INDIGNATS

Escric: Indignat per una sentència que enterra el pacte de la transició, que conculca la independència dels òrgans judicials. Escric: Decepcionat pel contingut del discurs del President Montilla.
Escric: Indignat pel paper del Tripartit, ells ens han portat a la derrota, a la divisió civil, conscientment, sense escrúpols. Ells han debilitat la unitat del poble i de les forces polítiques. Ells mai han assumit les responsabilitats que el hi toquen.
Escric: conscient que els mateixos que es declaren independentistes, consoliden com a President a un militant, dirigent del PSOE, ex-ministre nacionalista espanyol, reciclat a federalisme vergonyant.
Escric: Saben quin són els adversaris, qui els responsables. Escric per defensar, per refermar el sentiment de dignitat. Demà al balcó de l’ajuntament que presideixo, penjarà la senyera a mitja asta. Ni callarem, ni ens conformarem. Front la injustícia:Insubmissió. La llengua preferent del nostre ajuntament serà com sempre el català.Farem una crida a defensar la dignitat de Catalunya.

L’ Inquisició o “El Oro de Moscú”.

Els que van, varem viure la dictadura recordem com des del poder es desqualificava a l’oposició, com a complement de la repressió. No en tenien prou amb empresonar els opositors calia denigrar-los, desqualificar-los aniquilar-los moralment a ells i les seves motivacions. Una de les acusacions preferides del règim era acusar al Partit Comunista, i per extensió, a totes les forces democràtiques d’estar venuts al “oro de Moscú”.

La transició democràtica va representar la legalització dels partits polítics, partits forts. Políticament forts, amb un finançament mal resolt. Tan mal resolt que encara avui continua essent clandestí. Un poder polític fort, que ha de resoldre clandestinament un finançament mal resolt.

Em crida l’atenció, com en torn als dèficits i dificultats de finançament, tant en plena dictadura com ara, el poder utilitza la desqualificació, la manipulació; la utilització de tots els mecanismes que el poder els hi permet per acabar amb l’oposició. El que fa el poder són errors, a l’oposició se l’enviava i se l’envia als Tribunals Especials (Tribunal d’Ordre Públic). El poder esdevenia jutge i part. La inquisició. El rostre de la inquisició. Convençuts de la seva bondat ideològica, del seu paper històric, es permeten constituir en tribunals amb drets extraordinaris per tal de jutjar i condemnar al contrari, sense ni respectar la presumpció d’innocència, ni les garanties processals. Vol dir això que l’oposició ho feia, ho fa tot bé? No. Certament no. Però quan no es respecten els principis bàsics d’imparcialitat, d’independència de criteri, de presumpció d’innocència estem davant el rostre de la Inquisició. Del “oro de Moscú”, al bagul del Palau.

Costa pensar que el “poder”, “el govern” , “els governs locals ” adjudiquen i que és a l’oposició a qui se li donen les gràcies. Costa pensar que amb una investigació judicial en marxa, amb imputats il·lustres apareguin un any després proves i escrits, no controlats per la investigació de justícia. Vol dir que els agents de l’autoritat, el fiscal, els mossos i tots els responsables de la investigació no van en el seu dia controlar, estudiar, analitzar els ordinadors personals de Millet / Montull i les seves secretàries?? La prova és aportada un any després? Per qui? Per part interessada i prèvia filtració al Periòdico? O bé ja estava en mans de la fiscalia des de fa temps? Posa en qüestió això la professionalitat de la fiscalia?? O més bé posa en qüestió les filtracions i les proves aportades per part interessada i amb una clara animadversió cap determinats partit polític. Casualment a l’oposició.

El prestigi del poder judicial està dia a dia en entredit, la independència de la fiscalia en alguns casos es posa en dubte. La parcialitat dels partits de govern no. Convertir conjectures en certeses, sense garanties processals, sense respectar cap presumpció, protegint al poder i les seves responsabilitats muntant tribunals o comissions d’investigació sense garanties jurídiques es ressuscitar el rostre de la Inquisició i enterrar les garanties democràtiques.

Em preocupa el tema del finançament dels partits. Tots els partits es financen!! Tots!! El tema està mal resolt per a tothom. Per tan caldria, amb responsabilitat, resoldreu.

Tinc la convicció, la personal seguretat de què les acusacions a CDC són incertes i interessades. Tinc la íntima seguretat que si s’investiguen adjudicacions, és el govern ( o també el govern) qui ha de respondre. Ningú es pot constituir en jutge i part, per molt que les enquestes et siguin desfavorables. Tinc l’íntima seguretat que la defensa, per part d’alguns, més ben dit de tres, dels llocs de poder porta a actituds dictatorials i poc democràtiques. Avui el que estem veient és el rostre de TOP i de la Inquisició. Una cacera de bruixes amb un clar sentit. Acabar amb l’oposició per continuar tenint el poder d’adjudicar. Es creuen que tots són com ells, però que ells representen la veritat i la vida, el sentit de la història. Una Inquisició amb rostres.

Per els altres els “sanbenitos”, negres si pot ser.

VEGUERIA, VEGUERIA

Dimecres passat va tenir lloc un debat organitzat per la Universitat Progressista d’estiu de Catalunya. El debat va tenir lloc a la casa del Mar, hi van participar el prestigiós urbanista i geògraf Jordi Borja (un dels referents del progressisme a la transició), l’arquitecte Manuel Larrosa i el director general de l’Agencia Metropolitana Barcelona regional J. Carlos Montiel.

Tant Jordi Borja com Larrosa es van mostrat crítics, per diferents motius, amb el projecte d’Àrea Metropolitana. Tots dos van ser però especialment durs amb el projecte de llei de vegueries. L’urbanista, partidari d’alleugerir l’administració, el va qualificar de “mentider i inflacionista” . Segons informa el diari Avui, Borja va afirmar que Catalunya en té prou amb la Generalitat i els ajuntaments, va manifestar, per després instar a “l’aixecament popular”, si finalment s’aprova. L’arquitecte va se encara més contundent: “ no es farà mai” Va dir.

La nostra postura ha estat clara: No d’aquesta manera, no sense simplificar els nivells administratius. No sense clarificar el mapa, financer i pressupostari. És més , personalment vaig advertir que de portar-se a terme tal com preveu la llei, els Ajuntaments i les entitats del territori perdrien capacitat d’inversió, difícilment arribarien les actuals subvencions; vaig predir una rebel•lió d’alcaldes i entitats a curt termini. Si es portés endavant l’actual llei de vegueries , àrea metropolitana i Pla Territorial de les Terres de l’Ebre quedaríem condemnats a una manca d‘inversió, incapacitat de Planificació i subordinats a un Pla que ens limita i ens defineix com “protegits “ però sense instruments reals de protecció. Una zona verda de l’àrea metropolitana, sense compensació ni instruments de creixement. Això sí: poder tindríem un veguer, amb sou... i una vegueria sense pressupost .

Igual que J. Borja, com alcalde i diputat també crido a la rebel•lió, a l’aixecament popular, a la derogació del Pla Territorial, a la rectificació, a la reflexió d’intel•lectuals i mitjans . El disbarat és massa gros com per tenir dret a callar.

Gust estrany

Escric aquesta petita nota amb un regust estrany: El país, parlo de Catalunya, immers en una crisi més profunda que la de qualsevol dels nostres veïns europeus. El govern, parlo de Catalunya, sense més respostes que la desqualificació, la crítica més grollera vers l’oposició.

Mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional, el president Montilla i els Iceta de torn tracten de presentar Artur Mas com un perillós radical. Com un inconscient independentista. O bé tot el contrari, un segur aliat amb el PP. Cap resposta per la seva part. Mentre critiquen el sobiranisme, governen amb ERC. Mentre critiquen el “sobiranisme” , li fan el joc al PSOE i governen el País Basc amb el PP. On ens porten? on em arribat?? . Què queda de totes les promeses i expectatives? Quina esperança de futur representen??.

Estic convençut que la tàctica de l’enfrontament ideològic, el frontisme, l’eix dreta esquerra, els no i no i no, la incapacitat de diàleg amb els adversaris polítics poder no siguin la causa de la crisi però si tenen a veure en la incapacitat de sortir se’n.

Aquets dies ho podem veure, al Parlament una comissió d’investigació contra l’oposició, vetada qualsevol referència al Govern. El mateix cap de l’oficina antifrau, David Martínez Madero, els adverteix que això no és ètic, ni tan sols raonable. Resposta: Més atacs contra CiU, més insinuacions contra persones. Al mateix temps, Castells demana no estendre la sospita. Cap ell, clar, si és cap altres no cal més que difondre i calumniar.

Finalment el fiscal demana presó per Montull i Millet, la jutgessa ho accepta. Hi ha delicte de tràfic d’influències??!! Qui deu ser l’ influenciable??!! Aquest no té delicte?? L’actitud del PSC i dels socis de Tripartit és estranya, impresentable, un insult a la intel·ligència, un insult tan greu com qualsevol dels que emet “el gato al agua”. La comissió del tripartit al Parlament com els tribunals de Salem, una casera de bruixes sense garanties. Mentre, el país, sense sortida. Un regust estrany: “Embolica que fa fort”. Cal canviar d’actitud per tenir un bri d’esperança. El pitjor de tot, no és ZP, és l’actitud sectària dels governs. Prou d’enfrontament ideològic buscat potenciat i partidista! El país està en emergència, la gent perplexa. El temps s’acaba. Necessitem un canvi. També d’actitud.

Segueix en directe DOC Session d'Artur Mas sobre Cohesió

El candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas parlarà sobre Cohesió. Convergència i Unió posa damunt la taula en aquest quart diàleg que abordarà els temes de polítiques socials, immigració, igualtat d'oportunitats, educació, immigració, família ...

El podeu seguir a partir de les 19:00h a través d'aquest bloc:

Per fi l'anella viària?

Estem contents. Ahir en el transcurs de la Comissió de PTOP vam aconseguir que el tripartit votés una proposta nostra referent a la construcció de la anella viària, que era la tercera vegada que la presentavem. Al mateix temps, vam aconseguir al compromís que el Govern destini 3,5 milions d'euros per a la senyalització de carreteres a les Terres de l'Ebre. Propostes aprovades i acordades, votades i signades. Seguirem el procés per a comprobar que siguin realitat. Us adjuntem la nota de premsa en relació a aquests dos temes, molt importants per les nostres terres:

El Parlament aprova, a instàncies de CiU, impulsar la construcció de l’anella viària del Delta de l’Ebre

Sancho arrenca el compromís del Tripartit de continuar l’execució de l’anella dins de les inversions de l’Estat corresponents a la Disposició Addicional 3 de l’Estatut i aconsegueix també la promesa d’una inversió de 3’5 milions d’euros en senyalització a les carreteres de l’Ebre

Francesc Sancho, diputat de CiU, ha aconseguit que la Comissió de Política Territorial del Parlament aprovés una iniciativa de la federació nacionalista en la qual s’insta el Govern a “impul­sar la construcció de l’Anell viari del Delta, continuant amb l’execució del nou pont sobre l’Ebre entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre i incloent la resta de l’anella del Delta dins de les inversions de l’Estat a Catalunya corresponents a la Disposició Addicional 3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

Tal com ha explicat Sancho, “aquest és un projecte que arrenca fa 10 anys, quan es va iniciar el procés per tal de garantir un recorregut íntegre, d’us quotidià, perimetral pel Delta, al temps que es preveien usos de caràcter més turístic, amb carril bici, etc”. Per tal de garantir aquest caràcter perimetral i de continuïtat a tot el Delta, era imprescindible la construcció d’un pont entre Deltebre i Sant Jaume. “Ara l’obra del pont és ja una realitat en marxa, lenta, però realitat” ha exposat Sancho qui ha remarcat que “ara, per donar continuïtat estricta, és imprescindible la licitació i adjudicació de les obres de l’anella”.

De fet, el propi Conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, ha expressat en diverses ocasions el seu compromís de dur a terme aquesta infraestructura. Tal com ha explicat Sancho, “a preguntes del nostre grup, ja el 2004 el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, parlava de «donar una empenta» per fer pos­sible la concreció de recursos”. Al novembre del 2006 el mateix conseller deia: «És voluntat del govern, a prin­cipis de l’any que ve, iniciar tot el procés dels estudis informatius per al traçat de l’anella viària i començar la tramitació de tal manera que hi hagi una continuïtat estricta, millor dit, no hi hagi una solució de continuïtat entre la tramitació del pont i la tramitació del conjunt de l’anella».

El Delta de l’Ebre és una zona amb moltes possibili­tats, un espai natural amb una forta presència humana, on conviuen diverses activitats, agrícoles, turístiques, de serveis. Però tal com ha alertat Sancho, “les carreretes interiors del Delta són unes carreteres insuficients, insuficients ja fa anys”.


3’5 milions d’euros d’inversió

Dins de la mateixa Comissió de Política Territorial, Sancho ha defensat una segona inicitaiva de CiU que reclamava el millorament de la senyalització de les carreteres de les Terres de l’Ebre. Finalment, el diputat de CiU ha retirat aquesta proposta de resolució després d’arrencar el compromís dels representants del Tripartit de “realitzar una inversió de 3’5 milions d’euros en senyalització per aquestes carreteres”.

Vegueries sí, disbarats no

Estem en crisi. Molt gent pateix en la seva economia es conseqüències. Cada dia els alcaldes, els que tenim llocs de responsabilitat rebem gent amb greus dificultats per arribar a fi de mes. Empresaris que veuen perillar les seves empreses, professionals que dubten de la continuïtat del seu treball, treballadors que saben que acabaran perdent el seu contracte de treball, joves que no veuen com incorporar-se al mercat laboral.

El govern tripartit ens presenta la llei de vegueries, en la pretensió d’il·lusionar a la societat de les Terres de l’Ebre. Però alhora pretén crear l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tenim molts nivells administratius, una despesa que espanta a Europa i al mateix Obama. Tots coincidíem que per crear les vegueries, la vegueria de Terres de l’Ebre, calia eliminar altres nivells administratius, tal com les diputacions, i no crear-ne altres de nous... com l’Àrea Metropolitana.

Avui coneixem l’informe jurídic dels lletrats del Parlament. L’informe denuncia la contradicció antiestatutària de crear 4 Consells de vegueries i 7 Delegacions de la Generalitat, 1 per a cada futura vegueria. De fet l’Estatut estableix que els Consells de vegueria deuen tenir la doble funció: delegació del govern de la Generalitat i alhora òrgan de cooperació municipal. És a dir, l’Estatut intenta simplificar aquest nivell administratiu, mentre el tripartit duplica funcions i complica organitzacions. Entenem que això és antiestatutari, també ho entenen els lletrats del Parlament, hi haurà que veure si això és suficient per a què es pronuncií el Consell de Garanties Estatutàries, tot és opinable.

El que ja no és opinable és l’articulat de la llei, que diu el que diu. De fet crea 4 vegueries, NO la de l’Ebre, creació a la qual deia per quan es modifiqui la Llei electoral de règim local, que depèn de Madrid. Al Conseller Ausàs l’hi ha promés sobre aquesta qüestió, que li faran (a Madrid) un informe jurídic, mentre tant, estem a la espera del retall a les vegueries pel Tribunal Constitucional. Esquerra Republicana ens vol vendre el compromís de què ens faran un informe jurídic com un èxit polític. Certament, aquesta és la naturalesa dels èxits polítics d’Esquerra.

La llei en el seu articulat no conté ni marc competencial ni marc financer. No sabem, perquè la llei no ho diu, com finançarem els nous i confusos ens, però el que sí sabem és que hi haurà que finançar l‘Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt probablement, amb el que quedi, amb el pressupost de tres diputacions, s’haurien de finançar les altres set vegueries. Com és normal, ja es reclama que la distribució sigui en criteris poblacionals. Si això fos així, voldria dir que a Terres de l’Ebre ens correspondria un vint-i tant per cent del pressupost de la diputació de Tarragona, tot i que per exemple la nostra xarxa de carreteres i camins necessitaria d’un pressupost d’un 40%. En aquestes condicions, difícilment en tindríem prou per a pagar l’estructura de funcionaris i de responsables polítics. Com hem dit, no n’hi hauria prou per a metges, per a mestres, o mossos, però de ben segur que seguint la política que han fet fins ara, hi hauria pera continuar col·locant alguns militants del tripartit. No quedaria pressupost per a subvencions ni ajudes per a entitats, organitzacions, associacions, que fins ara reben fons de la Diputació. Crear les vegueries en aquestes condicions és un greuge per a tots aquells que pateixen la crisi, és un disbarat polític. Una irresponsabilitat financera, i una continuïtat del sectarisme polític dels partits que governen.

Ho hem dit i ho repetim: Sí a la vegueria de les Terres de l’Ebre, sempre i quan impliqui la desaparició de les diputacions, sempre i quan impliqui l’abaratiment de l’administració, i simplificació de les gestions per als ciutadans.. Sempre i quan coneguéssim el seu finançament, i que no se li carreguin els costos a la població.

Els alcaldes continuarem rebent a la gent que pateix. És la nostra responsabilitat evitar que per interessos polítics electorals, que per la irresponsabilitat d’un govern, la nostra gent, la gent dels pobles, tingui que acabar pagant més per a rebre menys. Ha arribat l’hora de dir prou responsabilitats, prou col·locar militants com assessors i crear nivells administratius que només serveixen per engreixar la `èstia del despilfarrament. Ja ha arribat l’hora de pregunta a on ens porteu? On ens voleu portar? Prou a la irracionalitat d’un mal govern que s’ha oblidat de la gent.

(article de Francesc Sancho, publicat a la Veu de l'Ebre)

On aneu i qui us pararà?

Haureu observat que portem una temporada callant. Ens costa opinar. Es fa difícil i dolorós haver de parlar en determinades circumstàncies. Costa entendre el deteriorament de la vida política, i el menyspreu a les institucions per part d’aquells que tenen el deure de defensar-les.

Costa assumir que això afecta a tots els nivells de la vida política del país. Em costa assumir que em presenten una llei de vegueries on la vegueria que afecta a l’Ebre es supedita a una modificació de la LOREG –llei orgànica règim electoral general -, no així les que fan referència a les quatre províncies tradicionals. Costa entendre que aquells que diuen defensar la vegueria tornen de Madrid dient que han arrancat el compromís de què ens faran un informe jurídic!!! i que això ho presenten com un triomf. Precisament els mateixos que poc després ens diuen que no hauríem de dependre de cap informe ni dictamen del Tribunal Constitucional de Madrid, fins al punt que ni l’acaten ni el combaten.

On ens han portat? On ens volen portar? Avui tinc la sensació que hi ha a Catalunya qui pensa, que com pitjor, millor. Avui, he assistit a l’espectacle vergonyós de què un acord entre el President Montilla i el Cap de l’oposició Artur Mas, es nega a signar-lo Esquerra Republicana amb l’excusa de què ells van més enllà dels dictàmens o informes jurídics del Tribunal Constitucional. Ells van més enllà de l’Estatut, però ai! no en allò que fa referència a la vegueria de l’Ebre. En això es conformen en menys del que diu l’estatut, en la promesa de què els faran un senzill informe jurídic.

On ens porten? On ens volen fer arribar? Ens porten potser a aquesta actitud de no respectar les lleis de les que ens hem autodotat, de no escoltar al propi Consell de Garanties Estatutàries, òrgan d’autogovern català, qui per unanimitat els diu que no poden nomenar com ho han fet, sense una majoria de dos terços al Sr. Marin, a la Corporació Catalana de Televisió?. La manca de rigor. La manca d’autorrespecte són d’un calibre francament intolerable. Es demostra dia a dia, parlem d’autogovern, parlem d’organització territorial, parlem de crisi o d’atur.

Amb aquesta gent, amb aquest govern, amb aquesta manca de respecte a la ciutadania res és possible, són com el rei Midas però al revés: tot el que toquen ho converteixen en un gran fracàs, en el que ens volen embolicar a tots plegats, en la excusa de què tots som iguals. Doncs no, ells són el revés del rei Midas, ells són la viva imatge d’un govern fracassat. La resta formem part d’un poble que vol sortir-se’n, que treballant se’n sortirà.

TORNA A SER DILLUNS!!!

Activitat alta. Els últims dies, les últimes setmanes l’activitat es multiplica. Reunions, xerrades, trobades. Totes tenen un denominador comú: La preocupació.

Preocupats els metges, infermeres, preocupats els empresaris, preocupats els treballadors, preocupats els pensionistes, preocupats els joves.

Dijous sopar amb empresaris a l’Ampolla, divendres presentació del llibre de memòries del President Pujol, dissabte consell nacional de CDC i per la tarda visita a Terra Alta, el reg a Pobla de Massaluca amb el President. Tothom li reconeix la seva tasca: Vostè estima el país; els que manen ara no saben el que és equilibri territorial; li diuen .

El President explica que es compleixen 30 anys de les eleccions que el van fer president. Explica que ell utilitzava un eslògan, una frase que el definia a ell i al partit. “Som el partit del dilluns”. Explica, com després de 40 anys de dictadura de forma natural els primers anys de democràcia van ser com una festa. Tot era possible, totes les utopies volien veu, el maig del 68 donava ales als radicalismes. Però el país, Catalunya estava en crisi, l’atur fregava el 30% , més que ara. Calia estabilitat , serietat , moderació i treball. Després de la festa havia arribat el dilluns, l’hora de treballar. L‘hora del partit dels dilluns.

Després d’anys de millores, 15 anys de creixement ininterromput, 23 anys d'estabilitat política. semblava (tornava a semblar) que tot era possible, tots els “No” eren bons, cap sacrifici era imprescindible, tot era gratis. Set, 7, set anys de disbauxa, amb els No, No i No instal·lats al govern, amb els partits, les ideologies com emblema, la xerinola quotidiana, el "marcar paquet" com programa de govern. Sense esforç ni necessitat de preparació qualsevol ho podia demanar tot. Ja no es tractava de ser igual a igual esforç , ja érem iguals sense esforç. Qualsevol podia ser tot. Ric o president , tant si val.

Ara, tothom està preocupat, dones, intel·lectuals, empresaris, treballadors , pensionistes , jubilats , joves .. Tothom ho sap .... la festa s’ha acabat. Com cada setmana per a molts, torna a ser dilluns. Com fa trenta anys. Ara torna a ser dilluns . Ara 30 anys després, torna a ser dilluns.

El Problema no és Mònica Terribas

Joan Ferran, algun altre diputat del PSC han criticat Mònica Terribas. Li han fet un mal favor al President Montilla. Molta gent va veure l’entrevista, he de dir que no va ser ni millor ni pitjor que altres fetes al President Montilla. És més, estic disposat a admetre que els ahh, ehh, ummmm , els silencis ,van ser menys evidents (però més preocupants) que en altres ocasions. Res em va sorprendre. Ni la resposta on Montilla deia que no hi va haver “mala fe”. Pobres de natros, si haves mala fe!!

No m’estranya la reacció de Ferran, certament , l’entrevista en un moment tan delicat de la política catalana feia patir. A mi se m'acut alguna pregunta que no li van fer a Montilla , com ara : El president de la Generalitat quan va ser ministre d’Indústria amb Zapatero, què va fer per millorar la xarxa??

Un altra: Com ministre d’Indústria que va ser, Montilla és una de les persones que millor sap com està estructurada Fecsa-Endesa, tothom sap que l’accionariat actual d’Endesa es gesta amb certes complicitats socilistes, em podia explicar quin ha esta el paper del Partit socialista de Catalunya??

I altres, relacionades amb les declaracions del seus socis que parlaven de mala fe o ignorància en referència a les seves (de Montilla) declaracions sobre la MAT. Material periodístic n'hi havia. Mònica Terribas va fer lo que va poder. El problema no era la Terribas.

Com Ferran intueix el Problema (en majuscula) era Montilla. Indiferent la pregunta , l’ interès de l’entrevistadora. Tot era igual, el problema era Montilla. Ferran, i algun altre socialista demanen que, qui entrevisti Montilla tingui la capacitat de salvar , de fer bo al President. Això és impossible.

Preocupa que el president de la Generalitat , davant una situació com la de les nevades , no tingui respostes, fins el punt que els seus demanin entrevistes a la mida . Preocupa que els diputats socialistes pensin que qui ha de rectificar és la Terribas i no que el president ha de tenir més capacitat de resposta. Poca confiança en el president i poc respecte a la llibertat de premsa.

Quina capacitat de reacció li atribueixen al president , si creuen que no sap gestionar, ni assumir, les conseqüències d’una entrevista amb la Terribas?. Com volen que pugui gestionar la resposta i les conseqüències d’una emergència.??

Certament l’entrevista, de dolenta preocupava com totes les de Montilla. No, el problema no va ser la Terribas , el problema com tothom sap (abans i després l’entrevista ) va ser i és Jose Montilla. A Ferran i al PSC els entenc. No saben com els entenc!!!!!.

ENQUESTES, NERVIS.

Comentava J. Barbeta que si la llei electoral es modifica donant més pes a l’àrea metropolitana el habitants de Girona o de Terres de l’Ebre no faria falta que anessin a votar i nomes caldria que funcionessin les Rondes a Barcelona..
Jo no em crec les enquestes, però representen l’opinió d’un moment. Si ens equivoquem, podem retrocedir i desmentir les enquestes. Algun error, en algun moment hem fet. No són culpa de les enquestes. Faig aquestes reflexions per mi .. i per altres..

Avui veig l’argumentari de ERC ... reprodueixo els punts 4 i 5.

ERC diu al seu argumentari intern:

4. ELS ATACS APAREIXEN EN UN PERIODE D’ÈXITS D’ESQUERRA
No és casualitat que després d’aquestes setmanes en les que s’aprova al Parlament
la Llei de consultes; s'inicia el tràmit de la Llei de vegueries; es posa fil a l'agulla amb
la Llei del cinema; i es debat la rebaixa de l'Impost de Successions; aparegui
aquesta enquesta. Precisament hem detectat entre la militància i l’electoral, però
també des dels mitjans de comunicació, que se’ns està reconeixent que estem fent
la feina ben feta, per tant és lògic que en el moment en que es comencem a
visualitzar importants èxits d'aquest govern apareguin els atacs més ferotges.
5. HEM DE TREURE PIT I EXPLICAR LA FEINA FETA
Venen vuit mesos molt durs en els quals el relat que intentaran imposar des de
l’oposició és que aquests dos governs d’esquerres no haurien d’haver existit. Davant
d’això tenim dues opcions: acomplexar-nos o treure pit i explicar tot els avenços
aconseguits com a Paìs. En aquests anys hem impulsat moltes lleis com ara la Llei
d’acollida, d’educació, del cinema, la de vegueries, la de consultes, la de serveis
socials o la de barris, només per citar-ne algunes. Iniciatives que suposaran canvis
històrics, tot i que alguns d’ells trigarem un temps en veure’s. Ara, doncs, toca
treballar i explicar l’obra de Govern, una obra que cap govern de CiU hauria
pogut fer.


En fi , període d’èxit!!! D’ERC!!!! Milers de veïns sense llum, el país en crisi i ens parlen d’èxit ,d’una vegueria que li dona més protagonisme a l’àrea metropolitana, que s’endú gran part del pressupost. Que està condicionada a la revisió de la llei de electoral general (Madrid). Ens parlen d'una nova llei electoral que va contra el territori que els va votar, que avui està dolgut i es sent abandonat. Unes iniciatives que a ningú interessen, uns problemes sense resposta. Unes aliances per tapar vergonyes, des d’ Horta fins a Madrid. En fi, argumentaris..... la culpa la tenen les enquestes?? .

MONTILLA ÉS EL PROBLEMA.

Montilla és el caos.

El president Montilla ha declarat davant els seus que es sent capaç de guanyar les eleccions. Es desmarca dels seus socis de govern i intenta donar sensació de tranquil·litat i serietat. Un reputat articulista ho resumeix dient que l’oferta és “Montilla o el caos”. L ‘estratègia del PSC serà culpar de tot als seus socis, als 23 anys i a l’oposició que no col·labora i treu rèdit de la desgrècia.

Quan un error es fa una vegada pot ser culpa de les circumstàncies, quan es repeteix moltes vegades, no. De fet un president davant circumstàncies difícils precisa d’una autoritat política i moral efectiva. L’autoritat no és el poder. Un president que tarda 12 hores en donar la cara davant un col·lapse com les nevades. Un president que no és capaç de destituir als responsables de fets com l’incendi d’Horta. Un president que quan visita Horta s’enfronta amb l’alcalde en lloc d’escoltar-lo. Un president que en el cas de les nevades visita als alcaldes del seu color polític i no als altres. Un president que va al despatx del responsable d’un servei públic que no funciona, en lloc de cridar-lo al seu despatx .

És un President que poder tindrà poder , però no té autoritat per exercir-la.

No nomes no té autoritat per destituir Saura, ni per fer callar ERC, que el desautoritza amb un exabrupte inacceptable per la MAT. No pot ni tant sols unificar les opinions dels seus. Maragall, Castells, Nadal, representen el pensament, la capacitat del PSC però no poden parlar sense deixar en evidència al President.

Montilla és el caos, incapaç de tenir autoritat davant ERC o ICV. Incapaç de tenir autoritat davant ENDESA o RED elèctrica. Acomplexat davant els alcaldes, fins el punt de només atrevir-se a visitar els aduladors. Acomplexat davant els veïns, fins al punt de visitar el bosc però no atrevir-se a parlar amb la gent.

Tant acomplexat que el sectarisme, és el seu únic refugi. Sectarisme dins i fora el seu partit. No pot tolerar les opinions de Castells o Ernest Maragall. No perquè no tinguin raó , sinó perquè la tenen. La mediocritat del President, la manca d’autoritat es posa de manifest, és massa evident davant l’autoritat moral de alguns consellers que es veuen humiliats, obligats a callar. Montilla és un mediocre secretari d’organització d’un partit burocratitzat. La seva arma és la disciplina de partit, el silenci dels militants, dels ventres agraïts, de les cadires llogades. La llibertat, el debat, la paraula, les idees, la gestió, la política (en majúscula) el deixen en evidència. Lo seu és la ideologia , l’aparença .

Montilla és el sectarisme . Montilla és el caos.