Un vell somni, un nou pont

Avui s’ha inaugurat el pont entre Deltebre i Sant Jaume, o entre Sant Jaume i Deltebre, com vulgueu. Culminant d’aquesta manera tot el procés de realització d’un vell somni compartit per tota la gent del Delta. És hora de celebracions i de felicitacions. No ens han de doldre alabances per a tots aquells que se les mereixen, per a tots els que han participat, espentejat i treballat per a veure l’obra realitzada i acabada. Felicitat doncs als dos ajuntaments, a tot el consistori de Deltebre i de Sant Jaume. Felicitats a la gent dels dos pobles. Felicitats als consellers de PTOP i a tot el govern de la Generalitat, per haver acabat allò que algú en el seu dia es va atrevir a somniar i projectar. Dit queda, però em quedaria curt si no fes extensiva aquesta felicitació a tota aquella gent que en el seu dia va començar el procés, el projecte concret.

Una de les velles reivindicacions i prioritats de la primera Delegació del Govern de Terres de l’ebre va ser l’anella viària del Delta, anella que havia d’unir l’Ampolla en Deltebre, Deltebre en Sant Jaume, Sant Jaume en la Ràpita, tancant a través d’Amposta, l’Aldea i Camarles una anella que unís les 7 poblacions del Delta de l’Ebre. Els projectes tenen noms i cognoms, gent que ha apostat, se’ls ha cregut i els ha impulsat. Se’m dirà que quan es va ficar aquesta prioritat, l’anella viària, damunt de la taula de l’últim govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol es va prioritzar a rebuf del moviment social i del moment polític. Segur que en part és veritat, però també és veritat que des d’aquí, de Terres de l’Ebre hi havia molta gent que ens ho creiem, que creiem molt fermament en aquest projecte, sabent que probablement el començaríem, el projectaríem, per a què uns altres l’acabessin. Un nom: Imma Juan, Alcaldessa de Deltebre, impulsora del projecte, somniadora d’un vell somni a realitzar més enllà del seu mandat; Jordi Follia, Director de carreteres llavors i ara; Sr. La Cruz, Director territorial de carreteres de Terres de l’Ebre llavors, i quasi fins ara; Pere Torres, Secretari de planificació de PTOP; Felip Puig, Conseller de PTOP; Artur Mas, Conseller en Cap; Jordi Pujol, President de la Generalitat. Ells van creure en el projecte, ells van iniciar el projecte, a tots ells els hi correspon la seva part de felicitació i les gràcies corresponents.

Certament, ho he dit i ho torno a dir, felicitacions gràcies a tots aquells que van continuar i han acabat un projecte que no només uneix dos pobles, sinó que és l’inici d’una anella que ha d’unir els 7 pobles del Delta. Un projecte que quan el vam iniciar sabíem que no era d’una força política, sinó de tot un territori. Que és tan important que no solament travessi un riu, que no només uneix pobles, sinó que també travessa i transcendeix èpoques polítiques i sigles de partit, per acabar unint en una sola voluntat a les diverses forces polítiques, a les diferents sensibilitats socials de tota Catalunya i de tot el Delta. Aquest és un projecte de país, aquest és un projecte de la gent. Gent del Delta, felicitats i gràcies, vostre és el mèrit, vostre és el projecte, vostre és el pont. Deixeu-me que us digue que una mica meu era el vell somni, i ara de tots és el nou pont.

Transcripció i vídeo intervenció Sancho al debat correbous

Si voleu veure el vídeo de la intervencio al Parlament, podeu accedir a través del següent enllaç: http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=886744&p_cp2=887432&p_cp3=4&p_cp22=cerca

També us deixem la transcripció de la intervenció:


El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor president. Bona tarda, senyores i senyors diputats. Em deixaran i em permetran que comenci saludant alcaldes, veïns del meu poble, les penyes, els ciutadans de les Terres de l’Ebre, no només de les Terres de l’Ebre, de més enllà de Terres de l’Ebre que avui nos acompanyen i els que estan seguint el debat a tot Catalunya.

És un debat, suposo que m’ho deixaran dir col·loquialment, tots ho deuen haver viscut, que ha aixecat molta expectativa, és cert, per no tenir interès i ser una cosa que a la gent no li interessa ha aixecat molta, molta expectativa.

Jo he portat lleis i he debatut lleis importants en aquest Parlament que feien referència a temes de salut, mai he tingut tants SMS, tantes comunicacions, tants ciutadans que s’han dirigit a mi per expressar-me la seva opinió. Mai. No cal que els ho explique, suposo que ho han viscut, ho han viscut tots. I les opinions m’han arribat amb diverses sensibilitats, realment diverses sensibilitats des d’un extrem de l’espectre amb relació al que s’opina dels animals, és a dir, sensibilitat animalista, i un altre tipus de sensibilitats, quan parlàvem de llibertat absoluta i barra lliure entorn a les festes amb animals. Sensibilitats de tots els extrems.

Em permetran dir, i suposo que això no estranyarà ningú i hi coincidiran, que entre aquestes opinions, moltes expressades als mitjans de comunicació, n’hi ha hagut algunes de tremendistes. Un cert tremendisme entorn a aquesta discussió, jo personalment, i suposo que no em caldrà demostrar-ho, perquè també ho deuen haver viscut vostès, l’he viscut. Un cert tremendisme. Avui n’hem tingut algun exemple. La veritat és que alguns dels exemples que surten aquí quan parlen d’avortaments o parlen..., la veritat és que és un tremendisme que a mi em crida l’atenció i em sembla una mala manera de defensar les pròpies posicions. Cada u fa allò que pensa que ha de fer. Però em permetran que jo intenti defugir aquest tremendisme, intenti defugir aquest tremendisme i faci una altra cosa en aquest Parlament que em sembla que és important: que intenti trobar els punts de coincidència, els punts de trobada entre les diverses sensibilitats, que sóc conscient que conviuen dintre de Catalunya, diverses sensibilitats. Jo tinc la meva, i sóc alcalde del meu poble, però sóc conscient que les sensibilitats entorn aquest tema són diverses, molt diverses. I quan a un país hi han sensibilitats diverses en un tema, les forces polítiques responsables el que fan és defugir el tremendisme i buscar punts de trobada.

I deixin-me que avui jo em feliciti en un aspecte, un aspecte que és substancial: des d’Iniciativa, el Partit Popular, fins i tot el diputat Albert Rivera ens han reconegut que el manual de bones pràctiques era un bon manual i que, per tant, resulta que tots expressaven la seva coincidència en el contingut del manual. Llavors, la discussió que avui se substancia aquí és si aquest manual que tots considerem bo es pot transformar en llei, aquesta havia de ser la discussió parlamentària rigorosa, evitant l’enfrontament entre les diverses sensibilitats del país. On està el tremendisme? Per què tan tremendisme si tots estem d’acord que el manual és bo? Que es faci llei? Doncs, miri, no entenc aquest tremendisme i per això el defugim. I els oferim a tots aquest punt de trobada: si el manual és bo, tenim un punt de trobada que val la pena que aquest punt de trobada aquí al Parlament l’institucionalitzem. I aquesta és la nostra principal raó per transformar-lo en llei.

Fixin-se si és fàcil de defugir el tremendisme i buscar la coincidència dels ciutadans d’un país en lloc de buscar la confrontació entre diverses sensibilitats.

És cert que aquí hi ha hagut un debat que no només és entorn als correbous, que també ha implicat o ha tingut una discussió també amb cert tremendisme, eh?, tots l’han viscut, vull dir, frases del que avui he sentit i més pujades de to les vaig escoltar en la discussió de la ILP. També defugiré la discussió. Fixin-s’hi bé, tornem a tenir un punt de trobada, el nostre grup ha tingut un punt de trobada –en el moment de la ILP vam tindre llibertat de vot, i jo mai m’he amagat que jo no era prohibicionista–, però tenim avui un punt de trobada que és important com a país i com a Parlament: el nostre grup respecta, respectarà qualsevol decisió presa per majoria al Parlament de Catalunya. I el Parlament de Catalunya va decidir per majoria, i després d’un debat com el que vam viure, prohibir allò que proposava la ILP. I què proposava la ILP? Proposava prohibir els espectacles amb toros amb resultat de mort. I aquesta era la discussió i això és el que es va decidir.

Jo hi insisteixo, jo no coincidia, ni era prohibicionista, però respecto el que va decidir el Parlament de Catalunya. I em sembla un principi democràtic elemental. Una vegada en aquesta situació, on està la discussió? La discussió és la següent: si el que fem és prohibir els espectacles amb mort dels animals, què passa amb aquells espectacles que no impliquen la mort dels animals? Aquesta és la substancial..., això és el que estem discutint i hauríem de discutir clarament avui aquí: què fem amb aquests espectacles? Evidentment, hi han diverses propostes a banda i banda de l’espectre: una, prohibició absoluta; l’altra, llibertat absoluta.
Dintre d’aquesta discussió, em sembla que val la pena que entrem en allò que pot cohesionar el nostre país: com podem aconseguir que les diverses sensibilitats del país entorn als animals s’apleguin entorn a una llei que poguéssem considerar tots, amb més o menys, amb més o menys discrepàncies, però tots, una llei en la qual ens poguéssem sentir còmodes totes les sensibilitats.
Aquesta és la discussió que hem fet el nostre grup i aquesta és la nostra aportació. És una aportació de sensibilitat, és una aportació de centralitat i és una aportació de responsabilitat, no només del nostre grup. He de reconèixer que aquesta és la discussió que vam tenir amb els portaveus dels altres grups, amb la Marta Cid i amb la Núria Ventura, i també en molts moments amb diputats d’Iniciativa i en alguns altres moments del Partit Popular. Aquesta és la discussió central i essencial que entenem que comporta aquesta llei.

Bé, la nostra posició és clara: si el que es prohibeix és l’espectable amb mort dels animals, val la pena –val la pena– regular aquelles activitats i aquells espectables amb bous en un sentit que em sembla elemental: Fixin-s’hi bé, és una tradició d’alguns pobles de Catalunya, no només de Terres de l’Ebre, és una tradició no compartida per tots els pobles, però és una tradició que es practica dintre de Catalunya. Això no és fer un debat identitari, això és situar geogràficament on està la discussió i on se practica aquesta tradició. Però diem una cosa: la discussió no és purament catalana, la discussió entorn a l’animalisme i al respecte als animals desborda l’àmbit de Catalunya, el que passa és que a Catalunya, i molts alcaldes d’aquí quan signem el que signem sabem el que estem fent, estem disposats a fer una cosa: mirin, jo com a alcalde, com a diputat i com a ciutadà penso que perviuran i perviuen aquelles tradicions que són capaces d’adaptar-se a les exigències ètiques, a la sensibilitat de la gent que la practica, a la sensibilitat del temps on es practica i a la sensibilitat de l’àmbit geogràfic on es practica. Si som capaços de fer això, perviu la tradició. I a mi m’interessa que pervisqui la tradició del meu poble, però també m’interessa trobar punts de trobada ètica, moral, de sensibilitat amb tota la resta del país, perquè és la manera de viure tots tranquils i de saber viure junts.
Per tant, el manual de bones pràctiques, que és un esforç que vam fer ja fa anys alcaldes i penyes, va en aquesta direcció. Nosaltres som conscients quan practiquem les nostres festes que podran perviure, que tenen més sentit si nosaltres incorporem la sensibilitat del país i som capaços d’allò que ens demanda el país. I no és contradictori. En un cas amb una ILP, en la qual jo no estava d’acord amb la prohibició, però sí que era una exigència ètica d’evitar la mort i el maltractament a l’animal, allí amb[#] la prohibició. Aquí amb la regulació, podem aconseguir com a mínim minimitzar qualsevol pràctica de maltractament, iniciar una discussió entorn a com hem de tractar els animals i deixar un camp obert de punt de trobada entorn a com aconseguim que les festes i tradicions de pobles de Catalunya tinguin aquest respecte ètic, aquesta exigència que moltes sensibilitats del territori, que moltes sensibilitats dels catalans ens demanden. I això és el que fem amb la llei.

Tant tremendisme, però si el manual de bones pràctiques el consideren bo tots; si l’ha considerat bo el Partit Popular, l’ha considerat bo Ciutadans, l’ha considerat bo Iniciativa, a què ve tant tremendisme? Mirin, ens acusen de fer política, cal que ho expliqui? Evidentment que fem política; electoralisme, no, política. Fem política, i evidentment, a la política hi han eleccions, no [#], però fa molt temps que jo estic defensant les nostres festes, fa molt temps que estem amb el manual de bones pràctiques, no aquí com a Convergència, com a alcalde, al territori, fent un manual de bones pràctiques de fa cinc anys. Això és electoralisme? Fa cinc anys que vam ser aquí, ho vam portar quan ho vam portar i coincideix amb el moment electoral perquè hi coincideix. I si em pregunten si vull treure vots, sí. I vostès? Escoltin, què estem discutint, però si el problema no és aquest; el problema és per què es vol portar en aquest camp la discussió en lloc de portar-la al camp allí on ens trobem, allà[#] entre tots dir: «Escoltin, però si estem d’acord en el manual de bones pràctiques, quin problema hi ha que es transformi en llei? Quin problema hi ha.»

Fem política, senyors, però fem política en majúscules, fem política d’una vegada. Busquem els punts de trobada en lloc de buscar els punts de divergència. I en aquest cas, els agradi o no els partits majoritaris en aquest Parlament els hem trobat: Esquerra Republicana, Partit Socialistes i Convergència i Unió no només hem parlat, sinó que hem presentat esmenes conjuntes i hem ofert l’acord als altres grups. No els crida l’atenció això? No els crida l’atenció? No pensen que això realment era possible aplegar aquesta sensibilitat? Com és possible que aquest acord no l’haguéssim pogut trobar en altres grups quan hi ha un acord de fons entorn al contingut de la llei i el desacord és entorn a la forma: si ha de ser un manual, si ha de ser per decret o ha de ser per llei. Com és possible que la gran discussió, aquesta tremenda discussió acabi sent això quan és un tema purament formal? Doncs, política, eh que sí? Doncs, és política, sí, senyors, però no la nostra, la seva; no la nostra, la seva.

Quan em diuen que no hi ha explicació ètica a una prohibició i a l’altra regulació, és el mateix, és exactament la mateixa discussió la de la ILP que la dels correbous; és el mateix, segur? Segur que hi ha una diferència substancial entre la mort de l’animal i la no-mort de l’animal. Estan segurs... Mirin, deixin-me fer una cosa, prenem[#] una certa distància, els explicaré una anècdota perquè ha passat avui i em sembla que és interessant. Aquest dematí, atesa aquesta expectativa tan important que hi ha hagut entorn a aquesta llei, parlo amb un periodista nord-americà, d’acord?, i la discussió precisament era aquesta. Em deia: «Pero es que es lo mismo.» No entenia la diferència ètica, fins que jo li he dit: «Escolti, vostè és nord-americà?» I em diu: «Sí.» Dic: «Doncs, miri, les festes amb correbous són més semblants al rodeo que a la corrida.» I em diu: «Oh, es que el rodeo no es lo mismo.» No és el mateix, prenguin distància. No ho veuen que no és el mateix? L’anècdota em serveix perquè una cosa que és tan evident quedi evident.

Cal explicar que hi ha una diferència entre la mort de l’animal i la no-mort de l’animal? Cal explicar que els mateixos promotors de la ILP van voler que el que es prohibís fos els espectacles amb resultat de mort i que, per tant, quedava un buit en aquells espectacles que no té resultat de mort? Cal explicar-ho? Però si això es va votar en aquest Parlament i va quedar fil per randa damunt del paper que això era el que passava i quedava un buit entorn als correbous i al que això significava, aquests espectacles, aquestes festes que no impliquen la mort de l’animal. I que a damunt els mateixos participants, els mateixos organitzadors ja havien procurat tenir un manual de bones pràctiques per tal d’incorporar aquesta exigència ètica d’evitar el maltractament a l’animal.

Ara deixin-me dir una cosa i deixin-me acabar d’una manera que espero que m’entenguin: jo he sentit retrets aquí d’alguns grups, he dit no faré tremendisme, ni entraré en la discussió, no ho vull –no ho vull–, vull el contrari, vull donar al Partit Popular les gràcies perquè ens votarà la llei i vull donar al diputat de Ciutadans les gràcies perquè no s’hi oposarà. Però deixin-me dir una cosa: mirin, jo els he vist fer tremendisme de tertúlia, i vostès ho saben, ho necessiten, és la seva raó de ser. Tremendisme pur de tertúlia. No només en això –no només en això–, també atiant alguna polèmica com el debat lingüístic que vostès han proposat i que certament no és al carrer. No som nosaltres que necessitem aquest tremendisme per sobreviure a les tertúlies; són vostès qui necessiten sobreviure a les tertúlies perquè són incapaços d’incidir en la societat catalana i aconseguir resultats en aquest Parlament. Van a plorar a les tertúlies allò que saben que no podran defensar amb garanties ni amb vots ni al Parlament ni al carrer. Per tant, no plorin tant a les tertúlies, intentin trobar més punts d’aplegada i els garanteixo que els [#]anirà bé.


I deixi’m dir-li una cosa: lliçons jo les acceptaré sempre, però sempre que vostès siguin capaços d’acceptar aquelles lliçons i aquelles demandes que surten de la societat catalana. No hi ha debat identitari, el problema que vostès tenen és que aquesta i aquella és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya i no al Congrés de Diputats a Madrid. Aquest és el seu problema, no el nostre.

Gràcies i bona tarda.

EL PSC I LA SEVA RENÚNCIA AL CATALANISME

El 29 de setembre de 1979 el PSOE renunciava, en un congrés extraordinari, al marxisme. Aquella decisió liderada per Felipe Gonzalez va ser decisiva per la transició i per el paper i hegemonia del PSOE com a referent de l’esquerra espanyola.

Crec sincerament que Catalunya necessita al PSC, com l’Espanya de la transició necessitava al PSOE. Després de la sentència del Tribunal Constitucional el catalanisme té un repte tan important com el que es va produir a Espanya als anys 70-80. El futur de Catalunya depèn de la voluntat, capacitat i habilitat política dels seus representants. No parlo d’unitat, parlo de la capacitat de construir majories socials en torn a un ideal de país, de nació. Com va passar a la transició, no cal unitat . Sí que cal un ample acord, un “bloc històric” en torn a una idea de poble, de nació, i el seu concepte de futur. A Catalunya aquest gran acord ha estat "lo Catalanisme". Un concepte que quasi mai ha significat unitat política, més bé ha estat un repartir-se els papers, acceptant però que el subjecte era Catalunya i el seu encaix (o no) al concepte Espanya, sense renunciar mai a la seva personalitat, a la seva raó de ser. Catalunya com subjecte i objecte de fer política

El paper assumit pel PSC , dins un PSOE jacobí va ser, era i és difícil. El PSC ha representat, amb encerts i errors , com tots, un ample ventall social del catalanisme polític. La seva ànima catalana sempre ha tingut una flameta encesa. Els Raventós, Obiols, Nadals, i com no Maragalls, sempre han tingut clar que el subjecte i objecte de la seva política era Catalunya, la seva nació.

Ara, la sentència del Tribunal Constitucional diu que Catalunya, la nació, no pot ser ni subjecte, ni objecte “jurídic” de fer política. La definició de nació no té validesa jurídica. El preàmbul, i el catalanisme, com anècdota. Tots els que ens sentim catalanistes , sabem que aquesta qüestió és innegociable. Seria renunciar a la nostra raó de ser. Si ho acceptàvem no seriem catalanistes, seriem un altra cosa.

Aquesta és la disjuntiva. Les declaracions de Carme Chacón i altres, lligats a la direcció del PSOE; l’actitud dels diputats del PSC a Madrid, té avui una transcendència molt superior a qualsevol altre moment de la nostra història, llevat la transició. Avui han de decidir, quin és el subjecte i objecte, la seva raó per fer política. Si la resposta és el PSOE i Espanya llavors s’entén que el PSC assumeix el paper de "quinta columna" en el sí de la nació. Una renúncia transcendent de la seva personalitat , de la seva tradició catalanista. La renúncia al catalanisme.

Algú pot pensar que la transició s’acaba, que el mapa “autonòmic” és definitiu , que la sentència del Tribunal Constitucional és el marc “jurídic”, l’únic "marc jurídic" possible de la política catalana. Catalunya, la nació catalana deixa de ser el subjecte jurídic de la política catalana. Una renúncia sense congrés extraordinari al catalanisme. Una renúncia de facto que ha portat a tots el que l’han practicat a la marginalitat política a Catalunya. Com el PP ( i no només el PP).

Catalunya necessita catalanistes. Si el PSOE no els vol tal com són: Catalans i catalanistes, sàpiguen que els esperem amb els braços oberts, al camp del catalanisme . Sense condicions. Catalans: Catalunya!!!

MANIFEST DE L'AMPOLLA

Unes 250 persones, segons la policia municipal, s'han concentrat a la Pl. Gonzalez Isla de L'Ampolla convocades per les entitats i institucions del poble, per tal d'adherir-se als manifestants i a les reivindicacions del dissabte dia 10 a la ciutat de Barcelona.

En defensa de la dignitat catalana, en defensa del dret a decidir del poble català , en defensa dels drets de Catalunya com a nació. L'acte ha estat presidit per una pancarta amb el lema SOM UN POBLE . SOM UNA NACIÓ. Durant el mateix s'ha procedit a llegir el seguent manifest:

MANIFEST DE L'AMPOLLA

12 juliol de 2010

Entitats civils i poble en general de l'Ampolla ens manifestem avui , aqui, en defensa de l'Estatut d'Autonomia aprovat en referèndum pel poble català el 18 de juny del 2006.

Ens adherim així a la massiva manifestació de dissabte passat a Barcelona fent nostres també els signes d'identitat i reivindicatius que la van presidir.

D'una banda la senyera : Que la senyera que aquí oneja , pugui onejar en pau i concòrdia enmig de les banderes dels pobles d'Europa. I de l'altra, el crit reivindicatiu "Som una nació. Nosaltres decidim", amb el qual exigim que aquesta nació nostra sigui respectada en la seva voluntat i els seus drets.

TORNA A SER DILLUNS!!!

Activitat alta. Els últims dies, les últimes setmanes l’activitat es multiplica. Reunions, xerrades, trobades. Totes tenen un denominador comú: La preocupació.

Preocupats els metges, infermeres, preocupats els empresaris, preocupats els treballadors, preocupats els pensionistes, preocupats els joves.

Dijous sopar amb empresaris a l’Ampolla, divendres presentació del llibre de memòries del President Pujol, dissabte consell nacional de CDC i per la tarda visita a Terra Alta, el reg a Pobla de Massaluca amb el President. Tothom li reconeix la seva tasca: Vostè estima el país; els que manen ara no saben el que és equilibri territorial; li diuen .

El President explica que es compleixen 30 anys de les eleccions que el van fer president. Explica que ell utilitzava un eslògan, una frase que el definia a ell i al partit. “Som el partit del dilluns”. Explica, com després de 40 anys de dictadura de forma natural els primers anys de democràcia van ser com una festa. Tot era possible, totes les utopies volien veu, el maig del 68 donava ales als radicalismes. Però el país, Catalunya estava en crisi, l’atur fregava el 30% , més que ara. Calia estabilitat , serietat , moderació i treball. Després de la festa havia arribat el dilluns, l’hora de treballar. L‘hora del partit dels dilluns.

Després d’anys de millores, 15 anys de creixement ininterromput, 23 anys d'estabilitat política. semblava (tornava a semblar) que tot era possible, tots els “No” eren bons, cap sacrifici era imprescindible, tot era gratis. Set, 7, set anys de disbauxa, amb els No, No i No instal·lats al govern, amb els partits, les ideologies com emblema, la xerinola quotidiana, el "marcar paquet" com programa de govern. Sense esforç ni necessitat de preparació qualsevol ho podia demanar tot. Ja no es tractava de ser igual a igual esforç , ja érem iguals sense esforç. Qualsevol podia ser tot. Ric o president , tant si val.

Ara, tothom està preocupat, dones, intel·lectuals, empresaris, treballadors , pensionistes , jubilats , joves .. Tothom ho sap .... la festa s’ha acabat. Com cada setmana per a molts, torna a ser dilluns. Com fa trenta anys. Ara torna a ser dilluns . Ara 30 anys després, torna a ser dilluns.

El Problema no és Mònica Terribas

Joan Ferran, algun altre diputat del PSC han criticat Mònica Terribas. Li han fet un mal favor al President Montilla. Molta gent va veure l’entrevista, he de dir que no va ser ni millor ni pitjor que altres fetes al President Montilla. És més, estic disposat a admetre que els ahh, ehh, ummmm , els silencis ,van ser menys evidents (però més preocupants) que en altres ocasions. Res em va sorprendre. Ni la resposta on Montilla deia que no hi va haver “mala fe”. Pobres de natros, si haves mala fe!!

No m’estranya la reacció de Ferran, certament , l’entrevista en un moment tan delicat de la política catalana feia patir. A mi se m'acut alguna pregunta que no li van fer a Montilla , com ara : El president de la Generalitat quan va ser ministre d’Indústria amb Zapatero, què va fer per millorar la xarxa??

Un altra: Com ministre d’Indústria que va ser, Montilla és una de les persones que millor sap com està estructurada Fecsa-Endesa, tothom sap que l’accionariat actual d’Endesa es gesta amb certes complicitats socilistes, em podia explicar quin ha esta el paper del Partit socialista de Catalunya??

I altres, relacionades amb les declaracions del seus socis que parlaven de mala fe o ignorància en referència a les seves (de Montilla) declaracions sobre la MAT. Material periodístic n'hi havia. Mònica Terribas va fer lo que va poder. El problema no era la Terribas.

Com Ferran intueix el Problema (en majuscula) era Montilla. Indiferent la pregunta , l’ interès de l’entrevistadora. Tot era igual, el problema era Montilla. Ferran, i algun altre socialista demanen que, qui entrevisti Montilla tingui la capacitat de salvar , de fer bo al President. Això és impossible.

Preocupa que el president de la Generalitat , davant una situació com la de les nevades , no tingui respostes, fins el punt que els seus demanin entrevistes a la mida . Preocupa que els diputats socialistes pensin que qui ha de rectificar és la Terribas i no que el president ha de tenir més capacitat de resposta. Poca confiança en el president i poc respecte a la llibertat de premsa.

Quina capacitat de reacció li atribueixen al president , si creuen que no sap gestionar, ni assumir, les conseqüències d’una entrevista amb la Terribas?. Com volen que pugui gestionar la resposta i les conseqüències d’una emergència.??

Certament l’entrevista, de dolenta preocupava com totes les de Montilla. No, el problema no va ser la Terribas , el problema com tothom sap (abans i després l’entrevista ) va ser i és Jose Montilla. A Ferran i al PSC els entenc. No saben com els entenc!!!!!.

ENQUESTES, NERVIS.

Comentava J. Barbeta que si la llei electoral es modifica donant més pes a l’àrea metropolitana el habitants de Girona o de Terres de l’Ebre no faria falta que anessin a votar i nomes caldria que funcionessin les Rondes a Barcelona..
Jo no em crec les enquestes, però representen l’opinió d’un moment. Si ens equivoquem, podem retrocedir i desmentir les enquestes. Algun error, en algun moment hem fet. No són culpa de les enquestes. Faig aquestes reflexions per mi .. i per altres..

Avui veig l’argumentari de ERC ... reprodueixo els punts 4 i 5.

ERC diu al seu argumentari intern:

4. ELS ATACS APAREIXEN EN UN PERIODE D’ÈXITS D’ESQUERRA
No és casualitat que després d’aquestes setmanes en les que s’aprova al Parlament
la Llei de consultes; s'inicia el tràmit de la Llei de vegueries; es posa fil a l'agulla amb
la Llei del cinema; i es debat la rebaixa de l'Impost de Successions; aparegui
aquesta enquesta. Precisament hem detectat entre la militància i l’electoral, però
també des dels mitjans de comunicació, que se’ns està reconeixent que estem fent
la feina ben feta, per tant és lògic que en el moment en que es comencem a
visualitzar importants èxits d'aquest govern apareguin els atacs més ferotges.
5. HEM DE TREURE PIT I EXPLICAR LA FEINA FETA
Venen vuit mesos molt durs en els quals el relat que intentaran imposar des de
l’oposició és que aquests dos governs d’esquerres no haurien d’haver existit. Davant
d’això tenim dues opcions: acomplexar-nos o treure pit i explicar tot els avenços
aconseguits com a Paìs. En aquests anys hem impulsat moltes lleis com ara la Llei
d’acollida, d’educació, del cinema, la de vegueries, la de consultes, la de serveis
socials o la de barris, només per citar-ne algunes. Iniciatives que suposaran canvis
històrics, tot i que alguns d’ells trigarem un temps en veure’s. Ara, doncs, toca
treballar i explicar l’obra de Govern, una obra que cap govern de CiU hauria
pogut fer.


En fi , període d’èxit!!! D’ERC!!!! Milers de veïns sense llum, el país en crisi i ens parlen d’èxit ,d’una vegueria que li dona més protagonisme a l’àrea metropolitana, que s’endú gran part del pressupost. Que està condicionada a la revisió de la llei de electoral general (Madrid). Ens parlen d'una nova llei electoral que va contra el territori que els va votar, que avui està dolgut i es sent abandonat. Unes iniciatives que a ningú interessen, uns problemes sense resposta. Unes aliances per tapar vergonyes, des d’ Horta fins a Madrid. En fi, argumentaris..... la culpa la tenen les enquestes?? .

MONTILLA ÉS EL PROBLEMA.

Montilla és el caos.

El president Montilla ha declarat davant els seus que es sent capaç de guanyar les eleccions. Es desmarca dels seus socis de govern i intenta donar sensació de tranquil·litat i serietat. Un reputat articulista ho resumeix dient que l’oferta és “Montilla o el caos”. L ‘estratègia del PSC serà culpar de tot als seus socis, als 23 anys i a l’oposició que no col·labora i treu rèdit de la desgrècia.

Quan un error es fa una vegada pot ser culpa de les circumstàncies, quan es repeteix moltes vegades, no. De fet un president davant circumstàncies difícils precisa d’una autoritat política i moral efectiva. L’autoritat no és el poder. Un president que tarda 12 hores en donar la cara davant un col·lapse com les nevades. Un president que no és capaç de destituir als responsables de fets com l’incendi d’Horta. Un president que quan visita Horta s’enfronta amb l’alcalde en lloc d’escoltar-lo. Un president que en el cas de les nevades visita als alcaldes del seu color polític i no als altres. Un president que va al despatx del responsable d’un servei públic que no funciona, en lloc de cridar-lo al seu despatx .

És un President que poder tindrà poder , però no té autoritat per exercir-la.

No nomes no té autoritat per destituir Saura, ni per fer callar ERC, que el desautoritza amb un exabrupte inacceptable per la MAT. No pot ni tant sols unificar les opinions dels seus. Maragall, Castells, Nadal, representen el pensament, la capacitat del PSC però no poden parlar sense deixar en evidència al President.

Montilla és el caos, incapaç de tenir autoritat davant ERC o ICV. Incapaç de tenir autoritat davant ENDESA o RED elèctrica. Acomplexat davant els alcaldes, fins el punt de només atrevir-se a visitar els aduladors. Acomplexat davant els veïns, fins al punt de visitar el bosc però no atrevir-se a parlar amb la gent.

Tant acomplexat que el sectarisme, és el seu únic refugi. Sectarisme dins i fora el seu partit. No pot tolerar les opinions de Castells o Ernest Maragall. No perquè no tinguin raó , sinó perquè la tenen. La mediocritat del President, la manca d’autoritat es posa de manifest, és massa evident davant l’autoritat moral de alguns consellers que es veuen humiliats, obligats a callar. Montilla és un mediocre secretari d’organització d’un partit burocratitzat. La seva arma és la disciplina de partit, el silenci dels militants, dels ventres agraïts, de les cadires llogades. La llibertat, el debat, la paraula, les idees, la gestió, la política (en majúscula) el deixen en evidència. Lo seu és la ideologia , l’aparença .

Montilla és el sectarisme . Montilla és el caos.

HORTA: PER DAMUNT DEL BÉ I DEL MAL.

Comptem 10, comptaré fins 1000. Ahir vaig assistir a un tram de la sessió de la comissió d’investigació de l'incendi d’Horta. He de comptar 10, crec que no puc opinar en calent. Vaig tenir la sensació d’una manca de respecte escandalosa.

Manca de respecte al Parlament, als diputats i fins i tot, al propi incendi i a les seves conseqüències. Vaig viure la utilització i apropiació del dolor per evitar responsabilitats i respostes. Vaig viure una prepotència i agressivitat impròpia i me’n vaig adonar d’un fet preocupant. La manca d’humilitat, el “jo estava, estic i estaré per damunt del bé i del mal” i “vostres com són politics, no són ningú per qüestionar-ho”. Estan en la base, en la rel del errors ( que haver-los, hailos) que es van donar a Horta.

Es va voler oblidar que la majoria de famílies de les víctimes (no els poliíics) estan personades com acusació. Herois, sí; algun heroi ferit, no menys heroi. Cap grup ha demanat la compareixença de les famílies, ni dels ferits perquè no hem volgut, no volem instrumentalitzar el dolor. Dolor compartit.

La utilització del dolor, els discursos polítics i contra els polítics sorprenentment han vingut per part d'algun comandament. En algun moment ho he entès, la pressió, el sentiment inevitable i per mi conegut (soc metge) de culpa pot explicar part de l’actitud. Una altra part no, si al Parlament hem viscut els nervis i el to que hem viscut ... què no es devia viure a Horta?? No , no callaré , per dignitat ciutadana, de diputat. Però comptaré 10 i fins a 100.. . Esperaré a noves dades, esperaré, escoltaré , pensaré. Finalment opinaré i si he d’acusar, acusaré. Compto 10.

MONTILLA CONTRA ZP

Temps de partidisme, d’una “concepció política que es circumscriu a la pura lluita i preservació del poder, sense parar a pensar en els danys que aquest procediment infringeix als interessos generals”. Aquest és el diagnòstic que un conegut cronista atribueix als dos partits majoritaris a l’Estat. Diagnòstic que molts compartim. L’exclusió del contrari, la lluita ideològica, el frontisme dreta –esquerra, han estat i estan en l’eix de les decisions politiques dels últims anys.

El primer i més influent intent de confrontació partidària, com a filosofia de govern, la tenim en el tripartit.

Contra el primer impuls de Pasqual Maragall de reconèixer la derrota, Montilla va obrir la via de l’acord de partits front una “concepció de país”. El ciment de l’acord era precisament evitar que (el que ells anomenaven) la dreta catalana governés. L’eix dreta esquerra – front l’eix nacional. La lluita ideològica front els acords de país. Ho tenien tan clar, que no ho dissimulaven. Fins i tot es vantaven de no pactar mai amb el PP... i poc amb CiU.

L’etapa de tres partits, inevitablement obria la caixa del partidisme. Encara dura. És el seu capital i alhora... la seva creu. Si algú personalitza l’interès partidista, la burocràcia de partit, aquest és Montilla. Si un govern ha estat en mans dels partits ha esta el govern Montilla.

Ara, avui escolto Montilla reclamar un acord català (quan ho diu se li escapa excepcionalment el somriure) i ho fa pocs dies després de què els consellers Maragall i Castells fessin públic que el govern Montilla no té projecte de país.

Pocs dies després de què es fes palès quan potent és el poder de partit. Castells i Maragall s’han retractat i l’ han retratat. Montilla, buròcrata de partit.

De fet, Castells va criticar ja fa temps l’augment d’impostos, de l’IVA. Maragall en el seu escrit reclamava: “indústria, coneixement, eficiència social i economia oberta” en “termes d’acord entre institucions públiques i empresa privada tant a escala global, com sectorial i territorial” i si volem alguna credibilitat (deia Maragall, aplaudia Castells) necessitem l’aplicació conseqüent de determinades reformes imprescindibles: la del sector públic... la del mercat laboral, recentment iniciada, que deu avançar en la major llibertat reconeguda a empresaris i treballadors per acordar condicions i retribucions”. Ho deia Maragall , aplaudia Castells.

Avui s’han retractat. S’han tingut que retractar. Montilla reclama un pacte?. A qui l’ofereix?. A Castells? al sector del seu partit que reclama menys partidisme i més país? a qui ell fa callar??. A qui i per a què?? Si el seu govern ha tingut que plegar veles en moltes iniciatives per salvar els mobles ideològics a ICV –ERC.

Certament volem un pacte de PAIS capaç , fort i tranversal; un pacte per tal d'influir a Madrid , estabilitzant i alhora reforçant els grans objectius d’estat, les reformes econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi , sacrificant els interessos purs de partit. Aquest és el pacte. Contrari, antagònic amb la filosofia, amb la pròpia raó de ser de Montilla com personatge i com president.

Alguns dels elements essencials del pacte l’havien posat damunt la taula Castells i Maragall- Els ha humiliat i els ha fet callar. Lògic, anaven contra la seva essència. Ara quan ofereix el seu “pacte” somriu, només ho fa per fer callar CIU. Sap que ell i la seva aposta de tripartit ha estat l’antítesi del pacte i la transversalitat. Sí,és l’hora del projecte de país , s’ha acabat l’hora dels projectes dels tres partits. Com diu Castells ”ara” és l’hora de la política, el lideratge i el projecte. Fins ara era l’hora de Montilla. Ara és l’hora del canvi.

Aquí i allà... és l’única possibilitat. Ho dèiem ja fa molt temps........VENTS DE CANVI VENTS D'ESPERANÇA.

SENSE FESTA NO HI HA POBLE: Boveros va per vatros.

Vull donar gràcies: Gràcies a les penyes , a les comissions de festes, als regidors dels pobles, als del meu poble, a Paco Arasa. A traves d’ells a tots els que fan possible el dia a dia, a la gent que treballa. Ells em van demanar que fes alguna cosa a favor dels bous, ells em van suggerir que el manual de bones pràctiques es convertís en llei. Hem iniciat els tràmits perquè així sigui. En ells pensava quan vaig intervenir, per ells penjo la transcripció de la meva intervenció al Parlament. En termes taurins: “boveros va per vatros”.

Transcripció:

El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor President. Bon dia, senyores i senyors diputats.

Avui parlem de festes tradicionals amb bous, parlem de Terres de l’Ebre, i ho farem amb modèstia i humilitat, però amb voluntat d’unitat, amb voluntat de convèncer.

Dic modèstia perquè no puc atribuir al nostre grup la paternitat del text, sí de la iniciativa, però no del text. Com saben, el text que presentem en forma de llei és el manual consensuat, és el codi..., un manual de bones pràctiques que es va consensuar. Aquest consens no és mèrit nostre. De qui és mèrit? És mèrit de tots: del Delegat del Govern, del Delegat de Medi Ambient, dels alcaldes, de les penyes, dels ramaders, dels veterinaris i de moltes sensibilitats de protecció dels animals.

Les festes de bous es celebren dins de l’àmbit d’aplicació de la Llei de protecció dels animals, s’aplica de manera voluntària, però efectiva i generalitzada el manual, el codi de bones pràctiques. La seva principal aportació? La protecció dels animals que hi intervenen, eliminant aquells aspectes que poden ser susceptibles de produir danys i sofriment. És l’èxit, és el positiu de l’experiència, com reconeix tothom, fins i tot Iniciativa Catalunya Verds a la seva proposta, el que aconsella donar-li un altre rang, nosaltres pensem que de llei.

Per què ara? Per què una llei?

Parlem de l’Ebre. Deixi’m dir-los que a l’Ebre quan parlem de bous, parlem de festa, de participació, no d’espectacle; parlem de sons i de bandes de música, de rondalla, i ho fem, ja m’ho noten, amb un accent especial, parlem d’identitat.

Aquí tinc el Jesús Moncada, els seus contes, i aquí tinc a Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Massa vegades la identitat de l’Ebre s’ha construït de forma reactiva i a la contra; massa vegades també la mirada que ens ve de fora és paternalista; massa vegades la nostra resposta, victimista; massa vegades paternalisme i victimisme s’alimenten.

Quina mirada volem per a Terres de l’Ebre? Quines actituds? Quina mirada o actitud cap a parles i pràctiques populars que no tenen els seus orígens als centres urbans? Quina mirada volem? Escoltin el que diu Jesús Moncada quan descriu la primera mirada d’un foraster, diu: «Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó del món, va anar d’un fil que no fugís com una centella.»

Els demano una mirada franca i oberta, però no paternalista,

per això, ara, per això, una llei.

És ara, ara estem, i tots ho sabem, discutint..., millor, ja no estem discutint, jo entenc que estem construint una sensibilitat, una ètica entorn al tracte als animals. A l’Ebre ens hem sentit, ens sentim interpel·lats i ens sentim obligats a fer la nostra aportació positiva. La nostra és una festa sense mort, sense ritual, amb participació i respecte a l’animal, ho demostra precisament el manual de bones pràctiques. Segur que algunes sensibilitats voldrien anar un pèl més enllà, però, en tot cas, la proposta ve de l’Ebre.

Sabem que si volem preservar la tradició, aquesta ha d’adaptar-se a les exigències de la llei, ei, i sobretot d’una sensibilitat col·lectiva que estem construint. Volem participar en el tràmit, en el naixement d’una llei que iniciï un camí de preservació de la tradició, però que alhora respecti l’animal. És més, només el respecte a l’animal dóna justificació i contingut a la tradició. Volem un règim sancionador assumit i compartit pels actors de la festa; volem una norma que surti dels mateixos actors de la festa; volem una llei, participar en la seva redacció i garantir el seu compliment; volem una llei de l’Ebre i no un decret del Govern.

Vostès ens poden dir: «És el mateix.» No, no és lo mateix, no seria lo mateix; volem participar ara en la construcció d’un nou ideari, d’una ètica de respecte a l’animal i de preservació de la tradició, de la festa, i ho volem per voluntat pròpia i amb participació a través dels tràmits de les compareixences i de la ponència.

Miren, miren vostès i facin una mirada a l’Ebre, amb confiança, sense paternalismes, obrim el Parlament i els tràmits a les penyes, als actors de la festa, a les plataformes de defensa dels animals, a la gent de l’Ebre. Fem-ho junts i segur que descobriran que l’Ebre té molt a dir, descobriran perquè es va quedar el foraster del que parlava Jesús Moncada. Ho explica Arbó, diu: «Seran les clares matinades amb frescor de carrers regats a punta de sol, amb fragàncies de llorer i murta de les enramades, de l’alfàbrega i de l’herba bona. Blanques rengleres de paper s’estendran de banda a banda en els bells carrers amagats i seran com sostres mòbils ondulats al suau impuls de la brisa, ací i allà penjaran fanalets japonesos que a la nit s’encendran com blanques llunes, perquè a llur claror dansin els fadrins i les fadrines. Cada matí quan a penes despunti el sol, es sentirà el vibrant pasacalle que ha de despertar la gent en la memòria de les festes. Els infants saltaran del llit i a mig vestir, com una sabata sense lligar, potser amb un peu descalç, correran al darrere de la banda a través dels carrers llançant crits d’alegria. La gent sortirà després a passejar sobre les acàcies per l’ampla avinguda de Sant Carles, tota remorosa de converses i rialles», això ens ho coneixem, oi?, Marta?, «som Terres de l’Ebre.»

Amb aquest esperit, amb aquesta alegria de festa volem obrir la ponència, i els ho demanem, que obrim la ponència i el tràmit de la llei a la gent, els garanteixo que no hi tenim res a perdre.

Allà alguns pobles de l’Ebre, no tots, al de Moncada, per exemple, no es fan bous, diem que sense bous no hi ha festa, sense festa no hi ha poble. És el poble, la gent qui garantirà la pervivència d’una tradició que només podrà ser respectant els animals. Les tradicions que perviuen són aquelles que s’adapten als temps, i nosaltres ho sabem, en aquestes estem.

Gràcies, esperem el seu vot positiu i que ens ajuden a fer això, que entre tots ho podem fer, la construcció d’una ètica que respecte les tradicions i respecte el temps[#] dels animals.
Gràcies.

NO TENEN VERGONYA; NI DECÈNCIA .

Els que vàrem viure els malaurats díes de l'incendi d’Horta, varem copsar directament el malestar, el dolor, el desconcert davant una tragèdia que ens colpejava. Els que directament testimoniaven els moments de descoordinació, sense resposta, aquells que al lloc de comandament vivíen en directe la manca de resposta, la manca de direcció. Els nervis, finalment la tragèdia. Els que veiem les cares dels bombers, el patiment pels companys , el dolor pels herois que havien donat la vida pel nostre terme, pels Ports, pel poble. Estem desconcertats. Ja en un primer moment veiem amb sorpresa com s’atacava a l'alcalde d’Horta per dir una part de la veritat. Per dir que ell havia vist “relaxació” per part del comandament. Què podia dir?? Si havia escoltat les “xarradores” demanant i no obtenint resposta?

La resposta va ser la pressió, la desqualificació política. De fet , l’únic que els va preocupar, va ser desqualificar a l’alcalde, als regidors de tots els colors, a la gent , fins i tot a Felip Puig. No tenien altra obsessió. No tenien altra preocupació.

Ara quan els fets ja són públics, quan al Parlament és posa en marxa la comissió d’investigació , continua la mateixa folla obsessió : La desqualificació política. Ara contra l’Artur Mas. La primera declaració a l’agencia EFE és per desqualificar a Mas:

Barcelona, 8 de feb. (EFE) El dirigent del PSC i el portaveu adjunt del grup parlamentari socialista al Congres, Daniel Fernandez, ha afirmat que la comissió d’investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan ( Terra Alta) “Ja té una primera conclusió” i és que Artur Mas “no té paraula”.

Aquesta és la seva preocupació , la seva prioritat? La priotitat de Saura i el PSC? El desgast ? El conservar la cadira?

Davant una tragèdia de la magnitud que és va donar a Horta , ells nomes pensen en una resposta “política”?

Crec, sincerament, ho crec del primer moment que als herois, al cos de bombers els hi devem la veritat , els hi devem saber que va passar ; perquè mai més torni a passar . Mai més.

No entenc la resposta del PSC. No , no l’entenc . M’indigna. Són així, sí. S’equivoquen, es retraten, demostrant la seva veritable ànima ètica. Són els seu principal enemic. Espero que rectifiquin perquè sinó pensarem, penso, que no tenen vergonya. Que han perdut la vergonya i la decència. Si és que mai n’han tingut.

SENTIT COMU, ATREVIMENT: COMENÇAR IL•LUSIONA

Avui he escoltat Montilla negant a ZP, al PSOE, tres vegades, tres. M’he donat vergonya.

Escoltar-lo feia un punt de pena. Pobre home. Ell ha estat ministre d'un govern ZP. Dos ministres del PSC son coresponsables de la nefasta gestió de l’Estat. Gran part de la manca de rigor en torn a la gestió pública , gran part dels mals arranquen d’exigències ideològiques, de necessitats del PSC.

És el PSC qui per poder presidir la Generalitat, entra en una dinàmica partidista, on els interessos de partit passen davant dels interessos dels ciutadans. La dinàmica legitima del tripartit inicia, però, una etapa de partidisme innegable, partidisme que aferrat a la legitimitat “legal”; oblida el veredicte “polític” de les urnes. És el PSC qui parla d’una confrontació dreta - esquerra , per damunt de l’Eix nacional. És el PSC , qui junt amb els seus socis de govern (per necessitat pròpia) inicia una enfollida carrera d’enfrontaments dins i fora Catalunya, nega l’economia productiva, prioritza la burocràcia i la protecció. És el PSC qui fa impossible l’enteniment de CIU amb ZP, prioritzant els interessos de Montilla a l’estabilitat política. És el PSC . És Montilla. És l’eix dreta- esquerra.

L’estabilitat política, la necessitat d’una aliança forta. Garantir l’autoritat necessària per fer front a la crisi, per fer les reformes necessàries, sense peatges ideològics, amb sentit de país i d’estat. Un mínim de sentit comú és necessari.

Hem ofert, hem explicat, hem manifestat la necessitat d’acords. La resposta era i és la confrontació. L’eix dreta –esquerra. La desqualificació (d’un acord) que convé a Montilla, no a ZP.

El país (Espanya), la nació (Catalunya) necessiten, una ampla majoria capaç d'afrontar amb decisió els reptes derivats de la crisi. La resposta no és la confrontació dreta –esquerra , sinó l’acord ; la força política per impulsar les necessàries reformes.

Hem parlat de pactes com els de la Moncloa. Històricament, hem fet les aportacions de responsabilitat necessàries. Sabem que cal reduir el dèficit públic, que cal reformar el mercat de treball, que cal ser seriosos. Ho sabem, sabem què i com ho hem de fer. Ho hem fet sempre, hem estat garantia històrica de seriositat i rigor.

Sense concessions al populisme d’esquerres, ni a l'immobilisme de dretes. Amb atreviment. Començar il·lusiona. Les properes eleccions catalanes són una gran oportunitat ( a oportunitat) per iniciar el camí del canvi, del rigor, de la recuperació. No només per Catalunya.

Montilla ho nega. Al PSOE, ell és part del problema. Aquí, ell és el problema.
Atrevim-nos, començar il·lusiona..... per sentit comú.

ASCÓ/LA SERIOSITAT DE MONTILLA(PSC-PSOE)/ L'ENGANY.

Hem denunciat una estratègia del PSC – PSOE per no assumir, per fer que el preu polític d’ubicar el MTC( cementeri nuclear) el pagui el PP o altres ( CIU) , en cap cas el PSOE o PSC. Ells impulsen el magatzem, ells encapçalen l’oposició. Molt poc seriós, però molt efectiu.

Veiem : A més de les candidatures d'Ascó, Yebra i Villar de Cañas, també s'han confirmat les sol·licituds de Zarra (València), Melgar i Santervás (Valladolid), Torrúbia (Sòria), Villar del Pozo (Ciudad Real) i Albalà (Càceres). A ultima hora si ha afegit Congosto de Valdivia i Santiuste de San Juan Bautista

ZARRA............................... ALCALDE………………………………………………………….. INDEPENDENT.
MELGAR DE ARRIBA..... ALCALDE......................................................................INDEPENDENT.
TORRUBIA DE SORIA… ALCALDESSA.............................………………………………………………..PP
YEBRA …............................ ALCALDE........................... ……………………………………………………..PP
VILLAR DE CAÑAS…....... ALCALDE.................………………………………………………………………PP
SANTERVAS de CAMPO..ALCALDE…………………………………………………......................……… PP
VILLAR DEL POZO....... . ALCALDE................. ………………………………………………………………PP
ALBALÀ .............................ALCALDE...………………………………………………………...INDEPENDENT.
SANTIUSTE DE SAN JUAN BAUTISTA.. ALCALDE …………………………………………...............PP
Congosto de Valdivia .Llistes obertes .......... majoria.......... …………………………...........................PP
ASCÓ –ALCALDE ………………………………………………….…………………………….CIU.


Cap majoria del PSOE o PSC. Al Govern, ells impulsen el magatzem; davant l’opinió publica , ells encapçalen l’oposició. Molt poc seriós ( per a el país) , però molt efectiu ( per ells).... així va el país., així governen. .Així ens enganyen.

QUI GOVERNA CATALUNYA?

Segons una enquesta apareguda aquesta passada setmana, la meitat dels catalans no coneixen quins partits formen part del Govern de la Generalitat.

Això que sembla que no pugui ser és la realitat, una realitat a la que jo mateix també mi apunto. Avui i després de la manifestació feta al municipi d’Ascó, els dubtes es confirmen.

El sr. Puigcercós (Esquerra Republicana de Catalunya), surt encapçalant una pancarta en la que al seu costat hi és el Sr. Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre. El sr. Puigcercós, diu que exigirà al govern un pronunciament sobre el tema d’Ascó, bé cap problema, sols cal que giri un poquet el seu cap, no cal que el giri gaire i que li pregunti al Delegat del Govern, o és que el Delegat els dies festius NO ES DELEGAT. Els senyors d’esquerra republicana són govern, els hi demanem coherència.

I amb la mateixa cara em quedo quan amb una alta dosis d’incredulitat, apareix el Conseller Saura, i diu que el Govern s'ha de pronunciar, Jo em pregunto Quin Govern?, suposo que es deu referir al govern de França, al Govern Americà o no sé a quin govern. Si es refereix al Govern català sols cal que es faci la pregunta a ell mateix i que contesti. Recordo si la memòria no em falla que ICV també forma part del Govern ,o No?????.

La sorpresa continua i escolto pels mitjans de comunicació que els Consellers del Consell Comarcal d’ERC i PSC, es tanquen a les dependencies comarcals per exigir al Govern de la Generalitat un pronunciament, bé ara si que la realitat supera la ficció. No cal tancar-se al Consell Comarcal, el que cal és exigir als companys dels respectius partits que han fet President al Sr. Montilla que faci un pronunciament.

No pot ser que dissabtes i Diumenges es vagi al darrera de la pancarta i a partir del dilluns s’asseguin a la poltrona del poder. No pot ser que fer arreglar un maset es tingui que demanar permís a l’Ajuntament, al Departament de Medi ambient, a Urbanisme..... i per fer un cementiri nuclear es vulgui carregar tota la pressió al damunt d’un Ajuntament, algú es creu que l’Alcalde i els Regidors d’Ascó, per cert molt bona gent tots ells, tenen més força que el Govern del País.

Prou enganys i prou crispació, exigim als partits que donen suport al Govern, a tot el TRIPARTIT, un pronunciament clar.

Governar vol dir prendre decisions.

Xavier Pallarès

Diputat de CIU al Parlament

CiU rebutja la instal·lació d'un magatzem de residus nuclears a Terres de l'Ebre i emplaça el President Montilla a pronunciar-se

(nota de premsa)
CiU rebutja la instal·lació d'un magatzem de residus nuclears a Terres de l'Ebre i emplaça el President Montilla a pronunciar-se

Xavier Pallarès i Francesc Sancho remarquen que la federació sempre ha mantingut el mateix posicionament i que “hi ha una Resolució del Parlament que entenem que és d'obligat compliment”







“CiU sempre, i en tot moment, ha mantingut el seu posicionament, tant a nivell territorial com nacional, i és el d'estar totalment en contra de la instal·lació d'aquest cementeri nuclear a Terres de l'Ebre, i per extensió, a tota Catalunya”. Amb aquesta rotunditat Xavier Pallarès, diputat de CiU i president de la Federació de CDC de Terres de l’Ebre, explicava el posicionament de la federació en relació a la possible instal·lació d'un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears a Ascó.

En una roda de premsa amb diversos responsables de la Federació de CiU de les Terres de l'Ebre, Pallarès ha recordat que la posició de la federació nacionalista ja va quedar fixada “en la Resolució 150/VIII del Parlament de Catalunya, aprovada l'11 de març del 2008 i en la qual CiU, conjuntament amb ERC i ICV, van rebutjar aquesta instal·lació, sent el PSC i PP qui va acabar votant favorablement al magatzem de residus".

Després de recordar la posició de CiU, Pallarès ha reclamat "saber què diu el Govern del país, per què s'haurà de pronunciar en un tema tant important com aquest".

En la mateixa línia s’ha expressat Francesc Sancho, diputat de CiU, qui ha assenyalat que "al Parlament les decisions es prenen per majories i hi ha una Resolució que entenem que és d'obligat compliment”. Per tant, “el Govern de la Generalitat està obligat a complir i fer complir aquesta Resolució, i quan dic Govern són el President Montilla, i cadascún dels seus Consellers".

Per la seva banda, Ferran Bel, Alcalde de Tortosa, ha volgut denunciar "la clara manipulació per part d'algunes formacions polítiques en aquesta qüestió”. “Quan surt un diputat d'ICV, quan surt un altre diputat d'ERC, demanant responsabilitats a CiU, no em produeix cap sorpresa, perquè ja no em sorprèn res, però algú li ha comentat a aquests senyors que estan governant Catalunya? El Sr Herrera sap que el seu partit està governant el país? Els Srs. d'ERC saben que fa 7 anys que estan governant el país?" ha afegit Bel. L’alcalde de Tortosa ha continuat preguntant: “Què ha fet el Govern? Montilla ha anat a parlar amb el President Zapatero? li ha plantejat aquest tema? Què han fet els senyors d'ICV a les reunions de Govern? Què ha fet el Sr. Carod o el Sr. Saura al Consell de Govern?".

Finalment, l'Alcalde d'Amposta, Manel Ferré, ha remarcat que “els alcaldes tenim molts problemes per a dur a terme certs projectes i hem de passar per molts filtres, per molts Departaments de la Generalitat, per què al final no ens aprovin el que demanem”. Per això, “us imagineu que un alcalde pugui decidir sobre una instal·lació com aquesta?"

Nosaltres hi erem, encara hi som

Algú pot pensar o fer veure que Ebrediputats inventem o manipulem, acusació per altra banda que compartim amb la Vanguardia, a qui tot un conseller intenta desqualificar, ja que no la pot objectivament desmentir. Dels mètodes emprats en son testimonis alcalde, veins i afectats. Nosaltres varem oferir ahir una petita mostra, que feia referencia al Diputat Paladella. Els mètodes del govern han estat discutibles, les acusacions a alcades i veins indignes.

El diputat Paladella ho és d'un partit de govern, i en conseqüència, té alguna autoritat política i jeràrquica, no es pot negar la evidència. Nosaltres ja vam denunciar aquest comportament fa mesos, ho vam denunciar. No només el de Paladella. Consta en aquest bloc i articles a la premsa, ens van voler fer callar, van pressionar a alcaldes i regidors, i a la gent del poble, a la gent d'Horta. Que els ho pregunten a ells, a la gent, a veure si va haver o no pressions. Una prova de tot d'això és el vídeo que us adjuntem tot seguit, on es poden veure els mètodes de Paladella, diputat de la majoria de Govern, i això que era a la porta del Parlament, amb públic i amb càmares davant. No manipulem la informació, donem la nostra visió i opinions, oferim proves, ho fem signant amb noms i cognoms, perquè sabem del que parlem .Tot seguit us facilitem l'enllaç del vídeo: http://societat.e-noticies.cat/incident-entre-ciu-i-psc-pel-foc-31457.html

Sense perdó

Això és el que va enviar Paladella a alcaldes, ajuntaments i regidors. Volia fer-nos callar, volia manipular. Ja feia dies que Paladella encenia els ànims, manipulant per tal d'evitar que s'escoltés la veu de la gent de la Terra Alta. volia el silenci: què dirà ara quan s'ha demostrat que el que deien els ciutadans d'Horta, d'Arnes, els alcaldes de Terra Alta era la veritat?

Només li queda una paraula, l'únic que podria dir si tinguessa un mínim de decència política és: perdó, demanar perdó. No ho farà, tot potser perquè sap que és molt difícil que els pobles de Terra Alta que ho van viure oblidin i puguin arribar a perdonar. Però seria bo per la seva part, almenys intentar-ho.

La gent de poble som senzills però no imbècils

"La gent de poble som senzills però no imbècils"

Amb aquesta frase vaig finalitzar una de les intervencions més complicades que he tingut com a Diputat al Parlament de Catalunya.

Ara, després de sis mesos es comencen a conèixer fets que van passar aquells fatídics dies del mes de juliol a Horta de Sant Joan. En tot l’afer de l’incendia d’Horta, qui ho varem viure en primera persona, hi ha aspectes que en les explicacions que ens va oferir el Conseller Saura no ens quadraven amb lo que nosaltres havíem vist.

Dades incertes, exemple el primer avís al 112, dades i fets que un servidor les va viure, dades i fets que la gent del territori coneix perfectament i que no ens creiem el que ens deia l’Honorable Conseller.

Ara, després de sis mesos, queda demostrat que l’incendi no va començar on es va dir, queda demostrat, i jo personalment, en la meva intervenció vaig fer-hi menció afirmant rotundament que aquest incendi no va començar on el Conseller ens va informar.

Aquesta notícia de la detenció de dos nois com a presumibles causants d’aquest maleït incendi demostra que les coses no són com es va informar inicialment. Ara amb l’aixecament del sumari per part de la Justícia, esperem que puguem conèixer més detalls, volem saber la veritat del que va passar.

Des del meu punt de vista, POLÍTICAMENT, les coses no es van fer bé. Des del meu punt de vista, s'havia de crear la comissió d’investigació, que des de CIU vàrem demanar al Govern.
Queden molts interrogant, moltes coses que s'han de corregir en un futur, dades i funcionaments que no han estat correctes. No es pot menysprear a la gent del territori, no es pot tenir per no res als Alcaldes elegits democràticament. Des de CIU, insisteixo un cop més, que nosaltres respectem i valorem profundament la feina feta per Bombers, Agents Rurals i Mossos d’Esquadra, som tremendament respectuosos amb la seva feina, però no estem d’acord en com han portat l’afer políticament.

De la manera com es van donar les explicacions ja varem dir en el seu moment que no ens creiem la versió del Govern i ara més que mai, els nostres dubtes continuen més vius que mai, volem la veritat i demanarem les responsabilitats polítiques necessàries per tal de què la raó fique a la gent al seu lloc.

Jo hi era, vaig trucar personalment al 112 a les 20’40 i segons informe del Govern la primera trucada va ser a les 21’15, no és cert, són detalls que des de CIU volem clarificar perquè fets com aquests no tornin a succeïr.

Xavier Pallarès
Diputat al Parlament de Catalunya

CiU assegura que el Tripartit ha tirat la tovallola a les Terres de l'Ebre i que les seves propostes només són "jocs de paraules"

NOTA DE PREMSA DE CIU TERRES DE L'EBRE

Francesc Sancho ha assegurat que “l’única esperança que té la gent de les Terres de l’Ebre és que hi hagi un canvi de govern, perquè vostès no tenen cap solució pels seus problemes”

Francesc Sancho, diputat de Convergència i Unió i alcalde de l’Ampolla, ha assegurat que la proposta de resolució presentada pel Tripartit en el darrer Ple de l’any “és una proposta d’urgència per amagar les seves creences i per fer un joc de paraules, perquè han agafat la proposta de CiU que va presentar al darrer Ple i han canviat les paraules”. I ha posat com exemples, “han canviat reforçar per continuar reforçant; avançar per seguir avançant; donar suport per continuar donant suport o treballar per continuar treballant. No tenen política que han de copiar la nostra?”.

El diputat de la Federació Nacionalista ha criticat l’actitud del Tripartit i els ha dit que “la gent de les Terres de l’Ebre han perdut la confiança en el Govern”, però el més greu per Sancho és que “vostès tampoc esperen res de les Terres de l’Ebre, no es creuen que poden fer res”. I ha afegit que “l’única esperança que té la gent de l’Ebre és que hi hagi un canvi de govern”. Francesc Sancho els ha demanat que facin un Pla de Dinamització de les Terres de l’Ebre amb consens dels sindicats, ajuntaments i alcaldes. Perquè “aquest territori té molta riquesa, només hi ha una manca d’iniciativa per part de Govern”.També els ha demanat que revisin el seu concepte de Terres de l’Ebre, perquè “ara mateix tot és protecció i no hi ha cap estímul per industrialitzar-la”. “Les inversions de que parlen no hi són, i la gent no les esperen”. I els ha acusat de posar pals a les rodes, “vostès l’únic que fan a l’Ebre és dificultar l’activitat de qualsevol empresari que tingui iniciativa”. I els ha dit que “són com el Rei Midas, però al revés, tot el que toquen no es converteix en or, sinó en atur”.

El diputat de CiU ha advertit al Tripartit que “continuaran posant el retrovisor, sempre ho fan, recordaran els anteriors governs. Però aquest cop no ho faran per veure les mesures i els acords que va fer CiU, sinó per continuar mirant les Terres de l’Ebre des del retrovisor del seu cotxe oficial”.I els ha recordat que “la gent a l’Ebre va amb la mà al coll i preocupats pel dia de demà”.