07 de març 2010

MONTILLA , LA SECTA.



Montilla. Diu: Ara és l’hora d’estar tots units contra la crisi.

Montilla s’apunta finalment a l’esperit de CIU i de Duran Lleida, a la necessitat del pacte. Ho fa però criticant a CIU. Diu que no és l’hora de preparar eleccions. No entén - no pot- que es pot pactar des de posicions polítiques diverses; es més nomes es pot pactar des de la diversitat. La uniformitat no és pacte, és altra cosa.

Si la prioritat és la crisi, la primera necessitat es la estabilitat, la confiança. Si Montilla fes cas dels indicadors i de les necessitats derivades de la crisi faria lo que li convé al país. Acabaria amb un govern que segons els seus propis consellers no té projecte. Avançaria eleccions. Cosa que no es contradictòria amb treballar per pactes.

El principal retret que si li pot fer a aquest govern, és que allarga l’agonia per partidisme. La crisi reclama pactes, sí, i lideratge. Montilla ofereix agonia i partidisme. En fi, no crec que Montilla entengui altre llenguatge que el del poder. De la secta.. el seu. La crisi i els pactes necessiten altra cosa.

PIJO- ENTESA .


Vaig distret conduint, la radio escampa tonteries de diumenge. De cop, explica una veu agradable, greu de tenor: A Suïssa plantegen fer un referèndum per tal de garantir el dret dels animals a tenir un advocat d’ofici que els defensi. Un “advocat defensor dels animals” declara que no acceptar la proposta “és acceptar la impunitat del delicte de maltractament animal”. El mateix advocat ha denunciat el cas de patiment d’un peix que va tardar “molt” a ser tret de l’aigua en el moment de ser pescat. Amb el corresponent i delictiu patiment.

On anem? On ens porten? Fa poc un referèndum prohibia aixecar minarets al mateix país. Quins valors oferim front la religiositat musulmana. Quina Europa volem construir? Tinc la sensació que front al discurs, moderat o integrista del mon islàmic. Front a creences arrelades, front a sentiments ; identitats fortes, profundes, sentides . No oferim res. Front a les noves i receloses identitats Europa ofereix bucolisme, sentimentalisme buit. Una Europa Peter Pan, on tot sembla fàcil, on fins i tot els animals tenen “advocat d’ofici”. Hem abolit la lluita de la natura, la selecció de l’espècies. No oferim res pel que valgui la pena lluitar.

Mentre, una munió de gent sent la duresa de la vida, sap que el mon és una selva. Ens mira i ens veu: Neguem la violència, per no veure-la, neguem la passió incapaços de viure-la. Autosatisfets, acrítics , infantils , sense resistència a les frustracions, pagats de nosaltres mateixos. On anem? L’Europa Peter Pan, l’internacional eco-progre, és el present. Quin és el futur??

Sincerament?? Sincerament, crec que per aquesta Europa no hi ha futur, per qualsevol altra el futur és molt difícil.

Dema assistiré a comissions del Parlament de Catalunya. Algunes de les intervencions defensaran entusiàsticament la Catalunya Peter Pan, l’entesa -pijo- nacional. No sé quina cara he de fer. De preocupat?? D’emprenyat??