21 de març 2010

TORNA A SER DILLUNS!!!


Activitat alta. Els últims dies, les últimes setmanes l’activitat es multiplica. Reunions, xerrades, trobades. Totes tenen un denominador comú: La preocupació.

Preocupats els metges, infermeres, preocupats els empresaris, preocupats els treballadors, preocupats els pensionistes, preocupats els joves.

Dijous sopar amb empresaris a l’Ampolla, divendres presentació del llibre de memòries del President Pujol, dissabte consell nacional de CDC i per la tarda visita a Terra Alta, el reg a Pobla de Massaluca amb el President. Tothom li reconeix la seva tasca: Vostè estima el país; els que manen ara no saben el que és equilibri territorial; li diuen .

El President explica que es compleixen 30 anys de les eleccions que el van fer president. Explica que ell utilitzava un eslògan, una frase que el definia a ell i al partit. “Som el partit del dilluns”. Explica, com després de 40 anys de dictadura de forma natural els primers anys de democràcia van ser com una festa. Tot era possible, totes les utopies volien veu, el maig del 68 donava ales als radicalismes. Però el país, Catalunya estava en crisi, l’atur fregava el 30% , més que ara. Calia estabilitat , serietat , moderació i treball. Després de la festa havia arribat el dilluns, l’hora de treballar. L‘hora del partit dels dilluns.

Després d’anys de millores, 15 anys de creixement ininterromput, 23 anys d'estabilitat política. semblava (tornava a semblar) que tot era possible, tots els “No” eren bons, cap sacrifici era imprescindible, tot era gratis. Set, 7, set anys de disbauxa, amb els No, No i No instal·lats al govern, amb els partits, les ideologies com emblema, la xerinola quotidiana, el "marcar paquet" com programa de govern. Sense esforç ni necessitat de preparació qualsevol ho podia demanar tot. Ja no es tractava de ser igual a igual esforç , ja érem iguals sense esforç. Qualsevol podia ser tot. Ric o president , tant si val.

Ara, tothom està preocupat, dones, intel·lectuals, empresaris, treballadors , pensionistes , jubilats , joves .. Tothom ho sap .... la festa s’ha acabat. Com cada setmana per a molts, torna a ser dilluns. Com fa trenta anys. Ara torna a ser dilluns . Ara 30 anys després, torna a ser dilluns.

17 de març 2010

El Problema no és Mònica Terribas


Joan Ferran, algun altre diputat del PSC han criticat Mònica Terribas. Li han fet un mal favor al President Montilla. Molta gent va veure l’entrevista, he de dir que no va ser ni millor ni pitjor que altres fetes al President Montilla. És més, estic disposat a admetre que els ahh, ehh, ummmm , els silencis ,van ser menys evidents (però més preocupants) que en altres ocasions. Res em va sorprendre. Ni la resposta on Montilla deia que no hi va haver “mala fe”. Pobres de natros, si haves mala fe!!

No m’estranya la reacció de Ferran, certament , l’entrevista en un moment tan delicat de la política catalana feia patir. A mi se m'acut alguna pregunta que no li van fer a Montilla , com ara : El president de la Generalitat quan va ser ministre d’Indústria amb Zapatero, què va fer per millorar la xarxa??

Un altra: Com ministre d’Indústria que va ser, Montilla és una de les persones que millor sap com està estructurada Fecsa-Endesa, tothom sap que l’accionariat actual d’Endesa es gesta amb certes complicitats socilistes, em podia explicar quin ha esta el paper del Partit socialista de Catalunya??

I altres, relacionades amb les declaracions del seus socis que parlaven de mala fe o ignorància en referència a les seves (de Montilla) declaracions sobre la MAT. Material periodístic n'hi havia. Mònica Terribas va fer lo que va poder. El problema no era la Terribas.

Com Ferran intueix el Problema (en majuscula) era Montilla. Indiferent la pregunta , l’ interès de l’entrevistadora. Tot era igual, el problema era Montilla. Ferran, i algun altre socialista demanen que, qui entrevisti Montilla tingui la capacitat de salvar , de fer bo al President. Això és impossible.

Preocupa que el president de la Generalitat , davant una situació com la de les nevades , no tingui respostes, fins el punt que els seus demanin entrevistes a la mida . Preocupa que els diputats socialistes pensin que qui ha de rectificar és la Terribas i no que el president ha de tenir més capacitat de resposta. Poca confiança en el president i poc respecte a la llibertat de premsa.

Quina capacitat de reacció li atribueixen al president , si creuen que no sap gestionar, ni assumir, les conseqüències d’una entrevista amb la Terribas?. Com volen que pugui gestionar la resposta i les conseqüències d’una emergència.??

Certament l’entrevista, de dolenta preocupava com totes les de Montilla. No, el problema no va ser la Terribas , el problema com tothom sap (abans i després l’entrevista ) va ser i és Jose Montilla. A Ferran i al PSC els entenc. No saben com els entenc!!!!!.

15 de març 2010

ENQUESTES, NERVIS.


Comentava J. Barbeta que si la llei electoral es modifica donant més pes a l’àrea metropolitana el habitants de Girona o de Terres de l’Ebre no faria falta que anessin a votar i nomes caldria que funcionessin les Rondes a Barcelona..
Jo no em crec les enquestes, però representen l’opinió d’un moment. Si ens equivoquem, podem retrocedir i desmentir les enquestes. Algun error, en algun moment hem fet. No són culpa de les enquestes. Faig aquestes reflexions per mi .. i per altres..

Avui veig l’argumentari de ERC ... reprodueixo els punts 4 i 5.

ERC diu al seu argumentari intern:

4. ELS ATACS APAREIXEN EN UN PERIODE D’ÈXITS D’ESQUERRA
No és casualitat que després d’aquestes setmanes en les que s’aprova al Parlament
la Llei de consultes; s'inicia el tràmit de la Llei de vegueries; es posa fil a l'agulla amb
la Llei del cinema; i es debat la rebaixa de l'Impost de Successions; aparegui
aquesta enquesta. Precisament hem detectat entre la militància i l’electoral, però
també des dels mitjans de comunicació, que se’ns està reconeixent que estem fent
la feina ben feta, per tant és lògic que en el moment en que es comencem a
visualitzar importants èxits d'aquest govern apareguin els atacs més ferotges.
5. HEM DE TREURE PIT I EXPLICAR LA FEINA FETA
Venen vuit mesos molt durs en els quals el relat que intentaran imposar des de
l’oposició és que aquests dos governs d’esquerres no haurien d’haver existit. Davant
d’això tenim dues opcions: acomplexar-nos o treure pit i explicar tot els avenços
aconseguits com a Paìs. En aquests anys hem impulsat moltes lleis com ara la Llei
d’acollida, d’educació, del cinema, la de vegueries, la de consultes, la de serveis
socials o la de barris, només per citar-ne algunes. Iniciatives que suposaran canvis
històrics, tot i que alguns d’ells trigarem un temps en veure’s. Ara, doncs, toca
treballar i explicar l’obra de Govern, una obra que cap govern de CiU hauria
pogut fer.


En fi , període d’èxit!!! D’ERC!!!! Milers de veïns sense llum, el país en crisi i ens parlen d’èxit ,d’una vegueria que li dona més protagonisme a l’àrea metropolitana, que s’endú gran part del pressupost. Que està condicionada a la revisió de la llei de electoral general (Madrid). Ens parlen d'una nova llei electoral que va contra el territori que els va votar, que avui està dolgut i es sent abandonat. Unes iniciatives que a ningú interessen, uns problemes sense resposta. Unes aliances per tapar vergonyes, des d’ Horta fins a Madrid. En fi, argumentaris..... la culpa la tenen les enquestes?? .

MONTILLA ÉS EL PROBLEMA.


Montilla és el caos.

El president Montilla ha declarat davant els seus que es sent capaç de guanyar les eleccions. Es desmarca dels seus socis de govern i intenta donar sensació de tranquil·litat i serietat. Un reputat articulista ho resumeix dient que l’oferta és “Montilla o el caos”. L ‘estratègia del PSC serà culpar de tot als seus socis, als 23 anys i a l’oposició que no col·labora i treu rèdit de la desgrècia.

Quan un error es fa una vegada pot ser culpa de les circumstàncies, quan es repeteix moltes vegades, no. De fet un president davant circumstàncies difícils precisa d’una autoritat política i moral efectiva. L’autoritat no és el poder. Un president que tarda 12 hores en donar la cara davant un col·lapse com les nevades. Un president que no és capaç de destituir als responsables de fets com l’incendi d’Horta. Un president que quan visita Horta s’enfronta amb l’alcalde en lloc d’escoltar-lo. Un president que en el cas de les nevades visita als alcaldes del seu color polític i no als altres. Un president que va al despatx del responsable d’un servei públic que no funciona, en lloc de cridar-lo al seu despatx .

És un President que poder tindrà poder , però no té autoritat per exercir-la.

No nomes no té autoritat per destituir Saura, ni per fer callar ERC, que el desautoritza amb un exabrupte inacceptable per la MAT. No pot ni tant sols unificar les opinions dels seus. Maragall, Castells, Nadal, representen el pensament, la capacitat del PSC però no poden parlar sense deixar en evidència al President.

Montilla és el caos, incapaç de tenir autoritat davant ERC o ICV. Incapaç de tenir autoritat davant ENDESA o RED elèctrica. Acomplexat davant els alcaldes, fins el punt de només atrevir-se a visitar els aduladors. Acomplexat davant els veïns, fins al punt de visitar el bosc però no atrevir-se a parlar amb la gent.

Tant acomplexat que el sectarisme, és el seu únic refugi. Sectarisme dins i fora el seu partit. No pot tolerar les opinions de Castells o Ernest Maragall. No perquè no tinguin raó , sinó perquè la tenen. La mediocritat del President, la manca d’autoritat es posa de manifest, és massa evident davant l’autoritat moral de alguns consellers que es veuen humiliats, obligats a callar. Montilla és un mediocre secretari d’organització d’un partit burocratitzat. La seva arma és la disciplina de partit, el silenci dels militants, dels ventres agraïts, de les cadires llogades. La llibertat, el debat, la paraula, les idees, la gestió, la política (en majúscula) el deixen en evidència. Lo seu és la ideologia , l’aparença .

Montilla és el sectarisme . Montilla és el caos.

12 de març 2010

CUBA .



Certament la dificultat per fer infraestructures, la utilització partidista de les plataformes cíviques, l’efecte NIMBY estan en la base de moltes de les mancances del nostre país. En comentaré algunes: Bracons, Quart Cinturó, Interconnexió de xarxes d’aigua, la MAT, abocadors de residus, energia eòlica. La pregunta és qui va potenciar les plataformes?? Per a què?? Algunes de les mobilitzacions les vaig viure en primera persona. PHN, ENRON, mapa eòlic. El PSC estava davant de totes i cada una de les mobilitzacions. Xavier Pallarès denunciava i aportava un document que parlava de tècniques electorals nord-americanes.

Encendre molts focs per desgastar el govern llavors de CIU. El PSC donava cobertura a les manifestacions del PHN, ENRON, la MAT, el mapa eòlic, Bracons, el Quart Cinturó, els micos de Camarles, l’abocador de Tivissa etc. etc. De fet la seva aliança amb ERC, ICV ha acabat configurant un govern. En la base d’aquest govern, al seu ADN està la voluntat de desgastar CIU, estan les mobilitzacions de moltes plataformes. Tothom ho sap, a l’Ebre més.

Van paralitzar Bracons, van paralitzar el quart cinturó, no han fet la interconnexió de xarxes, han retardat la instal·lació d’energia eòlica i han jugat a la “puta i la ramoneta” amb la MAT.

De l’Ebre als Pirineus, són més les figures de protecció que la realitat a protegir. Molta xarxa natura, poca capacitat de gestió front la natura. Qualsevol inversió o infraestructura, mort de burocràcia. El país és incapaç d’enfrontar una ventada, una nevada o un foc. Ells van moure, van mobilitzar. Ara són presoners de la seva pròpia oposició. Molts anys, molts vicis. Molt partidisme, molta ideologia, poc govern. Poder sigui exagerat, però és gràfic. No Som CUBA, si els donem temps: Ho serem!!!. Sr Montilla, Sr Saura, Sr Carod. Un gran triomf ideològic.

FERRAN (PSC) S’ALINEA AMB FECSA- ENDESA !!!!


1a. PLAGA : LA DEMAGÒGIA

Escolto Joan Ferran, reclamant la MAT, culpant als alcaldes (de CIU per suposat
). Conec Ferran, sé quina credibilitat té, quina ètica gasta. Sempre l’he considerat una mostra de la “banalitat del mal”. M’equivocava. El mal mai és banal, Joan Ferran sí.

Quasi sense continuïtat de temps i espai els responsables de Red Elèctrica i Endesa, reclamen el mateix que Joan Ferran. Als Matins de TV3 (cadena publica), la pregunta és la mateixa. Somric i penso,"no s’han atrevit a preguntar si Joan Ferran té raó”, al temps que reclamen als alcaldes que “no facin política”. És la “Catalunya Cuní”.

La paradoxa: Al final Ferran acaba alineat amb les elèctriques. De fet sabem que qui fa demagògia acaba atrapat per la seva pròpia trampa. Per la boca mort el peix.

SR SAURA ; NO TE VERGONYA!!!!!


2a PLAGA . El partidisme.

Hem viscut ventades, nevades sequeres, crisi a mossos, foc. La gestió? Ja ni cal discutir-la.

Que un operatiu d’emergències no pugui localitzar el seu màxim responsable en el moment de la màxima dificultat, no és un accident!!!!.

Per molts mitjans, per molts de comandaments, si no es poden comunicar entre ells , perquè no hi ha operadores, o estan desbordades, o els manca experiència, com explicava l’operadora d’Horta , no és un accident!!!!

Refugiar-se darrera el cos de bombers, de mossos , o agents rurals no és un accident!!

Utilitzar el dolor per evitar les critiques , no és un accident!!!

És partidisme!! Una constant en el departament d’interior. Massa partit fa perdre el sentit de la vergonya.

Sr Saura vostè no té vergonya!!!! I aixó no és un accident!!!!

SR MONTILLA , ON VA???



3a PLAGA ; El SECTARISME.

Cada vegada que hem patit, hem tingut algun problema els alcaldes, hem coincidit en el sectarisme del govern.!!! Sigui en la resolució d’un expedient urbanístic, d’una inversió, d’una ajuda.

EL SECTARISME, el practiquen fins i tot entre ells.
Un alcalde de ERC, m'explicava que quan va a un departament del PSC , no demana que l’ajudin , demana que no em “putegen” .

Sí, no demanem que ens ajudin, reclamem que no ens facin caure.

Avui alcaldes afectats per les nevades han denunciat que Montilla només ha anat preferentment a visitar als alcaldes del seu color polític. A les fosques no sé com deu diferenciar el color. Els ciutadans , la neu , el patiment no hauria de tenir color polític.

El sectarisme de Montilla , del govern d’entesa és una de les plagues que ha de patir el país.

Quan un és sectari es converteix en el rei Midas però al revés . Tot el que toca no és converteix en or , és converteix en un problema.

Com el rei Midas al revés, tot el que toquen ho converteixen en.....

11 de març 2010

Les bruixes d'Arnes


El dimarts aprofitant la meva estada a Barcelona vaig tenir el plaer d’assistir a la presentació del magnífic Llibre Les Bruixes d’Arnes, del fill del poble David Martí.

Aquest fet va suposar-me com a arnerol, sentir que el nostre poble era protagonista a la gran ciutat. Molta gent del poble que viu o simplement treballa a Barcelona i rodalies van desplaçar-se fins la llibreria del Passeig de Gràcia a fer costat al David i voler rebre l’escalf de la gent de Ciutat.

La primera sensació sols a l’entrada de la llibreria ja apareix un cartell anunciador de l’esdeveniment, apareix el nom del nostre estimat poble. Sols aquest fet ja fa que sentís una sensació estranya de que alguna cosa està passant.

Trobar-nos aplegats en aquest acte diferents arnerols fa una sensació d’alegria diferent a la que fa quan en aquestes mateixes persones coincidim al Poble.

És molt l’agraïment que des de l’Ajuntament li volem fer al David, el nostre poble sona ben fort al Passeig de Gràcia, és un fet que aquest sí que és extraordinari, no passa cada any ni molt menys cada dia.

Les bruixes d’Arnes és una historia que es remunta a l’any 1548, son unes dones que utilitzen herbes i altres “anguents” per curar a la gent, aquestes dones son tractades de bruixes i les volen cremar al poble per part de la inquisició. Al igual com passa ara quan un poble i en concret Arnes rep una pressió des de fora, el poble s’uneix, es revela i despatxa als inquisidors.

Les escenes del llibre passen per llocs propers d’Arnes com el castell de Vall-de-roures, la Muntanya de Santa Barbera d’Horta de Sant Joan, el Delta de l’Ebre i fins Barcelona.

No continuo explicant el llibre, és una plaer llegir-lo, d’aquells llibres que t’enganxen i vols anar consumint pàgines i més pàgines.

La veritat que aquest llibre, la presentació del mateix i la trama que narra els fets d’Arnes fan una visió exacta dels sentiments de la gent de poble.

Ànims David Martí per continuar amb aquest treball que com molt bé dius tu mateix t’ajuda a canviar la teva vida, a veure el mon d’una altra manera però de manera conscient o no conscient de fer Poble i de donar a conèixer al mon uns paratges i uns llocs que son entranyables i que tots ens els estimem.


Xavier Pallarès

Alcalde d’Arnes i Ebrediputat

10 de març 2010

EXCEPCIONAL.


En nom de la Catalunya “excepcionada”.


Soc alcalde , veí d’escó de Xavier Crespo alcalde de Lloret, amic de Àngel Ferras alcalde d’Horta i d’altres alcaldes de diversos colors politics. No els nombraré per no comprometre. He viscut episodis problemàtics, de tots colors. Sempre , problemes , incidents , fenòmens meteorològics els hem patit sempre. Sempre. Ara sembla que es consideren excepcionals. Així han estat qualificats episodis diversos com la sequera, les ventades, els temporals de mar que van afectar Blanes i la costa Brava, l’incendi d’Horta i alguns episodis menors i més locals. L’excepcionalitat és l’excusa. Mai un govern ha excepcionat tantes coses i tantes circumstancies.
Els alcaldes sabem que governar , no és administrar la quotidianitat . Administrar la quotidianitat és fàcil, quasi burocràtic. Governar es gestionar , preveure , proposar, avançar-se als problemes, assumir l’excepcionalitat, apretar les dents, fer front a les moltes i diverses excepcionalitats que es van presentant , finalment donar la cara. Governar és difícil .. apassionant.
Quan un govern no assumeix la excepcionalitat , no governa
. Més quan l’excepcionalitat és una excepcionalitat quasi quotidiana. Cada una de les excepcionalitats que segons el govern hem patit, eren excepcionalitat previsibles , governables.
Cap ha tingut una resposta correcta. Cap ha esta governada. Totes han repetit un patró de govern “irresponsable” . El govern no ha assumit la responsabilitat,en cap. La seva excusa: eren situacions “excepcionals”.
En tots els casos, s’ha trencat el principi d’autoritat, en tots s’ha trencat la cadena de comandament. En el cas de l’incendi d’Horta; el màxim responsable sen va a les 11 del mati (segons ell mateix declara) . El seu substitut sembla que no sap , no coneix el canvi en la cadena de comandament. Les comunicacions entre responsables, operatius , politics i afectats no funciona , es trenca. El mateix va passar en les ventades, el delegat no hi era , es trobava a una reunió de partit a Rasquera , La comunicació no funcionava.
Com ara , el responsable no hi es , al director general l’atrapa la seva pròpia imprevisió; el conseller fuig de la seva responsabilitat abans i desprès del temporal. La conseqüència es per el país , els ciutadans , Catalunya es un territori permanentment Excepcionat!!! En la sequera, a les ventades , en el incendis , en els temporals, amb la neu.
En nom de la Catalunya “excepcionada”. Prou president, prou, no volem excepcionalitats. Prou president , prou, excepcions. Prou govern irresponsable, prou d’un govern, ell si excepcional, artefacte inestable. Prou en nom dels alcaldes , dels ciutadans afectats PROU i MAI MÉS, president.

07 de març 2010

MONTILLA , LA SECTA.



Montilla. Diu: Ara és l’hora d’estar tots units contra la crisi.

Montilla s’apunta finalment a l’esperit de CIU i de Duran Lleida, a la necessitat del pacte. Ho fa però criticant a CIU. Diu que no és l’hora de preparar eleccions. No entén - no pot- que es pot pactar des de posicions polítiques diverses; es més nomes es pot pactar des de la diversitat. La uniformitat no és pacte, és altra cosa.

Si la prioritat és la crisi, la primera necessitat es la estabilitat, la confiança. Si Montilla fes cas dels indicadors i de les necessitats derivades de la crisi faria lo que li convé al país. Acabaria amb un govern que segons els seus propis consellers no té projecte. Avançaria eleccions. Cosa que no es contradictòria amb treballar per pactes.

El principal retret que si li pot fer a aquest govern, és que allarga l’agonia per partidisme. La crisi reclama pactes, sí, i lideratge. Montilla ofereix agonia i partidisme. En fi, no crec que Montilla entengui altre llenguatge que el del poder. De la secta.. el seu. La crisi i els pactes necessiten altra cosa.

PIJO- ENTESA .


Vaig distret conduint, la radio escampa tonteries de diumenge. De cop, explica una veu agradable, greu de tenor: A Suïssa plantegen fer un referèndum per tal de garantir el dret dels animals a tenir un advocat d’ofici que els defensi. Un “advocat defensor dels animals” declara que no acceptar la proposta “és acceptar la impunitat del delicte de maltractament animal”. El mateix advocat ha denunciat el cas de patiment d’un peix que va tardar “molt” a ser tret de l’aigua en el moment de ser pescat. Amb el corresponent i delictiu patiment.

On anem? On ens porten? Fa poc un referèndum prohibia aixecar minarets al mateix país. Quins valors oferim front la religiositat musulmana. Quina Europa volem construir? Tinc la sensació que front al discurs, moderat o integrista del mon islàmic. Front a creences arrelades, front a sentiments ; identitats fortes, profundes, sentides . No oferim res. Front a les noves i receloses identitats Europa ofereix bucolisme, sentimentalisme buit. Una Europa Peter Pan, on tot sembla fàcil, on fins i tot els animals tenen “advocat d’ofici”. Hem abolit la lluita de la natura, la selecció de l’espècies. No oferim res pel que valgui la pena lluitar.

Mentre, una munió de gent sent la duresa de la vida, sap que el mon és una selva. Ens mira i ens veu: Neguem la violència, per no veure-la, neguem la passió incapaços de viure-la. Autosatisfets, acrítics , infantils , sense resistència a les frustracions, pagats de nosaltres mateixos. On anem? L’Europa Peter Pan, l’internacional eco-progre, és el present. Quin és el futur??

Sincerament?? Sincerament, crec que per aquesta Europa no hi ha futur, per qualsevol altra el futur és molt difícil.

Dema assistiré a comissions del Parlament de Catalunya. Algunes de les intervencions defensaran entusiàsticament la Catalunya Peter Pan, l’entesa -pijo- nacional. No sé quina cara he de fer. De preocupat?? D’emprenyat??

05 de març 2010

TOROS : BOUS. COMPAREIXENCES


Aquets dies s’estan produint (substanciant, diuen al Parlament) les compareixences de la ILP referent a la prohibició dels espectacles taurins amb mort de l'animal. Com diputat les he seguit. Com diputat de l’Ebre tinc un doble interès.

He de confessar la meva perplexitat, el meu desencís vers la majoria de compareixents. He escoltat moltes crítiques vers la política, i els polítics. Els representant de la societat civil no són millors,alguns són molt pitjor que el pitjor dels diputats en qui he compartit escó.

La demagògia, els prejudicis, l’aïllament de la realitat, l’argumentació sense rigor, els apriorismes dels representants de la societat civil han produït episodis d’autèntica vergonya. D’uns i altres. Tothom ho ha escoltat. L’Espanya cany, la Catalunya Cuni, fins i tot la violència de gènere, l’indignitat al servei del dogma. Uns i altres.

Cada argument dels animalistes refermava la meva posició protaurina... Però ai... molts dels arguments protaurins em creen dubtes més que raonables. Com més parlen, uns i altres, més reforcen al contrari.

Només em faltava la voluntat de no diferenciar els correbous. No havíem quedat que parlàvem d’espectacle amb mort de l’animal??? Entre les corrides i els bous, hi ha la diferècia entre vida i la mort. Entenc que algú els vulgui prohibir. Però llavors no estarem parlant de la mort de l’animal.

En fi, si els compareixents, intel·lectuals, tertulians, societat civil, continuen amb tanta demagògia, al final prendrem mal tots. Si no l’hem pres. Aquesta vegada no culpo, no poden culpar als politics.