27 de juliol 2007

EL SILENCI DELS CONSELLERS



Hem rebut diverses opinions respecte a l’apagada a Barna. Regalimen totes un desencís sord i profund, un fatalisme impropi d’un país que es reivindica. “L’últim que apagui la llum”. Sembla una possible pintada per catalanistes a l’aeroport de Barcelona.

No és casual, el silenci dels consellers. És de la mateixa natura que el de Joan Rangel, que es nega a assumir l’Estatut i no respecta, ni deixa respectar al Parlament. Després tot són vàlits, bes, i xiscles sense fi. Tots, tots els actors del drama són del mateix color polític, sense distinció a Madrid a Barcelona, a la Generalitat, on per cert ERC avala sense embuts i agafant-se fort a la cadira l’objecció de consciencia del representant de l’Estat vers l’Estatut. Radicalisme, independentisme? Són corderets.

L’Entesa incondicional, la complicitat política serveix per tapar defectes, silenciar les veus crítiques. Silenci insultant, silenci de ramats, silenci de manats.
Les administracions tenen competències, mitjans i mecanismes de control tan al Carmel, a Rodalies Renfe com respecte a les elèctriques. No les exerceixen. Ho dic per experiència, coneixia, conec i recordo la gran labor dels delegats d’Indústria de la Generalitat . Vull retre homenatge a un en concret, el de Tarragona Jaume Femenina. Incansable, els ajuntaments teníem un aliat front les distribuïdores elèctriques, teníem un conseller a l’hora d’exigir qualitat per urbanitzar, teníem un aliat rigorós que emetia informes precisos que obligaven a les companyies. Ara no tenim ningú, ningú. Ni al Carmel , ni a rodalies ni a elèctriques hi ha causes remotes, hi ha un silenci còmplice dels que es tapen les vergonyes d’una administració uniformant socialista, burocratitzada i mediocre; que mai té culpes i sempre té raó.

No serà l’últim episodi
, la uniformitat política continua. Avui Montilla i els conselleres aniran a rebre ordres, a tapar les vergonyes a dissimular els efectes. Com a Renfe com al Carmel, com a l’Aeroport. Els Silencis de Montilla, són un xiscle immens , que forada la essència del catalanisme, de la Catalunya que vol ser. Fets i no paraules: No hi ha fets sense les precises paraules. El silenci dels Montilla són el silenci de la submissió, dels que no tenen res a dir.


Prou . Ara digueu:
Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa/ perquè seguíssiu el recte camí /d’accés al ple domini de la terra.