SOBERANISME PRAGMÀTIC. L'EMPRENYO DEL GAT

Tipartit:

Soberanisme pragmàtic. Gat escaldat en aigua tèbia en té prou.

La Diada marca l’inici d’un nou curs. La reentrada política. Són significatives les actituds i els discursos. També al Camp de Tarragona i a Terres de l’Ebre. El Delegat del Govern a Tarragona al seu Bloc ens confessa que no li agrada l’himne, troba els Segadors massa combatiu, "que tremoli l’enemic” li sembla un gra massa.

L' "Enemic", de fet riu.

El Delegat del Govern a Terres de l’Ebre, en el seu discurs, segons ressenyes, va avançar la intenció de convocar institucions i sectors del territori per participar en la redacció d’un pla estratègic i econòmic que ha d’impulsar la futura vegueria.

Segons el Delegat “Sobiranisme pragmàtic” és el que s’ha despertat en els ciutadans com conseqüència del fracàs de infraestructures i del debat del nou Estatut.

A Terres de l’Ebre ja fa temps que necessitem pragmatisme. Ja L’IDECE va servir per formular un pla territorial, servia com lloc de trobada de sectors institucions i govern per consensuar els ritmes, les millores, els canvis i les necessitats de l’Ebre. Es va crear el Consell Econòmic i Social per fer estratègies de territori. O no?.

4, quatre, 4 anys de paràlisis, temps perdut. La previsió de desdoblament de l’eix de l’Ebre es preveia per al 2012 en una Catalunya de 6 milions; l’oposició, ara govern és ficava les mans al cap. I ara per soberanisme pragmàtic tornarem a discutir-ho? Començant ara a fer el projecte, al 2012 no hi haurà desdoblament. Això si, tindrem sobiranisme pragmàtic com pas previ a la vegueria.

L’autovia del interior i el desdoblament de la 340, van ser objecte de un acord- consens, amb el compromís d'impulsar el govern l’acord. Ni autovia ni desdoblament, (com ja va anunciar el llavors alcalde d’Amposta i els ara Diputats). Sobiranisme? Pragmatisme? Anys perduts, paraules sense sentit: Ens conformariem que el conseller fes alguna gestió per impulsar allò que es va acordar a la Delegació.

Ens conformariem, ja no en tenir la clau de l’aigua com al CPIDE, ens conformariem amb les escorrenties i la garantia de subministrament.

El president del Consell Econòmic i Social va reivindicar infraestructures, ja consensuades en el moment de la creació del Consell, va repetir velles reivindicacions i va tornar a reivindicar coses que ja tenia quasi aconseguides quan era president de la Cambra de Comerç. (Veure conferència del delegat a Cambra de Comerç, del 2002-2003). Ens conformariem que el Consell Econòmic i Social, servis per allò que estava previst, o.... que ho fessin veure.

Pragmatisme, sí pragmatisme, senzillament demanem que es facin les gestions per tal de garantir que el que es va acordar a la Delegació en torn a la 340 i a l’autovia del interior avanci.

Una miqueta de treball i gestió un petit “por favor” on toqui.

Pragmatisme? Sobiranisme? Vegueria? No volem tant, només que ens diguin perquè serveix l’IDECE, i el consell Econòmic i Social. Sabem perquè servien, no perquè serveix. Que ens diguin perquè ens serveix aquest govern. Sabem perquè servia , no perquè serveix.

DE REFERÈNDUMS, DE REFERENTS.

Fa molt poques setmanes, al Parlament, CIU va presentar una proposta de resolució per tal de possibilitar la convocatòria de referèndums. ERC va presentar esmenes. Eren un exabrupte... parlamentari; però exabrupte. Una desqualificació de CIU i dels seus votants. Una excusa per evitar aprovar la proposta. Era lògic, no ens va sorprendre; sabem que el sostre d’ambició, el sostre real de reivindicació assumible des d’aquest govern és el que marca Montilla i les seves esmenes. Ara, després de les propostes(diverses) d’avenc en els plantejaments del món catalanista, Carod ens proposa un referèndum al 2014. Per guanyar-lo?? No crec, doncs llavors necessitariem causa, objectius, casa més o menys comuna per tal de bastir una majoria social i política . Com diu Heribert Barrera i Carretero caldria prioritza l’opció nacional.

Crec que seria bó començar per lo més senzill, recuperar i votar la proposta de resolució que el faci possible, sense excuses. Diguem-ho clar, ningú es creu el referèndum de Carod, almenys mentre el referent de Carod sigui Montilla.

Carod fa la seva feina, marcar a Mas, cuidar Montilla. En lloc de referèndum ens proposa referendar a Montilla; el seu referent de govern.

EMPRENYATS.

Si guanya ZP.... Guanya ZP

Els ciutadans, molts ciutadans estan, estem, emprenyats. El desprestigi de les institucions, el fracàs de les infraestructures. La manca de lideratge, la mala gestió, les apagades, rodalies. El desprestigi afecta a les més altes institucions del País.

En aquest ambient celebrem l’11 de Setembre. Jo també estic emprenyat i molt.

Sóc alcalde i diputat, assumeixo la responsabilitat, que em pertoca. Com alcalde tota o quasi. Sóc el màxim responsable de la política municipal a l’Ampolla... i com no, el màxim responsable de la imatge del poble, tot i que les competències i finançament dels Ajuntaments són més bé minses, insuficients. No hi ha excusa. No tothom té el mateix grau de responsabilitat, no és el mateix el govern que l’oposició. Quan un govern, no assumeix la responsabilitat quasi en exclusiva, vol dir que alguna cosa va malament.

No pot demanar confiança aquell que no confia en ell mateix, aquell que rebutja responsabilitats, tenint-ne tots els instruments per exercir-les. Si alguna cosa va mal a l’Ampolla, la culpa poder no serà del equip de govern, però la responsabilitat tota. Tinc confiança en els regidors, en els funcionaris, en la nostra capacitat i en les nostres idees.

Ara a Catalunya, la culpa; la responsabilitat no es dels governs és... dels politics. Allí on governa CIU les culpes són del govern. (que no ens ho toquin així ho volem,així ho sentim). Allí on governa el tripartit la culpa és.... dels politics.

Avui he proposat, proposo una reflexió. Quina és l’exigència ètica i moral que han d’assumir els màxims dirigents de les institucions? Quin és el seu grau de responsabilitat? Quin grau de confiança ens pot demanar, aquell que no assumeix la seva irrenunciable responsabilitat?.

El prestigi del País és cosa de tots ... però d’uns més que d’altres, del Govern més que de l’oposició.... És clar, que l’oposició en tenim una de molt important a la que no podem renunciar.... No podem callar. I no ho faig, estic emprenyat, entre altres coses perquè el nostre President, el President del meu País, és incapaç d’assumir responsabilitats. No dóna la talla. La seva primera fidelitat, no és per aquest país.... La mediocritat de la presidència, marca el sostre de l’aspiració nacional. Estic molt emprenyat.

Montilla poder no sigui el culpable de tot; però (per la mateixa raó) ben segur que no és la solució de res.

Paradoxes

Torno de vacances. El ritme del treball diari va tornant a prendre forma.

Els preparatius de la Diada, els contactes del Parlament, el dia a dia a l’Ajuntament.

Una imatge del telenotícies em crida l’atenció: El Dalai Lama al Parlament, somriu, al seu costat el diputat Salvador Milà, no somriu. No pot?.

Què deu pensar ?. Què hem de pensar?.

La Diada, em fa pensar amb el Tibet i l'exili del Lama.

HA NASCUT UNA LLEGENDA

De quin material viuen les llegendes? Com creixen i es fan grans? És una pregunta que ens hem fet tan Paco Morales com nosaltres ja en el moment d’imaginar-nos “lo Faro del Tio Nel·lo” del que ell es l’autor. Les llegendes estan fetes de l’ànima dels pobles d’un trosset de realitat i una miqueta de somni, d’un rampell de memòria i un bocí d’oblit. Per damunt de tot, les llegendes estan fetes d’una realitat, d’un material indeformable i indestructible; estan fetes de sentiment, de “carinyo” pels records, d’estima per la gent, de nostàlgia del passat, d’esperança pel devenir, d’amor per la terra, de gelosia per la mar. De l’olor de l’arrossar, del riu i de les pesqueres: Aquesta és una llegenda viva i veritable perquè així l’han viscut els nostres cors.

La reproduïm tal com ens ha arribat:

Hola Sancho. T’envio el nou mite de l’Ampolla.
Poc a poc l’aniré polint. Encara que crec que ja es pot utilitzar. Hi hauran segur faltes d’ortografia. Salut. Paco Morales.

EL FAR DEL TIO NELO

La llegenda que ens ocupa passà any 1937.

En la boira del record se m’apareix vagament aquest fet inèdit que ocorregué en plena guerra civil quant, per diverses i desfavorables circumstàncies, el far de Buda es quedà sense llum i amb tot el que això comportava.

Conscient del perill que corrien els mariners, tot el poble pescador de l’Ampolla es mobilitzà i sense pensar-ho dues vegades es posà a construir un nou far per poder guiar de nou als navegants

Molt poc tems, grans penúries, colossals sofriments i tot el sacrifici que calia i la torre ja estava enllestida.

Nomes feia falta la llum, un altre problema urgent i importantíssim que no semblava de fàcil solució, tenint en compte que tots els mitjans de que disposaven en un principi s’havien finalment exhaurit.

Desprès de molt deliberà tot el poble en ple acordà que el millor seria apropar una barca motora i amb la electricitat que generava fer-li arribar el llum a la torre i convertir-la definitivament en far.

I així va ser , la motora preparada i el “tio Nel·lo” per voluntat pròpia i sense perdre un segon pujà a dalt la torre i es mantingué tota la nit aguantant ben enlaire el trinquet de la motora amb la seva bombeta il·luminadora. El poble a sota, el guardà tota la nit donant-li ànims i cantant cançons dedicades a aquesta gesta improvisada.

Al dia següent van fixar el trinquet i així el mantingueren durant molt de tems, assegurant-se de que a la mar res passes.

De les vides anònimes que salvaren res se’n sap, dons el far evità que no hagués cap nàufrag.

Com a memòria ens ha quedat el que avui coneixem com el far del tio Nelo i que en realitat es el far de tot el poble de l’Ampolla, que continuarà il·luminant per sempre mes aquesta rotonda que dona la benvinguda universal als vianants i als visitants.


PACO MORALES

Volem publicar

Volem publicar l’article del Més Ebre que fa referència al pla especial del port de l’Ampolla, pla impulsat per la Generalitat, consensuat amb els grups politics excepte amb el PSC . Un pla de la Generalitat i el PSC s’oposa !! així es governa: un clar cas de “nimby” , davant de casa meva no. Un cas d’instrumentalització personal de la política. No farem cap més comentari anunciem però un seguiment del cas interessant de veritat.

REFLEXIÓ SENSE FI

Un paradís, em diu: el poble era un paradís, no només les caletes i la badia, la gent. La gent era amable, senzilla, servicial fins el punt que et sorprenien donant-te abans de demanar: Sr. Despuig, vol una sèpia? Ha vist quin mollet més fresc? Me’n daria dos cèntims?

Un paradís, el meu somni, la casa, la mar; gent amable que et valora, valora el teu apreci i el teu nom, la tradició de la família... fa anys que tenim propietat al poble.

Sommio amb un Delta verd de platges verges i feréstegues, amb la gent a l’arrossar amb els barrets de palla, els pantalons de junquet i la faixa negra. Les pesqueres, els mariscadors aigua genoll, la badia lluenta, el verd de l’arròs.

Em diu: sap quin plaer contemplar des del malecó l’alegria del treball i un delta verge.

Recordo amb nostàlgia, els carres del meu poble, les cortines de xarxa, els vells pescadors, la vela llatina, la llotja. Els carros pels carres de terra, l’olor de l’arròs estés a les voreres. La taberna de casa, el matutero per veí, la “Basseta” els canals, les olors, les puntones, el far de la costa. Els jocs d’infància.

El poble era un paradís, que va començar a canviar. Els senyor vinguts de fora els burgesos de la ciutat, van comprar les primeres cases a primera línea. El centre de la cala vora mar, lo millor del carrer vora platja. La cantonera amb bona vista. Eren gent d’ordre, dels d’abans. Bon dia senyor Despuig. Vol una sèpia?..... No fós cosa que el necessitèssim per anar al metge a la ciutat. Al poble no en hi havia de metge, o si n'havia era un pobre metge sense res més que les seves mans.

Ai !!! amic, com pot ser que no tingueu aigua potable, ni clavegueram?? Tindre que parlar amb el Governador, però no foteu merder eh!!; au fica’m una sèpia

- Sí Sr. Despuig, amb molt de gust Sr. Despuig. Eren gent d’ordre, d’allò que abans se’n deien de dreta.

Ara els seus fills, ocupen els xalets de la primera línea, ens han canviat el paisatge, són gent d’ordre que no volen perdre els seus privilegis; són gent d’ordre dels que ara se’n diuen ecologistes, d’esquerra. Gent d’ordre patrimoni de la humanitat, com els seus paisatges.

Però ara tenim clavegueres i metge i els nostres fills van a la universitat. Hem crescut ens hem fet grans. Podem triar.

I ...... Nostàlgia, tenim nostàlgia.

Sommiem amb un Delta llunyà, verd i verge on els homes duguin barret de palla i pantalons de junquet, que aixecant el cap ens saludin amigablement, que ens diguin. Vol anguila, Sr?.

Un Delta llunyà, verd i verge per veure des del “malecó”: Que contemplant-lo dalt d’un bon cotxe estigui el nostre fill, un home d’ordre d’esquerres i ecologista per suposat. Que amb els peus dins del fang estigue un pagès amb barret fill d’un pagès criat a un delta llunyà.

La nostàlgia ens porta a una reflexió sense fi, gens llunyana.

Hi ha qui defensa un tros de platja que ell un dia va embrutar, envair, pel simple fet d’estar davant de seva casa i que creu que té dret a privatitzar un paisatge que ell va canviar ..... A un preu tirat.

La Nostàlgia, ens duu a reflexions sense fi.

NAVEGABILITAT

Els rius europeus estan interconnectats, per navegar es necessita una làmina suficient d’aigua.

Els rius Neva, Svir i Volga estan connectats i regulats per una vintena de rescloses, es van construir en la època Stalinista i com continuïtat d’un somni del Zar Pere el Gran.

Altres rius europeus també estan connectats i regulats, és possible travessar Europa navegant pels seus rius. La navegació vol seguretat, làmina d’aigua, suficient infraestructures en rescloses, que en molts de casos produeixen energia neta.

Navegar en aquestes condicions una meravella, San Petesburg un somni que Emili Rosales apropa a la Ràpita (el meu poble) en al seva novel·la “La ciutat invisible.”

Les rescloses, la lamina d’aigua, el canal de Carles III, la navegabilitat de l’Ebre... un somni diluït en temps pretèrits... o podem esperar el retorn de lo idèntic, dels vells somnis.

DITES DE VELL (II)

L’argument per fer president Montilla no era el canvi, era la permanència, l’estatus quo.

Els problemes dels teus socis són els teus problemes.

La divisió del catalanisme fa gran l’espanyolisme.

La manca de perfil propi del PSC a Madrid és una manca de perfil propi d’ERC a Catalunya.

“La Unitat del PSC-PSOE a Madrid.... és inversament proporcional a la d'ERC a Catalunya”.

(Un que no vol ser profeta).... Al temps.

DITES DE VELL (I)

La subordinació a Madrid passa factura a Catalunya.

No hi ha somnis de llibertat futurs.... des de la submissió del present.

La dependència del PSOE és DEPENDÈNCIA” per molt “IN ” que sigui.

Les incongruències a Madrid apaguen la llum a Barcelona.

“Un país dominat des de fa segles i en perill de desaparició com a entitat nacional, cerc que hauria de primer l’opció nacional” (Heribert Barrera).

Montilla poder no sigui el culpable de tot; però ben segur que no es solució a res.

“Admeto que en el moment de fer president Maragall, l’argument de la necessitat del canvi tenia el seu pes. Curiosament aquest argument no s’ha aplicat ni a l’Ajuntament ni a la Diputació de Barcelona”. (Altra vegada Heribert Barrera).

El PSOE nega.... el que el PSC ni diu

Comento una notícia de “agències” , que al meu modest parer ha estat poc reflectida: El secretari general del grup socialista al Congrés, Julio Vilarubia ha negat que el PSC reclami tenir un grup propi, i sols reconeix algun comentari sense importància. El PSOE no coneix, perquè no hi ha cap pretensió del PSC de formar grup ni al Congres ni al Senat. Ho diu Vilarubia, ho recullen les Agències.

La qüestió afecta no nomes al PSC, cada vegada més PSOE. Afecta a Catalunya, a la seva capacitat de negociació com a país, Afecta al concepte de nació, al govern de la Generalitat. Té una importància vital per als socis de Govern de l’Entesa, que veuen com els socis redueixen la nació, les reivindicacions, el govern ja no a un preàmbul sinó a un àmbit que no va més enllà del riu Sènia o de la franja. Redueixen l’acord de Govern a un àmbit geogràfic que ni Catalunya avarca, doncs el PSOE, com grup majoritari i de govern a l’estat, és present i omnipresent a infraestructures, elèctriques, a aeroports, litoral, ports Rangel’s i Morlán’s, que no en són pocs.

Ningú no entén que si hi ha un Govern tripartit, una “Entesa”, no existeixi aquesta Entesa allí on s’han de defensar les inversions les infraestructures... el ser o no ser. Els somnis de llibertat.

SOMNIS DE LLIBERTAT

Una nació; sobren, haurien de sobrar les paraules. Un horitzó de llibertat. No m’atreveixo a dir més, ni cal.

El desencís d'aquets últims temps té a veure amb les infraestructures i amb la llum. La llum. L'amor propi, el que esperem tots plegats de nosaltres mateixos i dels nostres representants . La llum.

Puc entendre el raonament dels que van configurar el Tripartit o l’Entesa. No puc entendre que quan ve la Ministra Alvarez o quan va a Madrid, no mantinguin l’autoestima del que representen. No s’entén la divisió dels que configuren la força parlamentària del Govern català.

Què m’expliquen? Què ens diuen? Com es menja que el PSC li tapi les vergonyes al PSOE? Que presentin esmenes al Nou Estatut? Que avalin pressupostos contra el Govern de Catalunya .

Com poden governar junts aquí per representar diferent allà. Les bases, la pasta, l’essència del Govern d’aquí és diferents al vot, a l’actitud d’allà?.

Un error d’aquesta naturalesa afecta a l’autoestima, a l'amor propi; als somnis de llibertat. Vet aquí una reflexió en torn a la llum que ens afecta a tots; necessitem llum, llums.

UNA DE ROMANS

Abans d’anar-se’n de vacances el redactor d’un bloc, ens fa una immerescuda propaganda. Ens agrada que parlen de natros encara que sigui bé. No en pot parlar millor. Ens acusa de demagogs per utilitzar el nom d’ebrediputat. Sóm diputats i ebrencs a molta honra, no hem pretés ser els únics, ara... sóm els únics que firmem així. Com hi ha qui firma Rapitenc Fora. O s’apropia del nom de la Via Augusta. És això demagògia? No. És identitat. Qui vulgui que s’apunti. Gràcies per l’alabança. Al Bloc en qüestió li reconeixem la capacitat d’argumentació: La frase que li dedica a l’Artur Mas. Tota una declaració de principis.

En quant al comptador del dèficit fiscal que publiquem al nostre bloc, la via Augusta. bolgspot.com; diu : “ja és el colmo... hi ha que tindre barra per posar-lo”. El comentari agradarà als membres de la Fundació Catalunya Oberta, qui com tothom sap, excepte els que encara transiten exclusivament per la Via Augusta, promou la iniciativa. No em negareu que el comptador té el valor d’identificar aquells que encara no han entès que Catalunya pateix un dèficit fiscal i d’inversions que té conseqüències greus per als ciutadans. Curiós, un bloc que es defineix de pensament socialista, li sembla demagògica la denúncia del dèficit fiscal; quan tot el govern i PSC es deleixen per culpar a aquest dèficit del fracàs de rodalies i d’infraestructures.

Sinó és les de les inversions, la culpa és de gestió i tots sabem qui és el responsable de la gestió.

Quan al bloc la Via Augusta de declarada ideologia socialista: Gràcies per la modesta publicitat, no haviem d'haver fet cas. Però com no volem deutes, creiem que tornem atenció i publicitat amb escreix. Un deute és un deute, no volem dèficits de publicitat i menys “una de romans”.

EL CASAL TORTOSÍ.

Reials Col·legis

Jordi Angelats em va fer arribar l’invitacio del casal Tortosí , per fer de Tenedor a l'acte de proclamació de les pubilles i pubilletes a festes de la Cinta.

El casal el configuren 12 entitats, de tot tipus, l’acte l’organitzà Cantaires de l’ Ebre Delta; presentà, Conrat Duran un professional com la copa d’un pi, sobretot una excel·lent persona.

Va ser un honor, un orgull. Les entitats que conformen el Casal són un exemple de voluntat de ser, de treball i d’orgull, d’orgull i estima per la ciutat i el territori.

Vaig felicitar a les pubilles i pubilletes per l'honor de representar Tortosa i les entitats a festes de la Cinta, per representar aquesta voluntat de ser, aquest orgull de ser tortosí i de Terres de l’Ebre. Aquest orgull i voluntat de ser el necessitem, el necessitem els pobles i el necessita el País. Necessitem el ressorgir de les nostres ciutats. Necessitem una Tortosa forta i orgullosa del que és i del que vol ser . Volem sentir-nos orgullosos de Tortosa , ho necessitem.

Els pobles necessitem el ressorgir de les nostres ciutats, el ressorgir de Tortosa, l’orgull dels tortosins i l’orgull de Terres de l’Ebre. Sense aquest ressorgir no podrem ser el que volem ser.

L’orfeó Tortosí ens va regalar el pasdoble Tortosa i Cantaires l’himne Tortosí. Tot un símbol d’una segura esperança. Felicitats a les pubilles i pubilletes. Bones festes de la Cinta: Orgull i renovada esperança.

ADAM RAGA.

Volem felicitar a Adam Raga, el nostre campió; d’Ulldecona. Cinc , si, 5 vegades campió del mon. També felicitar a Toni Bou que s’ha proclamat matemàticament campió al suspendré l’última prova. Adam Raga serà el subcampió.

La noticia l'he vist reflectida a tots els mitjans, a TV-3. Sempre ho haviem dit , si Adam fos de... nord enllà, els 5 campionats els menjariem cada telenotícies.

Que consti que Toni Bou s’ho mereix. Que consti que Adam s'ho mereix , felicitats Adam felicitats campió. T’ho viem dit a l’Ampolla quan vas fer el pregó, t’estimen i et valorem, t’estimarem i et valorarem el dia que no siguis campió. Cinc vegades campió, ara subcampió, sempre abanderat de les Terres de l’Ebre. Una gran persona, per això felicitats Adam.

LES XEMENEIES D'ALCANAR.

L’amic Josep Bort, portaveu de CIU-PAiLC a Alcanar, ens fa arribar la seva ferma voluntat d’oposar-se al dipòsit de gas i la planta de tractament que es situaria a menys de 1’5 km del riu Sènia, tocant terme municipal d’Alcanar , del principat de Catalunya.

Una situació molt semblant es presenta a Faió.

Tan en un cas com en l’altre les afeccions, els fums, les molèsties, l'impacte visual afecten a pobles de les Terres de l’Ebre; els avantatges econòmics, de llocs de treball, de servei són per altres, per altres comunitats autònomes.

A Terres de l’Ebre varem viure manifestacions massives en contra de situacions menys lesives per els nostres interessos. Ens agradaria que totes les energies que van ficar a l’oposició els que ara són Govern, les utilitzessin "ara" a favor d’Alcanar i els pobles de Terra Alta. No ho entendriem d’altra forma. Fa pocs dies denunciàvem la utilització de les reivindicacions de Terres de l’Ebre, el posterior oblit: Un territori kleenex, dèiem, d’usar i tirar .

El grup parlamentari de CIU estarà al servei de CIU- PAiLC, al costat de Josep Bort, al Costat d’Alcanar, presentarem iniciatives al Congrés i al Parlament, les que facin falta, esperem una actitud més que positiva per part dels grups del govern. Si ells volen no es farà, si es fa serà perquè voldran, n'hi ha exemples. En mans d’ells està. Són Govern aquí i alla.

ENQUESTES: ELS RESULTATS.

Vàrem plantejar un parell d’enquestes , una mica per curiositat, en part com divertimento d’estiu. També, enrabietats pels fets d’aquest gris i decebedor estiu...., si és que els estius poden ser decebedors. Els decebedors en aquest cas i segons les enquestes (no les nostres) són els actors, els responsables voluntaris (ho són perquè volen, per pacte voluntari) de l’acció de govern.

El divertimento, la curiositat la bona voluntat , l'amabilitat d'uns quans de vosaltres ens han deixat una mostra molt poc significativa, que només representa als que heu votat.

Nou, 9. Apostaveu, per una immediata moció de censura. Però ja!!. Representativa, creiem de l’emprenyo, de la ràbia, que a nosaltres ens va portar a fer la pregunta. Un, sol un, ens ha fet arribar la convicció de què això no es pot tolerar; que aquest president i aquest govern són indignes del País. Coincidim. No governen, no es responsabilitzen , es refugien en el “primo de Zumosol” o en ZP que zelós (ell sí) de les competències de l’Estat envia a Morlan, per tal de fer el que no sap fer Montilla, de govern, de GESTOR, com va demostrar ahir a l'anunciar mesures de millora del manteniment, de personal i de gestió com són el fet de revisar catenàries, pantògrafs... (Ho feien o no?) i altres. Ai!! Ai !!! aquest gestors sense paraules, ni paraula.

Set,7. Apostaveu per un no “a la moció de censura sinó és d’acord amb ERC”. Creiem que també expresseu un cert desencant, però afegiu l’optimisme d’una solució, d’un escenari que refaria de cop la moral nacional. Que ens permetria somnis de llibertat. Dos no es barallen si un no vol... és una màxima que sempre he posat en dubte, del que no dubto és que dos no s’entenen si un no vol.

Tres, 3, ens dieu: Moció de censura si la cosa empitjora; fills meus quin optimisme. Voleu dir que pot empitjorar?... I si empitjorava; voleu dir que ens quedarien forces per una moció de censura? Si empitjora, “apaga y vámonos”.

Finalment, sis, 6, dieu: No a la moció de censura, de fet l’Artur Mas la va descartar al Parlament. Suposem diverses consideracions; els que consideren que no hi ha raons. Els que consideren que més enllà de les raons, no és una mesura efectiva per reconduir la situació (cosa certa), els que consideren que els actuals dirigents d’ERC no li donarien suport: “Antes muertos que sin silla”.

Estem al primer any de legislatura.

Com veiem, el divertimento acaba ficant-nos seriosos, i més si, com també hem volgut posar de manifest, els que abans ens deien a tots els catalans: Ploramiques, Victimismes, per demanar més inversió ara ens acusen de no haver demanat prou o amb prou força.

(Ells en feien a la contra de força). Ara ens diuen Catastrofistes. El que dóna de si un estiu en mans -més bé no- de Montilla i el seu govern.

EN SÓN JA 50.

Carme Laura Gil , es lamentava, lamentava, ens lamentava al seu bloc per la violència de gènere : Mai se’n diu assassinat, només una víctima més de la violència de gènere.
Avui l’he recordat; a la comissió de govern de l’Ajuntament , la policia local de l’Ampolla informava d’un episodi de violència, d’una agressió a una dona. L’actuació de la Guàrdia civil i dels municipals; professional, correcta. Algú comenta : Aquest? Em penso que ja esta a casa.
Penso en Carme Laura, la seva denuncia : En són ja 50. Per qui anava? Anava per tots, avui per tu dema, per mi......
No , no fem prou

EL CASTELL DE PERALADA.

Sempre és un plaer passejar-se per l’Empordà, l’Alt. Quin altre? em preguntava un vell amic empordanès. No vull parlar però del passeig. Vaig assistir a la representació de l’obra los “Persas” de Calixto Bietio basada en el text del clàssic grec Èsquil, que es va estrenar al Festival del Castell de Peralada.

A pocs kilòmetres de Figueres , la schubertiada de Vilabertran .

És cert que a Peralada va néixer Ramon Muntaner, que a Figueres està el museu Dalí, que Josep Pla omple de literatura els racons castigats per la tramuntana.

També, és cert però, que el Festival de Peralada és una iniciativa privada de la família de “Mateu el del Ferro” una potència econòmica. Girona, Figueres, Cadaquès. El Casino de Peralada, el Golf. Els golf en plural; el Castells, les pedres, Sant Pere de Rodes. I el Casino. La cultura va lligada al ressorgir econòmic i..... a la ludopatia d’un Casino.

Necessitem ressorgir, industrialment, econòmicament, socialment. A Terres de l’Ebre, necessitem, creixer i el ressorgir de les nostres ciutats, una Tortosa com Girona, una Amposta com Figueres. Uns, molts Mateu el del Ferro. Retrobarem els Templers , els Hospitalers d’Amposta. El Castell de la Suda, Cristòfol Despuig, el papa Adrià VI embarcant a L’Ampolla. Necessitem ressorgir i llavors serà possible una schubertiada a L’Ampolla, o un festival a Miravet, Tortosa serà com Girona, Amposta com Figueres. Llavors triarem el creixement que volem. I Si no ....NO.

ACCIDENT A L'AP-7.

Un accident a l' AP7 a l’alçada de l’Ampolla ha tallat el tràfic en sentit nord, resultat més de 10-15 km de cua. M’he trobat quan anava direcció Amposta, he vist l’embús a l'altre costat. La cua arribava més enllà de la sortida Amposta-La Ràpita: Al peatge cap avis d’accident; els cotxes entraven sense cap prevenció. Resultat: Cua, hores de nervis i... a pagar.

Em sembla immoral que no avisin , entenc que un accident és imprevisible però un cop es forma la cua, no pot ser que no avisin i deixin entrar el cotxes.

En alguns casos d’accident quan vaig ser delegat, vaig intervenir i coordinar els treballs d’emergències. Eren temps on la pregunta: On era el Delegat? estava a l’ordre del dia. Podria explicar alguna anècdota. Em quedo però amb el fet que és immoral que no s’aixequin les barreres en retencions o que no s’avisi abans d’entrar en cas d’accident i/o embús. És inacceptable haver de pagar.

Un altre dia parlarem dels peatges, de reivindicacions i del Govern. Ara, no,no cal.