HORTA ÉS AMB PICASSO EL MATEIX QUE CADAQUES ÉS AMB DALÍ

Des de Convergència i Unió a la Terres de l’Ebre, volem expressar aquest sentiment de que Horta de Sant Joan és amb Picasso, el mateix que Cadaquès amb Dalí.

Dues poblacions separades per la distància, dues poblacions diferents en quan al paisatge que les envolta, dues poblacions que les podem posar en un mateix denominador comú ja que estan lligades per dos genis, Dalí i Picasso.

Des d’aquest propi sentiment d’estima a l’art i al paisatge, entenem que Horta es mereix el mateix respecte que qualsevol ciutat o poble del nostre País.

A Horta de Sant Joan, al voltant de l’any 1996, es va veure l’energia eòlica com una oportunitat per al seu desenvolupament, ara al cap de deu anys aquesta oportunitat es vista per la major part de la seva població com una amenaça. L’Ajuntament d’Horta, en bon criteri va fer una consulta popular per conèixer de primera mà quina opinió en tenien els seus habitants, la resposta va ser clara i contundent, NO volem energia eòlica al nostre municipi.

Davant d’aquest fet des de Convergència i Unió exigim al Govern de la Generalitat respecte a la voluntat popular de gent d’un poble del nostre País. Exigim respecte per una institució, l’Ajuntament que és la primera administració més propera a la gent i exigim respecte per l’Alcalde i els Regidors, que son els representants del poble elegits democràticament.

Davant aquesta situació què fa el Govern de la Generalitat? Quines solucions o decisions prendrà el Govern de la Generalitat?.

Des de Convergència i Unió, mitjançant els nostres Diputats al Parlament de Catalunya, ja em demanat respostes per escrit en aquest sentit, conèixer de primera mà que pensa fer el Govern.

Des de Convergència i Unió exigim al Govern respecte, exigim solucions i que el Govern no desaparegui, que el Govern es posi al costat de la gent d’Horta, al costat de l’Ajuntament i que entre tots s’hi trobi una solució, la resposta hi és i la solució també.

La gent d’Horta estimem Picasso com la gent de Cadaquès estima Dalí. Dues poblacions i dues realitats que tenen molt en comú però que estem molt distanciades amb tot.


Xavier Pallarès President de la Federació de CDC
Àngel Ferràs Alcalde d’Horta de Sant Joan

ECOLOGIA COTIDIANA, FRONT ECOLOGISME RADICAL.

Vaga del transport, preu del petroli. Una sensació de crisi que es va instal·lant profundament en l’imaginari col·lectiu. Més enllà de la crisi econòmica, d'una certa histèria social, s’endevina un profund malestar que afecta a la viabilitat del sistema, a la sostenibilitat del que hem anomenat “Estat del Benestar”, “Món desenvolupat”, “Primer Món” etc.

La crisi energètica, el canvi climàtic, la explosió demogràfica, l’emergència de noves potencies( Xina, India ), guerra de civilitzacions..... Per alguns posen en dubte ja no la viabilitat de sistema, posen en dubte el propi futur del món. Catastrofisme, mil·lenarisme, aquí són. Aquí som.......

Mentre la ineficàcia s'instal·la a les institucions. L'ecologisme radical, l'efecte nymby ( no al pati de casa) són un exemple d'ideologia disfressada de ciència. Ja al segle XX, els que es deien màxims defensors de la llibertat i la justícia social van destorçar una i altra. Els defensors de l'autodeterminació, de la planificació i la racionalitat van deixar Xernobil i el mar d'Aral com grans fets precursors del neo- ecologisme. Ara han reconquerit posicions. Milers d'ideòlegs, opinadors a sou (com bé els definí Iceta) ocupen llocs a l'administració i signen informes fets d'ignorància i ideologia, com si foren veritats científiques. El que val per San Carles, no val per Horta. El resultat és la gran dificultat per ubicar parcs eòlics, per millorar la eficàcia i eficiència energètica reduir l'emissió de CO2. Mentre ni és pot “dialogar”, “raonar” ni “opinar” en torn a l'energia nuclear i el seu paper reductor d'emissions; el que alguns han definit com mal menor i única esperança a curt terme.

Una discussió científica es ja impossible. Els clima escèptics o “negacionistes” són desqualificats i presentats com agents del capital, venuts a occident ( Com Solzhenitshyn o els dissidents de l'antiga URSS) . El que han fet de la salvació del món i del canvi climàtic una forma de viure (rendible per cert) no ho poden permetre i tenen un potents aliats. De fet produeixen negoci. Fins i tot Al Gore i sectors econòmics de la dreta econòmica s'hi apunten.

Ni vull, ni m'interessa discutir. Tinc molts dubtes, dubtar és el primer manament de la ciència. Ciència, és antítesis de dogma, d'ideologia. Tinc però, una seguretat: L'ecologia (que no l'ecologisme) forma part ja per molt de temps del pensament, de les preocupacions , de l'agenda de la gent: de TOTHOM .

Per sort , els conceptes de llibertat , justícia o ara “defensa del mar” “de la terra” “del món”, “del medi “ no són patrimoni de ningú. Ho són de TOTHOM.

De la mateixa manera que la social democràcia, Keynes, la realitat i el temps van obrir terceres vies. Ara, front al disbarat radical i anti científic dels nous dogmes predicats pels vells dogmàtics de sempre cal obrir vies, una ecologia (que no ecologisme) possible, una ecologia qüotidiana feta de racionalitat i idees. Enemiga d'ideologies i “ismes”, pero amiga d'energies renovables i solucions possibles. Per quan aquest atreviment?? Per quan la discussió sobre la energia nuclear.?? Per quan la fi del neo bucolisme?? Per quan l' utilització del coneixement i la tècnica per millorar i racionalitzar el que la pròpia tècnica i coneixement ens donen. Per quan parcs eòlics, transport eficient i colectiu, infraestructures eficaces, aliments a dojo ( transgènics no??) energia nuclear tampoc???.

Per cert l'Artic es calenta??. L'Antartida es refreda??. És possible contrastar-ho??

SR MONTILLA DE QUI S'AMAGA????

Jose Montilla ha visitat l’Ebre. Dic Jose Montilla i no l’honorable president, no per una falta de respecte , sinó perquè entenc que la visita l’ha fet com a partit, no com a president del Govern. L’ha fet de sorpresa. Amb nocturnitat, dissimulo i allavosa. Ho va fer com a partit, no s’atreveix a fer-ho com president. Coherència, valor i credibilitat.

Ebrediputats

, hem reclamat diverses vegades la necessitat d’explicacions a l’Ebre, hem denunciat la covardia d’aquest govern. Covardia i sectarisme. En lloc de venir a donar explicacions i a buscar punts de trobada, el president de la Generalitat ve com militant i es dedica a desqualificar a tort i dret. Mentre el subministrament d’aigua a les puntes d’estiu als municipis del CAT no està garantida.

Parla de coherència i s’oblida les contradictòries declaracions d’alts càrrecs del seu partit que el dia abans de la seva decisió de parar “una interconnexió” apostaven per “aquesta interconnexió”. Dos noms Carme Figueres, Zaragoza. S’oblida de l’inefable senyor Zaragoza afirmant que es faria la canonada del Segre i després a veure qui impedia el seu ús. Un dia després el govern del PSOE el deixava en ridícul, amb el recolzament callat del PSC. Coherència; més bé ridícul i acabar fent lo que la Moreneta, Iglesias- govern d'Aragó i Madrid han determinat. Lo que ha de venir , vindrà.

El problema del militant Montilla és que diu el que diu, sense cap sentit institucional i sense vergonya intel·lectual. El problema del senyor Montilla és que és com és i no pot ser d’un altra manera. El sectarisme, la manca de rigor intel·lectual són producte de les seves clamoroses mancances. Qualsevol president amb sentit institucional hagués vingut a parlar amb els alcaldes , les institucions i la societat civil; com el seu dia van fer el President Pujol i el conseller en cap Artur Mas. En el cas de Montilla contra el que es vol aparentar ens trobem amb un president covard, que no parla per que té res a dir.

Que es mou pel territori indignament d’amagatotis. No mireu “lo poc que diu” , mireu el que fa.

Acabarem preguntant:
De què s’amaga senyor Montilla , de qui s’amaga???

GESTIÓ? SÍ GESTIÓ, GESTIÓ!!

Convulsió, així definia un polític barceloní la situació política a Terres de l’Ebre. Jo, picat en l’orgull ebrenc li contestava dient-li que la convulsió eren ells. Em temo que els dos teníem raó.

El panorama polític català és convuls. Ja no fa falta ni argumentar-ho. El Dragon Kahn, el Nou Estatut, la defenestració de Pasqual Maragall. El pitjor de tot, la sensació col·lectiva de fracàs. La pèrdua de l’autoestima, com conseqüència. Certament els objectius, l’horitzó del futur predicat no sembla assolible amb l’actual panorama polític. La pregunta és què fer?? Quin és el camí??

I a Terres de l’Ebre??? El panorama després de la “batalla”, no invita a l’optimisme. Els rèdits són més bé minsos. Les forces polítiques dividides, el món social desorganitzat, les institucions de govern desdibuixades. Els danys col·laterals, soferts per totes i cada una de les forces polítiques del tripartit a l’Ebre són elevats. Fins i tot el mobiment social surt dividit.

Tot i aquest panorama em nego a ser pessimista. Crec sincerament que si sabem fixar un horitzó possible (PO-SSi-BLE), tenim suficients energia com a territori per sortir endavant amb força. Deixem però l’horitzó, donem per assentat que tots el volem, diem-li “Vegueria” i que ens serveixi de far.

Davant la pregunta, que cada vegada em fa més gent, davant el: Ara què? Què fer? Crec que CIU tenim una resposta . Tenim la nostra resposta de sempre. Fer país , fer poble : Gestió , gestió i gestió.

El desgavell del govern d’entesa “àlias tripartit”, perdut en disquisicions i divisions internes producte de la seva debilitat política i ideològica; evidència cada cop més la necessitat d’un canvi de cicle. No tenen resposta . L’experiència ens diu que és no l’hora dels grans somnis, el futur està fet de treball i dia a dia. Sense dubtar-ho la nostra gent, els nostres simpatitzants coneixent el color i la textura de la nostra història del nostre full de ruta. Gestió!!

Gestió, vols dir ?? Sí!! Gestió, o lo que és el mateix CIU.

PRODELTA; UNA PROPOSTA

Aquesta tarda estem convocats a una reunió amb Prodelta ( comunitats de regants Cambres arrosseres) i amb els altres ajuntaments del Delta.
S’ha parlat molt de models i exemples per lluitar contra la regressió la subsidiencia i jo afeixo el victimisme / dèficit d’infraestructures. Certament aquelles inversions que dependrien i depenen de l’Estat costen de concretar. Les que depenen de la Generalitat tradicionalment han esta més equilibrades. L’esforç dels ajuntament ha estat lloable.
Quan parlem de model molts miren al Po. És un model exportable??? En tot no , però poder si en la capacitat de generar propostes i en la participació de poder local i societat civil en la presa de decisions . Els consorcis, la cooperació , la capacitat de generar proposta i gestionar-la es un exemple possible i crec que desitjable. Un “Si” que val la pena treballar. Ho intentarem.

CANVI DE LOOK; MILLOR QUALITAT.

Confesso que tinc la costum d’entrar amb certa regularitat a determinats blogs ebrencs. Entenc que m’aporten una mirada de qualitat , un altar manera de mirar un espai que compartim. He de reconèixer que en més d’una ocasió m’han fet canviar de criteri i en altre m’han fet pensar .. callar o m’han estimulat a parlar. No en faré un llistat d’aquest blocs si que diré que dos d’ells han canviat de look. Això del canvi de look sempre provoca una certa expectativa i alhora resistència , com tot canvi. Un pot pensar que és un maquillatge per dissimular defectes sense aportar res substancial. No és el cas .Tant el Blog de Manel Zaera com la Marfanta , canvien el look per aportar qualitat. Gracies i ànims companys.

PARLEM DE FLIX???

Sí, pregunto perq uè no parlem de FLIX (amb x com guix).

Pregunto , ningú té res a dir de Flix?? dels llots?? dels treballs?? de plans d’emergència per si .... Només, en parlarem amb la boca molla, als passadissos o en veu baixa. Alguns alts, molt alts càrrecs de la Generalitat m’han comentat la seva preocupació per FLIX . Fins i tot un/una hem deia: T’imagines ? Per llei de Murphy pot petar i si no es fa la interconnexió, t’imagines que petes FLIX?? Tothom ho parla , ningú ho diu.

Només i en veu baixa i a un bloc poc important pregunto : S’han pres totes les mesures?

Està garantit el subministrament als nostres pobles... passés lo que passés? Per què ningú diu res de FLIX (amb X) si en veu baixa tothom en parla??.

BARBETA , "EL GRINGO VIEJO" I LA CULTURA DEL NO

El 1913 el periodista Ambrose Bierce es declarava vell i cansat. Va travessar la frontera amb Mèxic i va escriure: Ser un “gringo”, periodista i vell a Mèxic: això és eutanàsia.

Avui avalar aquí a l’Ebre a Jordi Barbeta (per part d’un polític no tan vell ni tant cansat) : És eutanàsia.

Publico, reprodueixo i avalo l’article de Barbeta a la Vanguardia conscient del que faig. Barbeta ha esta un dels pocs “opinadors” que ha mantingut una postura coherent abans i ara. Crec que li devem aquest reconeixem i li devem també a l’Ebre. Ja sé que avui la coherència, el pensament lliure no es prèmia, es prèmia l’adulació i el popularisme. Raó de més. Cliqueu i podreu llegir l’article.

Contrasta la serietat de Barbeta amb la inconsistència d’altres, molts dels quals feien fa pocs anys heroi a Manolo Tomàs i ara poc més el fan un dimoni.

L’ exemple el Sr. José Zaragoza, i amb ell, per ell i d’ell totes les opinions que del “no”, al “sí” n’han fet un ràpid trajecte. Encara no fa 4 dies, Zaragoza, alabava la capacitat de prendre i mantindré decisions per part de l’executiu català. Criticava, el que ell anomenava la cultura del no d’alcaldes de l’Ebre. Joan Sabaté, ex de Tortosa s’apuntava al disbarat.

Saben el què és cultura del no? Preguntava un tal i distret Zaragoza, acompanyat per un satisfet Sabaté. I tu ho preguntes?? Els hi contestaven els alcaldes “CULTURA del NO... ETS TU”.

Zaragoza va ser el principal avalador, junt a Joan Sabaté, de la cultura del No. Utilitzar tàctiques electorals americanes, amb molts fronts i amb tots els “nos” per tal de desgastar a CIU.

Avui aquesta cultura esta instal·lada al govern de la Generalitat. Amb el mateix objectiu. Es hora de dir-ho, el no són ells. Un fonamentalisme del “NO” amb una visió urbanística que mata el Delta. Una cultura del “NO” que determina que mentre es fan tots el esforços per portar aigua a Barcelona l’ACA nega les puntes d’estiu... per manca d’aigua!!! A municipis de l’Ebre!!!. (Aquest és el no dels alcaldes que vol ser un SÍ). Una cultura del “NO” que impedeix un mapa eòlic racional. Una cultura del “No” que impedeix qualsevol acció contra la regressió i la subsidiència al Delta , una cultura del No que nega pressupostos als Parcs naturals de l’Ebre, una cultura del No que busca signatures contra els ports nàutics, que ni vol estudiar les propostes de navegabilitat de la Cambra de Comerç. Una cultura del “No” que discuteix infraestructures i serveis. Una cultura del NO que considera excessius el nombre d’hotels a la costa de L’Ebre (tres en total ??). Una cultura del No a la que no saben renunciar ni estant al govern, ni éssent expulsats del govern. Tots els colors del NO tenen un principi i un final : Es diu Govern d’Entesa; àlias Tripartit.

PD :“El Gringo Viejo”, guarda vells records , tot i esperar l’eutanàsia encara té moltes “batalletes” que contar i que donar.

ON SOM. ON ANEM???

Sembla. Dic sembla, perquè només ho sembla; que l’episodi de l’aigua s’ha acabat. No, no s’ha acabat.

Certament el debat ha estat intens. En pocs dies els moviments tàctics de partits i dirigents han estat diversos i “ divertits” sinó foren tant espectacularment poc creïbles. Tan a curt termini.

Recordo una llarga conversa a l’Ampolla amb Toni Farrés, llavors alcalde de Sabadell, amb Isabel Rueda, després directora dels serveis territorials de Medi Ambient a Barcelona. Érem a meitat dels 90 . Tema l’aigua, la pregunta era (I ÉS) com es pot superar l’enfrontament territorial, i fer possible un acord entre territoris en torn a l’aigua??. La meva resposta llavors i ara: Amb temps, molt temps, amb seriositat ,amb gent responsable com Toni i amb Vegueria. Certament creia i crec que Terres de l’Ebre s’han de vertebrar en torn a un element estratègic com el riu. Però, ho tindrem de fer d’acord amb la realitat , no contra. Ho tindrem de fer d’acord i junt al país, no contra. Aragó lluita per conservar en exclusiva la clau del riu, el Pla de conca, el Pacte de l’aigua d’ Aragó, i ho fa front a les pretensions de València i de Barcelona...i del nostre cabal ecològic.

Quin es el nostre paper estratègic? Com ens fem forts com territori? Quan la lluita estratègica era entre l’Aragó i el País Valencià, la resposta éssent complexa semblava clara. (no ho era) L’aliança natural de Terres de l’Ebre era el No, al costat d’Aragó. Jo i d’altres, però, discrepàvem. La nostra resposta era: Terres de l’Ebre, tenir la clau de l’aigua i avançar cap a la Vegueria (les Delegacions , un primer pas). El pacte amb el PP, era un error que feia impossible l’acord amb el territori. Va reafirmar totes les resistències i en va crear de noves. Mea culpa.

Ara, però el plantejament és un altre, ara torna “cabuda” la pregunta de Toni Farrés, ara del que es tracta és de saber si és possible un acord entre els territoris de Catalunya. I això canvia el discurs. És ben divertit veure com tots (i dic tristament tots), ens re-situem en el nou panorama. Fins i tot és re-situen aquells que no tenen per que i que no tenen res a guanyar.

Els que durant molt de temps van atiar el NO al costat d’Aragó , ara intenten refer el seu discurs, per justificar una inter connexió i un acord entre territoris que inclogui Ebre i Ter. Els moviments tàctics són constants i per part de tots ( insisteixo) , les declaracions de Carod Rovira , l’actuació del Delegat del Govern o la de ICV tot un patètic intent de dir sí, sense tenir-se que desdir del no. El seu problema no és el que ara volen , necessiten o creuen: El problema és fins quin punt ens van voler fer creure. Estant atrapats per les seves actituds, per la cultura del No que ells van impulsar. Ara els hi és difícil tornar enrere. Divisions internes i un congres a les portes.

A la taula de la sequera i amb les actuacions públiques, s’ha vist l’intent del PSC i sectors de ICV per tal de donar cobertura al “nou discurs”. Tothom refà posicions intentant guanyar temps i credibilitat. Coneguts “vells i sincers antitranvasistes” volen desfer part del seu discurs per tal de fer possible la interconnexió . Com a reacció, altres reactiven totes les desconfiances i allí on teníem un “pot ser” surt un no.

Cap de aquestes actituds donen resposta a la vella pregunta de Toni Farrés.

És possible un acord català , un acord entre territoris en torn a l’aigua? Jo , torno a reafirmar-me ( a l’espera de les sempre virulentes desqualificacions). Amb temps serietat , sense demagògies , tenint en compte les necessitats de tots “poder sí”. Per si de cas, torno a donar la meva resposta: Es diu infraestructures, ES DIU VEGUERIA.

EL ROINE COM OPCIÓ

La ministra Espinosa reitera el compromís d’estudiar el trasvas del Roine.

El govern va reiterar ahir al Congrés el compromís de l’executiu d’estudiar seriosament el trasvàs del Roine fins Catalunya. Amb condicions polítiques, certament.

Aquesta sí que és una garantia definitiva per l’Ebre, que és deficitari d’aigua en certs moments , com ho demostren els informes de l’ACA vers la disponibilitat d’aigua per a les puntes d’estiu a l’àmbit del CAT. Una bona negociació per una proposta de futur.

QUI DIU QUE SER COHERENT SIGUI FÀCIL????

Mantenir una posició coherent i raonada en situacions de forta turbulència política i social no és mai fàcil i menys quan la tendència a la desqualificació personal esta arrelada al inconscient col·lectiu. L’ utilització emocional i política de la inquietud social és molt rendible electoral i tàcticament, un bitllet al fracàs col·lectiu a mig i llarg termini.

Al seu dia CIU i jo personalment com a President del CAT, varem defensar una interconnexió de xarxes, amb condicions. Ara també. Reclamàvem, cabal ecològic, acord amb els representants del territori al si del CPIDE. Reversibilitat i garanties per els pobles i la gent de les terres de l’Ebre. El Roine era la garantia per a l’Ebre. Són les Terres de l’Ebre qui no poden aïllar-se del món.

Avui, defensem el mateix, només cal escoltar el que va dir Ramon Espadaler, Oriol Pujol o el mateix Artur Mas. (Escoltar tot el que han dit i diuen, no només el tall interessat que cadascú vol escoltar).

A tall de exemple, un paràgraf del Diari de Tarragona: Davant d’aquest nou context, el president de CiU Artur Mas, va assegurar ahir que el Govern “se supera cada dia” en la seva ineficàcia i en la seva ineptitud. Argumentant que, en només un mes, “les hem vist de tots els colors”.

Mas ha defensat que ES MANTINGUI L’OBRA DE LA CANONADA SEMPRE AMB LES PREMISES DE “ PACTAR AMB EL TERRITORI” I TANCAR EL CERCLE AMB EL TRANSVASAMENT DEL ROINE” que permetria portar aigua a suficient a Catalunya com solució definitiva i estructural.

Tant Espadaler, com Oriol Pujol han expressat la mateixa idea, tant un com l’altre han desqualificant el pacte d’aigua d’ Aragó i reclamen un cabal ecològic suficient per l’Ebre.

Ser coherent no és fàcil. No ser-ho,no es la meva opció. Massa història, per renunciar-hi

UNA VICTORIA DEL GOVERN d'ARAGÓ

EXPO Saragossa. El pacte d’aigua d’ Aragó garanteix l’ús exclusiu de 3600hm3 per..... Aragó. Tota l’aigua dels Pirineus aragonesos per ells. Aragó es garanteix la competitivitat i la clau de l’aigua. Mentre, més enllà, la gestió que ha fet el nostre govern de la sequera es tan nefasta, que a l’àmbit del CAT, al propi Ebre, a tota Catalunya no es poden garantir les puntes d’estiu a determinats municipis. Barcelona no té garanties ni d’aigua ni de govern, depèn del temps.

El subministrament d’aigua dependrà d’un gran consum energètic, d’una inversió per dessaladores i de una xarxa de distribució imprescindible. Una competitivitat dubtosa.
El govern català incapaç de gestionar, atrapat en les seves pròpies contradiccions, bandejat pel congrés d' ERC i les baralles d’ICV, assumeix sense vergonya la dependència, la submissió a la estratègia del Govern Aragonès.

L’Ebre gestionat per la CHE, no té gaire bé mai el cabal ecològic. Els desembassaments de Mequinensa es fan i es desfan sempre per interessos aliens al riu i sense contar amb el tram català. A la taula de la sequera discutim per una escorrentia. Per una misèria va dir la representant de la Plataforma ( llavors: Per què discutim? Va preguntar el del TER).
Uns pocs, 30-40 m3, tot un any de discussió, tota una crisi política i de cop, es deixen anar una quantitat equivalen que inunda Miravet i la Ribera . Per què? Per a què??

Si no m’enganyen per derogar el decret de sequera, per voluntat del govern Aragonès. La inundació de Miravet ha esta provocada, per obligar a ZP a derogar el decret..

El govern català, les necessitats del CAT , el cabal ecològic, l'Ebre , el seu Delta , Barcelona i el Ter no conten per res. Aragó ja ha decidit. La imatge de Miravet inundada fa presagiar , la derogació del decret de sequera. Demostra que l’Ebre el gestiona la CHE amb ulls d’ Aragó. Montilla és l’escolanet d’Iglesias.

No és el govern català qui decideix, ni la pluja. És la Expo. Aragó guanya, Catalunya es rendeix. Definitivament el riu és d’ells i desemboca a Mequinensa.

MONTILLA: UN PAIS DE BOJOS??

Les diverses intervencions d’ahir a la Taula de la Sequera dibuixen una patètica imatge del nostre moment polític. Qualsevol observador extern es mostraria, esmaperdut,
escandalitzat . Situació de bojos.

Només cal pensar en una foto del moment: Mentre l’Ebre es desborda a Miravet i la Ribera, amb el Delta ple d’aigua sembrat d’arròs; un baixell ple d’aigua de Carboneras es dirigeix al port de Barcelona per abastir la ciutat.

Alhora, el Ter sota minis arriba al mar agonitzant, els pagesos de la conca no tenen garantida l’aigua per salvar la seva collita. Mentre un baixell ple d’aigua del Roine es dirigeix al port de Barcelona.

DE BOJOS. MONTILLA PRESIDEIX

PER A QUÈ DEU RESAR EL GOVERN???:

Dilluns, arribem junts al Parlament Xavi Pallarès i jo. No és habitual, doncs els dilluns ni un ni l’altre tenim comissions. Avui tenim un acte amb el grup en torn al finançament. Trobem a l’entrada a Joan Roig. Comentem el desgavell del Tripartit a L’Ebre i el que no és l’Ebre. Parlem dels alcaldes, d’iniciatives a favor del territori, i com no del CAT i de l’aigua.

Ja al Parlament ens creuem amb altres diputats d'altres forces polítiques: Parlem del temps, mentre Joan saluda personal, uixers, lletrats (Joan, allí on va deixa bones vibracions).

El temps, tema de conversa principal, al Parlament!!

Un diputat d’un dels partits del govern comenta que no sap si vol que plogui o que pari. O sigui que no saps si resar perquè plogui o perquè no plogui.???

No va de riure. Aquesta es la conclusió. Com el govern no planifica i es deixa portar pel “cel”, ara ni ells saben si, sí ; o si no a l’inter connexió.

Certament un govern seriós, ho tindria clar. De fet nosaltres ho vàrem tenir clar i ho tenim. Reversibilitat, cabal mínim, garanties per al riu i el Delta, garanties de subministrament per tothom, acord territorial i la clau de l’aigua en mans dels representants de Terres de l’Ebre( això obliga a revisar el Pacte d’aigua d’ Aragó). No com ara, que no estan garantides ni les puntes d’estiu al CAT i ja no es sap si faran o no faran l’obra. Tot un govern que ja no sap si resa per un sí o per un no. Com ja hem dit; genial ironia del destí, s’hauran retratat per un obra que ja no saben si han de fer!!!.

Tot és un desgavell monumental. Tant és així que ara s’obre una nova polèmica en torn a la votació del CAT. Certament, jo personalment vaig reclamar que ni tant sols es votés, donant que si no es garantien les puntes d’estiu, si no es cobrien prèviament les necessitats dels consorciats, no podíem parlar d’excedents. Certament va ser una discussió llarga, amb promeses, compromisos i “futuribles” molt confusos. No entraré en detalls : El que no m’agradaria fora que els únics ajuntaments amb informes desfavorables per manca d’aigua foren a partir d’ara els que van votar no i que els que van votar sí, tinguessin informes favorables. De fet, jo ja he denunciat com determinades situacions i determinats indrets no tenen problemes; altres sí.

Ni dic ni desdic, però no acceptarem lo inacceptable. Esperem informes i explicacions. Entre altres coses que ens diguin per a què deu resar el govern??

CASA DE BARRETS

Avui a l’Ampolla és dia de comunions. Després de la cerimònia, com sempre, converses de cafè. Futbol, política. Comenten la incapacitat d’acceptar la crítica per part del tripartit. Aquells que van fer de la crítica la seva raó de ser, són incapaços d’entendre la raó d’una crítica quan els afecta a ells.

Algú, comenta l’expressió “casa de barrets”, referida al tripartit. Explico com abans de la roda de premsa habitual, havíem comentat amb l’Oriol Pujol, gent de premsa i jo mateix temes com la fibromiàlgia i la política del tripartit vers l’aigua. A ningú li va parèixer exagerada l’expressió “casa de barrets”, tan habitual al llenguatge col·loquial. Un significat inequívoc amb la seva literalitat i certament molt ambigu en sentit figurat. Desordre, “casa de barrets”. Una bona definició del govern tripartit

Després del Ple del Parlament una nova polèmica. Aquesta vegada amb mi, per part de Manuela de Madre. Jo havia confessat que quan van començar els contactes, amb malalts de Fibromiàlgia jo i molts metges erem uns ignorants, havia un ambient escèptic en quan les necessitats de les persones afectades. De fet, és l’essència de la seva lluita, la lluita dels afectats. Avui ja la pròpia conselleria rebaixa els acords.

Ells que tant manipulen el llenguatge, creen polèmiques entorn al propi llenguatge. En el fons són incapaços d’acceptar les seves mancances. Ens volen acrítics i callats.

Un amic comenta: Com diríeu lo que passa aquí a l’Ebre? No els hi feu cas i envieu-los a “Esparcir la niebla de dos en dos”. "Clar com l'aigua", diu. Em sembla un bon resum, coses de llenguatge.

XIQUILIQUATRE.

La nit que “xiquiliquatre” centra l’atenció de l’audiència a TVE . Em fico a repassar la premsa de l’Ebre i a escriure aquesta entrada per al bloc. M’entra una sensació molt forta de desencís i desencant.

Recordo la votació al CAT. L’actitud dels alcaldes, de tots els alcaldes i com després hem vaig assabentar que el delegat del Govern, Lluís Salvadó havia delegat el vot (sobrer per cert) en el President. Havia votat a favor de la interconnexió de xarxes al CAT, sense garanties sense contrapartides. Es declara pressionat. Una lliçó de coherència.

He de confessar que em sembla més lleial Joan Sabater donant la cara.

He de confessar que no m’han sorprès les declaracions , ni maniobres de ERC o de ICV. Sorprendria que deixessin els càrrecs.

Per cert què es creuen que els altres no ho vam estar pressionats??

Antitransvasistes de carrer, Transvasistes de despatx. Tots plegats ens hauran enganyat i s’hauran retratat per un obra que si plou prou no es farà. Una genial ironia del destí.

Nosaltres per la nostra part repetim i repetirem que el projecte és com el nostre però sense garanties. No ens desdiem de res, però exigim el que exigíem: Garanties, cabal mínim, re-equilibri territorial. I si no “non”. Tres anys vam resistir amb aquesta posició al CPIDE. També ara, certament “pressionats”, com sempre..

Semblem rendits a lo inevitable, al disbarat. Prediquen allò de tots iguals. Rendits a la inutilitat de la política. Em subleva. No sóm iguals: jo no vull ser igual que ells. Pot ser pitjor o millor però no igual.

Quan estudiava medicina, alguns predicaven la inutilitat de la ciència davant la inevitabilitat de la mort. Com el tripartit, que vol que el seu fracàs sigui el fracàs de la política. Mentida.

Dues visions d’avui a la premsa. Molt dures una per justificar-los i altra per a desqualificar-los.

XAVIER BRU DE SALA

“Habiendo llevado acabo una relacion mas bien corta de iniciativas acertadas.....

Lo mejor del Tripartito es que ha puesto al descubierto la deblidad permanente , i por tanto prexistente del sistema politico catalan.

Al final de cada escena tanto da silvar como aplaudir, tanto ponerse contento como enfadarse”

A Bru de Sala cal explicar-li que la inevitabilitat de la mort, no certifica la inutilitat de la ciència. Ni el fracàs del tripartit, significa el fracàs de la política. O poder lo que és inútil.... és explicar-li a ell??.

GREGORIO MORÁN

“Despues de leer la lista, tan generosa como divertida, de los informes encargados por las diversas consejerias......

“Seria la respuesta a una pregunta , breve y rotunda : porque lo estamos haciendo todo tan rematadamente mal.”

Habria que empezar pues explicando las razones, o las casualidades, o las inclinaciones, o vaya usted a saber que , que consienten que una sociedad equilibrada esté governada por una pandilla de desequilibrados, en muchos casos con el añadido de incompetentes.

“Esas gentes de Amposta i otros andurriales que aún no salen de su asombro tras haber descubierto que la vida de un politico se divide en dos, cuando hace oposición y cuando le nombran alto cargo”

El tripartito es una conbinación que nació pensada para ser alternativa al poder convergente y que se ha convertido en un instrumento para dar empleo a la izquierda. No nos engañemos en lo de la diferencia ; Esquerra Republicana está haciendo en Catalunya lo mismo que Zaplana propuso en el PP tras su primera victoria electoral: Nos vamos a forrar. Y en esto estan.

Certament en diu moltes més, si les digues jo....els comentaris serien èpics. Només una discrepància, els polítics del tripartit no necessiten dues vides; són capaços de fer de govern i oposició en el mateix acte.

Vull traduir al català una pregunta de Morán:

“No tindran un sol rastre d’honor, Un de sol!!! Que els hi eviti ser la representació genuïna del trepa incompetent, amarrat al càrrec després de haver fet i dit tantes coses? Una mica de dignitat. Es demanar massa ??”

Certament jo no ho diria tant dur, poder si que ho voldria tant clar .

FIBROMIÀLGIA: L'ENGANY???

El dijous aprovàvem per unanimitat una proposta de resolució que feia referència a la fibromiàlgia i la síndrome de Fatiga crònica. Ho fèiem en una sessió emotiva. Els afectats, la majoria malaltes, ja que són malalties que afecten majoritàriament a dones, havien retirat prèviament la seva proposta: Una Iniciativa legislativa popular avalada per 140 mil signatures. Amb la retirada de la Iniciativa van facilitar l’acord de tots els grups en torn a l’esmena que havia presentat jo personalment en nom del Grup de CIU.

Al final, gran alegria i un ambient emotiu al Parlament. Un compromís de tots amb els afectats, amb una iniciativa dels ciutadans de Catalunya. El Parlament possibilita la participació dels ciutadans amb propostes avalades per un nombre significatiu de signatures. Molt de treball.

Crec sincerament que es va assolir un bon acord. L’ambient emotiu final amb els afectats, em va recordar el del dia que es va aprovar el Nou Estatut. Ara hem d'evitar frustrar les esperances que la gent de la ILP ha dipositat amb el Parlament.

Tinc però indicis per estar preocupat. Com en la majoria d’acords en que intervé el tripartit, l’esperança dura poc. Ja al sortir del Ple, una absurda picabaralla amb Manuela de Madre. L’ànsia de “protagonista” va poder a la unitat i alegria del moment.

El protagonisme és ja definitivament per a els afectats i el Promotors de la ILP. Ells són els qui han obert una interessant via de participació dels ciutadans. I això, el PSC i alguna diputada no ho perdonen.

Poques hores després, unes declaracions de la consellera Geli “aigualeixen” els acords. Com quan Montilla i el PSOE van presentar esmenes al Nou Estatut. Arriben les rebaixes. No respecten ni els seus propis acords, devaluen el Parlament . Són el PSC i els seus escolans (ERC ICV) qui provoquen la desafecció de la gent. L’Engany és permanent.

No sóm tots iguals, el meu compromís, el de CIU és el mateix avui que el del dia de la votació. Exigirem el compliment dels acords, estirem al costat dels afectats i denunciarem qualsevol intent d’engany per part del govern o dels diputats que li donen suport.

Catalunya i els seus ciutadans no es mereixen un govern de mentides compulsius com aquest.

FIBROMIÀLGIA. ILP

Text de la intervenció al Parlament : Proposta de resolució en torn a la fibromiàlgia i la sindrome de Fatiga crònica.

El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, deixeu-me començar llegint l’encapçalament del que farem. Diu: «A la Mesa del Parlament, els grups parlamentaris sotasignants presenten la següent esmena transaccional a l’esmena presentada pel Grup de Convergència i Unió a la Proposta de resolució amb número de tramitació 250-00770/08.» Segueix tot el contingut de l’acord que avui hem assolit en aquest Parlament, signat per tots els grups parlamentaris. És una transacció unànime per tal de donar resposta a allò que ens demandaven els promotors de la ILP.I ara deixeu-me fer una cosa que em ve molt de gust: Sergi, Àngels, Cristina, Clara,Marta, Jordi, també Jordi, a tots vosaltres, benvinguts i bentrobats, i, a través vostre, una salutació a tots els que heu participat en la iniciativa legislativa popular. I dic «bentrobats» perquè jo, jo us he d’agrair l’actitud i l’exemple que m’heu donat, que ens heu donat, que ens heu donat a tots plegats. Jo era un síndrome de fatiga crònica ignorant, un fribromiàlgia escèptic –us ho vaig dir el primer dia–, i vosaltres m’heu donat una lliçó. El vostre esforç, la vostra constància i –deixeu-me dir-ho– el vostre rigor científic m’han enriquit com a metge i com a diputat. Ens diuen, ens han estat dient que una malaltia concreta no mereix una llei. Em permetreu que avui sigui molt comprensiu amb tothom, perquè bé està el que bé acaba –ens ho ha dit Àngels. Sí, però sé, i sé amb vosaltres, que no volíeu que us obliguéssim a fer una ILP. En el fons el que volíeu era que fos innecessari fer-la; això era el que volíeu, que no necessitéssiu fer-la.

No l’heu fet per gust, l’heu fet per necessitat. I us ho agraeixo, us agraeixo que amb tot el que heu patit, amb tot el que se us ha volgut manipular, no hàgiu perdut ni la fe ni l’esperança; ni la fe en el sistema ni l’esperança en el Parlament ni en els diputats i diputades. Fe i esperança en la nostra capacitat de comprensió, que podíeu ficar en dubte. Sou vosaltres –sou vosaltres– qui heu comptat amb nosaltres. Em permeteu que us ho agraeixi i us doni efusivament les gràcies.

Molts i moltes no esperaven, quan vau començar, que fóssiu capaços d’aconseguir les signatures necessàries per a impulsar una ILP. I ho vau fer: 140.000 signatures darrere una proposta seriosa i sentida, darrere una voluntat de ser per a crear esperança. Molts i moltes no esperaven la vostra capacitat de negociació, la vostra serenitat, el vostre aguant. Ho heu brodat. Deixeu-me personalitzar: Sergi, ho has brodat. Ho heu fet molt bé, però molt bé.

No us vau moure per un caprici, us vau moure per necessitat. Vosaltres teníeu dret, sense necessitat de signatures, a ser atesos, escoltats, compresos i acollits.

Precisament com no era així, no us sentíeu així, us vàrem obligar a treballar per un dret que era vostre però que teníeu dificultat a exercir. No es presenten iniciatives legislatives populars com la vostra per gust.

És per això que la iniciativa legislativa popular tenia i té tot el sentit, té tot el sentit. Com podem preveure, els ciutadans no es mouen per fer una ILP quan se’ls dóna resposta a les seves necessitats; ho fan quan no tenen resposta. No els podem dir precisament que en allò que no tenen resposta no té sentit fer una ILP. Perquè, si no, per a què vam fer la Llei d’iniciativa legislativa popular? I això és una discussió substancial.N’hem fet moltes, de lleis, aquí, moltes. Jo més d’una vegada he tingut la sensació que, alguna, innecessària, i em sembla que tots els diputats ho hem pensat. Algunes, parcials. No les esmentaré. Només cal avui, per a entendre-ho..., en un país on solucionem sequeres per decret, en un país on vivim el que vivim, amb la imatge legislativa que donem, com podem dir, quina autoritat tenim per a dir que no val fer una iniciativa legislativa popular, que no és la fórmula per a portar aquí la inquietud dels nostres ciutadans?

S’ha desqualificat la ILP per la forma i no pel fons. A mi em sembla molt evident que una iniciativa legislativa popular no es farà sobre allò a què el Govern o el Parlament hagin donat resposta, sinó sobre aquelles qüestions necessàriament particulars a les quals no hem donat resposta. No val estimular la participació, aprovar-ho als ajuntaments, utilitzar-ho políticament, per a després vindre al Parlament i dir que, això que fora del Parlament hem estimulat, al Parlament no val. No val estimular-ho; no val signar i després no acceptar-ne les conseqüències derivades.

Aquesta no és una qüestió de formes; ens diuen que és una qüestió de formes, però no és una qüestió de formes. En democràcia, la forma i el fons són el mateix –són el mateix. En democràcia, la forma és substancial, absolutament substancial, i nosaltres ho sabem. Jo no porto el llaç, però porto la iniciativa legislativa popular com a iniciativa del Parlament i al cor.

Precisament vosaltres, que sabeu en el fons del vostre patiment que forma i fons són el mateix, heu estat capaços de renunciar a la iniciativa legislativa popular per a salvar la iniciativa legislativa popular, i ho heu fet molt bé. Heu demostrat voluntat de ser i capacitat de negociar. I ara, ara i aquí, tenim un acord que no és la iniciativa legislativa popular, però obligarà molt més que si fos una llei. És un compromís unànime de tot el Parlament, amb 140.000 signatures, que representen la iniciativa legislativa popular dels ciutadans de Catalunya, no només d’uns quants ciutadans, sinó que ja de tots els ciutadans de Catalunya, dels ciutadans del nostre país. És un compromís, una espurna d’esperança que ens obliga a tots; el Govern el primer, però el Parlament també. Tingueu fe. Junts vigilarem que ningú conculqui, que ningú defraudi allò que avui acordem.

Avui representeu... No, deixeu-m’ho dir d’una altra manera; què dic, «representeu»?, no representeu: avui sou l’esperança dels ciutadans de Catalunya, la comunió dels ciutadans amb el Parlament. I no n’hi ha una altra; el nostre país no té una altra cosa, el nostre país té la fe i l’esperança de la seva gent, dels seus ciutadans, i probablement poca cosa més tenim.

I aquí al Parlament estàvem i estem obligats a dir-vos una cosa que ja s’ha dit però que vull repetir: no esteu sols –no esteu sols–, no us trobeu sols, companys; en som molts més dels que ells es creien, dels que ells volen i diuen. Avui el triomf és vostre, avui el Parlament es compromet amb la ciutadania de Catalunya. Aquesta és la gran força del nostre país, i ens la doneu gent com vosaltres, que ens doneu exemple de ciutadania.

Gràcies.

Sessió núm. 37 / Ple del Parlament / 21 de maig de 2008

19

(Aplaudiments.)

MÉS GENT,MENYS CONSEQÜENCIES??

Imatge: Barcelona.

Ebrediputats ho havíem advertit: Que ningú menys tingui la capacitat de mobilització de la gent de l’Ebre. El menyspreu ha estat una de les claus, el moll de l’os de l’actitud de TOTS, i ho diem en Majúscules, tots els partits que actualment estan al govern; als governs.

30 mil, recordo les dades de l’altra, la primera que es va fer a Amposta. Com ara, les dades oficials i les de els organitzadors defereixen. Com a totes les manifestacions. Jo recordo quasi amb precisió els metres ocupats i les xifres. No els repetiré. Ara, avui ha esta més nombrosa. Em diuen que eren més de 75 pancartes, unes 200 persones entre pancarta i pancarta , un mínim de 15 mil i les de les voreres. Una xifra important. Més que l’altra vegada.

Ara la qüestió és un altra. Tindrà les mateixes conseqüències??

Certament les aliances externes són diferents, l’actitud “d’intel·lectuals “, “comunicadors”, “científics” “mitjans” és un altra. Ara es tracta de “Salvar Un govern d’esquerres”. Dubto molt que les conseqüències siguin les mateixes, fins el punt que membres de partits que al sí del Govern, a l'executiu, avalen la interconnexió, alguns dels que amb els seus vots al Parlament fan, han fet i faran possible el menyspreu del govern vers Terres de l’Ebre, avui capitalitzaven la manifestació sense vergonya. I sense resposta.

Més gent... Menys conseqüències?? És possible, està per veure. Dependrà de moltes coses entre elles el “sí o no” o com es deixen manipular les entitats i plataformes.

IRONCAT.L'AMPOLLA.

Més de 200 participants han fet possible la 5ena edició de l’IRONCAT, el triatló de llarga distància que organitza la Federació Catalana de triatló junt amb l’Ajuntament de L’Ampolla. Són 3’8 Km nedant , 180 en bicicleta i tot un marató 42’2km corrent. L’únic amb aquestes distàncies que es fa a tota la península ibèrica i únic a la Mediterrània.

L’entorn del Delta de l’Ebre, la qualitat de vida de l’Ampolla és un dels ingredients essencials d’aquesta prova. De fet tant els components de la Federació Catalana de triatló, com l’ajuntament i els participants coincideixen amb la filosofia de l’acte. Una manera de viure, de gaudir de la natura i del poble. D’un poble integrat a la seva badia que pel matí ofereix un marc idíl·lic per nedar, d’un poble d'aquest Delta pla, ple de llum que protagonitza els 180 km de bicicleta. Finament, el propi poble acull als esforçat atletes quan finalitzen la llarga marató de 42’2km.

"Tu pots", "Ahal dezaquezu" , "you can" ,"tu puedes". Sí certament, l’amor al patrimoni i la cultura de l’esforç. Tota una forma de viure. Iniciatives com aquesta donen orgull de poble. L’Ampolla va ser el primer poble de Terres de l’Ebre i un dels primers de Catalunya( Fa ja 7 anys) en fer junt amb Ecologistes en Acció un programa d’estalvi d’aigua que ara s’ha estés a tota Catalunya., les auditories medi ambientals., la cura del paisatge , la recuperació de espais urbans.

No ho prediques; fes-ho!!. Són els participants i la gent del poble qui ho fan. No ho prediquen ho fan. Felicitats a tots.

Aquest any la copa de les nacions l’ha guanyat l’equip d’Euskadi, una salutació als amics d’Euskadi i a tots els que vinguts d’arreu ho fan possible . Fins l’any proper, fins sempre. Als que no heu estat , als que ho vulgueu conèixer vos recomano entrar a IRONCAT.org. Tu pots, fes-ho.