31 d’agost 2007

REFLEXIÓ SENSE FI



Un paradís, em diu: el poble era un paradís, no només les caletes i la badia, la gent. La gent era amable, senzilla, servicial fins el punt que et sorprenien donant-te abans de demanar: Sr. Despuig, vol una sèpia? Ha vist quin mollet més fresc? Me’n daria dos cèntims?

Un paradís, el meu somni, la casa, la mar; gent amable que et valora, valora el teu apreci i el teu nom, la tradició de la família... fa anys que tenim propietat al poble.


Sommio amb un Delta verd de platges verges i feréstegues, amb la gent a l’arrossar amb els barrets de palla, els pantalons de junquet i la faixa negra. Les pesqueres, els mariscadors aigua genoll, la badia lluenta, el verd de l’arròs.

Em diu: sap quin plaer contemplar des del malecó l’alegria del treball i un delta verge.

Recordo amb nostàlgia, els carres del meu poble, les cortines de xarxa, els vells pescadors, la vela llatina, la llotja. Els carros pels carres de terra, l’olor de l’arròs estés a les voreres. La taberna de casa, el matutero per veí, la “Basseta” els canals, les olors, les puntones, el far de la costa. Els jocs d’infància.

El poble era un paradís, que va començar a canviar. Els senyor vinguts de fora els burgesos de la ciutat, van comprar les primeres cases a primera línea. El centre de la cala vora mar, lo millor del carrer vora platja. La cantonera amb bona vista. Eren gent d’ordre, dels d’abans. Bon dia senyor Despuig. Vol una sèpia?..... No fós cosa que el necessitèssim per anar al metge a la ciutat. Al poble no en hi havia de metge, o si n'havia era un pobre metge sense res més que les seves mans.

Ai !!! amic, com pot ser que no tingueu aigua potable, ni clavegueram?? Tindre que parlar amb el Governador, però no foteu merder eh!!; au fica’m una sèpia

- Sí Sr. Despuig, amb molt de gust Sr. Despuig. Eren gent d’ordre, d’allò que abans se’n deien de dreta.

Ara els seus fills, ocupen els xalets de la primera línea, ens han canviat el paisatge, són gent d’ordre que no volen perdre els seus privilegis; són gent d’ordre dels que ara se’n diuen ecologistes, d’esquerra. Gent d’ordre patrimoni de la humanitat, com els seus paisatges.

Però ara tenim clavegueres i metge i els nostres fills van a la universitat. Hem crescut ens hem fet grans. Podem triar.

I ...... Nostàlgia, tenim nostàlgia.

Sommiem amb un Delta llunyà, verd i verge on els homes duguin barret de palla i pantalons de junquet, que aixecant el cap ens saludin amigablement, que ens diguin. Vol anguila, Sr?.

Un Delta llunyà, verd i verge per veure des del “malecó”: Que contemplant-lo dalt d’un bon cotxe estigui el nostre fill, un home d’ordre d’esquerres i ecologista per suposat. Que amb els peus dins del fang estigue un pagès amb barret fill d’un pagès criat a un delta llunyà.

La nostàlgia ens porta a una reflexió sense fi, gens llunyana.

Hi ha qui defensa un tros de platja que ell un dia va embrutar, envair, pel simple fet d’estar davant de seva casa i que creu que té dret a privatitzar un paisatge que ell va canviar ..... A un preu tirat.

La Nostàlgia, ens duu a reflexions sense fi.

NAVEGABILITAT


Els rius europeus estan interconnectats, per navegar es necessita una làmina suficient d’aigua.


Els rius Neva, Svir i Volga estan connectats i regulats per una vintena de rescloses, es van construir en la època Stalinista i com continuïtat d’un somni del Zar Pere el Gran.


Altres rius europeus també estan connectats i regulats, és possible travessar Europa navegant pels seus rius. La navegació vol seguretat, làmina d’aigua, suficient infraestructures en rescloses, que en molts de casos produeixen energia neta.


Navegar en aquestes condicions una meravella, San Petesburg un somni que Emili Rosales apropa a la Ràpita (el meu poble) en al seva novel·la “La ciutat invisible.”


Les rescloses, la lamina d’aigua, el canal de Carles III, la navegabilitat de l’Ebre... un somni diluït en temps pretèrits... o podem esperar el retorn de lo idèntic, dels vells somnis.

30 d’agost 2007

DITES DE VELL (II)


L’argument per fer president Montilla no era el canvi, era la permanència, l’estatus quo.


Els problemes dels teus socis són els teus problemes.


La divisió del catalanisme fa gran l’espanyolisme.


La manca de perfil propi del PSC a Madrid és una manca de perfil propi d’ERC a Catalunya.


“La Unitat del PSC-PSOE a Madrid.... és inversament proporcional a la d'ERC a Catalunya”.



(Un que no vol ser profeta).... Al temps.

DITES DE VELL (I)


La subordinació a Madrid passa factura a Catalunya.


No hi ha somnis de llibertat futurs.... des de la submissió del present.


La dependència del PSOE és DEPENDÈNCIA” per molt “IN ” que sigui.


Les incongruències a Madrid apaguen la llum a Barcelona.


“Un país dominat des de fa segles i en perill de desaparició com a entitat nacional, cerc que hauria de primer l’opció nacional” (Heribert Barrera).


Montilla poder no sigui el culpable de tot; però ben segur que no es solució a res.


“Admeto que en el moment de fer president Maragall, l’argument de la necessitat del canvi tenia el seu pes. Curiosament aquest argument no s’ha aplicat ni a l’Ajuntament ni a la Diputació de Barcelona”. (Altra vegada Heribert Barrera).

27 d’agost 2007

El PSOE nega.... el que el PSC ni diu

Comento una notícia de “agències” , que al meu modest parer ha estat poc reflectida: El secretari general del grup socialista al Congrés, Julio Vilarubia ha negat que el PSC reclami tenir un grup propi, i sols reconeix algun comentari sense importància. El PSOE no coneix, perquè no hi ha cap pretensió del PSC de formar grup ni al Congres ni al Senat. Ho diu Vilarubia, ho recullen les Agències.

La qüestió afecta no nomes al PSC, cada vegada més PSOE. Afecta a Catalunya, a la seva capacitat de negociació com a país, Afecta al concepte de nació, al govern de la Generalitat. Té una importància vital per als socis de Govern de l’Entesa, que veuen com els socis redueixen la nació, les reivindicacions, el govern ja no a un preàmbul sinó a un àmbit que no va més enllà del riu Sènia o de la franja. Redueixen l’acord de Govern a un àmbit geogràfic que ni Catalunya avarca, doncs el PSOE, com grup majoritari i de govern a l’estat, és present i omnipresent a infraestructures, elèctriques, a aeroports, litoral, ports Rangel’s i Morlán’s, que no en són pocs.


Ningú no entén que si hi ha un Govern tripartit, una “Entesa”, no existeixi aquesta Entesa allí on s’han de defensar les inversions les infraestructures... el ser o no ser. Els somnis de llibertat.

25 d’agost 2007

SOMNIS DE LLIBERTAT


Una nació; sobren, haurien de sobrar les paraules. Un horitzó de llibertat. No m’atreveixo a dir més, ni cal.

El desencís d'aquets últims temps té a veure amb les infraestructures i amb la llum. La llum. L'amor propi, el que esperem tots plegats de nosaltres mateixos i dels nostres representants . La llum.


Puc entendre el raonament dels que van configurar el Tripartit o l’Entesa. No puc entendre que quan ve la Ministra Alvarez o quan va a Madrid, no mantinguin l’autoestima del que representen. No s’entén la divisió dels que configuren la força parlamentària del Govern català.

Què m’expliquen? Què ens diuen? Com es menja que el PSC li tapi les vergonyes al PSOE? Que presentin esmenes al Nou Estatut? Que avalin pressupostos contra el Govern de Catalunya .

Com poden governar junts aquí per representar diferent allà. Les bases, la pasta, l’essència del Govern d’aquí és diferents al vot, a l’actitud d’allà?.

Un error d’aquesta naturalesa afecta a l’autoestima, a l'amor propi; als somnis de llibertat. Vet aquí una reflexió en torn a la llum que ens afecta a tots; necessitem llum, llums.

24 d’agost 2007

UNA DE ROMANS


Abans d’anar-se’n de vacances el redactor d’un bloc, ens fa una immerescuda propaganda. Ens agrada que parlen de natros encara que sigui bé. No en pot parlar millor. Ens acusa de demagogs per utilitzar el nom d’ebrediputat. Sóm diputats i ebrencs a molta honra, no hem pretés ser els únics, ara... sóm els únics que firmem així. Com hi ha qui firma Rapitenc Fora. O s’apropia del nom de la Via Augusta. És això demagògia? No. És identitat. Qui vulgui que s’apunti. Gràcies per l’alabança. Al Bloc en qüestió li reconeixem la capacitat d’argumentació: La frase que li dedica a l’Artur Mas. Tota una declaració de principis.


En quant al comptador del dèficit fiscal que publiquem al nostre bloc, la via Augusta. bolgspot.com; diu : “ja és el colmo... hi ha que tindre barra per posar-lo”. El comentari agradarà als membres de la Fundació Catalunya Oberta, qui com tothom sap, excepte els que encara transiten exclusivament per la Via Augusta, promou la iniciativa. No em negareu que el comptador té el valor d’identificar aquells que encara no han entès que Catalunya pateix un dèficit fiscal i d’inversions que té conseqüències greus per als ciutadans. Curiós, un bloc que es defineix de pensament socialista, li sembla demagògica la denúncia del dèficit fiscal; quan tot el govern i PSC es deleixen per culpar a aquest dèficit del fracàs de rodalies i d’infraestructures.


Sinó és les de les inversions, la culpa és de gestió i tots sabem qui és el responsable de la gestió.

Quan al bloc la Via Augusta de declarada ideologia socialista: Gràcies per la modesta publicitat, no haviem d'haver fet cas. Però com no volem deutes, creiem que tornem atenció i publicitat amb escreix. Un deute és un deute, no volem dèficits de publicitat i menys “una de romans”.

22 d’agost 2007

EL CASAL TORTOSÍ.


Reials Col·legis
Jordi Angelats em va fer arribar l’invitacio del casal Tortosí , per fer de Tenedor a l'acte de proclamació de les pubilles i pubilletes a festes de la Cinta.

El casal el configuren 12 entitats, de tot tipus, l’acte l’organitzà Cantaires de l’ Ebre Delta; presentà, Conrat Duran un professional com la copa d’un pi, sobretot una excel·lent persona.

Va ser un honor, un orgull. Les entitats que conformen el Casal són un exemple de voluntat de ser, de treball i d’orgull, d’orgull i estima per la ciutat i el territori.

Vaig felicitar a les pubilles i pubilletes per l'honor de representar Tortosa i les entitats a festes de la Cinta, per representar aquesta voluntat de ser, aquest orgull de ser tortosí i de Terres de l’Ebre. Aquest orgull i voluntat de ser el necessitem, el necessitem els pobles i el necessita el País. Necessitem el ressorgir de les nostres ciutats. Necessitem una Tortosa forta i orgullosa del que és i del que vol ser . Volem sentir-nos orgullosos de Tortosa , ho necessitem.



Els pobles necessitem el ressorgir de les nostres ciutats, el ressorgir de Tortosa, l’orgull dels tortosins i l’orgull de Terres de l’Ebre. Sense aquest ressorgir no podrem ser el que volem ser.
L’orfeó Tortosí ens va regalar el pasdoble Tortosa i Cantaires l’himne Tortosí. Tot un símbol d’una segura esperança. Felicitats a les pubilles i pubilletes. Bones festes de la Cinta: Orgull i renovada esperança.

ADAM RAGA.

Volem felicitar a Adam Raga, el nostre campió; d’Ulldecona. Cinc , si, 5 vegades campió del mon. També felicitar a Toni Bou que s’ha proclamat matemàticament campió al suspendré l’última prova. Adam Raga serà el subcampió.

La noticia l'he vist reflectida a tots els mitjans, a TV-3. Sempre ho haviem dit , si Adam fos de... nord enllà, els 5 campionats els menjariem cada telenotícies.

Que consti que Toni Bou s’ho mereix. Que consti que Adam s'ho mereix , felicitats Adam felicitats campió. T’ho viem dit a l’Ampolla quan vas fer el pregó, t’estimen i et valorem, t’estimarem i et valorarem el dia que no siguis campió. Cinc vegades campió, ara subcampió, sempre abanderat de les Terres de l’Ebre. Una gran persona, per això felicitats Adam.

21 d’agost 2007

LES XEMENEIES D'ALCANAR.

L’amic Josep Bort, portaveu de CIU-PAiLC a Alcanar, ens fa arribar la seva ferma voluntat d’oposar-se al dipòsit de gas i la planta de tractament que es situaria a menys de 1’5 km del riu Sènia, tocant terme municipal d’Alcanar , del principat de Catalunya.

Una situació molt semblant es presenta a Faió.

Tan en un cas com en l’altre les afeccions, els fums, les molèsties, l'impacte visual afecten a pobles de les Terres de l’Ebre; els avantatges econòmics, de llocs de treball, de servei són per altres, per altres comunitats autònomes.

A Terres de l’Ebre varem viure manifestacions massives en contra de situacions menys lesives per els nostres interessos. Ens agradaria que totes les energies que van ficar a l’oposició els que ara són Govern, les utilitzessin "ara" a favor d’Alcanar i els pobles de Terra Alta. No ho entendriem d’altra forma. Fa pocs dies denunciàvem la utilització de les reivindicacions de Terres de l’Ebre, el posterior oblit: Un territori kleenex, dèiem, d’usar i tirar .

El grup parlamentari de CIU estarà al servei de CIU- PAiLC, al costat de Josep Bort, al Costat d’Alcanar, presentarem iniciatives al Congrés i al Parlament, les que facin falta, esperem una actitud més que positiva per part dels grups del govern. Si ells volen no es farà, si es fa serà perquè voldran, n'hi ha exemples. En mans d’ells està. Són Govern aquí i alla.

ENQUESTES: ELS RESULTATS.

Vàrem plantejar un parell d’enquestes , una mica per curiositat, en part com divertimento d’estiu. També, enrabietats pels fets d’aquest gris i decebedor estiu...., si és que els estius poden ser decebedors. Els decebedors en aquest cas i segons les enquestes (no les nostres) són els actors, els responsables voluntaris (ho són perquè volen, per pacte voluntari) de l’acció de govern.

El divertimento, la curiositat la bona voluntat , l'amabilitat d'uns quans de vosaltres ens han deixat una mostra molt poc significativa, que només representa als que heu votat.
Nou, 9. Apostaveu, per una immediata moció de censura. Però ja!!. Representativa, creiem de l’emprenyo, de la ràbia, que a nosaltres ens va portar a fer la pregunta. Un, sol un, ens ha fet arribar la convicció de què això no es pot tolerar; que aquest president i aquest govern són indignes del País. Coincidim. No governen, no es responsabilitzen , es refugien en el “primo de Zumosol” o en ZP que zelós (ell sí) de les competències de l’Estat envia a Morlan, per tal de fer el que no sap fer Montilla, de govern, de GESTOR, com va demostrar ahir a l'anunciar mesures de millora del manteniment, de personal i de gestió com són el fet de revisar catenàries, pantògrafs... (Ho feien o no?) i altres. Ai!! Ai !!! aquest gestors sense paraules, ni paraula.

Set,7. Apostaveu per un no “a la moció de censura sinó és d’acord amb ERC”. Creiem que també expresseu un cert desencant, però afegiu l’optimisme d’una solució, d’un escenari que refaria de cop la moral nacional. Que ens permetria somnis de llibertat. Dos no es barallen si un no vol... és una màxima que sempre he posat en dubte, del que no dubto és que dos no s’entenen si un no vol.

Tres, 3, ens dieu: Moció de censura si la cosa empitjora; fills meus quin optimisme. Voleu dir que pot empitjorar?... I si empitjorava; voleu dir que ens quedarien forces per una moció de censura? Si empitjora, “apaga y vámonos”.

Finalment, sis, 6, dieu: No a la moció de censura, de fet l’Artur Mas la va descartar al Parlament. Suposem diverses consideracions; els que consideren que no hi ha raons. Els que consideren que més enllà de les raons, no és una mesura efectiva per reconduir la situació (cosa certa), els que consideren que els actuals dirigents d’ERC no li donarien suport: “Antes muertos que sin silla”.
Estem al primer any de legislatura.

Com veiem, el divertimento acaba ficant-nos seriosos, i més si, com també hem volgut posar de manifest, els que abans ens deien a tots els catalans: Ploramiques, Victimismes, per demanar més inversió ara ens acusen de no haver demanat prou o amb prou força.

(Ells en feien a la contra de força). Ara ens diuen Catastrofistes. El que dóna de si un estiu en mans -més bé no- de Montilla i el seu govern.

20 d’agost 2007

EN SÓN JA 50.

Carme Laura Gil , es lamentava, lamentava, ens lamentava al seu bloc per la violència de gènere : Mai se’n diu assassinat, només una víctima més de la violència de gènere.
Avui l’he recordat; a la comissió de govern de l’Ajuntament , la policia local de l’Ampolla informava d’un episodi de violència, d’una agressió a una dona. L’actuació de la Guàrdia civil i dels municipals; professional, correcta. Algú comenta : Aquest? Em penso que ja esta a casa.
Penso en Carme Laura, la seva denuncia : En són ja 50. Per qui anava? Anava per tots, avui per tu dema, per mi......
No , no fem prou

EL CASTELL DE PERALADA.


Sempre és un plaer passejar-se per l’Empordà, l’Alt. Quin altre? em preguntava un vell amic empordanès. No vull parlar però del passeig. Vaig assistir a la representació de l’obra los “Persas” de Calixto Bietio basada en el text del clàssic grec Èsquil, que es va estrenar al Festival del Castell de Peralada.

A pocs kilòmetres de Figueres , la schubertiada de Vilabertran .

És cert que a Peralada va néixer Ramon Muntaner, que a Figueres està el museu Dalí, que Josep Pla omple de literatura els racons castigats per la tramuntana.

També, és cert però, que el Festival de Peralada és una iniciativa privada de la família de “Mateu el del Ferro” una potència econòmica. Girona, Figueres, Cadaquès. El Casino de Peralada, el Golf. Els golf en plural; el Castells, les pedres, Sant Pere de Rodes. I el Casino. La cultura va lligada al ressorgir econòmic i..... a la ludopatia d’un Casino.

Necessitem ressorgir, industrialment, econòmicament, socialment. A Terres de l’Ebre, necessitem, creixer i el ressorgir de les nostres ciutats, una Tortosa com Girona, una Amposta com Figueres. Uns, molts Mateu el del Ferro. Retrobarem els Templers , els Hospitalers d’Amposta. El Castell de la Suda, Cristòfol Despuig, el papa Adrià VI embarcant a L’Ampolla. Necessitem ressorgir i llavors serà possible una schubertiada a L’Ampolla, o un festival a Miravet, Tortosa serà com Girona, Amposta com Figueres. Llavors triarem el creixement que volem. I Si no ....NO.

16 d’agost 2007

ACCIDENT A L'AP-7.


Un accident a l' AP7 a l’alçada de l’Ampolla ha tallat el tràfic en sentit nord, resultat més de 10-15 km de cua. M’he trobat quan anava direcció Amposta, he vist l’embús a l'altre costat. La cua arribava més enllà de la sortida Amposta-La Ràpita: Al peatge cap avis d’accident; els cotxes entraven sense cap prevenció. Resultat: Cua, hores de nervis i... a pagar.

Em sembla immoral que no avisin , entenc que un accident és imprevisible però un cop es forma la cua, no pot ser que no avisin i deixin entrar el cotxes.

En alguns casos d’accident quan vaig ser delegat, vaig intervenir i coordinar els treballs d’emergències. Eren temps on la pregunta: On era el Delegat? estava a l’ordre del dia. Podria explicar alguna anècdota. Em quedo però amb el fet que és immoral que no s’aixequin les barreres en retencions o que no s’avisi abans d’entrar en cas d’accident i/o embús. És inacceptable haver de pagar.

Un altre dia parlarem dels peatges, de reivindicacions i del Govern. Ara, no,no cal.

EL FORAT NEGRE, MOLT NEGRE.


Hem definit moltes vegades la política d’infraestructures del tripartit a Terres de l’Ebre com un forat negre, un territori kleenex , d’usar i tirar.

Publicàvem, reproduiem ahir la portada de l’Avui, comparant les infraestructures de Madrid i Barcelona. Un escàndol. I a l’Ebre?. Cada vegada que s’han publicat els plans d’infraestructures per l’Ebre sigui del “Ministerio de Fomento” sigui de la Generalitat, s’endevina un buit; un forat.

Diuen allò de la bona consciència i la mala memòria; a mi m’agrada més la frase de la Beavoir, la Simone que diu que per ser feliç n'hi ha prou amb bona salut i mala memòria. Que ha passat amb les reivindicacions? Amb les promeses, amb els crits i consignes ? On són? Podriem dir allò de “prometer hasta”, no volem ser grollers . Preferim citar a la Simone de Beavoir com icona d’esquerres que és. Per acabar dient que sóm un territori kleenex; ens han usat i ens han oblidat.

No nomes això, pitjor, ara ens en volen fer sentir culpables.

Reivindicaven per al 2004 mossos i desdoblament de l’Eix de l’Ebre. El desdoblament de la 340 era un retard inacceptable, la variant de l’Aldea una emergència compartida. L’autovia de l’Aragó una urgència. L’IDECE havia fet el paper de tribuna de consens, amb un funcionament periòdic qualificat d’insuficient: recordem la llavors oposició a les seves portes, denunciant impaciències i evidenciant dèficits: propis i aliens.

Què ha passat amb l’IDECE, on queda el seu paper, planificador, de consens????. L’increment de població, la política d’immigració (que no discutirem però que té conseqüències ) han augmentat les necessitats. Què ha fet, què fan els governs??. El desdoblament de la 340 va ser substituït(!!!!-????) per l’autovia de l’Interior amb un exemple planificador digne del Congo de Tintín. El capritxos i les necessitats d’algun alcalde, van portar a un canvi de rumb que ens va obligar un consens a corre-cuita, amb un exercici de responsabilitat per part de l’oposició, que mai serà reconeguda (ni falta que fa).- l’IDECE desaparegut, la Generalitat ni mu. Mentre, els alcaldes afectats per infraestructures bàsiques anàvem a València, a Madrid, al “ministerio” i ens adonàvem que el govern Valencià i l’aragonès, faciliten la baixada per Morella i Vinaròs, garanteixen el desdoblament de la 340 i les obres de l’autovia de l’Interior.. Aquí re, retards i “salvese el que pueda”. Es clar que N-340, autovia de Interior,l'anomenada autovia d’Aragó, el desdoblament de l'Eix de l’Ebre, l’anella viària del Delta, són prioritats que el Govern de la Generalitat té responsabilitat de coordinar i executar. I que les reivindicaven a crits!!!! per abans d’ahir (i un parell de mossos).

Cada territori i poble té les seves pròpies prioritats i el dret i deure de reivindicar.

Sóm un territori kleenex al que es va usar, amb reivindicacions i promeses. Els que cridaven, callen; ens sembla bé. Molts dels que reivindicaven, volen traslladar les culpes als que denunciem MANCA DE PLANIFICACIÓ, DE GESTIÓ I D'INVERSIÓ. La culpa de la manca d'inversió a l’Ebre també està aquí: Com supuraria la ferida si el govern fos d'un altre color, com cridarien si la ferida fos amb un altre govern. Ho direm amb paraules de Edmund Burke; “és molt greu confondre anestesia, amb esperança”. Precisament per això nosaltres i molta gent estem emprenyats, molt emprenyats. No en tenim prou amb la dimissió de la ministra de Foment, també volem explicacions del Govern, responsabilitats a PTOP, IDECE i fins i tot demanariem més memòria, menys anestesia, més consciència a qui encara en tingue: De memòria o de conciència.....

15 d’agost 2007

BLOCVERGÈNCIA:

Faig una ullada als blocs convergents, una mala costum, no la pitjor que tinc , ho confesso. És reconfortant, em trobo l’Albert Guilera (http://www.albertguilera.blogspot.com/) parlant de l’època fosca d’Europa, el Gulag. Preocupació compartida amb Jordi Rodo i l’amic d’Unió Albert Riera, ex company veí d’escó al Parlament, qui al seu boc (esco104.blogspot.com) ens parla de Butovo i l’holocaust comunista ....

El funcionament del país, les infraestructures i concretament els Pirineus , Coll de Nargó són les ultimes preocupacions de l’Albert Batalla, excel·lent diputat i tot un futur mític - alcalde de la Seu d’Urgell.( albertbatalla.blogspot.com)

L’Antoni Vives (http://www.mesvilaweb.cat/antoni.vives), ens parla de Xirinacs i com no de Barcelona, la seva Barcelona, denuncia els silencis en torn les inversions ,els silencis quan tocava, iguals als actuals en torn a la gestió. Parla de la seva generosa i gens sectària manera de fer política, ell m’ha recordat la independència de la India. Gandhi.

Visito el bloc de Sergi Fernandez (sergifdezporta.bloc.cat) gaudeixo dels seus consells de cinema, endevino la fina, desperta intel·ligència de Sergi... no aniré a veure “Ladrones” seguint el seu consell.

Els Carles: Carles Agustí(http://www.carlesagusti.blogspot.com/). , ens va deixar una reflexió en torn a la regeneració política abans d’anar-se’n de vacances. Un altre Carles, el Campuzano (carlescampuzano.blogspot.com) ens ha deixat un interessant Nacio.Cat, també abans d’anar-se’n. El fracàs del Govern de la Generalitat, va bé als espanyolistes, a ningú més. Carles Puigdemont, recorda Xirinacs, com molts altres blocaries convergents i també la compareixença de la ministra de foment i el galdós paper del PSC (www.carlespuigdemont.cat/bloc.html), finalment el Carles Sala com no podia ser d’altra manera es maleeix per l’AP-7 i el tripartit.

La meva admirada, estimada, ara enyorada Carme Laura(blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6290) a qui no veig tan com voldria, em regala el coc del diumenge aquesta vegada de dol per Xirinacs. "Las chicas Labanda", fan de preàmbul a un altre sentit dol; ja en són 50 les víctimes de la violència de gènere. Assassinades. Pere Torres, l’altre bloc vilaweb (blocs.mesvilaweb.cat/peretorres), ens deixa les seves col·laboracions a regió 7 del més de juny, bones vacances amic.
Roger Pons també de vacances, no així Xavier Tomàs (xtomas.bloc.cat), qui com sempre ens ofereix un gran que per la reflexió. Reflexió que el Xuclà(xucla . blogspot.com) dedica a ZP.
Acabo amb la visita als alcaldes Ferran, Bel a Tortosa i Falco(www.falcobadalona.bloc.cat/) alcalde accidental a Badalona.

Deixant per un altre dia els blocs de l'Ebre; el recorregut no seria complert sense comentar la gran preocupació que el tripartit ens genera, les inquietuds vers el futur del catalanisme i de Catalunya; sense comentar el desencís vers les infraestructures, la portada de l'Avui, d’avui, és una bona bufetada per als que ahir ens deien VICTIMISTES i avui ens diuen CATASTROFISTES. (Val la pena clicar l'imatge i comparar Madrid amb Barcelona, ahir i avui). Ahir, érem conscients de les mancances en inversió... Per allò lluitàvem, ploràvem, denunciàvem, ara som conscients de l'empitjorament d' aquesta mancança i l'agreujament de la situació per una molt mala gestió; una pitjor concepció de la política, del que és un govern i del concepte de país. El PSC ho ha resumit arropant a la ministra de Fomento.

INDEPENDÈNCIA de LA INDIA.


El 15 d’agost de 1947, a mitjanit es va proclamar la independència de la India , ara fa 60 anys.

Abandoneu la India”: “Barhat Chhodo Andolan” : El moviment iniciat el 8 d’agost de 1942, per Mahatma Gandhi, i el Partit Nacional del Congrés, la desobediència civil, al no reconèixer l’autoritat i les ordres dels britànics actuant com una nació lliure, aconseguia el seus objectius: La independència de la India. Immediatament es va produir la partició i el naixement de Pakistan, partició amb la que Gandhi no estava d’acord. Es va celebrar al crit de Jai Hint (Victòria per a la India). Nerhu, va ser el primer ministre, en el seu discurs “ Cita amb el destí” va proclamar.: "Les lleis i les constitucions no ens faran un gran país, són l’entusiasme, l’energia i l’esforç constant del poble el que ens fa grans, el que ens ha fet lliures.”

A aquells que pregunten: Què? Qui? Com es fan pobles lliures? Digueu; els pobles necessiten una “Ànima Gran, recordem Mahatma Gandhi.”

EL MUR.

El 13 d’agost de 1961 es va iniciar la construcció del mur que va dividir, temporalment, Alemanya.

El van denominar “MUR DE CONTENCIÓ ANTIFEIXISTA”. La manipulació del llenguatge, fa que encara avui la vergonya que va significar el anomenat socialisme científic, socialisme real; no generi el rebuig que es mereix. Val la pena recordar l’efemèride .


A aquells que pregunten , qui és, qui són els defensors de la llibertat, digueu ; recordin Berlín.

13 d’agost 2007

VICTIMISME.

Durant molts d’anys, el President Pujol i tot el catalanisme polític, denunciaven la discriminació i manca d’inversions a Catalunya. Cada proposta de més inversions i més finançament era contestada amb acusacions de VICTIMISME. "No és qüestió de més finançament sanitari dient, és un problema de gestió" . Victimisme aquesta era la consigna, avui ho és Catastrofisme , la capacitat de manipulació ideològica no té límits.

Els autors intel·lectuals d’una i altra consigna saben el que fan, usen les paraules per dissimular els fets, per evitar invertir a Catalunya , per desvirtuar les responsabilitats. Ells , volen culpar anteriors governs, però no poden perquè .....Ells tenen el copyright de la paraula Victimisme..... i de les conseqüències.

PARLAMENT.

Artur Mas, en la seva intervenció al Parlament, descarta la moció de censura i fa ofertes en positiu.

El govern fa una reunió urgent per preparar la sessió parlamentària: després de molts dies de crisis el Govern es reuneix per minimitzar les crítiques. Molts afectats, pregunten per què no van interrompé les vacances per minimitzar el efectes dels incidents?

El Govern de Madrid demostra la confiança amb el president Montilla enviant al Secretari d’Estat Víctor Morlán, i creant un gavinet de crisi per damunt del Govern de la Generalitat, per a solucionar i potenciar els brillants resultats de la gestió, que no política, del govern d’Entesa: “Fets i no paraules” .

CATASTROFISMES.




Recordo les nevades de desembre 2001, en aquell moment governava CIU, pel pes de la neu va caure una línea elèctrica. La AP-7 va queda tallada a l’alçada del Coll de Balaguer; l’ordre del President va ser estar al peu del canó, que la AP-7 fins Hospitalet fos concessionària de Autopistas de Mediterraneo amb seu a Valencia no va ser excusa; Cèsar Puig i jo mateix com Delegats del Govern varem donar la cara i aguantar les critiques, sense refugiar-nos en competències ni passats. Res del país ens era aliè, la gestió era nostra. En poques hores es va restablir el tràfic i en pocs minuts s’havia habilitat un dispositiu d’emergència. L’anècdota era que a un poble l’alcalde i regidors insistien que estaven aïllats. Va intervenir tot el govern, President, Conseller en Cap, Secretari del Govern, Conseller de PTOP. Jo, ja desesperat vaig cridar al responsable de les màquines lleva neus, el qual em va dir: No pot ser, davant la meva insistència va agafar el cotxe, al cap de mitja hora em trucava del poble en qüestió dient-me la carretera està NETA, fa hores; acabo d’arribar amb el cotxe. L’alcalde insistia en lo catastròfic del la situació. Era política, cal que digui de quin color era?

Avui al Parlament, el conegut polític conservador Joan Ferran militant del PSOE-PSC, a reiterat l’acusació de catastrofisme a l’oposició, a qui acusa de ser la responsable de la pèrdua de confiança de la ciutadania amb el govern, (com deu ser que la ciutadania perd confiança sense cap raó) . El govern actual, al contrari que l’anterior, ni es responsable de cap incident, ni té a veure amb les reaccions dels ciutadans: Tot això és pur catastrofisme.

Enquesta.

Davant el cúmul de despropòsits, la reiteració de renúncies, la pràctica desaparició del Govern fins el punt que ha de venir un virrei, un representant de l’emperador, per ficar ordre a la colònia. Davant la constatació de la ineficàcia, incompetència del govern que no és capaç de donar solucions ni de gestionar les crisis de molt divers tipus que s’han produït a Catalunya, davant la constatació que la filosofia del Govern Montilla és governar Catalunya com una autonomia més, com una “Región”; traslladant les responsabilitats a altres administracions o al passat. Hem rebut moltes peticions de contundència parlamentària, és per això que proposem una enquesta en torn a la possibilitat d’una moció de censura contra el desgavell del govern Montilla. Què penseu? Esperem els vostres vots.(Trobareu l'enquesta a l'esquerra del bloc)

12 d’agost 2007

ZERO.



Ruiz Gallardon preveu que arribarem a les eleccions amb un empat tècnic i adverteix CIU que el PP no retirarà el recurs contra l’Estatut ni per governar. Un altre dirigent adverteix que “No es pot demanar lo que no es pot donar”. Perfecte: Tot clar, no se’ns pot demanar lo que no podem donar. En cas d’empat tècnic, en cas de necessitar a CIU, el PP no governarà. Si no retira el recurs, no governarà. Haurà renunciat a governar.

Un avis, per Ruiz Gallardon. Els diputats de CIU, no donarem el que no podem donar; no renunciarem a avançar en l’horitzó de l’Estatut del 30 de setembre. "Lo contrari és eutanàsia". Paraula d’ebrediputat.

UN

Per contrarestar el desgast que pot implicar per al govern el caos en serveis i infraestructures que pateix el país, el PSC ha decidit descarregar responsabilitats cap enrere. Els seus dirigents han difós la consigna d’atribuir totes les culpes a la “ falta d’inversions” que es va derivar del pacte PP-CIU” Aquest és el breu que l'Avui confidencial, publicava el divendres 10, coincideix amb la denuncia que ja el 8 , 9 i 10 d’agost fèiem al nostre bloc. Volem fer una advertència més estratègica. L' aparell de propaganda i control ideològic socialista és el més potent dels dos últims segles. La consigna substitueix l’anàlisi, el crit i la manifestació substitueix el diàleg, la reivindicació dissimula el dogmatisme: Es demana diàleg, on es vol imposició. Finalment els objectius d' igualtat, fraternitat i llibertat (Que no són d’ells) garanteixen la superioritat moral del socialisme, en el seu nom tot si val. Com deia Nietzche “la sistemàtica no és honrada”. Però atenció és efectiva, molt efectiva. El llenguatge, la seva manipulació i reiteració són una constant. Un exemple, els pactes: sempre desqualificant.... però..... prohibit dir del PSC que és el PSOE quan.... ho és, prohibit dir-los espanyolistes, quan.... ho són, prohibit dir-los, rics...quan ho són, (l’altre dia llegia que el partit on militàvem més nou rics era el socialista), prohibit dir-los neoruralistes carques o conservadors, quan molts d’ells... és l'únic que són.

DOS.



ALFONSO GUERRA , o la revista “TEMAS” que dirigeix, publica en el seu darrer número un editorial en què critica que Catalunya pugui rebre inversions equivalents al seu PIB. Diu que això pot generar desigualtats. Contrasta això amb les declaracions de Montilla i l’ala espanyolista, conservadora del PSC, que volen culpar al “passat”de la consigna que Guerra mante en “Presente”. Cinisme, dèiem i ens quedàvem curts. HIPOCRESIA

TRES


Els fets, la manca d’inversions crònica i permanent que pateix Catalunya no és casual. És volguda, l’espanyolisme conservador tant de dreta com d’esquerra no pot tolerar una Catalunya emergent, no pot tolerar el somni de la Renaixença. No pot escoltar Catalunya, els parli la llengua que els hi parli. Ells només contemplen el sommi d’una Espanya emergent i la consideren contradictòria amb el lideratge català. En el fons son més anti catalanistes que espanyolistes, està en l’ADN constitucional d’una determinada idea d’Espanya. L’èxit de les denominades autonomies històriques no els interessa, al contrari, la descentralització efectiva els enerva. No volen que anem bé, sigui per raons econòmiques, sigui per raons polítiques o socials. Tenen un concepte radial, no de les carreteres , un concepte radial del poder: Són centralistes i jacobins. Per tant d'inversions: Les justes, no més enllà que les que faci imprescindibles la correlació de forces. A ningú entusiasma, una pàtria pobre o derrotada...... i ells ho sabent .

QUATRE

El cinisme de Montilla i els espanyolistes conservadors del PSC-PSOE, és doblement greu. Per què?: Perquè pretenent fer només lo "imprescindible" per mantenir-se al poder, sense haver d'avançar en l’autogovern, al temps culpar al catalanisme polític de les mancances de l’Estat. De fet no es cinisme, és hipocresia, la renúncia a competències, l' acceptació de la prevalença de l’Estat explica l’absència dels departaments de la Generalitat, en totes les crisis, la manca d' inspeccions i control ja els hi va bé. És el seu concepte de l’Estat. La voluntat política és una voluntat, col·lectiva i colegiada, ara la del PSC,.... és la del PSOE.

ERC té un problema, el pacte és més onerós per més culpós , ja que és un pacte de GOVERN a canvi de cadires (no només d’investidura, no només acords de legislatura com els de CIU amb UCD, PSOE o PP). Els resultats a la vista: Menys inversions, menys autogovern. Estratègicament el catalanisme, soberanisme, independentisme.
DEBILITATS. Hauran de donar explicacions, a algú més que a Carretero.

CINC.



Que la prudència, la paciència, la moderació no ens faci traïdors. Avui Catalunya necessita un cert repòs, una certa tranquil·litat d’esperit, també rigor, una radical convicció i claredat estratègica: El nostre adversari no són les diverses concepcions del catalanisme; aquests són els nostres possibles aliats, estiguin al PSC o ERC, el moment de des -encontre ha de passar.

L’enemic; no l’adversari.... no; l’enemic és el conservadorisme espanyolista, al que hi ha que denunciar, desemmascarar es digui Ruiz Gallardón, Guerra o Montilla. Parlem clar, diguem les coses pel seu nom. Espanyolistes conservadors, es diguin Gallardon o Montilla, Aznar o Guerra siguin de "pueblo" o de ciutats.


.

10 d’agost 2007

DOS EXEMPLES.


A l’estiu passa molta gent per l’Ampolla, aquest dies he tingut el gust, el plaer d’estar una bona estona amb un amic al que admiro; Salvador Pallarès. Un molt bon alcalde, a qui la matemàtica post electoral l’ha allunyat de l’alcaldia. Hem xerrat, platicat, predicat, xiuxiueixat de tot. Sobretot, com no, dels nostres pobles. L’he vist animat, positiu com sempre dispost a treballar a favor del seu poble amb rigor jurídic i tenacitat política. Es lamenta de l’actitud obstruccionista, poc respectuosa amb els drets de l’oposició i per extensió de la gent: La situació recorda temps passats al poble, conclou. Em demana, però, gestions en positiu per tal de millorar els servei sanitari, la cobertura mèdica del poble. El Perelló té sort d’haver tingut un dels millors alcaldes del territori i té sort de tenir-lo com regidor.

Poques hores després tinc la sort de passejar am Rosa Clara Prades cap de llista a Tivenys, també esta animada, il·lusionada amb el poble. És una persona amb un cap ben moblat, preparada, intel·lectualment capaç. Té molt clar el que vol dir respecte democràtic i coincideix amb Salvador amb el poc respecte a les formes i als drets de oposició i dels ciutadans , també té molt clar els mecanismes que un estat de dret, sense dret no hi ha democràcia, ni societat civil. El caciquisme fa molt temps que ha canviat de bàndol, ara ja és patrimoni de l’esquerra conservadora. A Clara la constància li donarà la victòria estic convençut. Ja ha ficat en marxa un bloc , http://www.ciutivenys.blogspot.com/ jove, ric en continguts; l’article de les banderes és un bon exemple. Com Salvador em demana gestions en positiu, prop de la Diputació per les associacions. Tivenys té sort de tenir a Clara a l’oposició.... avui, demà la tindrà inevitablement com alcaldessa.

MAL CRÒNIC.

A través de Fil Directe ens arriben un parell de preguntes i aportacions, coincideixen en comentar les imatges de Nunca Mais, valoren el dany que va representar el Prestige per Galícia. La pregunta que ens fan és si creiem que és comparable?.

No, no és comparable, el dany del Prestige és més punyent però menys perdurable, el Prestige va ser un accident.

Estem convençuts que el dany que produeix la situació a/de Catalunya és crònic, afecta a la pròpia concepció de la societat civil i la imatge del propi país. Hem passat de ser un país paradigma del lideratge i la modernitat a tenir una imatge tercermundista. El catalanisme polític i social, tardarà molts anys a refer-se. No, no és comparable és molt pitjor el govern Montilla.

RABIOSA ACTUALITAT.

Jo desconfio de tots els “sistemàtics” i m’aparto del seu camí. La voluntat de sistema és una falta d’honestedat.

Fiedrich Nietzsche; el crepuscle dels ídols o com es filosofa amb el martell.

Aquest aire presumptuós que s’adquireix amb motiu d’una gran calamitat.....”
E. M. Cioran : Aquest maleït jo.

Ebrediputats desmentim que els anteriors aforismes es refereixin a cap polític en actiu, en cap cas ni al Honorable Montilla, ni a la ministra de Foment.
Ara bé , creiem que són d’una rabiosa actualitat.

09 d’agost 2007

INDIGNACIÓ; INDIGNITAT.




Em desperto, esmorzo amb l’article del president Montilla. TVE 3 em fa un resum, la culpa no és del Cha, Cha, Chat : és de PP i CIU; en plata “a reclamar al maestro armero”.

Faig un ràpid recorregut per blocs, webs i premsa: Tres conceptes es repeteixen sense excepció, els de paciència, vergonya, indignació.

Montilla amb un article al Periodico, trenca el vergonyós silenci en que s’havia instal·lat; ho fa sense assumir cap responsabilitat, no dona cap solució.

Ara ens diu una cosa que ja sabíem; el procediment i el resultat del Nou Estatut és bo i és just. Afegeix: “Muchos de los adversarios del Estatut se rasgaron las vestiduras, porque se incluía como disposición adicional..., la obligación que tomaba el Estado de invertir en Catalunya, a través de la ley de pressupuestos y durante siete años, un importe equivalente a la aportación que Catalunya realiza al conjunto del PIB español.”

Acte seguit culpa CIU, seguint el rastre dels coneguts politics “carques- conservadors” del PSC Sr Zaragoza i Joan Ferran; “ años de abandono de la inversion i el mantenimiento”. INDIGNE, indignitat: D’aquí ve la indignació, és indigne d’un president amagar-se i no assumir responsabilitats, és indigne mentir i/o enganyar. Montilla sap que l’obligació d'invertir d’acord al PIB aportat i durant set anys és gràcies a CIU i Artur Mas, l'acord que ell amb tant de cinisme ha criticat en seu Parlamentària.

Montilla sap que l'inversió de l’Estat mai ha igualat la del PIB, mai, ni en temps del PSOE ni del PP. Tot i l’exigència permanent de CIU i els nacionalistes. Sap que els anys que ell VA SER MINISTRE es va seguir amb la mateixa mancança, sap que fins ara ni ell, ni el seu partit tenien intenció de complir amb Catalunya i la disposició del Nou Estatut. A partir d’ara ho veurem. Jo ho dubto.
(Ara, té la cara dura de culpar altres?) INDIGNE.

Quan al manteniment i el paper de l'ajuntament de Barcelona no vull ni parlar. Per a què? Quan a les esmenes que el propi sr. Montilla va presentar a l'Estatut sí que voldria parlar, però, per a què ?

Dins d’uns dies hauré de compartir espai amb aquest senyor al Parlament. Tindré el respecte institucional que em pertoca, no per ell, per mi i el que represento. Em costarà, però, compartir espai: És ell qui no respecta, ni el que és, ni el que representa, ni el que sóm, ni el que representem. No respecta als catalans, no respecta als diputats... ens pren per ases, o per tontos.

JA PROU !!!! Vull respecte i solucions. No podem seguir així, ja no es tracta de denunciar que el rei va nu, ja no es tracta de denunciar les mancances d’un president incompetent. Arriba l’hora de vestir al rei; va arriban l’hora d’exigir un president de debò, amb una actitud digna. No sé com, ni quan però hem de prendre totes les mesures parlamentàries possibles, TOTES, per restituir la dignitat a la presidència, per restituir-nos la dignitat a tots plegats. La indignació dels ciutadans és legitima, que la paciència no ens faci, també, a nosaltres INDIGNES.

08 d’agost 2007

NO ESTABA MUERTO , ESTABA DE PARRANDA.

Avui hem tornat a ser-hi, demà un altre cop. Els “incidents “, “accidents”, col·lapses, embussos, apagades, ja formen part de la quotidianitat més quotidiana.

Se’ns ha volgut vendre el silenci, la discreció com una virtut del govern i del seu president, certament , el millor que li pot passar a un govern és passar desapercebut, la discreció. Aplicar la cura sense que es noti el “cuidado”. Que les coses funcionin per sí soles.
No és el cas, el silenci del govern i el del seu president són una demostració de la seva concepció de país i de govern, de la seva incapacitat per assumir responsabilitats.

Ens ha volgut recordar situacions passades, mai, mai el President de Catalunya hagués permès una reiteració tan constant d’incidents sense exigir una resposta i una presència permanent de TOT , TOT el govern .

Els que ho vivim des d'administracions locals des dels ajuntaments, sabem fins quin punt es retarden els expedients , fins quin punt el govern no hi és. Sóm alcaldes de pobles petits i no ens anem de vacances fins final de mes, i quan tornem trobarem retards, manca de criteri, el silenci no és virtut: És silenci, manca de voluntat de govern.

No, no és una virtut, no és un silenci, no és discreció: És una absència, un abandó, una denegació d’auxili; una íntima concepció de Catalunya, una forma d’exercir aquest govern, creuen que poden estar tranquils i deixar el país en mans d’altres administracions que assumiran responsabilitats per ells, creuen que Catalunya pot estar sense govern i que no passa res.

Senzillament; pel fet d’assumir responsabilitats, d’estar present, pel fet de creure en Catalunya, pel fet de tenir autoestima, sentit de la responsabilitat i de la vergonya, pel simple fet de saber que tenim i volem la GENERALITAT: Un Govern de CiU, en pocs mesos milloraria, millor dit no hauria deixat que les coses arribessin aquí. La bel·ligerància contra la fatalitat i l’autocomplaença són una necessitat urgent. Me’n dono vergonya.

Conec l’Artur Mas, he compartit govern com a Delegat i la seva autoexigència, el seu concepte de govern i de País l'ha demostrat en múltiples situacions, en les nevades, els aiguats, en els incendis, en l’actitud d’oposició, en la concepció de l’esforç i de la responsabilitat.

Ara, tenim un silenci culpable, un govern desaparegut, absent del país, sense voluntat de govern: Sense sentit de país.

Ja li canten:
No estaba muerto, no, no, estaba de parranda...
Y no estaba muerto, no, no, estaba tomando cañas..

07 d’agost 2007

LA CULPA ÉS DEL CHA CHA CHAT.



“Juro o prometo, per la meva consciència i honor”, que tenia prevista aquesta entrada per reivindicar el paper de CIU en torn a les infraestructures. Era fàcil preveure que finalment, els blocs, els politics , els comentaristes del PSC i restes de l’anomenada esquerra, culparien a CIU del mal del món. “Lo dimoni sempre és lo dimoni".



Estem tots tan avesats, que no fem cas, ja sabem que en política, la nostàlgia o la crítica del passat sol ser sintoma d’un frustrat present. Qui té present i projectes de futur no sol perdre el temps amb el passat , ni per mal ni per bé.

Afirmo. “Si CIU governés els problemes es resoldrien millor”. Afirmo. “En pocs mesos de govern de CIU , tornariem a recuperar l’autoestima i parlariem de futur en lloc de lamentar el pressent i manipular el passat”. “A las pruebas me remito”.
Mai m'ha agradat “l’autobombo” ni el treure pit, però quan tan reiterativament se’ns vol desqualificar miro per la finestra i em sento orgullós del que hem fet, del que fem, del que sóm.
Miro i veig : 1981 metge, els consultoris locals eren un desastre, el meu a l’Ampolla no tenia aigua potable. Les competències eren de l’estat. Al 83 es va crear l’ICS, entre el 83 i el 90 es crea la xarxa hospitalària d’utilització publica(XUHP) , s’inicia las reforma de l’atenció primària . 1990 la Llei d’Ordenacio Sanitària de Catalunya, model sanitari Català. Del 90 al 2003. Un model exemplar , referent a tota Europa. Hospitals, Centres d’atenció primària.



Miro i veig: Al meu poble: Sortida d’autopista A-7, inversió més de 1700 milions (del moment) més de 1 kilo per habitant. Port de l’Ampolla , ampliació i millora tan prompte la Generalitat va tenir competències. Clavegueres. depuradora, ponts del tren, escoles, guarderia , casal etc etc. No ho faré llarg , em sento orgullós de l’ajuntament, de la meva gent i de CIU. Quin alcalde em pot donar lliçons? N'hi ha però són de CIU.


Fins als finals del 80 principis dels 90 no es transfereixen les competències en matèria de transport. El PSOE , discuteix finançament i inversions. Després el PP també.



Tot i això a les Terres de l’Ebre s’obre l’Eix de l’Ebre. L’autovia Tortosa- Aldea és un fet. En la meva etapa de delegat es concreta la segona fase de l’Autovia , millorant-se l’enllaç amb Campredó. 11 anys, ens diuen. Sí, cert, però no fem trampa, les grans infraestructures tenen llargs temps de realització (la línea 9 del metro 18 anys . El 4art cinturo batrà records, l’AVE.... el tercer carril, Tarragona etc). La segona fase es concretà en poc temps, es superen problemes tècnics ràpidament. Caldrà un dia fer un repàs de qui i perquè ficaven pals a les rodes , quin era el paper de l’ajuntament socialista de Tortosa. S’inicia el polígon Catalunya sud. Tram Garcia Ascó. Estació Mercaderies, invertim al casc antic amb les delegacions, Palau Abaria, compra dels Locals a Cambra de comerç per tal de facilitar inversió de la nova seu; 23 mil milions liquidats en un any, podria afeixi un llarg etc. Quin Delegat em pot donar lliçons,(en infraestructures) n'hi ha.....però són de CIU.



Orgull, sí orgull, al Parlament la consellera Geli ens recordava que els consultoris locals no estaven informatitzats, les escoles sí. Orgull, sí orgull: Ni aigua teniem, ni consultoris i ara ens reclamen ordinadors. Tinc la sensació que hi ha qui ens reclamava llum abans d’inventar-se la electricitat. Però tinc una seguretat: Comparem, dia a dia , poble a poble, delegació per delegació, actiu per actiu, alcalde per alcalde, inversió per inversió. Comparem.Per això 23 anys, per això tornarem.



Fem, tenim projectes; ens responsabilitzem del futur, sóm de CIU: El que no es fa bé a l’Ampolla, és culpa meva.



A Catalunya la culpa és del CHA , CHA , i dels CHAT,s.

06 d’agost 2007

INFRAESTRUCTURES; TERRES DE L'EBRE.


Cada vegada que parlo o sento parlar d’infraestructures, d’acords, de retards, d’embussos. No puc evitar pensar en TTEE. Aquí ni rodalies tenim, els trens passen i no paren. Les infraestructures porten més retard que els trens.

Tant en la meva etapa de Delegat, com d’alcalde he intentat accelerar les inversions a casa nostra . La sortida de la A7 a L’Ampolla, l’autovia Tortosa, els projectes de carreteres a Terra Alta, Arnes o Batea, el polígon Catalunya Sud, l’estació de mercaderies a l’Aldea, Etc.

Cinc anys després el retard s’acumula, les xifres d’inversió a l’Ebre empitjoren, l’espera és de tren de regionals, retards acumulats, aquí ja ni protestem: el desdoblament de l’eix de L’Ebre, l’anella viària del Delta, l’Euromed, el desdoblament de la 340, els peatges, la regressió del Delta, el desplegament tecnològic etc. etc.

Si encara han de discutir de l’AVE , del Quart cinturó, de la connexió en França .... De “natros” quan se’n recordaran?.

EL MEU AMIC ; JORDI GUILLOT.


Les amistats que es forgen de jove no s’obliden mai. Vaig conèixer a Jordi Guillot, als primers anys 70 a una manifestació a les Rambles. De les dures, després ens vèiem regularment a la Facultat de Medicina, compartiem militància, amics, diversions i esperances. Ens apreciem, jo al menys l’aprecio .

Jordi, en roda de premsa insta al PSC i ERC a accelerar un acord sobre les grans infraestructures:

Amb l’objectiu de posar fi a la “greu situació” que pateixen les principals infraestructures de Catalunya, Rodalies de Renfe, aeroport, autopistes i la xarxa elèctrica,que estan provocant un “profund malestar” en la ciutadania. Jordi Guillot, secretari general de ICV, en declaracions a ACN, ha instat a ERC i PSC a accelerar el diàleg sobre les grans infraestructures, especialment el 4art cinturó i la connexió elèctrica amb França.”

Quatre anys de govern tripartit, dos pactes després, s’ha de “accelerar” el diàleg intern del govern. Coneixent a Jordi, deu patir, l’ineficacia del govern del que ICV forma part, el té que fer patir. Deu patir per haver de fer declaracions, reclamant que el govern tingui un acord sobre infraestructures. Quatre anys de govern sense acord en tema tan sensible com infraestructures fan mal .... i tan que fa mal, que ho preguntin als ciutadans, als atrapats a la AP7, als sense llum, als usuaris del tren.

En fi, tinc la sensació que als 70 ja teniem un acord. De veritat aprecio a Jordi. Lamento, però , el gran fracàs que és el tripartit.

05 d’agost 2007

Tanta protesta, per a tan poca proposta.


Cansat de més de 20 anys d'oposició, el PSC es va apuntar a totes i cadascuna de les protestes i plataformes que es van crear a Catalunya. Tan prompte veiem la Tura, “Madre Teresa” dels peatges, com a Maragall a Miravet. Van alimentar les protestes contra la Enron a Móra, los micos a Camarles, les Gavarres, Girona i el Pirineus, PHN i NPH,el 4rt cinturo, les nevades. Totes les plataformes els hi semblaven poques i tèbies. Xavier Pallarès ho denunciava, feia públic un paper intern dels socialistes que parlava de tècniques electorals americanes. Molts de focs,a molts llocs,per desgastar el govern , NIMBY i no nimby, cultura del no i dels “No-no-i-nos”.

Ara, què? Ara es troben atrapats pels seus aliats, més radicals , per les seves protestes. Ara , els hi sobren la cultura del no i les plataformes, però són els seus, als qui van alimentar i fer grans.

Callen,perquè no poden parlar , no donen solucions perquè no en tenen. Necessiten temps per refer discurs, només els preocupa el poder. Mentre Catalunya pateix les conseqüències de tanta protesta i tan poca proposta.

NINES RUSSES : MOLL DE L'OS.


Al joc de les nines russes hi ha un moment que arribes al moll, una petita i compacta nina; el moll de l’os.

Tenia un mestre, em deia : Quan vulguis saber qui té raó, no miris el que diu; mira el que fa, mira el que passa i mira la correspondència entre el fer,el dir, el desig i la realitat. El moll de l’os.

En els debats en torn a temes ecològics, què ens mou? Què mou cadascun? On situa cadascun el moll?

Aquí al bloc, als diversos blocs i fòrums ho veiem. A uns els mou la protesta, a altres la proposta. Uns entren al drap del Golf i ni entren a la discussió de la contaminació per nitrats; denuncien l’excés de producció d’energia a TTEE, ni entren en la modernització de unes estructures agrícoles obsoletes. El seu moll de l’os és la protesta. Útil protesta, però sense proposta.

Quan et queda l’ultima nina del joc rus; de quina pasta està feta?

Ara, aquets dies hem vist l’apagada a Barcelona i com darrera l’apagada, gran part de l’opinió publicada reclamava inversions. Les plataformes de la MAT ho tenen malament, ha estat suficient una apagada per a que molts simpatitzants de la protesta, ara estiguin per la proposta. Nosaltres sempre hem estat per la proposta que té en compte la protesta.... o al menys,en part.
Si un dia , un any de sequera es queden, es queda Barcelona sense aigua ?????....

Algú ens preguntava, quina és la nostra posició?. L’Ebre a estes alçades és conca deficitària, receptora, al menys estacionalment, no dadora..... Sempre hem dit Roine. Dessaladores, per què no? Les dessaladores necessiten molta llum i..... la MAT. Per tant Roine. Si un dia es talla l’aigua a Barcelona, que dirà l’opinió publica i publicada? Quan durarà la protesta? Quina serà la proposta? : nines russes, aquest és el moll de l’os.

HAMILTON & ALONSO:



Formula I:
Gran premi d’Hongria. Guanya Hamilton , després d’una decisió dels despatxos, que arrabassà la pole a Alonso.

Els comentaristes espanyols no discuteixen ni la legalitat ni la legitimitat de la victòria, discuteixen les formes, consideren que esta en perill l’essència de l’automobilisme d’alta competició. No, aquestes formes no em són simpàtiques.

Per altra part Alonso em resulta un pel o un molt prepotent. Tampoc m'és simpàtic. Com sóc un xic polític, no puc evitar assimilar-ho amb el panorama polític propi i penso en la sort de ser perifèric mediterrani i tenir més opcions per triar. De sobte em veig pensant: Qui seria Alonso i qui Hamilton? PSOE- PSC O PP? Penso tant si val, és un problema espanyol, aquí l’important és qui els pot fer ombra, qui pot fer canviar el panorama.

En fi, lectura catalanista i propera a Ferrari . (Ho sento per Robert).

HEM BATEJAT DÍDAC.


Ahir, a les 9 de la nit i a l’església d’Arnes va ser batejat Dídac Pallarès. L’església, lluïa un magnífic aspecte; la pedra de les parets, l’amplitud de temple, la llum de la vidriera. Recordo l’iniciï de la restauració , la tossuda determinació de Xavi Pallarès, la il·lusió del mossèn, els obstacles dels tècnics de cultura i patrimoni. Avui a Dídac l’hem batejat a un temple millor, més cuidat . Un temple , un poble , que millora cada dia. Dídac , quan es faci gran tindrà més possibilitats, que les anteriors generacions, de viure i viure bé al seu poble. Dídac, quan es faci gran sabrà, que gracies als seus pares i a la gent d’Arnes que creuen i s’entimen al poble, té un temple i un poble millor del que els seus pares es van trobar. Avui hem batejat a Dídac , avui hem renovat una esperança : Felicitats.

04 d’agost 2007

NINES RUSSES:


El debat suscitat al bloc en torn al model o models de creixement , a la gestió dels recursos em recorda a les nines russes. Un debat dintre altre, un debat n’amaga un altre. Sorprèn com no s’entra en el debat dels nitrats i la contaminació dels aqüífers. La gestió de l'aigua a lo llarg del riu , els abusos dels qui es diuen defensors de rius i només defensen privilegis heretats del segle XIX.

Les badies estan anòxiques, mortes. La teoria d'algun dirigent , dirigent?..... dels musclaires era, és que: Es necessitava més aigua per netejar-les. Denunciava, afirmava, jurava, que ara baixa menys aigua.

L’aigua que surt a les badies és sempre la mateixa , la concessió dels regants no ha variat en segles , a més esta limitada pel pas soterrat a Tortosa. Sempre ha baixat la mateixa concessió. Què ha variat?. Ha variat la qualitat del aigua i l'us de les badies. Fa uns anys a les badies hi havien poquetes batees de producció de musclos , ara la producció s’ha multiplicat per deu o per vint o per cent. Les restes dels musclos i cloïsses van al fons , la matèria orgànica fermenta , al final anòxia que mata el musclo , que es desgrana, colmata la badia i fermenta; un cicle viciós, agreujat per la mala qualitat de l’aigua contaminada amb pesticides.. Solució? Ordenar la producció, no tirar el musclo al fons, practiques curoses per part dels concessionaris. Fer filtres biològics per tal de millorar la qualitat de l’aigua, regular el reg i les pràctiques agrícoles.

És més fàcil reivindicar la teoria de WC , embruto ,reclamo més aigua i tiro de la cadena.

La defensa de privilegis és reaccionaria. Un debat dintre altre.

Molts no sóm ecologistes. No per creure menys en l’ecologia; sinó per creure més.

Molts denunciavem, denunciem el anomenat socialisme real, voliem la fi del Mur de Berlín, ens oposem a Chavez, Castro etc . No per creure menys en la justícia social, sinó per creure més.

Molts no sóm, no volem ser socialistes. No per creure menys en la llibertat , la igualtat, la justícia social; sinó per creure més.

Nines russes: Un debat, dintre altre debat.

XAVIER BRU DE SALA.


L’article de Bru de Sala d’avui a la Vanguardia em colpeja l’estomac amb força. La tesis central és : tot el que passa a Catalunya és inevitable, indiferent a qui sigui el president , fatal i místicament inevitable, no depèn ni de la gestió, ni de la sort; per tant Montilla no és ni mal gestor, ni té mala sort. Visca Montilla. El que fa fatalment inevitable la situació ve de lluny , en el temps i l’espai. La manca d’inversions crònica , la culpable indiferència de Madrid fan inevitable la situació. Tot peta i tot petarà, sense remei; ara la culpa no és de Montilla. Bo. Bo de veritat. Estant d’acord amb el fet de la manca d’inversió , el dèficit fiscal i d’infraestructures cròniques; no puc deixar de recordar que Montilla va ser Ministre d’indústria a Madrid, com Clos. Mala sort.

Vull aportar una experiència pròpia: Més enllà del lament i dels pressupostos, un Govern , un president, està, estan (entre altres coses) per gestionar el moment i la realitat. Doncs bé, els alcaldes i els funcionaris locals sabem fins quin punt s’ha dimitit de la gestió. En el cas d'Indústria , el delegat del govern a Tarragona passava pels ajuntaments, es reunia i ens reunia a alcaldes a Fecsa o “Eléctrica del Ebro”. Ara, ni els coneixem als delegats o directors. Fa 4 anys – dels quals 2 ja acabats del tot - estan per adjudicar quasi 50 pisos de protecció al meu poble. Els heu vist al govern? . Montilla és el president. Mala sort.

Causes remotes? Ni a rodalies Renfe , ni al Carmel , només cal veure l’informe tècnic judicial. Les causes remotes no són determinants , en cap cas eximirien d’una gestió acurada de la realitat. L’apagada i la seva resolució no s’acceptarien ni a l’últim racó del tercer món. Auto-críticament (ens ho hem de fer mirar) em culpava de no donar prou resposta des de l’oposició.

Bru de Sala em colpeja l’estomac. Em deixa clar una causa que ve de lluny, en el temps i l’espai: Ni Montilla, ni ningú d’esquerres pot tenir cap culpa. L’esperit crític de certs intel·lectuals s’ha rendit, ha claudicat en nom d’un radicalisme fatalista i inactiu. Pàtria o Muerte, Independència o Revulsió .... per després de les vacances, o per quan torni CIU

Montilla, Clos i Zp : Instal·lats, ara i en el temps i l’espai als llocs on es decideixen les virolles. Bru de Sala predicant les vacances permanents, o la revolució a bord d’un veler de nom? De nom: Auxiliar del PSC . Amb aquets intel·lectuals no fan falta causes remotes.