24 de febrer 2010

ECO- SOCIS.


Fi de la sessió del Ple del Parlament. Surto xerrant amb Carles Pellicer. Una llarga fila de cotxes oficials esperant a la porta. Carles em fa notar que tots estan amb el motor en marxa. En són un quants, molts . Tots en filera, tots de color gris i tots en marxa. Esperant. Què esperen, preguntem? Per què en marxa? Esperen la sortida de consellers, presidents de ... , càrrecs del govern i estan en marxa des de fa un bon ratet perquè així s’escalfa el cotxe (a l’estiu es refrigera). Comentem amb el Carles la pràctica i no ens pareix gaire ecològica, ni austera. No , no és un tema important però un govern que presumeix de verd, que ens limita la velocitat i no sé què més, deuria ser més sensible a l’estalvi de benzina, a l' emissió de CO2. No si val collar els ciutadans i després deixar els motors en marxa per garantir l’escalf o la refrigeració del conseller.

En fi sortida d’un ple del Parlament, en època del govern tripartit d’entesa. Entesos?

HORTA: PER DAMUNT DEL BÉ I DEL MAL.


Comptem 10, comptaré fins 1000. Ahir vaig assistir a un tram de la sessió de la comissió d’investigació de l'incendi d’Horta. He de comptar 10, crec que no puc opinar en calent. Vaig tenir la sensació d’una manca de respecte escandalosa.

Manca de respecte al Parlament, als diputats i fins i tot, al propi incendi i a les seves conseqüències. Vaig viure la utilització i apropiació del dolor per evitar responsabilitats i respostes. Vaig viure una prepotència i agressivitat impròpia i me’n vaig adonar d’un fet preocupant. La manca d’humilitat, el “jo estava, estic i estaré per damunt del bé i del mal” i “vostres com són politics, no són ningú per qüestionar-ho”. Estan en la base, en la rel del errors ( que haver-los, hailos) que es van donar a Horta.

Es va voler oblidar que la majoria de famílies de les víctimes (no els poliíics) estan personades com acusació. Herois, sí; algun heroi ferit, no menys heroi. Cap grup ha demanat la compareixença de les famílies, ni dels ferits perquè no hem volgut, no volem instrumentalitzar el dolor. Dolor compartit.

La utilització del dolor, els discursos polítics i contra els polítics sorprenentment han vingut per part d'algun comandament. En algun moment ho he entès, la pressió, el sentiment inevitable i per mi conegut (soc metge) de culpa pot explicar part de l’actitud. Una altra part no, si al Parlament hem viscut els nervis i el to que hem viscut ... què no es devia viure a Horta?? No , no callaré , per dignitat ciutadana, de diputat. Però comptaré 10 i fins a 100.. . Esperaré a noves dades, esperaré, escoltaré , pensaré. Finalment opinaré i si he d’acusar, acusaré. Compto 10.

21 de febrer 2010

MONTILLA CONTRA ZP




Temps de partidisme
, d’una “concepció política que es circumscriu a la pura lluita i preservació del poder, sense parar a pensar en els danys que aquest procediment infringeix als interessos generals”. Aquest és el diagnòstic que un conegut cronista atribueix als dos partits majoritaris a l’Estat. Diagnòstic que molts compartim. L’exclusió del contrari, la lluita ideològica, el frontisme dreta –esquerra, han estat i estan en l’eix de les decisions politiques dels últims anys.

El primer i més influent intent de confrontació partidària, com a filosofia de govern, la tenim en el tripartit
.

Contra el primer impuls de Pasqual Maragall de reconèixer la derrota, Montilla va obrir la via de l’acord de partits front una “concepció de país”. El ciment de l’acord era precisament evitar que (el que ells anomenaven) la dreta catalana governés. L’eix dreta esquerra – front l’eix nacional. La lluita ideològica front els acords de país. Ho tenien tan clar, que no ho dissimulaven. Fins i tot es vantaven de no pactar mai amb el PP... i poc amb CiU.

L’etapa de tres partits, inevitablement obria la caixa del partidisme. Encara dura. És el seu capital i alhora... la seva creu. Si algú personalitza l’interès partidista, la burocràcia de partit, aquest és Montilla. Si un govern ha estat en mans dels partits ha esta el govern Montilla.

Ara, avui escolto Montilla reclamar un acord català (quan ho diu se li escapa excepcionalment el somriure) i ho fa pocs dies després de què els consellers Maragall i Castells fessin públic que el govern Montilla no té projecte de país.

Pocs dies després de què es fes palès quan potent és el poder de partit. Castells i Maragall s’han retractat i l’ han retratat. Montilla, buròcrata de partit.

De fet, Castells va criticar ja fa temps l’augment d’impostos, de l’IVA. Maragall en el seu escrit reclamava: “indústria, coneixement, eficiència social i economia oberta” en “termes d’acord entre institucions públiques i empresa privada tant a escala global, com sectorial i territorial” i si volem alguna credibilitat (deia Maragall, aplaudia Castells) necessitem l’aplicació conseqüent de determinades reformes imprescindibles: la del sector públic... la del mercat laboral, recentment iniciada, que deu avançar en la major llibertat reconeguda a empresaris i treballadors per acordar condicions i retribucions”. Ho deia Maragall , aplaudia Castells.

Avui s’han retractat. S’han tingut que retractar. Montilla reclama un pacte?. A qui l’ofereix?. A Castells? al sector del seu partit que reclama menys partidisme i més país? a qui ell fa callar??. A qui i per a què?? Si el seu govern ha tingut que plegar veles en moltes iniciatives per salvar els mobles ideològics a ICV –ERC.

Certament volem un pacte de PAIS capaç , fort i tranversal; un pacte per tal d'influir a Madrid , estabilitzant i alhora reforçant els grans objectius d’estat, les reformes econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi , sacrificant els interessos purs de partit. Aquest és el pacte. Contrari, antagònic amb la filosofia, amb la pròpia raó de ser de Montilla com personatge i com president.

Alguns dels elements essencials del pacte l’havien posat damunt la taula Castells i Maragall- Els ha humiliat i els ha fet callar. Lògic, anaven contra la seva essència. Ara quan ofereix el seu “pacte” somriu, només ho fa per fer callar CIU. Sap que ell i la seva aposta de tripartit ha estat l’antítesi del pacte i la transversalitat. Sí,és l’hora del projecte de país , s’ha acabat l’hora dels projectes dels tres partits. Com diu Castells ”ara” és l’hora de la política, el lideratge i el projecte. Fins ara era l’hora de Montilla. Ara és l’hora del canvi.

Aquí i allà... és l’única possibilitat. Ho dèiem ja fa molt temps........VENTS DE CANVI VENTS D'ESPERANÇA.

17 de febrer 2010

SÍ A LA VEGUERIA. NO AL PARTIDISME.

Últimament, ara fa poc, els últims temps; quan s’oloren eleccions i desgavell governamental, a la desesperada... ens han volgut colar una sèrie de lleis ... que déu ni do.

L’ofensiva ... ofèn. Sí... ofèn. Més, quan afecta a qüestions tan sensibles com la vegueria i la llei electoral.

Ofèn el text. Ofèn el moment. Ofèn... l’ofensiva per fer-nos combregar en rodes de molí. Ofèn i molt. Estic a favor de la vegueria de l’Ebre, no és cap secret; l’he defensat amb rigor i passió, he defensat i defenso la capitalitat de Tortosa, també el necessari paper d’Amposta.

En el moment de creació i desplegament de la Delegació l’exercici d'equilibri territorial, de decisió per dotar la Delegació del màxim poder polític i econòmic va ser constant i sense complexes. La mateixa actitud trobaran en mi i en nosaltres aquells que vulguin treballar seriosament per aconseguir la vegueria. Una vegueria amb contingut i dotació. Sense complexes.

El que no acceptaré ni toleraré és que es vulgui donar al territori gat per llebre. Entenc que vells, cansats lluitadors, desencisats dels seus, acceptin una llei al crit de “el nom farà la cosa” encara que la cosa no la reconegui ningú. No entenc que vulguin que tanquem els ulls i ens tapem els nassos per no notar el tuf a engany i fracàs vital de la proposta.

La llei de vegueries ha entrat al Parlament, està en fase de tràmit i discussió, d’esmenes. L’Artur Mas va anunciar que no presentaríem esmena a la totalitat. Jo afirmo avui aquí, sense complexes que la llei tal com està és... Infumable.

És irresponsable i agredeix al territori. L’han presentat per qüestions d’equilibris interns, per callar ERC, per partidisme. Com tot vel que ha fet el govern d’entesa. Pur partidisme , sense projecte de país.

A canvi ens volen colar l’àrea metropolitana. Gol del PSC. Gol contra Terres de l’Ebre. Les vegueries s'havien de fer al temps que desapareixen les diputacions, amb els recursos de les 4 diputacions dotar a les 7 ( o 8) vegueries. Els recursos important eren, són i seran els de la diputació de Barna. Si al desaparèixer les diputacions és crea un nou nivell administratiu diferent a les vegueries, com és l’àrea metropolitana, els recursos de la diputació de Barcelona , el recurs econòmic decisiu ja sabem on anirà. On es quedarà?: A L’àrea metropolitana. Els recursos de les tres restants diputacions s'hauran de dividir per fer 7 vegueries. La de l’Ebre , es queda nua , sense recursos i cantant rondalles.

Encara pitjor. El text que ens proposen condiciona la creació de la vegueria de l’Ebre a la modificació de la llei electoral general.

La proposta de llei electoral catalan del trio, ens fa perdre diputats i poder polític. La proposta de llei de vegueries ens l’aplaça fins la modificació de la llei electoral ( Loreg) que ningú preveu. NO, no deixarem sol al territori . Serem bel·ligerants front la rendició irresponsable d’alguns.
Veiem, veieu.. el que diu la llei( proposta)

Disposició transitòria primera. Constitució dels consells de vegueria

1. En el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei es constitueixen els consells de vegueria de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. La circumscripció territorial d’aquests consells de vegueria coincideix amb la de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Els corresponents consells de vegueria substitueixen les actuals diputacions.

2. El Consell de Vegueria de les Terres de l’Ebre es constitueix un cop s’hagi produït la corresponent modificació de la legislació en matèria de règim electoral general i la seva seu institucional s’ubica a la ciutat de Tortosa. El Consell de Vegueria de Tarragona adopta, en aquell moment, la denominació de Consell de Vegueria del Camp de Tarragona.

És dir, en plata: No és cert que es constitueix la Vegueria de l’Ebre, ara. Ara, només es constitueixen les 4 províncies i....
La de l’Ebre nomes després de la modificació de llei electoral general que...... no es preveu que es modifiqui, segons ens diuen els qui ho poden fer-ho!!!!

El que proposen com nova llei electoral catalana ens treu diputats. Si volem vegueria hem d’acceptar perdre poder polític i diners!! Sabem, que la llei electoral va per llarg. La modificacio de la llei electoral general (Loreg) depèn de Madrid i ens diuen que no es preveu modificar-la...

No acaptarem una llei que encara li doni més pes a Barna en contra el territori. ERC pot acceptar que li facin un gol a la porta de les Terres de l’Ebre. Nosaltres no. Algun vell lluitador pot acceptar acríticament el que li proposa el seu fracassat govern, abans que afrontar, la seva pròpia sensació de fracàs. Nosaltres no. Sense complexes, reclamen rigor i seriositat , que no s’enganyi a la gent.

Per això pengem el text. Per que tothom conegui el que es proposa.

És tan greu el que esta passant... És un mal favor al propi concepte de vegueria i més en temps de crisi. Que no ens facin perdre el temps, si les vegueries, si la de l’Ebre no ha d’entrar en vigor fins que es modifiqui la llei electoral general (Loreg) i Madrid afirma que no es preveu. Si ha d’estar condicionada econòmicament per l’àrea metropolitana. Llavors la proposta ofèn. Una cosa és que siguem de poble i l’altra que ens preguen per imbècils. Imbècils podem parèixer-ho però no ho som. Irresponsables ens neguem a ser-ho .. .






PROJECTE LLEI VEGUERIES

15 de febrer 2010

TONYINA ROJA ... O VERMELLA.


Aquest mati he estat a l’Ametlla de Mar, amb els pescadors, la confraria , l’alcalde Andreu Martí , les famílies afectades per la polèmica de la “tonyina roja” (o vermella, com vulgueu) que es vol incloure dintre el CITES , o especies silvestres amenaçades ; lo que comportaria la prohibició de comerciar fora l’ Unió Europea. El Comitè Científic, Tècnic i Econòmic de la Pesca (CSTEP) de l’ Unió Europea conclou, al seu informe de 13 de novembre de 2009, que la tonyina roja no està en perill d’extinció. Opinió compartida pels científics de la Comissió Internacional per la Conservació de la Tonyina Roja de l’Atlàntic (CICCA) que va determinar a l’octubre de 2009 que no compleix cap dels tres criteris d’inclusió de l’espècie a l’apèndix I de CITES.

Els mètodes actuals de pesca han permès que la població de tonyina es recuperi. La pesca il·legal es més problemàtica i depredadora que els mètodes controlats, emprats pels nostres pescadors. Mètodes que han permès la recuperació de l’espècie. No es pot pescar per baix de 30 kg, 5 per damunt de l'edat de maduresa sexual, fet que garanteix la reproducció. Aquest darrer trimestre a Brasil, davant l’evidencia científica, tots els països van entendre que la tonyina roja es troba en procés de recuperació i de sostenibilitat, començat al 2007 . Per tal, no cal incloure la espècie al CITES, en tot cas reduir les quotes de captura, amb referència a l’exercici passat en un 40% proporcional a les quotes que tenia cada sector incloent l’encerclament.

El que és inacceptable, és que no es defensi el sector o que es voti sense coneixement en contra a l’ Unió Europea com van fer ERC i ICV. O encara pitjor, que es reforci la proposta del Ministeri d'una moratòria de tres anys per la MODALITAT CATALANA de l’encerclament i TRASPASSAR LES QUOTES assignades a aquesta flota a altres modalitats COM LES ANDALUSES de l’almadrava. No es pescaria menys tonyina, però en pescarien menys els catalans de l’Ametlla i més el andalusos de les almadraves. No baixarien les captures... sí desapareixeria el sector a l’Ametlla. Afavorint el sector de capital andalús propietaris de les almadraves.

No s’entén l’actitud de ICV , encara menys la d’ERC i el govern català. Una cosa és que el govern no governi , que no tingui projecte de país i que ho confessi i altra és que es dediqui a comprometre el futur de aquells que sí tenen projectes i que volen treballar per garantir el futur dels seus fills.

A Terres de l’Ebre el sector pesquer és clau. A aquest ritme, el govern aconseguirà que la crisi per molts sigui irreversible. Mentre venent fum, projectes irreals, es barallen per dos dies més de cadira; la gent pateix les conseqüències d’una crisi sense precedents . Com deia un pescador aquest mati a l’Ametlla ... "O ells o natros" perquè sinó tindrem que tancar portes : L’Últim que apagui la llum.

Presentarem proposta al Parlament esperem que rectifiquin i donin recolzament al sector i a l’Ametlla de Mar. Sense excuses.

12 de febrer 2010

SENSE FESTA NO HI HA POBLE: Boveros va per vatros.





Vull donar gràcies: Gràcies a les penyes , a les comissions de festes, als regidors dels pobles, als del meu poble, a Paco Arasa. A traves d’ells a tots els que fan possible el dia a dia, a la gent que treballa. Ells em van demanar que fes alguna cosa a favor dels bous, ells em van suggerir que el manual de bones pràctiques es convertís en llei. Hem iniciat els tràmits perquè així sigui. En ells pensava quan vaig intervenir, per ells penjo la transcripció de la meva intervenció al Parlament. En termes taurins: “boveros va per vatros”.




Transcripció:


El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor President. Bon dia, senyores i senyors diputats.

Avui parlem de festes tradicionals amb bous, parlem de Terres de l’Ebre, i ho farem amb modèstia i humilitat, però amb voluntat d’unitat, amb voluntat de convèncer.

Dic modèstia perquè no puc atribuir al nostre grup la paternitat del text, sí de la iniciativa, però no del text. Com saben, el text que presentem en forma de llei és el manual consensuat, és el codi..., un manual de bones pràctiques que es va consensuar. Aquest consens no és mèrit nostre. De qui és mèrit? És mèrit de tots: del Delegat del Govern, del Delegat de Medi Ambient, dels alcaldes, de les penyes, dels ramaders, dels veterinaris i de moltes sensibilitats de protecció dels animals.

Les festes de bous es celebren dins de l’àmbit d’aplicació de la Llei de protecció dels animals, s’aplica de manera voluntària, però efectiva i generalitzada el manual, el codi de bones pràctiques. La seva principal aportació? La protecció dels animals que hi intervenen, eliminant aquells aspectes que poden ser susceptibles de produir danys i sofriment. És l’èxit, és el positiu de l’experiència, com reconeix tothom, fins i tot Iniciativa Catalunya Verds a la seva proposta, el que aconsella donar-li un altre rang, nosaltres pensem que de llei.

Per què ara? Per què una llei?

Parlem de l’Ebre. Deixi’m dir-los que a l’Ebre quan parlem de bous, parlem de festa, de participació, no d’espectacle; parlem de sons i de bandes de música, de rondalla, i ho fem, ja m’ho noten, amb un accent especial, parlem d’identitat.

Aquí tinc el Jesús Moncada, els seus contes, i aquí tinc a Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Massa vegades la identitat de l’Ebre s’ha construït de forma reactiva i a la contra; massa vegades també la mirada que ens ve de fora és paternalista; massa vegades la nostra resposta, victimista; massa vegades paternalisme i victimisme s’alimenten.

Quina mirada volem per a Terres de l’Ebre? Quines actituds? Quina mirada o actitud cap a parles i pràctiques populars que no tenen els seus orígens als centres urbans? Quina mirada volem? Escoltin el que diu Jesús Moncada quan descriu la primera mirada d’un foraster, diu: «Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó del món, va anar d’un fil que no fugís com una centella.»

Els demano una mirada franca i oberta, però no paternalista,

per això, ara, per això, una llei.

És ara, ara estem, i tots ho sabem, discutint..., millor, ja no estem discutint, jo entenc que estem construint una sensibilitat, una ètica entorn al tracte als animals. A l’Ebre ens hem sentit, ens sentim interpel·lats i ens sentim obligats a fer la nostra aportació positiva. La nostra és una festa sense mort, sense ritual, amb participació i respecte a l’animal, ho demostra precisament el manual de bones pràctiques. Segur que algunes sensibilitats voldrien anar un pèl més enllà, però, en tot cas, la proposta ve de l’Ebre.

Sabem que si volem preservar la tradició, aquesta ha d’adaptar-se a les exigències de la llei, ei, i sobretot d’una sensibilitat col·lectiva que estem construint. Volem participar en el tràmit, en el naixement d’una llei que iniciï un camí de preservació de la tradició, però que alhora respecti l’animal. És més, només el respecte a l’animal dóna justificació i contingut a la tradició. Volem un règim sancionador assumit i compartit pels actors de la festa; volem una norma que surti dels mateixos actors de la festa; volem una llei, participar en la seva redacció i garantir el seu compliment; volem una llei de l’Ebre i no un decret del Govern.

Vostès ens poden dir: «És el mateix.» No, no és lo mateix, no seria lo mateix; volem participar ara en la construcció d’un nou ideari, d’una ètica de respecte a l’animal i de preservació de la tradició, de la festa, i ho volem per voluntat pròpia i amb participació a través dels tràmits de les compareixences i de la ponència.

Miren, miren vostès i facin una mirada a l’Ebre, amb confiança, sense paternalismes, obrim el Parlament i els tràmits a les penyes, als actors de la festa, a les plataformes de defensa dels animals, a la gent de l’Ebre. Fem-ho junts i segur que descobriran que l’Ebre té molt a dir, descobriran perquè es va quedar el foraster del que parlava Jesús Moncada. Ho explica Arbó, diu: «Seran les clares matinades amb frescor de carrers regats a punta de sol, amb fragàncies de llorer i murta de les enramades, de l’alfàbrega i de l’herba bona. Blanques rengleres de paper s’estendran de banda a banda en els bells carrers amagats i seran com sostres mòbils ondulats al suau impuls de la brisa, ací i allà penjaran fanalets japonesos que a la nit s’encendran com blanques llunes, perquè a llur claror dansin els fadrins i les fadrines. Cada matí quan a penes despunti el sol, es sentirà el vibrant pasacalle que ha de despertar la gent en la memòria de les festes. Els infants saltaran del llit i a mig vestir, com una sabata sense lligar, potser amb un peu descalç, correran al darrere de la banda a través dels carrers llançant crits d’alegria. La gent sortirà després a passejar sobre les acàcies per l’ampla avinguda de Sant Carles, tota remorosa de converses i rialles», això ens ho coneixem, oi?, Marta?, «som Terres de l’Ebre.»

Amb aquest esperit, amb aquesta alegria de festa volem obrir la ponència, i els ho demanem, que obrim la ponència i el tràmit de la llei a la gent, els garanteixo que no hi tenim res a perdre.

Allà alguns pobles de l’Ebre, no tots, al de Moncada, per exemple, no es fan bous, diem que sense bous no hi ha festa, sense festa no hi ha poble. És el poble, la gent qui garantirà la pervivència d’una tradició que només podrà ser respectant els animals. Les tradicions que perviuen són aquelles que s’adapten als temps, i nosaltres ho sabem, en aquestes estem.

Gràcies, esperem el seu vot positiu i que ens ajuden a fer això, que entre tots ho podem fer, la construcció d’una ètica que respecte les tradicions i respecte el temps[#] dels animals.
Gràcies.

08 de febrer 2010

NO TENEN VERGONYA; NI DECÈNCIA .


Els que vàrem viure els malaurats díes de l'incendi d’Horta, varem copsar directament el malestar, el dolor, el desconcert davant una tragèdia que ens colpejava. Els que directament testimoniaven els moments de descoordinació, sense resposta, aquells que al lloc de comandament vivíen en directe la manca de resposta, la manca de direcció. Els nervis, finalment la tragèdia. Els que veiem les cares dels bombers, el patiment pels companys , el dolor pels herois que havien donat la vida pel nostre terme, pels Ports, pel poble. Estem desconcertats. Ja en un primer moment veiem amb sorpresa com s’atacava a l'alcalde d’Horta per dir una part de la veritat. Per dir que ell havia vist “relaxació” per part del comandament. Què podia dir?? Si havia escoltat les “xarradores” demanant i no obtenint resposta?

La resposta va ser la pressió, la desqualificació política. De fet , l’únic que els va preocupar, va ser desqualificar a l’alcalde, als regidors de tots els colors, a la gent , fins i tot a Felip Puig. No tenien altra obsessió. No tenien altra preocupació.

Ara quan els fets ja són públics, quan al Parlament és posa en marxa la comissió d’investigació , continua la mateixa folla obsessió : La desqualificació política. Ara contra l’Artur Mas. La primera declaració a l’agencia EFE és per desqualificar a Mas:

Barcelona, 8 de feb. (EFE) El dirigent del PSC i el portaveu adjunt del grup parlamentari socialista al Congres, Daniel Fernandez, ha afirmat que la comissió d’investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan ( Terra Alta) “Ja té una primera conclusió” i és que Artur Mas “no té paraula”.

Aquesta és la seva preocupació , la seva prioritat? La priotitat de Saura i el PSC? El desgast ? El conservar la cadira?

Davant una tragèdia de la magnitud que és va donar a Horta , ells nomes pensen en una resposta “política”?

Crec, sincerament, ho crec del primer moment que als herois, al cos de bombers els hi devem la veritat , els hi devem saber que va passar ; perquè mai més torni a passar . Mai més.

No entenc la resposta del PSC. No , no l’entenc . M’indigna. Són així, sí. S’equivoquen, es retraten, demostrant la seva veritable ànima ètica. Són els seu principal enemic. Espero que rectifiquin perquè sinó pensarem, penso, que no tenen vergonya. Que han perdut la vergonya i la decència. Si és que mai n’han tingut.

07 de febrer 2010

SENTIT COMU, ATREVIMENT: COMENÇAR IL•LUSIONA


Avui he escoltat Montilla negant a ZP, al PSOE, tres vegades, tres. M’he donat vergonya.

Escoltar-lo feia un punt de pena. Pobre home. Ell ha estat ministre d'un govern ZP. Dos ministres del PSC son coresponsables de la nefasta gestió de l’Estat. Gran part de la manca de rigor en torn a la gestió pública , gran part dels mals arranquen d’exigències ideològiques, de necessitats del PSC.

És el PSC qui per poder presidir la Generalitat, entra en una dinàmica partidista, on els interessos de partit passen davant dels interessos dels ciutadans. La dinàmica legitima del tripartit inicia, però, una etapa de partidisme innegable, partidisme que aferrat a la legitimitat “legal”; oblida el veredicte “polític” de les urnes. És el PSC qui parla d’una confrontació dreta - esquerra , per damunt de l’Eix nacional. És el PSC , qui junt amb els seus socis de govern (per necessitat pròpia) inicia una enfollida carrera d’enfrontaments dins i fora Catalunya, nega l’economia productiva, prioritza la burocràcia i la protecció. És el PSC qui fa impossible l’enteniment de CIU amb ZP, prioritzant els interessos de Montilla a l’estabilitat política. És el PSC . És Montilla. És l’eix dreta- esquerra.

L’estabilitat política, la necessitat d’una aliança forta. Garantir l’autoritat necessària per fer front a la crisi, per fer les reformes necessàries, sense peatges ideològics, amb sentit de país i d’estat. Un mínim de sentit comú és necessari.

Hem ofert, hem explicat, hem manifestat la necessitat d’acords.
La resposta era i és la confrontació. L’eix dreta –esquerra. La desqualificació (d’un acord) que convé a Montilla, no a ZP.

El país (Espanya), la nació (Catalunya) necessiten, una ampla majoria capaç d'afrontar amb decisió els reptes derivats de la crisi. La resposta no és la confrontació dreta –esquerra , sinó l’acord ; la força política per impulsar les necessàries reformes.

Hem parlat de pactes com els de la Moncloa. Històricament, hem fet les aportacions de responsabilitat necessàries. Sabem que cal reduir el dèficit públic, que cal reformar el mercat de treball, que cal ser seriosos. Ho sabem, sabem què i com ho hem de fer. Ho hem fet sempre, hem estat garantia històrica de seriositat i rigor.

Sense concessions al populisme d’esquerres, ni a l'immobilisme de dretes.
Amb atreviment. Començar il·lusiona. Les properes eleccions catalanes són una gran oportunitat ( a oportunitat) per iniciar el camí del canvi, del rigor, de la recuperació. No només per Catalunya.

Montilla ho nega. Al PSOE, ell és part del problema. Aquí, ell és el problema.
Atrevim-nos, començar il·lusiona..... per sentit comú.

04 de febrer 2010

Sra. OLGA LANAU.


La senyora Olga Lanau va fer una compareixença pública davant els mitjans de comunicació on es mostrava dolguda del que considerava un judici paral·lel a través dels mitjans de comunicació. El senyor Joan Boada la corregia a l’endemà mateix.

La senyora Lanau deia que es jutjava el cos de bombers, i que era aquest, en pes, el gran perjudicat. Sense adonar-se’n que quan es reclama la veritat i l’assumpció de veritats, no es jutja els cos de bombers, ni se’l desprestigia. Es reclama senzillament l’assumpció de responsabilitats polítiques, i per tant, es defensa el bon funcionament del cos de bombers o de qualsevol altre cos de la Generalitat. El dolor que sentim no és perquè s’impliqui a la senyora Lanau, al senyor Boada, o al Senyor Saura en un possible error de gestió, o una mala gestió, o alguna cosa més greu si així ho considera en algun moment la jutgessa. El dolor que sentim no és aquest, el dolor que sentim és per la mort de cinc bombers. Per la mort heroica defensant la nostra terra. Conseqüència tràgica que mai més voldríem que tornés a passar. És per això que s’ha d’analitzar el que va fallar. Evidentment, qui va fallar no va ser el cos de bombers. Tampoc el cos d’agents rurals, ni en altres ocasions el cos de mossos d’esquadra. En tot cas, algun responsable polític no assumeix les responsabilitats que li pertoquen. Per evitar responsabilitats polítiques es refugien darrera els cossos de mossos, de bombers o d’agents rurals, que han acabat més d’una vegada qüestionats. Tots, tots. És aquesta tendència a no assumir responsabilitats polítiques la que acaba ficant en primer pla els cossos de bombers, de mossos o d’agents rurals. És la utilització indeguda dels informes, de les declaracions i dels comandaments. És la utilització partidista dels fets.

Explicava el diari Avui que un responsable sindical denunciava la reorganització que havia fet la pròpia senyora Lanau. Qüestionava que amb aqueta reorganització, i des de Bellaterra, es pogués dirigir una emergència com la que es va produir a Horta. Que no es refugiïn darrera dels cossos, darrera els bombers, dels agents rurals, dels seus informes. Que no es refugiïn darrera del dolor. El dolor que sentim tots, és aquell que hem d’evitar que pugui tornar a passar. Mai més una mort, mai mes una tragèdia d’aquestes característiques. Mai més un responsable polític, amagat darrera dels seus subordinats. Assumir responsabilitats polítiques és una manera( l’única) de defensar el cos de bombers. La única, la millor manera de demostrar respecte envers les víctimes, és no utilitzar el dolor per evitar la critica. És arribar a conclusions que facin impossible una altra mort, una altra tragèdia. Innecessària, evitable. La resposta no és el xantatge emocional a l’opinió pública . La resposta és la veritat ,els hi devem a aquells que van donar la vida de manera tan heroica. “Que mai més pugui a tornar a passar” . Mai més.
Aquesta és l’única resposta . Tot lo altre ....

03 de febrer 2010

4 MILIONS ( d'aturats) I UNA VEGUERIA.


Ningú ho dubti. Estem a favor de la Vegueria de l’Ebre. Vam participar en la creació de La Delegació del Govern. Valorem positivament qualsevol avenç en aquesta direcció.

Tenim experiència personal en la creació de noves administracions. Hem participat en la creació d’un ajuntament, hem vist néixer les Delegacions. Ens atrevim modestament a opinar.

La creació d'una nova administració, o d'un nou nivell administratiu, ha de significar sempre una millora per als ciutadans, els ha de donar més representativitat política, més i/o millor aportació econòmica , millor eficiència i eficàcia en els serveis. I no més cost imposts/servei. El dimensionament de l’estructura, en mobles, immobles, personal, manteniment, etc ha de ser proporcional a l’objectiu que es proposa. La planificació, la discussió , ha de ser curosa , amb voluntat de consens.

Hem vist com la dimensió de les delegacions ha crescut els últims 7 anys d’una manera que no ha estat proporcional als objectius i molt menys als avenços. Hem vist com es multiplicaven els costos i no les inversions. Hem vist molt “enxufat”, assessors i altres espècies molt per damunt de la mitjana Europea.

No sabem el finançament de la nova estructura. Parlen d’un període de transició fins la desaparició de les “Diputacions”. Període de transició......que pot ser etern. Parlen de reequilibri territorial i alhora més poder metropolità. Un impossible. La proposta neix sense consens territorial, contradictòria. En període pre-electoral. En plena crisi. Aquest govern no és conscient. Prioritza el gest, el seu interès electoral. El poder dir: Hem portat la llei al Parlament,una més . Hem picat pedra.

Quan costarà ?? Quan durarà ? Com ho farem? Què ens aportarà?? Estem en crisi. El 80% de la gent no veu clar que ara la prioritat sigui aquesta i molt menys d’aquesta manera. Montilla ha traslladat al carrer, la discussió que no ha sabut resoldre al govern, ni tan sols al seu partit. Només cal veure les declaracions de l’alcalde de Lleida o del síndic de la Vall d’Aran.

El pitjor de tot, és que no ens poden respondre a la pregunta; quant ens costarà? Quants nous funcionaris significarà? Quan eliminarem les diputacions ? Quan començarem una política d’austeritat administrativa? Quin pressupost tindrà cada nova vegueria? Quant d’aquest se n'anirà en despesa corrent? Quant valdrà la festa?

Sr Montilla, estem en crisi. Ho sap?. Tenim més de 4 milions d’aturats. 7 vegueries.

A quants aturats tocarem per vegueria.?? A milió per vegueria? De què ens servirà??

02 de febrer 2010

PICAR PEDRA



El portaveu socialista Sr. Zaragoza, va fer fa un parell de dies unes declaracions que em van cridar l’atenció. Venia a dir que “hem estat molts anys picant pedra, ara ens toca governar en solitari, ens ho hem guanyat”. Us he de confessar que la expressió picar pedra em va molestar.


Zaragoza, Montilla, el tripartit picant pedra? Us ho imagineu? De què estava parlant? La veritat és que el fet de picar pedra, no me l’imagino ni per a nosaltres, que estem a l’oposició. En tot cas hem treballat més o menys, dur, amb voluntat, com millor hem sapigut, però qui ha picat pedra en aquest país són els milers de treballadors que dia a dia s’aixequen i van al treball sense saber que és un cotxe oficial, sense que mai els i fiquen un micròfon davant la boca per fer declaracions, per poder dir la seva.

Qui pica pedra són els milers de ciutadans que pateixen la crisi, els milers d’empresaris que treballen sense horari per tal de salvar la seva empresa. Picar pedra no és el senyor Zarazoza ni el Sr. Montilla, aquests no saben el que és picar pedra. I he de confessar que potser jo tampoc, però per respecte a la gent que pateix la crisi, no se m’acudirà dir una tonteria tan gran com la del senyor Zaragoza. Suposo que a ell tot això no li importa, ja està acostumat.