31 de desembre 2007

BENVOLGUT MOHAMMET CHAIB. BON ANY.



Benvolgut diputat, company, tu i jo hem compartit alguna estona junts; hem format part en l’anterior legislatura de la mateixa comissió: La de benestar social. Teniem, tenim una bona relació. Una bona relació entre nosaltres i amb tots els altres diputats de la comissió: Tots demòcrates catalans.

He dubtat molt abans d’escriure aquestes ratlles, però precisament en nom del mutu respecte que sé que ens tenim, m’atreveixo a adreçar-te-les, en la seguretat que ens ajudaran a tots dos , si més no a parlar quan ens tornem a trobar.

Tu saps que ningú del meu grup, m’atreviria a dir ( m’atreveixo a dir) que ningú de la comissió es xenòfob, ho saps i et consta. M’ha sorprès la teva reacció al vídeo de CiU. Vull pensar que és producte de la bona fe i no de una voluntat electoralista. Confiant i donant per suposada la teva bona fe em permeto fer-te una petita reflexió. Al nostre país vam fer un llarg curs, un doctorat en dictadures i intoleràncies. En nom de certes tradicions i valors s’ imposava la intransigència, l’intregrisme, la misogínia. Un llarg i penós silenci acompanyava, als mocadors del cap, les mantellines, el negre fosc. La casa de Bernarda Alba. La llarga, nit .

Sabem per experiència que les formes; el mocador al cap, no són neutrals; tenen significat..... I tant... un significat cultural, polític i religiós, que com més interioritzat està més preocupant és. Ja sabem que ningú obligava a portar mocador negre de per vida o a tancar-se a casa les viudes dels nostres pobles. Ningú les obligava perquè no calia, assumiem submisos el nostre, el seu destí. La llarga lluita de la democràcia va ser acabar amb la submissió. És la llarga lluita de l'humanisme occidental, on l’home (i la dona) pot arribar a ser déu o Déu pot ser home. En tot cas, home i dona amos del seu destí i centre de tots els nostres valors socials. És l’humanisme.

De veritat et creus que denunciar això és xenofòbia?? No saps fins quin punt s’usa la tradició i el que s’anomena cultura per imposar formes de dominació i intolerància. Jo crec que és tot el contrari, que en nom de certes tradicions es fa xenofòbia a la inversa.

Amic Chaib, crec sincerament que tots, tots tenim els mateixos drets... i els mateixos deures, ningú té més drets par haver nascut aquí... però tampoc en té menys, no en pot tenir menys... oi que ho entens? És per això que em faig la pregunta: Si jo defenso les meves tradicions, valors i creences: Per quins set sous sóc xenòfob? Mentre que defensar les tradicions culturals i religioses de certes minories, resulta que ara, es progressisme?

No creus que xenòfob, és tot allò que contribueix a la desigualtat, al masclisme i la submissió; es faci en nom de la cultura , de la tradició o la religió que es faci.? Sigui aquí o al Magrib? No creus que existeix més xenofòbia contra els seu propi poble en certs règims, poc democràtics que a cap dels nostres partits? No creus que aquesta forma de xenofòbia cal combatre-la allí i aquí?

No crec en cap dret de territorialitat, però si en els valors socials que com comunitat hem conquerit. Valors que ens han permès a tu i a mi ser diputats. Ara bé, compendras que m’estimi la meva llengua, la meva cultura i que defensi els meus i nostres valors: La meva nació i la seva pervivença. Amb els mateixos drets que tu.

Et vull , millor dit no et vull, estalviar l’exemple, poder no hi ha drets eterns de territorialitat però si que hi ha drets dels pobles. Sóc amic del poble saharaui, poble al que se li han discutit i negat tots els seus drets, s’ha poblat el seu territori, en base a una colonització imposada. Ara ja són minoria. És el que pot passar als pobles que no troben, o li neguen, la manera de defensar-se ells i els seus valors.

Com veus no tinc cap sentiment de culpa, ni demano perdó per no ser socialista o per ser català i catalanista; això no em converteix en xenòfob. Espero que ho entenguis. Estic molt preocupat, pel vostre relativisme moral i polític. Estic convençut que la tolerància de la intolerància és covardia, deixa’m doncs acabar recomanant-te la lectura de l’article que adjunto. Es titula “entrampada en el silencio”

Amic Chaib, a l’espera d’una amigable conversa deixa’m desitjar-te de tot cor un Bon Any .

HIJOS DE LA MEDIA NOCHE:


PAKISTAN-.

Fa uns quants anys que vaig llegir, en castellà, la novel·la de Salman Rushdie. El protagonista de la novel·la neix la nit del 15 d’agost de 1947 en el mateix moment en que es proclamava la independència de la Índia i Pakistan. És una historia amarga, l’historia d’un amarg fracàs; parlo de la novel·la.

Pakistan naix de la voluntat, iniciada duran l’ocupació britànica, d’uns pocs intel·lectuals que van saber aglutinar a la majoria musulmana per tal d’ aconseguir un estat propi. Musulmà per suposat. Militar per suposat.

La Terra dels sagrats, el País en ala de papallona, amb dos parts separades físicament per la Índia i finalment separades per la història: Bangladesh i Pakistan.

Salman Rushdie va escriure Versos satànics el 1988 i va ser condemnat a mort, l’ajatola Jomeini va dictar una "Fatwa" , contra ell.... El 2008 farà 20 anys.

19 anys té Bilawal Bhutto, fill de Benazir Bhutto, fill ell també d’una immensa mitjanit que ens afecta a tots, amenaçat per una "fatwa" que es va dictar contra tots aquells que no creiem en cap integrisme.

Tinc la sensació que no vam valorar en tota la seva transcendència la fatwa dictada contra Salman Rushdie. Tinc la sensació que no valorem amb tota la seva tracendència la situació al Pakistan. Tinc la sensació, que a Europa no trobem respostes..... i les altres (USA) , ja no valen. Un refugi, una esperança expressada per Salman Rushdie i per Bilawal Bhutto: Els valors democràtics (que han d’incloure benestar social) aquí i allà.

L’hereu de Benazir Bhutto té 19 anys, espero que el 2008 ens doni una oportunitat; a Pakistan, a ell, a nosaltres. Tots fills de la mateixa mitjanit, tots lligats per la mateixa esperança.