors, es va invitar a tothom a participar sense que ningú hagués de fer cap renuncia ideològica. No és va voler , al contrari quan junt amb Marta Lacambra varem intentar reunir-nos amb sectors del territori i amb alguns membres de la Plataforma. Se’ns va criminalitzar i perseguir. Jo personalment vaig oferir debatre a Brussel·les amb membres del comissariat de Medi Ambient, i se’ns fustigava. Debatre vol dir acceptar la divergència, no tenir que pertànyer a una església o fundació o visió determinada. És ben curiós ,el CPIDE va impedir donar llum verda al transvasament, sinó incloïa un cabal ecològic a flux continuo i un regim hídric de desembasaments. Les xifres finals eren semblant fins i tot superiors a les de la Comissió de la Sostenibilitat i a més no ens plegàvem a certes hidroelèctriques que volien xifres globals al any, així comptabilitzen els seus desembasaments com cabal ecològic. No, no és va voler debatre o més ben dit es va debatre a crits o com deia Nietzche es “filosofava a martellades". Al final el PP va dissoldre el CPIDE amb el vist i plau del seus teòrics enemics. Debatre sempre, rendir-me mai. Espero que s’entengui com ho dic sense renuncies ni mals humors . Espero, més ben dit no espero, que es recuperin les actes del CPIDE i les discussions amb els sectors fetes de nit, amagatotis i amb amenaces permanents. En fi, tots tenim la nostra visió , t’asseguro que la meva va ser de primera línea. Les pressions del PP i de l’estat moltes. Com pots imaginar tenia el “pes de l’estat” pendent del meu vot de qualitat . Crec sincerament que tot es pot contar com es vulgui , però va ser com va ser. El mateix que el principi d’acord al IDCE, publicat a la premsa i amb un document escrit a ma , on NO podia figurar la paraula transvasament. Aquestes van ser al temps les al·legacions de CIU i mare del CPIDE . Ho deixo escrit perquè així va ser, sense cap pretensió i saben que se’m dirà de tot .. tan val . Debat tot, a tots els fòrums, no nomes a uns de determinats. Quan al model de Lake District, 100 hotels, 100!!! Aquí entre tot el Delta no arribem a 10 i ESCOLES DE GOLF unes quantes , bones infraestructures i comunicacions. Qui no ho coneix pot anar-hi , com model m’hi apunto, però no fiqueu el fre abans de haver començat a caminar; val. Qui vulgui informació a Internet es trobà. Un exemple, Lake District en Cumbria diu en la seva publicitat i desprès d’oferir múltiples activitats : O si se prefiere podemos tomar las cosas con mas calma,optando por alguno de los NUMEROSOS CURSOS de GOLF, pescando.....
Això....... debatem , debatem.

ECOLOGIA O PARTIDISME.?

Ens ha sorprès el gran nombre d’e-mails que hem rebut, la majoria no volen un debat públic, volen no només l’anonimat , també la intimitat. Per què? Quins són els debats prohibits. Quin el tòtem? quin el tabú?.

Intentarem respondre o preguntar-nos alguna qüestió. No tenim totes les respostes, ens agradaria encertar amb les preguntes, començant per les més senzilles, però sense tabús.

Sóm conscients que certs apriorismes determinen el diàleg, per això , la nostra reivindicació de l'oci, del temps lliure com valor.

Té a veure amb el model de societat que vivim i que volem. Paraules majors : Model o models .
En el tema del model, ens definim clarament per la defensa de l'estat del benestar. La democràcia occidental, la res-pública, com a mal menor, com a bé a defensar. Com veieu una ètica socialdemòcrata i si ens permeteu una èpica lliberal....

L’Europa, que molts anomenen capitalista, “d’economia de mercat”, desenvolupada, plena de contradiccions, amb molts defectes, però per nosaltres sense alternativa “real”, amb moltes possibilitats de millora, amb mecanismes de crítica i rectificació, el menys dolent de tots els sistemes.... Molt senzill i simplista...

D’un model agrícola es va passar a un industrial, la ciència, la tècnica ens han portat a una disponibilitat de coneixements, temps i recursos impensable. Una societat, també de serveis i d’oci. El pas d’un estadi a l’altre no ha estat uniforme, les iniquitats ,desigualtats i injustícies permanents. Les millores innegables. Sóm així de ximples.

Però amb modèstia preguntem quin model alternatiu se’ns proposa.......
Oposar-se a una central de cicle combinat a Móra i acceptar-la a Faió què és ?
Reivindicar energia neta i no trobar on ubicar-la, què és ?
El creixement urbà i metropolità a quin model respon??
Continuarem....

EL DRET a L'OCI.

Paul Lafargue, gendre de Karl Marx escrivia cap el 1880 un pamflet titulat el Dret a la Peresa. Una utopia, no entesa ni llavors, ni ara pels socialistes. La tècnica i el capitalisme, ens ha aportat finalment el dret al temps lliure, a l’oci, al jeure i al lleure. Dret irrenunciable dels treballadors, dret humà a la “xalera” .

Cosa de burgesos, això del lleure. La culpabilització del lleure, del temps propi ha estat una constant de totes les ideologies reaccionaries. De tots els carques, tant de dretes com d’esquerres. D’entrada les activitats d’oci no es consideren al mateix nivell de valor, ni ètic ni econòmic que les coses de menjar. Oblidant-se de la màxima progressista que diu: “no sols de pa viu l’home”. Sóm conscients que quan parlem de golf, d’oci, ens trobarem front tots els tòpics de la “carqueria moralista”. Un error freqüent de progressistes sincers, que es deixen dur pel tòpic. Menjar, front oci. “Necessitat primària, front caprici burgés”.

Només la cultura legitima el gaudi??. Nosaltres estem amb Lafargue, l’oci és un dret, produir oci és tan legítim com produir menjar i pot ser més ecològic (de fet l’oci no precisa reciclatge).


Es fa tard, ho deixem. Bona nit. Agraïm les aportacions a la nostra ultima entrada. Interessants , com quasi sempre. Prometem entrar-hi més a fons, sense apriorismes. Amb esperit lliure, esperem el mateix... Ens va la marxa.

ECOLOGIA & ECOLOGISME.II

Ens atrevirem a dir el què cal???

Vivim una situació on es fa difícil dir i reivindicar veritats de Perogrullo. Tenim l’opinió publica i la publicada segrestada o malalta del síndrome d’Estocolm. La Catalunya Cuní : “ Bon dia Catalunya són les 8”. La Catalunya que confon veritat, amb tòpic, notícia amb propaganda, tertúlia amb rosari. La correcció política s’imposa , tots , tots, renunciem a discrepar (de debò) en públic. Qui és va atrevir a defensar l’ENRON a Móra??. Qui s’atreveix a defensar la interconnexió de xarxes d’aigua o elèctriques?? Qui s’atreveix a ficar un mínim de racionalitat en polèmiques com les del Pla Hidrològic o en els tòpics sobre els camps de Golf??.

Una Espanya emergent, que no li fa fàstics al desenvolupament, una València perifèrica disposta a competir com sigui. Front, una Catalunya malalta de tòpics i Plataformes, que confon la necessària consciència ecològica amb l'integrisme ecologista. (Veure el post,l'apagada sideral de 23 juliol)

Aquestes mancances són producte d'aquelles lluites, com volem ressorgir? Si predicàvem – i governem- amb una concepció ruralista que recorda el reaccionarisme del segle XIX. El turisme ha de ser “rural” “ecològic”en lloc de rendible, l’indústria no ha de”molestar” ni tan sols estèticament. L’aigua i l’energia, en lloc de “ser ben gestionades” només poden ser “estalviades”. L’agricultura en lloc de ser rendible i sostenible ha de ser “subvencionada”. Lo... “alternatiu” s’imposa fins i tot en ciència..... i Salut. Les teràpies alternatives salvaran l’ICS?. Ni energia eòlica, ni cicle combinat, ni nuclears , ni xarxa elèctrica , ni d’aigua.....que fa lleig.

Ni infraestructures, ni AVE, ni aeroport, ni hotels, ni golf, ni indústria, ni recerca, etc, etc.

Diem-ho clarament, les plataformes, els agitadors, han arribat al govern , els que se’n riuen del desarrollisme dels valencians, del PIB madrileny, els que es deien independentistes i han acabat subordinant, econòmicament, socialment, políticament, a Catalunya com mai ( El dime de que presumes i te diré de que careces).

Diem-ho clarament, si seguim perdent pistonada la subordinació ens portarà a la submissió de tots els que han renunciat al desenvolupament, la submissió dels pobres. Serem la zona verda de Madrid, el verd dels valencians i en lloc de parlar dels “que maco”, parlarem del “que bonito” en lloc dels Pixa-pins seran “meapinos” , en lloc de Barna. 92, serà la Copa Amèrica i en lloc de Montmeló serà Valencia -. Exagero? Poder sí , però pregunto: No esta passant?

Si no esta passant , callo.

LA CAMBRA REIVINDICA

La Cambra de Comerç de Tortosa, REIVINDICA.

Josep Lluís Mora, president de la cambra tortosina reivindica el desdoblament de l’Eix de l’Ebre , l’estació intermodal de mercaderies, la navegabilitat i d’una manera valenta diu: “A les Terres de l’Ebre, afavorir els camps de golf, prioritari”.
Ens hi apuntem: “Les estacions d’esquí deuen estar on hi ha neu, on neva. Els camps de golf on hi ha aigua.” . Per què es poden fer 4 camps de golf a Port Aventura o als voltants de Barna.? I no a L’EBRE.?
Si s’aprofita l’aigua residual, de depuradora, si la depuradora i el camp ocupen regadiu o arrossar, la petjada ecològica menor és la del golf: Consumeix menys aigua i contamina menys un camp de golf que 2 jornals d’arròs o que la mateixa extensió de regadiu..
Menys ecologistes i més ecologia. A L’EBRE aigua i desenvolupament són compatibles.

UN SIGNIFICATIU "RECULL DE PREMSA"

Als passadissos dels departaments de la Generalitat es comenta aquest dies- segons informa “l’Avui confidencial”- amb estupefacció una notícia. El passat mes d’abril, provinent de “Red Eléctrica de España”, s’incorporava al departament d’Economia, com a director general d’Energia i Mines, Agustí Maure Muñoz. Maure havia esta anteriorment secretari i tècnic de Presidència i virtual número dos de Red Elèctrica.
( L’Avui, 28 de juliol 2007)


Luis Atienza: President de Red Elèctrica de Espanya. - Ex ministre socialista – (Informació extreta del Avui i la Vanguardia 28 de juliol 2007).


F. Narvaez (PCS) : “La oposición defiende los intereses de las empresas privadas”. (De la Vanguardia. Sábado 28 de julio 2007)

Imma Mayol “acuso a CiU de hacer terrorismo politico”.(La Vanguardia 28 de juliol 2007)

Així són les coses, així són ells, allí i aquí, ara i abans: Quins ous que tenen!!!!!!
( Ebrediputats, dixit.29 juliol 2007 ).

ECOLOGIA O ECOLOGISME?

Torno a la noticia de la contaminació per nitrats. Em sembla molt significativa.(Veure el post anterior) Crec sincerament que avui cap administració responsable pot prendre decisions al marge de l' ecologia. Altra cosa és l’ecologisme que vol transformar la ciència en ideologia, moral i politica. Si actuéssim d’acord amb els coneixements i necessitats ecològiques, l’energia eòlica no tindria problemes d’ubicació. La discussió en torn a les energies inclosa la nuclear, serien més serenes . El CPIDE hagués solucionat el tema dels nitrats i el cabal ecològic del riu avui seria un fet, el preu minso. Els ecologistes? ho van impedir . L’ecologisme és l’enemic de l’ecologia, com el integrisme és l’enemic dels valors. Deixo la noticia dels nitrats per reflexió de qui vulgui : Dogmàtics , integristes i altres ...istes: Abstenir-vos.

A L'EBRE, UNA NOTICIA INTERESSANT:

La CHE detecta cinc aqüífers contaminats per nitrats d’origen agrari. “La publicació del mapa es va rebre amb sorpresa”. “Víctor Gimeno ,desconeixia la voluntat de la CHE de donar a conèixer l’informe” Diuen els diaris.
Quan el CPIDE va intentar elaborar un Pla de Protecció del Delta i el riu. Tot i els diversos intents d’evitar que ens reuníssim amb sectors socials o que ho féssim a Brussel·les amb les nostres institucions ( les de tots), es va avançar , (amb contacte en sectors i experts) dibuixant un mapa de mala gestió de l’aigua . Recordo i ho he explicat abastament, com el reg de moltes zones agrícoles es seguia fent a manta, sense concessions ben quantificades, a precari(30% d’aigua evaporada). Recordo com en un moment se’m va informar que per menys de 400 ha de cítrics hi havien més de 150 tomes d’aigua, no controlades ni quantificades, aquí al costat de casa. La punta del iceberg aquí, aigües amunt: “L’Antartida”. Reg a manta , abonaments i tractaments obsolets, nitrats "per un tubo”. La proposta era racionalitzar l’ús de l’aigua , millorar les practiques agrícoles instal·lant reg per goteig , optimitzant abonaments i pesticides i buscant alternatives. A lo llarg del Riu, això estalvia tres vegades l’aigua del transvas (que no defensem) i millorava la qualitat del aigua.
La revolució: Traïdors , transvasistes , venuts.
El CPIDE podia i tenia pressupost per afrontar les millores i instal·lacions tècniques. "Venuts, traïdors , ens volen comprar amb compensacions!!". Ni escoltar-los.
La revisió del Pacte de l’Aigua d’Aragó la racionalització dels usos, també protegia els aqüífers. "Traïdor, traïdor calla!!". Sempre he pensat, i comprovat, que la CHE és una estructura obsoleta del segle XIX, però és més transparent que certs interessos. També he sabut que els terratinents i les estructures rurals eren un fre a una gestió moderna de l'aigua. Aquí hem fet primer una revolta pseudo- ecològica que la revolució industrial. Revolució o reacció?? Defensa del riu o de certs privilegis en torn al riu.?? Ecologia o ruralisme reaccionari?? En tot cas, esta guerra l’han guanyat els terratinents del Pacte d’aigua d’Aragò , l’ha perdut l’Ebre i els aqüífers..
Tot integrisme provoca, silenci, dogma i moltes temors.
“La veritat ens farà lliures”. “Sense discussió no hi ha veritats”. “La veritat absoluta no existeix”. Jo no estic disposat a callar coses que se com són i que són com són. Un dia parlarem de certes hidroelèctriques i per que no volen un cabal ecològic de flux continu i quins aliats tenen, o de les badies , de Brussel·les etc ..Ara de moment deixeu-me que digui que si hi ha nitrats és perquè volen i els deu anar bé, els va bé.
Traïdors , venuts, .... però ni embusterots, ni muts, ni morts.

TERÀPIES NATURALS, COL·LAPSES I APAGADES

La conselleria de Salut va voler regular la pràctica i exercici de les anomenades teràpies naturals o teràpies alternatives. Ho va fer per Decret, sense el tràmit parlamentari corresponent. Estem parlant d’una qüestió complexa, afecta la Salut de les persones i el paper de l’administració que té el deure de garantir-la.

Ho varem advertir, varem presentar una proposta de resolució per tal de paralitzar el decret i iniciar un tràmit al Parlament de reflexió , discussió i consens. Els grups del Govern no van voler.

En primer lloc, què són practiques alternatives? Quin límit tenen? Qui garanteix la seva innocuïtat?. Segles de obscurantisme i supersticions, la salut com a negoci. La ciència mèdica en entredit. Massa coses per despatxar-les amb un decret. Massa actors per tan poc decret. Ho haviem advertit. Ha passat, el TSJC (Tribunal Superior de Justícia) ha suspès de manera cautelar gran part del decret, que el govern va aprovar el gener passat. El TSJC adverteix que el decret permet als denominats pràctics la realització de diagnòstics i tractaments assignats a Metges. El tribunal afegeix que això pot generar danys de difícil o impossible reparació en la Salut dels ciutadans.

És cert que les pràctiques alternatives a la medicina tenen una llarga tradició al nostre país (que ens ho diguin al Delta). El que no pot fer la Generalitat és ficar en perill la Salut dels ciutadans, es dóna la paradoxa que mentre incrementem l’exigència de garanties als Metges i indústria farmacèutica, la Conselleria de Salut fa un decret que tritura aquestes garanties per la Salut, i que té l’oposició dels professionals alternatius més seriosos, dels metges i farmacèutics i finament del propi ministeri de Sanitat que veu escandalitzat, com la frivolitat d’una consellera fica en perill les garanties de salut dels ciutadans. I tot per acontentar sectors ideològicament afins- Són molt progrés ells, molt-.

La frivolitat, la manca de rigor, l’incapacita’t de governar i assumir responsabilitats per part d’una Entesa que vol acontentar al seus per damunt de tot, porten a retards, cues, col·lapses, apagades i perills per la Salut. Ho considerem molt greu. S’ha fet mal i ficat en perill la Salut. Demanem explicacions, la compareixença de la Consellera al Parlament. Els ciutadans s’ho mereixent, la Frívola Entesa es negarà ?

EL SILENCI DELS CONSELLERS

Hem rebut diverses opinions respecte a l’apagada a Barna. Regalimen totes un desencís sord i profund, un fatalisme impropi d’un país que es reivindica. “L’últim que apagui la llum”. Sembla una possible pintada per catalanistes a l’aeroport de Barcelona.

No és casual, el silenci dels consellers. És de la mateixa natura que el de Joan Rangel, que es nega a assumir l’Estatut i no respecta, ni deixa respectar al Parlament. Després tot són vàlits, bes, i xiscles sense fi. Tots, tots els actors del drama són del mateix color polític, sense distinció a Madrid a Barcelona, a la Generalitat, on per cert ERC avala sense embuts i agafant-se fort a la cadira l’objecció de consciencia del representant de l’Estat vers l’Estatut. Radicalisme, independentisme? Són corderets.

L’Entesa incondicional, la complicitat política serveix per tapar defectes, silenciar les veus crítiques. Silenci insultant, silenci de ramats, silenci de manats.
Les administracions tenen competències, mitjans i mecanismes de control tan al Carmel, a Rodalies Renfe com respecte a les elèctriques. No les exerceixen. Ho dic per experiència, coneixia, conec i recordo la gran labor dels delegats d’Indústria de la Generalitat . Vull retre homenatge a un en concret, el de Tarragona Jaume Femenina. Incansable, els ajuntaments teníem un aliat front les distribuïdores elèctriques, teníem un conseller a l’hora d’exigir qualitat per urbanitzar, teníem un aliat rigorós que emetia informes precisos que obligaven a les companyies. Ara no tenim ningú, ningú. Ni al Carmel , ni a rodalies ni a elèctriques hi ha causes remotes, hi ha un silenci còmplice dels que es tapen les vergonyes d’una administració uniformant socialista, burocratitzada i mediocre; que mai té culpes i sempre té raó.

No serà l’últim episodi, la uniformitat política continua. Avui Montilla i els conselleres aniran a rebre ordres, a tapar les vergonyes a dissimular els efectes. Com a Renfe com al Carmel, com a l’Aeroport. Els Silencis de Montilla, són un xiscle immens , que forada la essència del catalanisme, de la Catalunya que vol ser. Fets i no paraules: No hi ha fets sense les precises paraules. El silenci dels Montilla són el silenci de la submissió, dels que no tenen res a dir.


Prou . Ara digueu:
Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa/ perquè seguíssiu el recte camí /d’accés al ple domini de la terra.

BOUS.

Los bous són un element central, distintiu, diferencial de les nostres festes. Les defensem com una tradició. Hem de fer l’esforç però de ser autocrítics per tal de donar solució a nous o vells problemes, d’adaptar-les a les noves sensibilitats, evitar situacions conflictives. Hem de ser capaços de respondre a problemes de seguretat de les persones, presencia de menors a les places, bon tracte i respecte als animals. Seguretat i comoditat de les instal·lacions, garanties sanitàries i altra vegada bon tracte als animals.

Si la festa no dóna resposta a les demandes del temps, tindrà problemes. Certes imatges, certes conseqüències no són de rebut actualment, no parlo d’un lloc en concret, en certa manera és una reflexió feta de l’Ampolla per l’Ampolla i per si pot ser útil. Pel bé de la festa i el prestigi dels nostres pobles hem de ser curosos i autocrítics. És un problema de festa i autoestima.

13.000.

13.000

Tothom anuncia, celebra, publicita i difon el nombre, número, quantitat d’entrades al seu bloc. Les mil, les 10 mil, el milió i molt més. Hem de dir que el nostre és un bloc modest, quantitativament modest. Per això hem triat la xifra de 13 mil entrades, no és una xifra important, però si més no... té gràcia. Gràcies a tots els que heu contribuït a assolir aquesta xifra. Continuarem.

ELS COLAPSES II:

Feia l’últim curs de Medicina, en aquella època es feia una convocatòria d’exàmens al febrer, un company s’havia examinat de la seva darrera assignatura, jo l’acompanyava a buscar la nota. Havia aprovat, el meu amic ja era metge. Metge!!, jo sentia una certa enveja, el meu amic era metge, metge!!!.. A la porta de la Facultat, a les escales del Clínic, es va improvisar una mena de celebració, felicitacions per aquí , bromes per allà.

De cop una senyora, cridant demana: Un Metge, un Metge!!!, ens varem apropar, un jove estava estès a terra amb convulsions i bromera a la boca, l’amic que acabava d’aprovar de cop va dir “Hòstia tu busqueu un metge, um metge, un metge!!!”.

Un vell professor, se’n va fer càrrec

, era un atac d’epil.lèpsia. Quan tot estava resolt li va dir al meu amic: Si et fa por el títol deixa’l, fes-te soci d’una ONG,... però si ets metge t’ajups i te'n fas càrrec del malalt.. això nen no és una ONG.

Amb perdò de les ONG, des de llavors ha plogut molt, les ONGs han fet moltes tasques i molt difícils. Però jo sempre he tingut clar que hi ha coses que no són voluntàries, si ets Metge no pots denegar l’auxili a un malat, nen t'ha tocat,... Nen t’ajups i te'n fas càrrec del malat. No, no és voluntari, no pots mirar cap un altre lloc, no pots reduir-ho tot a cridar: Un metge, un Metge!!! El metge ets tu!!.

Si ets Govern.... lo mateix.



SÓN UNA ONG:

He escoltat les declaracions de dirigents politics, amb responsabilitat de govern . Critiquen les elèctriques, les inversions a Catalunya fins i tot un d’ERC fa propostes pel futur, com si ells no governa-se’n , com si no fes ja anys que eren i són els amos de Barna, els ocupes de la Generalitat , el “Talante” a Madrid . Tots els mateixos.

Ens imaginem a tota aquesta tropa si els governs foren d'un altre color. Només cal fer memòria. Les regles, han de ser iguals per tots i no ho són. És una vergonya el passotisme del govern. Què no tenen competències? Què no hi ha un ministre, un conseller, un regidor d’indústria ??. Què està passant ??. No són un govern, són una ONG.

OSTRES TU !!!!...UNA APAGADA SIDERAL.

Ostres Tu!!!.... una apagada sideral
Un Montilla desfermat, uns fets sense paraules
Uns ministres d’Indústria, una Barcelona industrial.
Un Huguet a les fosques, un Castells amb moltes taules
Uns ciutadans exemplars, un Nadal per Santes Pasqües
Ni interconnexions, ni trens, ni rodalies, ni a l’Ebre cabal
L’Entesa incondicional, ja veieu , un èxit total
Una apagada,una foscor, un estalvi energètic... monumental
Qui no vulgui entendreu que es foti, Catalunya ja és Espanya
Ostres tu !!! quina passada, una apagada sideral
Catalunya rescatada, Espanya emergent, Barcelona apagada
Ostres tu !!! una apagada sideral, quina passada
23 anys convergents fets pols i superats
Visca Montilla i els ministres d’Indústria anomenats,
“Visca l’apagon”, “vivan la caenas”
Visca Catalunya, que inverteixin ells, cony
Que aquí estalviem i ni correm, ni viatgem
Per no embrutar ni mengem, ni........ ni ens queixem.
Visca Catalunya , visca l’apagon, que el Clos no enganya
Visca Montilla, visca la Mayol dels apagats
Visca l' anti-sistema ,“por las malas o por las buenas”.
Visca Montilla, “vivan las caenas”, i garrotada allí on fa bony.
I qui es queixi ... el multem per despilfarrador. CONY , CONY i CONY.
Visca Montilla, Visca Saura, Visca Carod....... Visca l’Entesa
per molts anys catalans que no hi ha pressa.
l'últim que apagui la llum i.... bona nit, déu meu quina pena.

APROVACIÓ DE LA LLEI DE L'ICS II:

L’ICS, ja és per llei una empresa pública, com ponent de la llei aquets dies he tingut que explicar la nostra posició , el contingut final de la llei , els acords , la votació final i algun detall d’articles concrets.
L’article que més ha fet parlar i que més he tingut que explicar a estat el 15.2, que va requerir votació separada i fins al final no va tenir una redacció definida. De fet havia arribat al ple amb una transacció dels grups del govern a una esmena seva que preveia, si bé de forma excepcional i prèvia autorització motivada, que l’ICS podes fer prestacions privades. Ni CIU i ni el altres grups de l’oposició ho teníem clar, he de dir que algun grup del govern tampoc. Total que al final els grups del govern van haver de votar en contra de la seva pròpia esmena. Coses dels acords parlamentaris i dels governs tripartits. Al final l’ICS no pot fer medicina privada, ens va semblar que obria la porta a la iniquitat i a situacions conflictives , pagant es podria saltar-se una llista o rebre un servei?? I sense pagar no?. La votació final, no permet la privada. Aconseguit i explicat.

Per explicar altres aspectes de la llei reproduiré (mal traduït) l’article que he escrit per “Diario Medico”.


L’ ICS, un Instrument per a la Salut:

La Llei 12/83 de 14 de juliol creava l’ICS , com entitat gestora de la Seguritat Social. Es va crear amb resistències, avui ja oblidades. El govern català va caminar, quasi sol. Catalunya va apostar , en aquell moment, per un sistema sanitari de provisió mixta. Els centres són de titularitat pública o privada. Tots tenen, independentment de la titularitat, un finançament públic per donar resposta a les necessitats de salut de la població. Són servei públic. Servei que té un bon prestigi entre la població. Presenta també debilitats ja que ha de donar resposta a noves demandes, en un context de transformació de la piràmide poblacional que implica més demanda i també un altre tipus de demanda, tant quantitativa com qualitativa. Més serveis, millors serveis, uns altres serveis…I uns recursos limitats. A l’Europa del benestar, la sostenibilidad del sistema, tant econòmica com de recursos humans, l’ordenació de la demanda, els límits i limitacions del sistema forment part de l’agenda polític - social. Les formules de gestió són part d’aquesta agenda
Som defensors del sector públic. El pitjor enemic del sector públic és la ineficiència, la ineficàcia, la burocràcia. No tant la mala gestió com la falta d’ instruments de gestió. La defensa de l’ICS com proveïdor del sector públic passa per dotar-lo de sistemes de gestió àgils que li permetin competir en igualtat de condiciones. Avui competir és condició de supervivència. Per aixó, la nostra actitud , ha estat no sol el consens sinó la co-responsabilitat, som CIU, el primer grup del Parlament i al mateix temps responsables en gran part del model català i del seu prestigi. En Salut, Catalunya també deu ser un referent. Per aixó és imprescindible:
1)- Garantir l’aplicació dels principis de descentralització i autonomia de gestió dels centres, que “la decisió estigui prop del problema”. La majoria de les nostres esmenes i transaccions acceptades, han estat fetes en aquest sentit.

2)- l’ICS deu respondre amb el mateix nivell de qualitat i eficàcia que qualsevol altre proveïdor, d’ aquí l’exigència de no ser considerat “preferent”. Condició sine qua non del nostre vot. Lo “preferent” són els ciutadans.
3)- Una nova cultura de gestió, una cultura més clínica, menys burocràtica que incorpori a la presa de decisions el concepte de co- responsabilitat i participació dels professionals de salut. En aquest sentit considerem importantíssima la nostra demanda, avui ja llei , de creació d’un Consell de Participació dels Professionals de l’ICS, amb representació al Consell d’Administració. La veu del coneixement i les professions. Més medicina, menys burocràcia.
Un incís: El concepto de co-responsabilitat dels professionals es refereix a la presa de decisions, perquè ha estat la responsabilitat dels professionals, per damunt de la dels governs, qui fins ara ha garantit el funcionament del sistema.
4)- Més garantía quan a la promoció, a la carrera professional, més limitacions al dirigisme polític. Hem aconseguit que la presidència del nou ICS no recaigui obligatòriament en el conseller/ra de torn i pugui ser per un professional de prestigi. Aquestes, entre altres, han estat les nostres esmenes, la nostra aportació.
La ley de l’ICS, és una llei important pel país, els professionals, per als ciutadans, que són en definitiva els propietaris del sistema. D’aquí la nostra responsable actitud. Com deia al Parlament “Avui el sistema sanitari català, té un gran avantatge, té una oposició lleial, que sap el que fa, que fa aportacions , que està disposta a liderar o coliderar les transformacions que el sistema necessita, perquè sinó serien difícils o no serien possibles. Nosaltres les fem possibles. Reivindiquem aquest lideratge”. Han de saber-ho els professionals, han de saber-ho els ciutadans: En el camí de les millores, amb CIU mai caminaran sols.
Francesc Sancho. Diputat de CIU al Parlament

EUDALD CASADESÚS

Eudald és un dels diputats més discrets de l’hemicicle, és intel·ligència feta sentit comú. El conec bé, varem ser veïns d’escó. M’enorgulleixo de tenir-lo com amic. Aquesta setmana ha estat protagonista involuntari de la crònica parlamentària. Va ser identificat per la premsa, com el diputat a qui el President Montilla va respondre, sense haver fet cap pregunta.

Tots els diputats sabem que mentre intervens, sigui al faristol sigui a l’escó, es produiran, es produeixen invariablement comentaris de propis i estranys. Forma part de la vida parlamentària i de les habilitats dels diputats el sortejar-ho amb més o menys fair-play.

Eudald, no és dels que més comentaris fan. Quan el president Montilla va afirmar, va llegir que la Generalitat tenia molts anys per davant. Eudald es veu, que ho va ficar en dubte... Montilla va deixar de llegir, va destapar la caixa dels trons i va contestar qui no li preguntava: “Vostès es pensen que el país és seu, que els que sóm aquí som uns usurpadors, això és el que pensen vostès. Vostè s’ha delatat i delata el que pensen alguns de vostès”.

Déu meu “Quin nivell”. Cada sessió suportem les lectures avorrides del President. Pèrdues de respecte als diputats de l’oposició, que són, som, increpats moltes vegades des d’escons dels grups del govern.

Jo penso com Eudald. Catalunya per ser i poder ser, necessita un plus d’esforç , de confiança, d'unitat, de prestigi. A aquest President no, cada sessió de control és un suplici, el President va nu, no dòna la talla, li tenen que donar les respostes escrites. Tot es fa gris i mediocre sense remei. Molts diputats i espectadors ens avergonyim. I no per això creiem que el País sigui nostre, ni que ningú sigui un usurpador. No, no és això. No hi ha usurpadors, és un altra cosa.

Conec molta gent, que mentre estudiava es va dedicar a fer política en temps difícils, conec gent que a la clandestinitat va estudiar, va lluitar, va patir i.... va acabar la carrera. Van perdre algun curs, altres ni això. Mai els vaig veure utilitzar el fet de fer política com excusa. Molts tenen càrrecs al Govern tripartit, altres són a l’oposició, altres són bons professionals.

Cap d’ells, respondria com va respondre Montilla, per ser President es necessita una majoria parlamentària, però això no cura els complexes, ni dòna recursos.
No, ni Eudald ni cap dels nostres diputats pensem que Montilla sigui cap usurpador. Pensem que és legítim President... havent perdut unes eleccions. Pensem que la Catalunya que volem necessita institucions amb prestigi, presidents amb recursos, més esforç, més intel·ligència, més prestigi que altres països. Ho sabem per històrica experiència.

La Catalunya que vol Montilla i el tripartit poder no. Però tenim dret a discrepar, a expressar-ho, a dir-ho, al menys tant com ells i als mateixos llocs que ells. Aquest president no dòna la talla, ens fa patir cada sessió de control. No sabem que és pitjor, quan segueix el guió o quan se’l salta. Estic d’acord amb l’apreciació d'Eudald, aquest president fica en perill la Catalunya en que crec. No pel lloc de naixement,no. Per capacitats. Ell s’acomplexa, i nosaltres passem vergonya aliena.

APROVACIÓ DE LA LLEI DE L'ICS- I:

S’ha aprovat la llei que converteix l’ICS (Institut Català de la Salut) en una empresa pública. El ponent de CIU a la llei va ser Francesc Sancho, Ebrediputat. Fins després de l’últim minut no va haver-hi acord, tant és així que el ple es va suspendre cinc minuts. Una dura discussió, una interessant situació.

Haviem advertit que sense incorporar les nostres esmenes, i sense l'eliminacio d'una d'ells, no votariem la llei. L'autonomia de gestió dels centres, la possible personalitat jurídica pròpia de centres i establiments de l’ICS, la participació dels professionals en la presa de decisions, la reclamació del patrimoni de la Seguritat social a l’Estat, l'eliminació de la possibilitat de privada als centres de l'ICS i finalment, el titular de la Presidència de l’Institut que reclamàvem no fós directament al conseller/ra de torn i podés ser per un professional de prestigi.

Va haver-hi acord, fins i tot ells votarien en contra d'una de les seves esmenes, estàvem satisfets de la nostra tasca i negociació, de fet el nostre paper va ser reconegut al Ple, només cal seguir el diari de sessions.

Una hora abans, la Consellera Geli, el director de l’ICS i el ponent de CIU Francesc Sancho arribàvem a un acord, concretaven un que ratificava l’acord previ entre els mateixos actors, Xavier Trias i Felip Puig.

A l’hora del Ple era necessari presentar la transacció signada per tots els grups. Se’ns informa que el grup de Ciutadans no està d’acord, per tant la transacció no és possible. Parlo amb Jose Domingo, i em diu que encara no tenen decidit el vot, probablement no votarà favorablement. També em diu, que no ficarà pals a les rodes a les transaccions entre els grups, signarà la transacció. Tema resolt.

Doncs no, ERC, Uriel Beltran, diu que ells no signaran. Interessant situació, interessant discussió. Intervé Joan Ridao, la cosa no va amb CIU, ni amb Sancho, va amb la Consellera. Al·leguen que ells no coneixen aquest últim acord i no signen. Sancho es planta i diu que la Consellera és l’autoritat sanitària de Catalunya, qui li discuteix la capacitat d’arribar acords no és CiU, és un soci de govern, si els socis no estan d’acord i sense autoritat quin és l’acord possible??. L’últim punt transaccionat diu: el Govern nomenarà el President de l’ICS, punt. Caixa o faixa. Es suspèn el Ple cinc minuts. ERC acaba firmant la transacció. Sancho fa notar a la seva intervenció, que no és CIU qui discuteix l’autoritat a la Consellera. Finalment consens, acte de responsabilitat de CIU. Un més, aquest govern potser no és el Dragon Kant, però déu n’hi do.... s’assembla molt. A les cinc, Montilla perd el guió, els nervis, i li surten els complexes.

Interessant situació....... Continuarà

PAS A PAS

El President de la Diputació, Josep Poblet (CIU) ha donat un nou pas en el reconeixement efectiu de les Terres de l’Ebre. Poc més hem de dir: Sempre, sempre els reconeixements efectius, els gestos de govern, la creació de les Delegacions i ara l’obertura d’oficines de la Diputació han vingut de mans de Governs de CIU. És un fet constatable, real, del que ens sentim partícips i co-responsables. Hem escoltat molts cants de sirena, moltes promeses, però nomes CiU ha pres decisions de descentralització efectiva, només CiU reclama més pes electoral per les Terres de L’Ebre. La descentralització, el reconeixement de les Terres de l’Ebre passa no només per l’obertura de les Delegacions, passa pels pressupostos, les inversions reals. Diguin el que diguin, mentre el pressupost de la Generalitat s’ha duplicat, aquí a l’Ebre, la liquidació ha minvat. Amb Montilla paraules poques, fets cap.

Amb CIU: Pas a pas.

UNA BRILLANT INTERPEL·LACIÓ

L’ebrediputat Xavier Pallarès, va protagonitzar l’últim ple abans de l’estiu una brillant interpel·lació al conseller d’agricultura Sr Llena. Pallarès va denunciar les mancances de la política agrària del Tripartit 2 : “Vostès no escolten al sector, vostès no responen a les necessitats del món rural” Vostès han fet que Catalunya amb aquest nou PDR perdi un 20% dels pressupostos que es destinarà en l’àmbit de les ajudes a l’agricultura”.

“Però el nucli de la nostra interpel·lació és el contracte global d’explotació. És una bona eina però... ha estat un rotund fracàs, un fracàs rotund”. Va amollar Pallarès, amb autoritat des del faristol. Va ser una brillant intervenció , tant es així que el propi conseller Llena li va haver de donar la raó: “ És a dir, com a departament estic d’acord amb el fet que no hem posat l’orella prou bé i en que hem de millorar, estic d’acord que no hem resolt prou eficaçment o eficientment els contractes globals de la prova pilot.”

En el torn de rèplica es va discutir de la dimissió del Sr. J. Maria Besora, Director General de Desenvolupament Rural amb el mateix to. Poques vegades es veu al Parlament que en una interpel·lació, el conseller de torn accepti les raons de l’oposició. Xavi Pallarès ho va aconseguir , esperem que això ajudi un xic, un poc, al sector. Per això es fan les interpel·lacions.

ELS COL·LAPSES:

L’amic Jordi Xuclà denuncia al seu bloc els col·lapses a les carreteres gironines, el de la AP-7 , jo afegeixo els de les carreteres i la AP-7 a Tarragona, la insuficiència de les carreteres a Terres de l’Ebre , la Variant de l’Aldea Etc. Etc. Cues,cues, cues, manca de previsió i diligència.

Tots hem viscut les cues per fer-se el passaport o el DNI . Ara m’arriben , en la meva condició de portaveu de CIU a la comissió de Salut, denúncies per l'increment de les cues per vacunar-te... per viatjar.

La demanda ha augmentat, Catalunya i els catalans som viatgers, però a més s’ha de tenir en compte la gran quantitat d’immigrants que volen tornar, de vacances, als seus països. La previsió i la diligència, és a dir la gestió tampoc són el fort d’aquest govern.

Presentarem iniciatives al Parlament en torn a aquesta qüestió , no perquè les votin, perquè ho sàpiguen. Ni així, què ens apostem??.

PARC NATURAL O PATI TRASTER.

Quan algú parla del “rera – país” a mi em ve al cap el concepte de pati traster, Mèxic i EEUU. Un Mèxic... tant exòtic.... i entranyable....i pobre.
No , no és el mateix, però el tracte que tenen els nostres Parcs Naturals és de pena , “penita, pena” i va a pitjor. Una de les reivindicacions , que més vaig fer en l’etapa de desplegament de la Delegació del Govern a Terres de L’Ebre era la dels pressupostos dels nostres Parcs Naturals. Han passat uns quants anys i la cosa va a pitjor. La desídia, la falta d’iniciativa i com no la falta de pela, de pressupost, són la veritable mesura de la sensibilitat del Govern vers els nostres espais naturals.

Es van crear, la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre , les delegacions. De poc serveixen si no s’acompanyen, de sensibilitat i inversions. Ja no vull parlar del Pla Protecció del Delta , de subsidència, de regressió , només vull parlar de manteniment del Parc, dels Parcs Naturals, del pressupost dels Parcs. Una vergonya, per retornar-los. I si ho féssim?? Que passaria si els Ajuntaments que formen part dels Parcs proposa-se’m retornar les peles , (que no arriben a euros) per míseres, insuficients dient-los que no volem ser el “rera país” de ningú i menys a aquest preu.