CATALUNYA, més opcions més democràcia
Al PP defenestren Ruiz Gallardón, Piqué i altres, al PSOE Maragall i molts, molts altres. Una cosa no justifica l’altra . Certament no és el mateix. Jo, ficats a triar prefereixo ... Catalunya i la seva pluralitat d’opcions, a més opcions més democràcia.
Montilla.
El Primer secretari del PSC i membre destacat l’executiva del PSOE, anuncia “ temps difícils” . Els intel·lectuals orgànics al servei del partit i de l’autodenominada “esquerra plural” , ens han volgut explicar que Montilla, no es referia “a una possible victòria del PP”. La cosa era “una mostra d’independència del PSOE”.
Sempre guanyen, ho deia fa pocs dies, sempre . Les batalles internes del PSC-PSOE han estat tradicionalment molt dures i cainites. Ja a la segona república. Casi sempre lluites amb més contingut personal que polític. El contingut polític el fiquen després els intel·lectuals orgànics a sou o per fidelitat ideològica, que de tot hi ha. Les lluites personals és converteixen així en generositat ideològica. Tenim exemples recents, oi?
Al primer secretari i President, li troben més molla els que l’interpreten que no pas contingut té el que diu o es capaç de dir i fer. Com diu un dels seus , tots coneixem les seves limitacions. Però li hem de reconèixer una certa, ingènua transparència.
Montilla només es planta quan li afecta a ell i al seus, quan afecta a les seves relacions de poder. Madrid pot defenestrar Maragall, però que no toqui Montilla. Es planta per la cadira d’ell i dels seus. Mai s’ha plantat, quan afecta a Catalunya i al ciutadà . Va estar de l’altre cantó amb l’Estatut, no es va plantar amb rodalies, va treure ferro als resultats de la negociació amb la ministra Salgado....Només es plantarà si li discuteixen el seu pape
RUIZ GALLARDÓN.
Sembla que una dreta civilitzada a Espanya no és possible: Al PP només hi tenen durada els carques. Es així. Ahir Piqué , ara Gallardón , demà Vendrell. Passat demà qui?
He vist a Montserrat Nebrera a TV3, com sempre intel·ligent i interessant, demostrant que al PP hi ha gent moderada, més d’un diputat/diputada. Però insisteixo, a la pràctica només duren els carques. Lo que els converteix, millor dit els fa seguir sent, una opció preocupant per Catalunya i..... per Espanya.
IDECE??.
Avui hem tingut sessió d’IDECE ; s’ha reunit el consell rector de l’organisme.
L’IDECE podria, deuria ser un organisme de concertació, de consens , d’aportació d’idees. Un laboratori de projectes i de creativitat.
És tot lo contrari , un organisme burocràtic i sense esperit. Una perfecta inutilitat , mai s’ha vist una pèrdua de temps tant ben representada institucionalment. Ajuntaments , parlament , consell comarcal, societat civil , sindicats , Govern escenificant un debat que no existeix.. Rentar lo cap del matxo ; perdem temps , sabó i diners. Temps de silenci , de paraules buides, temps de govern tripartit. Burocràcia contra creativitat, dogmatisme front iniciativa, temps de govern d'entesa .
De tot “el post” referits a la demagògia de l’aigua, al model de creixement de “Progrelandia”, resulta que pel que més m’han preguntat ha estat per la frase que parla de "classes d’angles i democràcia". Em pregunten: Què vols dir? Jo els he recomanat llegir a Joan Sabaté i el seu article referit a CiU i l’aigua. M’han dit, certament tanta manipulació el desqualifica i no el fa susceptible de donar lliçons a ningú. Però què volies dir?. Entenc l’interés. La frase és molt bona , no és meva. És d’Octavio Paz .(Libertat bajo palabra)
Funciona per sí sola. Coses dels bons poetes.
La cita la vaig fer amb tota la intenció, després de tanta pregunta no em resisteixo a reproduir part del poema, d’amor i de guerra civil “Piedra de Sol”:
Todo se transfigura y es sagrado,
Es el centro del mundo cada cuarto,
Es la primera noche, el primer dia,
El mundo nace cuando dos se besan,
gota de luz de entrañas transparentes
el cuarto como un fruto se entreabre
o estalla como un astro taciturno
y las leyes comidas de ratones,
las rejas de los bancos y las carceles,
las rejas de papel , las alambradas,
los timbres y las púas y los pinchos,
el sermón monocorde de las armas,
el escorpión meloso y con bonete,
el tigre con chistera, presidente
del Club Vegetariano y la Cruz Roja,
el burro pedagogo, el cocodrilo
metido a redentor, padre de pueblos,
el Jefe, el tiburón, el arquitecto
del porvenir, el cerdo uniformado,
el hijo predilecto de la Iglesia
que se lava la negra dentadura
con el agua bendita y toma clases
de inglès i democracia, las paredes
invisibles, las máscaras podridas
que dividen al hombre de los hombres,
al hombre de si mismo,
Se derrumban
por un instante inmenso y vislumbramos
nuestra unidad perdida, el desamparo
que es ser hombres, la gloria que es ser hombres
y compartir el pan, el sol, el agua, la muerte,
El olvidado asombro de estar vivos.
Doncs això: Després de tot em produeix certa tendresa que certa gent vulgui donar-nos lliçons d’angles i democràcia.
Entesos, oi??
El grup Parlamentari de CiU ens hem reunit a Lleida. Hem visitat el museu, el magnífic museu diocesà. Els ilergetes , Indibil i Mandonio , el romànic, el gòtic. L’orgull i l’autoestima d’una ciutat. També la trista, absurda polèmica. El bisbat de Barbastre- Montsó reclama, ara, la propietat de 113 obres. Com sabem les parròquies de la franja es van segregar del bisbat de Lleida. Una historia de “Separatisme” i d’intriga on intervenen l’OPUS ( Monsenyor Escrivà de Balaguer és de Barbastre) Juan A Belloch , alcalde de Saragossa (PSOE) i estiuejant a Terres de l’Ebre. A cap lloc del món, a cap, es dona una situació tan absurda, el museu té els títols de propietat, les proves de la compra o permuta. Durant 100 anys les obres han estat en mans del Bisbat de Lleida sense que ningú les reclames. Es sap que sense l’esforç del bisbe Josep Meseguer , amb tota seguretat haurien desaparegut. Si en lloc del Bisbat de Lleida les obres foren en poder del Museu de Nova York o dels Thyssen , no se’ls discutiria la propietat. No passarà res igual a cap lloc del món, a cap. Significaria la fi de molts museus. Una arbitrarietat . Només aquí pot passar. Entre altres coses perquè molts catalans votaran a la gent que atia l’espoli. A PP o a Belloch- PSOE.
L’orgull i l’autoestima de la gent de Lleida ha experimentat un impuls proporcional a la qualitat del Museu. Un molt important impuls. A l’Ebre, tenim possibilitats d’un impuls semblant. Tot un repte.
Hem patit un any 2007 , on la gestió del tripartit ha estat a l’alçada del seu President. Res a millorat. Res podia millorar.
És ben curiós, després de la reunió, tots han guanyat. Sembla la nit de les eleccions. Ho sembla perquè és un joc electoral. Tothom guanya: Qui perd, doncs ?
El gros és que certament guanya el PSOE que se’n surt amb la seva. Guanya , perquè pot dir a l’Espanya de Bono i Ibarra, a la del nou himne, que la Salgado no ha cedit. Quatre comparses – 4 . Quatre consellers-4 , ho avalen.
Guanya el PSC, en la mateixa mesura que guanya el PSOE. Davant l’electorat que no vol tant catalanisme. Que el té; com si el té!!. No ha cedit, ho avala la Salgado i els 4 consellers.
Guanya el PSC . Davant l'elector que vol més catalanisme, que també el té: S’han plantat; ho avala ERC i els 4 consellers.
Guanya ERC, doncs pot explicar que Montilla s’ha plantat. I “Yo sigo”.
Tots tenen el que volen: Estant instal·lats a la Moncloa uns. A Sant Jaume altres. A Sant Jaume, a la Moncloa, a la Diputació i l’altra acera de la Plaça, quasi tots. Llavors per què s’ han de preocupar??
La submissió de l’ala catalanista del govern; la submissió de ERC és esfereïdora. A canvi el PSC- PSOE li fa (i li farà) el joc electoral a ERC, per tal de què no perdi el grup parlamentari a Madrid i garantir la divisió del nacionalisme català. Surt barat.
Qui perd ?? : Perd Catalunya., perden els catalans. El desplegament de l’Estatut ,. els problemes de rodalies , les infraestructures, l’aigua, la sanitat no obtenen resposta.
Rodalies dius? Va per llarg. El Prat, les llistes d’espera, la immigració dius? , l’aigua, l’economia dius?? L’Estatut?? Catalunya ?? Al 2014 en parlarem.
Cal algun canvi, per a què ... alguna cosa canviï, no al 2014. Ara.
Post -data: al 2014 alguns dels actuals líders del “tres i partits” estaran jubilats . El “problema” no serà el seu problema. El nostre, el de Catalunya sí.
Avui sóc jo l’escandalitzat, pel tema DE L'ABLACIÓ: On són els Chaib? Qui defensa a aquestes pobres nenes d'una tradició que les mutila?. On són les veus de Chaib i dels seus?? No s’escandalitzen?
La submissió, l’opressió de les dones, de la dona, encara més dels nens i nenes, són el nostre problema. Deures i drets. Són la nostra lluita, ho dèiem al vídeo. Ho diem aquí.
Racisme és considerar vàlid pels nens o nenes immigrants allò que no és acceptable per als d’aquí. No és acceptable la manca d’escolarització, no ho són els símbols de submissió (sigui el vel o altre) i menys a l’escola. És esgarrifosa l’ablació. Racisme és permetreu, racisme és callar. On és Chaib? On són ? On ets, Chaib?
S’acumula la feina. Uns quants amics, simpatitzants d’ebrediputats es mostren indignats pel tractament mediàtic i als blocs de declaracions i notícies. Demanen una reacció. Consideren vergonyosa, la utilització i manipulació de notícies com l’anunci d'una manifestació per part de sectors productius i del tema de l’aigua, les declaracions de Felip Puig. Resposta?? Sempre hem estat convençut que la resposta a la demagògia o la irracionalitat és la prudència, el treball a favor del territori i dels pobles. L’anàlisi serè de la realitat, la formulació d’alternatives possibles i racionals.
De veritat, amics, creieu que algú a aquestes alçades ens pot donar lliçons?? O pot enganyar a ningú?? Val la pena contestar?? Després de tot el que hem passat, ens deixarem impressionar?
Recordeu: Els que reivindicaven.... ara Governen, tenen l’obligació de donar respostes i solucions. Sobta com, militants de partits de govern, reivindiquen i demanen explicacions. Què no saben que són ells qui han de donar-les?? Què no saben el que és governar??
Hem vist qüestionar el model de desenvolupament, el model turístic i de creixement del nostre territori... Ara governen, certament. Governen aquí, allí, a Aragó i a Madrid. Als seus dominis no s’hi pon el sol, ni s’acaba l’aigua (Projecten las Vegas, als Monegros!!!!)
Anuncien possibles restriccions d’aigua a la Girona banyada ( és un dir ) pel Ter i l’Onyar, anuncien restriccions als arrossaires del Delta. Fan informes desfavorables a creixements urbanístics a Terres de l’Ebre, fins i tot el polígon Catalunya Sud .
Certament l’Ebre ja ha deixat de ser una conca excedent, comencem a ser una conca receptora. Volem créixer. En determinats moments, a l’estiu, es necessitem puntes d’aigua i necessitem respostes. Demaneu-les a qui correspon, demanem-les a qui governa. Al Govern D’Aragó, a la CHE, al Govern de Catalunya, al Govern de l’Estat.
La planificació del creixement i de l’equitat, correspon als Governs, hem escoltat els xiscles pel creixement certament poc controlat del Llevant, de Terra Mítica. Recordeu? Les imatges de la construcció, dels camps de golf, de les piscines eren un aval de la necessitat d’un altra planificació; d’un altra cultura de l’aigua.
Ens poden dir qui governa Barcelona?? Ens poden dir on s’han multiplicat les places hoteleres ?? Ens poden dir on és l’oferta golfista (en tots els sentits) més important de la Mediterrània??. Ens poden dir on és la màxima demanda d’aigua... i d’energia, per habitant? ERC- PSC- ICV , han governat més de 23-27 anys a l’àrea metropolitana. Ells han planificat el creixement de Barna. Ells han creat el problema. Ara governen, ja anem pels 5 anys, a Catalunya. Cinc anys esperant les solucions.
Prudència, sí . Respostes també, les exigim!!!: Les imatges de Diagonal Mar, les imatges de Barcelona, on ningú fa informes limitant el creixement per manca d’aigua, ens avalen. La vergonya d’informes restrictius a Terres de l’Ebre, l’anunci de restriccions al Delta, ens reforcen. Ens fan preguntar qui Governa?? Aquí, allí i més enllà ? Qui ha governat quasi 30 any a Barcelona?? Qui ha avalat aquest model de creixement?? Qui l’avala?? :
Qui ha creat el problema?? Com és que no dóna solucions??? Per què no en té???
Escolta amic meu la resposta, no la té el vent. Mira-la als post, a les pistes d'esquí al Fòrum o a les imatges de Diagonal Mar .
Aquí teniu la resposta a moltes preguntes: PSC, ERC I ICV , han governat i governen Barcelona: Amb quina autoritat poden demanar a Aragó o al País València una nova cultura de l’energia o de l’aigua??? I els agitadors d’ahir?? Què poden dir, ara que governen, ara que estan al govern?Ells han creat el problema, ells ens deuen la solució.
NEU Al FÒRUM amb aigua o energia d'on?? : Vindran després a explicar-nos a Terra Alta, a Ribera o al Delta: Què.... de l'aigua ? Què dels Molinets? Què de Que? Ara,... no vos feu una caseta de camp!!! No caseu un pardal. NO vulgueu un Hotel!!!!.No parleu d'un parc eòlic on fa vent!! O de pistes d'esquí al Pirineu!!!! I s'estranyen que sectors productius es revoltin??
NO ÉS BENIDORM NI LAS VEGAS, NI LLORET ; ÉS .. SÍ, SÍ:
Lliçons ?? De qui? De què? Com diu Octavi Paz: classes d’anglés i democràcia.
Qui vulgui mirar... que miri, qui vulgui veure.... que vegi.
El socialistes de Bellvei del Penedès s’han escandalitzat, han fet qüestió publica del fet .L’alcalde va penjar el dia del innocents una “llufa”, que seguin la tradició li havien portat els nens del col·legi. On es l’escàndol? : La llufa es va penjar al lloc de la foto del President.
Res nou, el sempitern desig de - Any nou; vida nova- el dia 2 de gener troba la seva fi. La realitat s’imposa .
Joan Ridao retreu a Montilla la seva complaença amb el PSOE. Com veiem res nou, vell discurs, vells tòpics (per no dir, velles mentides). La vella perversió del llenguatge: Montilla no és complaent amb el PSOE, Montilla ÉS PSOE. Qui és complaent amb el PSOE i amb Montilla : .....ÉS RIDAO i ERC .
Ara venen eleccions i els socis tenen, en velles paraules de Puigcercós, “que marcar paquet” . Ridao es vol desmarcar de PSC – PSOE; però no pot. Són els seus socis, millor dit ells (ERC) són els seus subordinats per això dissimulen que PSC i PSOE són la part i el tot de la mateixa cosa, a l'igual que el partit socialista aragonès o el basc.
Quan es vol fer veure que Montilla és sucursalista se li fa un favor interessat. Montilla era, és i serà PSOE: executiva , baró, dirigent, ministre, pur PSOE.
Llavors qui és sucursalista? Any nou, res nou . Veiem que diuen i que fan.
Sosté Puigcercós: ERC no dubtarà entre PP i PSOE perquè no jugarà mai amb el PP. I tant!!!. Com no, res nou. Els va la cadira!!!! Han perdut la possibilitat de la equidistància, allà i... aquí. Ells són la sucursal del PSC. Que ningú s’escandalitzi, només cal mirar el que fan: Es presentaran junts a les eleccions, compartiran una única candidatura. Sí, una única candidatura al Senat, un mateix destí electoral, un mateix programa i finalment una disciplina de vot que només es trenca (sense ficar en perill el cotxe oficial) quan volen “ marcar paquet”, quan venen eleccions.
Any nou, vells vicis, vells tòpics, velles mentides. Però com no, també nou any, noves esperances. Només és lliure qui no té les mans lligades, qui no és presoner d’aliances predeterminades, al Senat i o al Govern. Qui no ha venut la casa i no té que anar a lloguer. Per aconseguir fer realitat alguna de les velles o noves esperances cal mans lliures, negociació (i tant, no ho neguem) i independència de criteri, fer front als tòpics i a les fal·làcies interessades. Cal deixar molt clar que és ara quan la política i la presidència de la Generalitat està supeditada a la política espanyola, és PSOE i aliats.
Montilla és PSOE i ERC el seu aliat. Magdalena la seva candidata per Màlaga i ministra a Madrid. Per molt paquet que uns o altres marquen, aniran a les mateixes llistes al Senat espanyol..... ara i al 2014 . Encara no esta clar?
He volgut publicar una trilogia d’articles per expressar una preocupació, un convenciment: la llibertat a qualsevol racó del món és la nostra llibertat, la llibertat de qualsevol home o dona és la nostra lluita. “La tolerància de la intolerància és covardia” : Sé que avui parlar de determinades coses porta a la desqualificació, a l’etiqueta de “dretes”. En aquestes circumstancies “callar és doble covardia”. Per això he volgut reproduir l’article ¿Entrampadas en el silencio? de Harris i Salman Rushdie publicat a librodearena .com , conscient de la seva capacitat de crear polèmica i relacionar-lo amb les meves, més que modestes reflexions en torn al Pakistan (Hijos de la media noche), el vídeo de CiU, el diputat i amic Chaib.
Sense pontificar, sense renúncies; una petita reflexió.
El Occidente tambien defrauda la libertat de la mujeres musulmanas ( Por Sam Harris y Salman Rushdie) Articulo que recibi por correo- e.
Mientras usted lee estas líneas, Ayan Hirsi Ali se halla en una casa segura con hombres armados que custodian la puerta. Hirsi Ali es de las más hábiles, inteligentes y sufridas defensoras de la libertad de palabra y de conciencia que viven hoy día y por eso la odian a muerte en las comunidades musulmanas a lo largo y a lo ancho del mundo.
Los detalles de su historia se han divulgado ampliamente, pero merece la pena repetirlos pues ilustran cuan pobremente pertrechados estamos en el Occidente para enfrentar la amenaza del extremismo musulmán.
En 1992 Hirsi Ali huyó de Somalía a Holanda en calidad de refugiada, después que rehusara someterse a un matrimonio forzado con un hombre al que no conocía. Llegada a Holanda y ocultándose de su familia, comenzó a trabajar como mujer de la limpieza. Pero esta mujer de la limpieza hablaba la lengua somalí, la lengua arábiga, el amhari [idioma de Etiopía], swahili [idioma sub sahariano más difundido en Uganda, Kenia, Tanzania y zonas del este de Zaire, Ruanda y Burundi] e inglés y aprendía aprisa el holandés, de modo que encontró trabajo como traductora para otros refugiados somalíes, muchos de los cuales, como ella misma, eran víctimas del Islam.
Esas mujeres habían sido abusadas, mutiladas, se les había negado asistencia médica, se las había privado de educación y habían sido forzadas a la sumisión sexual y a embarazos compulsivos.
Después de cursar ciencias políticas y filosofía en la Universidad de Leiden, Hirsi Ali comenzó a hablar en público sobre la represión de las mujeres bajo el Islam; poco después comenzó a recibir amenazas de muerte por parte de musulmanes locales. Finalmente, su situación de seguridad se tornó tan grave, que en el año 2002 se trasladó a los Estados Unidos. Sin embargo Gerrit Zalm, a la sazón viceprimer ministro de Holanda, se comunicó con ella instándola para que fuera candidata al parlamento holandés. Cuando Hirsi Ali expresó estar preocupada por la seguridad, Zalman le aseguró que le sería otorgada protección diplomática donde y cuando fuese necesario. Hirsi Ali regresó a Holanda con esa certidumbre, fue elegida para una banca en el parlamento y pasó a ser una incansable defensora de las mujeres, de la sociedad civil y de la razón.
El resto de su historia es bien conocido. En el año 2004 Hirsi Ali colaboraba con Theo van Gogh en el filme "Sumisión", que analizaba la relación entre la ley islámica y el sufrimiento de millones de mujeres bajo el Islam. El escándalo de la comunidad musulmana confirmó tanto la necesidad del trabajo de Hirsi Ali como la razonabilidad de su temores. Van Gogh rechazó la custodia de guardaespaldas y muy pronto fue baleado y casi decapitado en una calle de Amsterdam. En el pecho, con un cuchillo de carnicero, le clavaron una carta de amenaza a Hirsi Ali.
Inmediatamente Hirsi Ali fue obligada durante meses a ocultarse y trasladarse de una casa segura a la otra, en ocasiones más de una vez al día. Finalmente, consideraciones de seguridad hicieron que se alejara completamente de Holanda. Regresó a los Estados Unidos, y el gobierno de Holanda ha estado pagando allí los gastos de protección. Así ha sido hasta que súbitamente la semana pasada anunció que no la protegería más fuera de Holanda, anunciando al mundo, por ese motivo, su vulnerabilidad.
Importa advertir que es posible que Hirsi Ali sea el primer refugiado de Europa Occidental desde el Holocausto. Ella es, por lo tanto, única e indispensable testigo de la fuerza y de la debilidad de Occidente: del esplendor de la sociedad abierta y de la ilimitada energía de sus antagonistas. Ella sabe de los desafíos que enfrentamos en nuestra lucha por contener la misoginia y el fanatismo religioso del mundo musulmán, y ella vive todos los días las consecuencias de nuestro fracaso. No hay nadie en mejor posición para que nos recuerde que la tolerancia de la intolerancia es cobardía.
Habiendo compendiado para sí misma la Ilustración en unos pocos años, Hirsi Ali ha escrutado detenidamente todos los senderos que conducen al páramo que es el Islam tradicional. Ha escrito dos libros brillantes en los que describe su periplo, el más reciente, "Infiel", ha sido durante meses el mayor éxito de ventas. Arduo es exagerar su coraje. Como escribió Christopher Caldwell en el The New York Times, "Voltaire, con cada declaración no se arriesgaba a hacer mil millones de enemigos que reconocían su rostro y podían, por vía de la Internet, compartir informaciones al instante con otras personas que se proponían asesinarlo."
La semana entrante el parlamento holandés debatirá el caso de Hirsi Ali. Tal como están las cosas, la decisión del gobierno de protegerla solamente dentro de los límites de Holanda reviste una genuina perversidad. Aunque los holandeses se han quejado por el costo de proteger a Hirsi Ali en los Estados Unidos, en realidad para ellos resulta mucho más caro protegerla en Holanda, pues allì el riesgo de Hirsi Ali es mayor.
Debe considerarse también la cuestión de las promesas rotas. Hirsi Ali fue persuadida para que presentara candidatura al parlamento y para que se transformara en la vocera mundial más visible, con la vida en un hilo, en el entendimiento de que sería protegida durante todo el tiempo que ella lo necesitara. Gerrit Zalm, en su condición tanto de viceprimer ministro como de ministro de finanzas, le prometió esa seguridad sin limitaciones. Más vergonzosamente aún , Jan Peter Balkenende, primer ministro de Holanda, ha recomendado que Hirsi Ali simplemente se marche del país, negándole a la vez siquiera una semana de protección fuera de Holanda, semana durante la cual ella debería reunir los fondos para contratar servicios de seguridad. ¿Se trata de un cobarde designio para aplacar a los fanáticos musulmanes locales? ¿Es una advertencia a otros disidentes holandeses para que no monten un follón al hablar demasiado francamente del Islam? ¿ O es nada más que simple atolondramiento irreflexivo?
El gobierno de Holanda debe reconocer que ha hecho algo escandaloso y debe comprender su obligación de brindarle a Hirsi Ali la protección que le fue prometida.
No hay ninguna otra persona viva que merezca más la libertad de palabra y de conciencia , obvia en Occidente, ni hay otra persona que esté haciendo esfuerzos más valientes para defender esas libertades.
