23 de juny 2007

CONDICIONS I/O CONSEQÜÈNCIES


Escrivia fa pocs dies, “observo un canvi de cicle. Ja no, CIU, ja no sóm els culpables” Els famosos 23 anys ja no són massa anys, són un passat que es re - valoritza dia a dia.

El descrèdit del tripartit, de l’Entesa incondicional té el seu símbol en RENFE i l’Euromed, més que en el Carmel. Ho hem viscut a l’Ebre, a Tortosa els van donar una segona oportunitat, ara els ha passat factura la seva incompetència i la seriosa alternativa de CiU. Resultat: CiU duplica vots, quasi no necessita pacte, per tant, tria parella de ball.

El desprestigi del tripartit, la subordinació - Entesa Incondicional d’ERC, els pactes contra la gent, configuren un panorama molt semblant al de Tortosa. UN CANVI DE CICLE.

Amb aquesta convicció (si no ho desfem) faig un recorregut per blocs i diaris.

Mai acceptaria ser alcalde, sinó fos el candidat més votat, ho he manifestat prèviament a totes les eleccions que m’he presentat. Els alcaldes i els presidents els fan els vots, la gent, no els pactes. Si els fan els pactes sense respectar al més votat, llavors la gent s’emprenya. No és el mateix, però, un pacte de govern, un de legislatura o un d’investidura. Sembla que això ho oblida massa gent, ho vol oblidar massa gent, els interessa, criminalitzen uns pactes i n’oficialitzen altres. Pur interès partidista. (Sobta, però, el control de l’opinió publicada que tenen, dit entre parèntesis). Els pactes acaben sent la gran discussió pre–electoral.

A la gent, li interessen altres coses, els projectes de país, el desplegament de l’Estatut, la capacitat de gestió, RENFE, l’aeroport i les infraestructures, la sanitat i l’educació, El País: aquesta és la prioritat, per un nacionalista la condició de i per tot.
Els presidents els fan els vots, la gent vota candidats i programes. Les raons del vot però estan mediatitzades. Si es fan pactes que no respecten el vot , també es desvirtuen les prioritats i els programes. Acabem en un món surreal, on si es proposa que tothom respecti els resultats “Aquí i Allà”un conseller teòricament seriós com Castells diu que seria ZP qui faria president Mas, oblidant el respecte als vots, a les regles i a la paraula. Per respecte al meu poble no seria alcalde sinó fos el més votat, com nacionalista reclamo respecte al vot de la gent del país i m’obligo. Aquestes són les meves Condicions : Projecte; País ; Ètica democràtica.

Llavors de què parlem quan parlem d’hipotètics pactes? De quins inexistents escenaris parlem? De futuribles, que es fan i es desfan,es dibuixen i tenen una dinàmica intrínsecament incontrolable. No parlem de condicions, doncs no estem en condició ni de ‘imposar-les, ni de controlar-les”. Parlem de conseqüències, i aquestes per sort dependràn més dels vots que dels pactes. Si CIU treu un bon resultat, si treu més diputats, i ERC no té grup propi, o el PSC nota l’efecte RENFE, el nostre paper a Madrid serà una conseqüència no una condició, la fi del tripartit serà “La gran conseqüència”, no una condició. Caurà sol, producte dels vots, no dels pactes i tot serà possible.

Llavors: Via fora catalans, que tot és possible.

CONSELLERA GELI, MODEL RENFE



No fa gaire la consellera Geli desbordada per un episodi de grip i davant la seva incapacitat per donar resposta a la demanda de la població, proposava que fossin les infermeres qui es fessin càrrec del diagnòstic i tractament de determinades patologies, que ella denominava banals. Li manquen ginecòlegs i proposa que sigui infermeria qui realitzi i interpreti les citologies d’screening de coll uterí (el famós Papanicolau).

Li manquen pediatres i proposa que sigui infermeria qui faci algunes tasques que feien els metges pediatres
. Els sindicats i els col·legis qualifiquen de desgavell i improvisació les propostes.

La sanitat catalana oferia un servei exemplar, incloïa el concepte de pediatra i de ginecòleg de capçalera. Una cultura de prevenció i de qualitat molt bona. La majoria de dones es feien una revisió ginecològica anual. Ara es fa cada tres anys i ens diuen que han controlat les llistes d’espera. Expliquen que per la prevenció del càncer de coll d’úter n'hi ha prou cada tres anys. El que no diuen és que un marge de 3 anys entre visites ginecològiques és vàlid si la persona ha estat ben controlada, no té antecedent de risc i té una única parella sexual. En cas d’altres patologies 3 anys pot ser excessiu.

Han de ser les llevadores qui facin i interpretin les citologies? Han de diagnosticar i receptar en cas d’epidèmia de grip? Han de fer tasques que fins ara feien els pediatres?.

La proposta significa una redefinició del rol d’infermeria, que no ens facin demagògia, dient “Aquesta consellera que els pontifica, creu en les infermeres”: Nosaltres també. Precisament perquè creiem, pensem com sindicats i col·legis que prèviament hi ha que donar Formació, cobertura legal, reconeixement professional i dotar de suficient personal per fer les noves tasques.

Tot i això cal planificar molt bé per tal de no perdre qualitat assistencial, el sistema i els professionals estan al servei del ciutadà i no al revés, l’usuari té dret a la millor assistència i a professionals molt ben formats. La tendència de la Geli i el govern Montilla és a una gestió de buròcrates fidels al partit sense iniciativa, una cultura més burocratitzada que clínica, sense la participació dels professionals i aïllada de l’usuari. Gestió que, calladament, obligatòriament va jubilar a molts especialistes als 65 anys. Especialistes imprescindibles per al funcionament de la sanitat, altre autonomies i la majoria de països europeus van en sentit contrari.

Per què no preguntem a l’usuari quin professional vol que el visiti? El model de la Geli és el model del tripartit, el model RENFE. La pèrdua de qualitat és lentament imparable.

MEMORIA HISTÒRICA


L’article de Gregorio Moran a La Vanguardia em recorda el que un vell militant catalanista, metge, antifranquista de primera fornada em deia fa dos dies: Els homes han de tenir memòria del present, els pobles també. Explicava emprenyat com la memòria remota, sol ser patològica; en homes i pobles. Deformada , manipulada per interessos i incapacitats. Volen reescriure vides, records i èpoques que no han existit, reescriure-les segons desig i necessitat. Al final ens trobem amb vides no viscudes, història inventada. Alzheimer col·lectiu que permet reescriure el passat amb la versió que faci falta, a gust del consumidor , del qui paga i del qui cobra.

Els homes hem de tenir memòria del present i els pobles també : Mireu el que fan al present i sabreu que van fer amb el passat.

19 de juny 2007

L'AEROPORT, EUROMED; RENFE:




Em fan arribar un comentari, per no publicar, a l’escrit ATUREU L’EUROMED. No puc resistir fer pública la tesi. Diu així: En el cas de la gestió de Renfe s’hi barregen diverses qüestions i una sola.
Tant la concepció de les comunicacions a Espanya, com el concepte de desenvolupament a Catalunya són fonamentalment jacobines, centralistes. Tant uns com altres, tant PP com PSOE. Tant uns com altres han estat anti – liberals, han forçat el mercat per tal d'afavorir el centre, front una tendència centrífuga, a favor de la perifèria. Tot l'arc mediterrani i la cornisa cantàbrica són una preocupació total i permanent per als jacobins, màxima expressió d’això són els nacionalismes català i basc. Ni uns ni altres poden deixar que la tendència centrífuga i el natural impuls re-equilibrador prenguin cos. Al PP li trenca la concepció de l’Estat. Al PSOE encara pitjor,li trenca a més la consigna de “mercat quant menys millor”, té ha d'evitar l’impuls perifèric, innovador i nacionalista, fins i tot li fa por coalició canària... El seu model és el de RENFE. Per tant, ni aeroport del Prat, ni parada d’Euromed. L’excusa: No hi ha mercat, el que no diuen és que ells el forcen contra natros, sense aquesta aliança d’estat la força de l'arc mediterrani i cornisa cantàbrica seria imparable. Tant uns com els altres no han evolucionat. Són profundament conservadors, són els hereus de l'Espanya monolítica i mesetaria. Són Goya en estat pur, Saturn devora als seus fills. Fi de la tesi.

18 de juny 2007

I MONTILLA ::TORNAVA A SER A LA LLOTJA.


Vaig ser a la llotja del Nàstic, a una de les tribunes laterals. No vaig tenir tanta desil·lusió com el dia del Barça - Espanyol. Vaig seguir els resultats sense gaires esperances. Veia al president Montilla, segut a la llotja, hieràtic amb un somriure irònic. Valdria la pena veure les seves reaccions en el moments dels gols d’uns i altres.

Després, de tornada cap a casa, em vaig veure atrapat al mig de les celebracions “madridista” a Tarragona. Banderes espanyoles, crits d’Espanya, Espanya. No, no eren fatxes, a Tarragona no hi ha tants fatxes. Tinc amics madridistes, no he de demanar perdó per no entendre’ls, ells no m’entenen a mi...

No podia treure’m del cap el somriure de Montilla. En i amb quin país creu? Quin país vol? Per quin país governa? Es pot governar sense creure en el país nació? Es pot? Sense fer front al nacionalisme, que sempre s’ha volgut menjar el nostre petit país?.

Presidia Montilla la llotja del Nàstic. Després de lo vist, la lliga no era tan important, ho era més la indiferència de Montilla, això si que em fa mal. Jo era dels del Barça més que un club i el President més que un polític..En fi....

ATUREU L'EUROMED.

Aquest és el títol d’una entrada dels blocs la Marfanta i el de Manel Zaera. Volem, perquè el sentim, que també sigui nostre... El 5 de març 2007 publicàvem a l’arxiu infraestructures, l’entrada NI RODALIES SÓM. Com informa la Marfanta, ara fa 11 anys de la posada en funcionament del corredor del Mediterrani i de la pèrdua de molts serveis ferroviaris a les Terres de l’Ebre. Les negociacions per evitar pèrdues o aconseguir avantatges (beneïts) havien començat anys abans. Els que les vàrem viure no les oblidarem mai. La determinació del Ministre Borrell, la prepotència de la majoria absoluta de PSOE, encara ens fereix. Com encara ens fereix l’intent de culpabilitzar als pobres alcaldes negociadors. Ens fereix la deslleialtat que des del territori preferia desgastar alcaldes i defensar el color dels ministres, que fer front comú contra un sense sentit. Valia més criticar Vicent Beguer, Roig o Sancho, que el tren.

Escrivíem : "Governava el PSOE i els alcaldes del denominat corredor del Mediterrani, anàvem a Madrid a reivindicar millores al projecte, traçats millors o almenys ponts, per evitar l’aïllament de una part dels nostres pobles. La prepotència d’aquella majoria absoluta, , els que la vàrem viure, no l’oblidarem mai. Algun dia haurà de documentar-la. El resultat és una concepció del país on els trens passen i no paren, on les estacions sobren i la gent de zones demogràficament no massa poblades, econòmicament no massa potents, veuen com el transport públic és un luxe no fet per ells. El preu polític però, no el paga el govern responsable de la planificació ferroviària, entre altres coses perquè com es sap, els governs d’esquerres no són culpables mai de res (Primera regla de la memòria no tan històrica) i segon, perquè aquí tenim una cohort de creadors d’opinió que han preferit criminalitzar a certs alcaldes, “alcaldets”, i cagabandurries, com fòrmula de salvar les sigles del PSOE, i de pas, desgastar als governs de CIU"...... .. ...... "Aquí, no sóm ni de rodalies. Ni tard!! ens arriba el tren. Aquí, els trens no arriben, , passen, alguns ens fan el fotut favor de parar..... Altres NO ".

Recordo aquella negociació amb un sentiment de frustració que em va fer palés com (en qüestions ferroviàries) són d’iguals aquells que creuen que nació i concepte social són coses diferents, amb aquells per qui la nació és una, i el concepte social altre, i ni un ( nació), ni altre(social) són d’aquí.

Com diu un comentari a la Marfanta “L’Euromed no s’aturarà per pena o per la demanda dels politics”. És un problema de concepció radial o en xarxa del país . I uns i altres(PP-PSOE) no volen un Arc Mediterrani potent. Quan parlem de federalisme, d’Espanya plural, parlem d’això o no parlem de res. I també un concepte de país (del nostre) equilibrat i on el territori conti i completi la metròpoli. On els serveis i el transport públic no és limiti a la metròpoli, a RODALIES, i arribi fins l’Aldea, l’Ebre, els Pirineus.

Un concepte de Catalunya, Collserola - Delta de l’Ebre, front la Catalunya Cornella- Delta del Llobregat .

Volem que el títol, la reivindicació: ATUREU L’EUROMED, també sigui la nostra, perquè la sentim, ens atrevim a dir (amb perdó) que la sentim tant com el que més..

16 de juny 2007

NOVES CORPORACIONS, NOVES BODES


Les 12 del matí, presa de possessió de regidors, elecció d’alcaldes. Poques sorpreses, el poc respecte als resultats electorals ja no és cap sorpresa. Només és sorpresa, i mereix certa crítica si afecta al PSC. La voracitat és com els altres pecats capitals, no té límits.

No vull parlar d’això, no vull parlar de pactes, ja ho farem. Analitzarem quanst casos afecten a uns i quants a altres i veurem si hi ha actuacions sistemàtiques o no, avui ens cansa fer-ho.

Després de la presa de possessió he assistit, millor dit he “oficiat” una boda. Una bonica manera de començar un nou mandat. A la celebració, menjar amb rialles, també comentaris. El nivell de desencís vers la política és important, però he observat un canvi de cicle. Ja no sóm els culpables, ja no CIU. L’esperança pels resultats de Tortosa, les crítiques als pactes, el descrèdit de les maniobres de ERC, feia temps, tant com mai, que no les havia escoltat.

A la taula parlaven del poble, del de la núvia, i explicaven que el seu alcalde va ser el numero 2 del PP i ara era el cap de llista del PSC. Jo prudent he dit “aquestes coses passen” i m’han contestat: No, si és lo natural, són lo mateix, “este” quan era del PP no volia ni sentir parlar de Catalunya, i ara “no escolta quan en parlen altres ” “Uns mos fotien l’aigua i els altres no la donen”. “Tots busquen la cadira, són lo mateix PP que PSC o ERC tots busquen NOMÉS la cadira”.Ara ja han tingut dos oportunitats, quan feu lo que heu fet a Tortosa, s’haurà acabat”. I que hem fet a Tortosa?? Esperar, treballar en positiu i atrevir-vos. Hi ha un canvi de cicle, a tota Catalunya. Ara ja no sóm els culpables, ja no CIU. Arriba l’hora dels tripartits, l’hora de la seva fi.

Noves corporacions, noves bodes.

LA GAVETA DEL PARLAMENT.




Els diputats disposem d’una gaveta a l’entrada del Parlament, els uixers l’omplen amb el correu, les comunicacions, la publicitat etc... L’últim dia de Ple, ens varem trobar tots un díptic publicitari d’un consulting de “La universidad Pontificia de Comillas”. Poca broma. Deia “ Si creías que habían terminado las elecciones...., Preparate para las generales”. ( Adjunt, publico el document aquí al bloc).

Ja al Ple el meu amic Carles Pellicer, ha aparedat a Carod-Rovira. Carod ha perdut els nervis i se l'ha vist agressiu, un xic fora de to.

Comentari cap Carles Pellicer per part d'un diputat dels d’un altre món és possible: “No feia falta aparedar-lo tant, és un home acabat”. Resposta de la bancada tri- amiga: No, no acabat, no. És un home no començat.

Jo penso: Diran que al Parlament no hi ha diputats brillants. Els hi ha, però ho dissimulen.

Tornant a casa, la ràdio que val la pena escoltar,RAC 1, comenta les declaracions de Puigcercòs i la resposta de Carod, l’un es postula de líder, l’altre l’envia a Madrid recordant-li que els millors resultats “Des de la república, els ha aconseguit ell: El Carod”.

Em fico la mà a la butxaca, miro el díptic de la Universidad Pontificia Comillas (poca broma). “Preparate para las generales” diu, i tant si es preparen, i tant. A hores d’ara per ERC, si no es desmarca pinten bastos i ho saben. Algun diputat brillant de la bancada tri- amiga diria : “Són un projecte no començat”.

Lo dit, ERC no es desmarca. Pinten bastos.

13 de juny 2007

EBREDIPUTATS UN BLOC OBERT.




Tenim vocació parlamentària, sóm un bloc obert. Com podeu veure, tots els bolcs ebrencs tenen link, enllaç al nostre, sense distinció d’ideologies. No eliminem cap anònim. Per no mentir, comptats i no per criteri polític. La dinàmica parlamentària va lligada a la paraula i al debat. Tothom té la seva raó, les seves raons o creu tenir-les.

Ens agraden i no és la primera vegada que ho diem, comentaris com els de Manel Zaera, que planteja una reflexió interessant, en torn a la legalitat, l’ètica i la capacitat de fer més d’una feina en casos d'incompatibilitat de càrrecs.
Discussió que en el fons il·lustra els per-quès d'incompatibilitats i/o inelegibilitat. Compatibilitzar càrrec de Delegat i alcalde segons experiència pròpia, depèn més de la naturalesa del càrrec que del temps, puc dir que no només no és incompatible, és enriquidor en les dues direccions. Són incompatibles les retribucions, per tant no ho és qui no cobra, ni mai ha cobrat retribució d'alcalde. És una opinió? O un fet?

L’Idece és un organisme de planificació del territori i aquí poder esta la clau, la seva direcció entra en contradicció entre diversos municipis i diverses visions, i es pot trobar fet tot un programa electoral, i a més ratificat i avaluat, no així els delegats de Govern que no planifiquen: Executen i per delegació.

L’IDECE es una entitat autònoma de competència territorial limitada. Això és un fet, no una opinió. La llei diu que els directors són inelegibles. La tenim publicada aquí al bloc. I ens ho diu la Junta electoral de zona (En catellano por cierto) . Diu: “En relación a la consulta planteada por la Secretaria del Ayuntamiento de El Perelló, esta JEZ, en sesión celebrada en el dia de la fecha ha acordado informarle en el sentido de que el articulo 6 de la LOREG establece que los Directores de entidades autónomas de competencia territorial limitada son inelegibles pero habiendo precluido este trámite electoral solo, procederia en su caso, deducir la incompatibilidad con el cargo de concejal.....” Per tant, com ja hem dit es salva per que el termini de reclamació només era de tres dies. Res a dir, o en tot cas ja dirà qui toqui, on toqui. I si és al contrari, ho acatarem.

És tan clar que, insistim, mai més un Director/a tornarà a presentar-se a unes eleccions locals a Terres de l’Ebre sense dimitir abans. És la Llei. Les preguntes serien: Per què ho diu la llei?. És ètic, saltar-se la llei, i fer com si no, gràcies a una qüestió de terminis?

Un càrrec del Govern que aspira a governar un poble pot al·legar ignorància? Pot conculcar la llei electoral?.

Un anònim ens diu : “No sé, no sé però em sona d’algun delegat de govern de fa no massa anys que a la vegada era ancalde de l’Ampolla , però la memòria és tan voluble i el PHN és tan lluny.. i el pacte Pujol-PP arqueologia que per a que tenim de recordar.(Anònim)” va en la direcció de la resposta socialista: “Sancho més”. En sí és una confessió , accepten que és inelegible i volen justificar-ho, el problema és que si hi ha alguna cosa clara és que els delegats territorials del govern són elegibles en les eleccions locals, i no així quan parlem del Parlament o del Congrés. Aquí al bloc hem publicat jurisprudència on deixa clar que els Delegats territorials són elegibles, no així els antics governadors civils, els “Delegados del Govierno” I Sancho era Delegat Territorial del govern de la Generalitat, per això va tenir que dimitir per presentar-se com diputat i no al poble. És a dir, va complir la llei.(Veure documents publicats amb article Genoveva Margalef), Són la llei, no una opinió, vulguer confondre "Delegado de Govierno" antic governador civil, actual "Subdelegado", amb el Delegat de la Generalitat és o desconeixement o mala fe. Estem acostumats.

Tornem a dir-ho, no seriem alcaldes ni ho voldriem ser sense guanyar les eleccions dels nostres pobles no fem ni volem que ens facin trampa. Reivindiquem la memòria, els cabals i les peles que ens prometien, i signem....

11 de juny 2007

GENOVEVA MARGALEF




No tots sóm iguals, alguns no volem ser iguals. Dic això perquè, m’he vist, ens hem personalment involucrats en una manipulació interessada. S’ha acusat a CIU de joc brut pel fet de demanar la liquidació dels pressupostos de l’IDECE i per plantejar la inelegibilitat de la seva directora en unes eleccions locals.

Jo, nosaltres, personalment com a diputat i com a membre de l’IDECE he presentat, escrit sol·licitant els comptes. No he, no hem, fet cap declaració a la premsa, no he ficat en dubte cap compte, però els demanem i els continuarem demanant fins tindre’ls. No farem cap judici de valor. El que denunciem és la voluntat de confrontació i crispació del PSC. Joc brut és retardar la vista als comptes, vista a la que tenim dret, joc brut és fer pública la petició de comptes de manera innecessària i no facilitar-los o retardar l’accés als representants dels ciutadans. Ni he criticat, ni hem qüestionat cap honorabilitat . Qui ha aixecat l’ombra de la sospita ha estat el propi PSC. Esperarem els comptes.

En quant al tema de la inelegibilitat de la Directora de l’IDECE, sabem que és inelegible, així ho diu la pròpia junta electoral i així ho diu la llei. Un altra cosa és, són els terminis de reclamació i el lloc on presentar-la. És possible que el termini de reclamació de tres dies fós exhaurit, és possible que el lloc de presentar-la no fora l’Ajuntament. Si així ho diuen; així deu ser. Però no combregarem amb rodes de molí, la Directora de l’DECE és inelegible, estem tan segurs que afirmem que en futures eleccions locals, cap director de l'ens IDECE es presentarà sense haver dimitit abans; mai més serà possible un subterfugi de terminis per conculcar un precepte legal. No tornarà a passar.

No podem deixar passar que diguin que és el mateix cas que el de Sancho quan era Delegat Territorial del Govern, perquè no és cert!! Menteixen i ho saben.
Abans de presentar a Sancho com candidat a l’Ampolla varem consultar als serveis jurídics adients, com fa un govern responsable, i se’ns va contestar, com es pot constatar a través de la corresponen jurisprudència (VEURE DOCUMENTACIÓ ADJUNTA), que els delegats territorials i els alts càrrecs de la Generalitat són elegibles en les eleccions locals. Tant és així, que en futures eleccions veurem delegats com Antoni Espanya o Lluís Salvador a les llistes municipals, sense cap problema: No així als Directors de l’IDCE, al temps.

Hem vist com el PSC busca la confrontació sense embuts, el joc brut. Sembren sospites, ells parlen de manifestacions, ells i solament ells, obliden que ser constructor, la llei no ho fa incompatible ni al Perelló, ni a Camarles. Obliden que la llei i els principis ètics han de ser iguals per tothom.

Les persones no, no sóm iguals, ni ho volem ser-ho. Els ebrediputats, els dos, candidats a alcaldies, ho dèiem i ho hem dit sempre : No acceptariem ser alcaldes del nostre poble si un altre candidat treia un sol vot més. Per respecte al poble que no només vota partits , també persones. No!! Per estima al poble i a la gent. Com es pot governar un poble si no es respecta la voluntat de la gent? El seu veredicte en torn als candidats, ha de ser sagrat. Les excepcions contades. Ho hem dit abans i durant les eleccions. No acceptariem ser alcaldes, perden. NO!! saben que són inelegibles i ens ho han salvat mitjan un subterfugi legal de terminis, entre altres coses perquè: Com podran fer complir la llei?? Si no sabent respectar-la en cosa tan important con els efectes legals del càrrec??. No sabem com acabarà, però sabem com ha començat, buscant confrontació, com ja feia anys que no passava al Perelló, sense respecte als resultats i amb un subterfugi legal, per no dir amb trampa flagrant.

No, no tots sóm iguals!! Hem guanyat les eleccions, no busquem ni buscarem la confrontació als nostres pobles i tothom sap que no hem fet trampa.

10 de juny 2007

PALADELLA, UN HOME POBRE O UN POBRE HOME??


Sense cap sorpresa rebem la carta, el confús article de: “Joaquim Paladella. Alcalde de Batea i Diputat al Parlament de Catalunya”, com ell firma.

És difícil entendre els seus raonaments , volta i volta, s’enreda en xifres, números, % , UPTA - PSC, regidors, Consellers Comarcals i disquisicions diverses. Tot per dir que CIU a Terra Alta “només” ha tret 772 vots més que UPTA i PSC junts. És cert, només 772 vots , més.

Recomano llegir l’escrit de Paladella, deixa molt clars els seus objectius, les seves dèries i les seves formes: “La batalla, diu, tingui clar que no ha fet més que començar”. “No li consentim, ni tan sols”. Queda clar a l’escrit que l’objectiu de Paladella és acabar, aïllar i arraconar a CiU. Un objectiu que veiem arreu del país. Aquí amb unes formes que són les de sempre en Paladella, fons i formes de confrontació i xivarri permanent..

772 vots, en una comarca amb 7 o 8 mil vots emesos, són molts vots de diferència per un partit que afronta les municipals des del govern i amb l’objectiu de fer desaparèixer a CIU. Molts vots de diferència

Val la pena llegir Paladella i entendre’l (cosa més difícil), perquè entendre’l, és entendre el per què del seu fracàs i el perquè no fora bó el seu èxit.

Paladella afirma al seu escrit: “senyor Pallarès, ens hauria d’explicar on ha votat aquell empresari a qui vostè va donar irregularment i il·legalment les obres a dit”. No l’importa difamar, o fer afirmacions com la següent: “Quants vots ha pagat amb subvencions irregulars”. Afirmacions que tenen tan poc sentit que no dubtem en recomanar la seva lectura doncs el retraten a ell.

Com alcalde i diputat, pensa que és possible fer allò que diu amb subvencions i obres??. Creu que es poden comprar vots, amb les subvencions dels aiguats? Per ficar un exemple. Poder creu que es poden adjudicar obres com si foren pernils?. Hi ha una dita castellana molt gràfica “cree el ladrón que todos son de su condición”. Un diputat del govern té instruments a la mà per tal de garantir transparència i control d’obres i subvencions, per tant, no pot dir certes coses sense retratar-se. Com tampoc pot escriure “no li consentim” . Però qui es creu que és? Per consentir o no. Això és el que escriu l’alcalde de Batea? Doncs sàpiga que a Terra Alta no acceptem ni dictadors, ni cacics. A CIU no és ni Paladella ni tot el govern qui pot prohibir-li, ni consentir-li res, només la llei, faltaria més. Un diputat del govern té l’obligació de suportar la crítica . Se’n recorda de l’ UPTA i les seves actituds amb els governs de Jordi Pujol.?? Diuen, que qui no té memòria, repeteix errors, aquells als que els hi falten coses materials són homes pobres i si el que falten són valors llavors són pobres homes.

Paladella, no és un home pobre.

MONTILLA ERA AL CAMP NOU.



Tothom admet la força simbòlica de l’esport, del futbol. Hi ha equips que han simbolitzat una era, un règim: És un del trets del seu èxit com espectacle. Moltes vegades el fenomen futbolero es mimetitza amb la realitat política del moment, “si non e vero e ben trobato”.
Articles polítics fan símils esportius i un bon comentari esportiu s’adorna amb elements clarament polítics: El Barça és més que un club.

Aquesta lliga de futbol, el seu apassionant, ajustat resultat té certa semblança amb el moment polític espanyol travat, de difícil resolució. Un Ruiz Gallardón emergent no pot garantir la victòria del PP de Rajoy, un ZP tocat no descarta un nou mandat socialista. Els vestuaris d’uns i altres no poden amagar episodis de divisió interna, que dificulten el seu futbol, perdó, vull dir la seva acció política.

Ahir al Camp Nou algú va dir “estem perduts, està Montilla a la Llotja”, avui ha vist les imatges de Montilla president, hieràtic amb un somriure irònic, en el moment dels gols del Espanyol. He pensat és veritat , “estem perduts” amb un president així no podem aspirar a cap objectiu ambiciós, a cap títol gloriós, a cap gran destí. Només la gris realitat d’un somriure irònic, d’un silenci sense paraules, d’una resignació sense objectius.

Pitjor: L’objectiu que es representa, no es correspon amb el desig del cor, un cor de president que em va semblar, volia la victòria de l'Espanyol. Desig legítim en el cor i cap dels espanyolistes, als que felicitem per la gran campanya que han fet, però que afebleix al futbol català, si és al cor del president. Com l’afebliria si el cas fós al contari.

Catalunya, com el Barça, va regalant oportunitats, i cada vegada més s’instal·la en l'imaginari col·lectiu una resignació preocupant, cada vegada hi ha més gent que s’apunta al “qui dia passa anys empeny”, sense presentar batalla, amb un silenci gris, la única batalla que es dona és per estar a la Llotja. Però aquest home a la Llotja no encoratja ningú, no estimula ningú, no afavoreix cap èpica, més bé al contrari, quan l’equip el veu, quan la directiva el veu, quan la gent el veu molts pensen “estem perduts Montilla està a la Llotja”.

La mediocritat va planar al Camp Nou.

03 de juny 2007

ÈPICA DE PERDEDOR, ÈTICA DE DEPREDADOR




Tota acció política, té un contingut ètic i una certa èpica. L’esquerra tradicional predicava, ens venia una ètica de “perdedor”: la ètica dels “desheretats de la terra”. Ètica que calia alinyar amb una èpica revolucionària que havia de canviar el món: “En peu famèlica legió”.

Era la dreta qui “apechugava” amb el “sanbenito” d'una ètica de depredador, d’explotador, combinada amb una èpica de “vencedor”.

Molta part del mite de la superioritat moral de l’esquerra es basa en aquesta combinació ètic- èpica.

Avui realment la cosa segueix éssent així??. Crec sincerament que no, només cal veure les actituds dels partits anomenats d’esquerra per adonar-se'n que han invertit els termes; actuen amb ètica de depredador, però ens venen una èpica de perdedor. Ocupen els llocs de poder amb ètica de depredador, amb ètica de nous rics ( ho són) ; tenen connexions molt profundes amb els nous i vells poders econòmics, controlen el segon poder, el mediàtic per això ara la seva èpica ja no és la revolucionària, ja no ho necessiten. El que necessiten és tot lo contrari, una èpica que dissimuli la seva deriva ètica i fan veure que estan amb els perdedors mentre viuen i actuen com depredadors . Ara la confusió entre paraules i fets és una constant, una contradicció, una exclusió . Voleu parlar d’abstenció? Pregunteu a qui l’interessa? Qui en treu profit?. Voleu parlar de pactes? Per què no parlem de respecte per als més votats? A qui l’interessa desvirtuar els resultats ? A qui l’interessa que un 49% pugui ser marginat per la suma de minories ? A qui l’interessa la manipulació de l'opinió pública?. A qui l’interessa que els pactes es signin amb ètica de depredador, dissimulada per una èpica de perdedor.??

Jo com molts altres reivindico una ètica socialdemòcrata amb una èpica lliberal: Demà parlarem de pactes. Avui només vull preguntar que se n'ha fet dels vells somnis democràtics?? Com volen que la gent voti?? O millor dit: per què volen que la gent no voti??

01 de juny 2007

AMPOSTA IS NOT ESPANYA.CATALUNYA IS NOT MONTILLA.


Ara, encara ara, puc mirar-me un moment el bloc, repassar els comentaris. Agraeixo moltes de les aportacions; vull agrair especialment la de Manel Zaera, com és habitual en tots els seus escrits, el respecte, el to moderat acompanyen raonaments interessants. Zaera ens feia veure que si bé era cert que quasi ningú havia predit els resultats de Tortosa, pocs havien estat crítics amb Sabaté, ell al seu bloc sí que havia fet crítica, no només d’Amposta, també de Tortosa. És cert, naltros dèiem “quasi ningú”, també la Marfanta ho va fer, és just reconèixer-ho.

Em crida l’atenció l’anàlisi d'ERC a Amposta, on creuen que el PSC, el festeig del PSC els ha restat possibilitats. Resulta curiós per part d'una candidatura encapçalada per una ex-consellera d'un govern tripartit, liderat pel PSC. Em comentava un jove ampostí: com pot preocupar-li el festeig a qui a viscut un concubinat? (Polític, s’entén). Afegia, deu ser que com el candidat es diu Espanya, a una independentista no li agrada, clar que si bé és cert que Amposta is not Espanya, també és cert que Catalunya is not Montilla. Dissimularan tot el que vulguin, faran declaracions, Portabella testimoniarà el que sigui, però al final veurem pactes contra CIU a molts llocs, no han après la lliçó o els agrada el concubinat. Per a ells Amposta no, però Catalunya sí que és Espanya, perdó volem dir sí que és Montilla i la gent ja sap que votar ERC és el mateix que votar PSC- PSOE, excepte quan CIU té prous vots. A les pròximes eleccions generals recordeu-ho, votar ERC serà votar Montilla- PSOE. CIU com a Amposta, Tortosa, Terres de l’Ebre i molts altres llocs esdevé l’únic àrbitre possible, al que volen fer desaparèixer aquells als que no els hi agrada la moderació de l'àrbitre.

A molts, el que no ens agrada és el to crispat, el frontisme que està impregnant tota la vida política aquí i allí.

30 de maig 2007

TERRA ALTA


A la Terra Alta, Més Convergència. Ara, després de la celebració de les eleccions municipals i de fer les oportunes valoracions, resulta ser que tots hi guanyem i per tant tots estem contents.


Bé, des de CIU pensem que uns estem més contents i altres un poc menys. És cert que la totalitat dels objectius que ens varem marcar no els hem aconseguit. Però també és cert que hem aconseguit més del que els nostres rivals directes s'esperaven. CIU continuarà durant quatre anys liderant el projecte de la nostra comarca, governant al Consell Comarcal i a la majoria dels 12 Ajuntaments. Per altra banda UPTA-PSC sols governarà un Ajuntament i estarà a l'oposició al Consell Comarcal, no s'ha d'oblidar que a l'any 95 UPTA tenia 5 ajuntaments i ara han perdut tota la resta. En polí­tica diuen que s'hi val tot, però hi ha cops que els sentiments i les ganes de fer no es poden comprar. El PSC tenia una bona implantació a la Comarca, els van fer desaparèixer i ara en mans d'UPTA han desaparegut els dos. Ara solsament espero que la gent del PSC, els de sempre, prenguin bona nota del que ha passat a la Terra Alta, el meu partit que en algun cop vàrem tenir la temptació de fer fitxatges estel·lars em pres bona nota de què els sentiments i la voluntat no poden comprar-la. A la Terra Alta ha guanyat CIU perquè la gent de la nostra comarca ha volgut confiar un cop més en la manera de ser dels nostres candidats, entre tots hem tingut la paciència d'aguantar moltes coses que algún dia o altre explicarem, la paciència i el saber fer en aquest cas han estat unes bones aliances. Aquesta nova majoria a la Terra Alta l'administrarem amb el treball i la dedicació a tota la gent de la Terra Alta, sense cap distinció i amb plena vocació de servei.


Xavier Pallarés

President CDC a Terres de l'Ebre, i Ebrediputat

29 de maig 2007

CARACAS TELEVISIÓN, LA LLIBERTAT I EL PSC-PSOE




El meu cosí de Caracas, aquell que tots tenim a Veneçuela, m’envia regularment articles referits al seu país, últimament està molt trasbalsat pel tancament de Radio Caracas Televisión, es queixa amargament de la política d’Hugo Chàvez, es mostra molt dolgut amb l’actitud dels socialistes catalans i espanyols.

Recorda el paper dels casals catalans a Veneçuela, em recorda la seva consciència catalana, la solidaritat del poble veneçolà amb el demòcrates catalans i espanyols. M’informa que el PSOE va boicotejar el recolzament del parlament europeu a Radio Caracas Televisión.

El director general de RCTV, el Sr Granier declara a la Vanguardia: “Me parece mezquino que el PSOE no apoyara la libertat de expresión en Venezuela”.

A mi també, com també em sembla mesquí l’episodi Bolaños, la política de control mediàtic del tripartit. Mesquines són les declaracions de Montilla en torn a l’abstenció, mesquina és la política informativa dels mitjans de comunicació públics a Catalunya. El més mesquí no és que no ajudin a la llibertat d’expressió a Veneçuela, el pitjor és l’oblit de la història i de la solidaritat dels Centreamericans amb la democràcia i la Generalitat, l’oblit dels vells somnis democràtics. On són els valors de la vella esquerra democràtica? I encara culpen a altres de l’abstenció?. El més mesquí és que no creuen en la llibertat d’expressió.

PAÜLS: PARAULES PER A JÚLIA.





Tu ja no pots tornar enrere, perquè la vida ja t’empeny. Ja no tens retorn Júlia, ara ja has guanyat les eleccions del teu poble, Paüls. Un repte que tu has triat, perquè has volgut, perquè estimes la gent del poble, perquè creus en el teu poble. La teva primera victòria no ha estat guanyar, la teva primera victòria va ser la del sentit comú, la voluntat de pau i concòrdia, la voluntat de cohesió del poble de Paüls, te'n recordes Júlia com somniaves en un sol poble? En un poble unit i sense bàndols.

Ara ja pots fer caminar el teu somni, però tu sempre recorda-te’n de lo que un dia vas triar. Et sentiràs acorralada et sentiràs perduda i sola, poder voldràs no haver-te presentat, et criticaran i t’atacaran, però tu sempre recorda-te’n de lo que un dia vas voler, recorda-te’n del que vol dir “Convergència” , recorda-te’n que és impossible el sectarisme en algú que es diu convergent, uneix al poble i treballa per la gent. Mai t’entregues, ni t’apartes, junt al camí, mai digues no puc més i aquí em quedo. Altres esperaran que resisteixis, que els ajudi la teva alegria, que els ajudi la teva paraula, entre altres paraules. Tu sempre recorda-te’n, de lo que avui t'escric, pensant en tu , pensant en tu,com ara penso.

No defalleixis Júlia, seràs una gran alcaldessa.

28 de maig 2007

TERRES DE L'EBRE: LA FI DE LA DEMAGÒGIA , LA FI DEL TRIPARTIT





Volem començar donant les gracies a tothom, als que ens han votat i als que no, a uns pel seu vot, als altres per la seva aportació.

A Terres de l’Ebre CiU hem assolit un gran resultat, és ben cert que no a tots els pobles, però fins i tot aquells pobles on no hem guanyat els resultats han estat dignes.

Tortosa, Amposta, l’Ampolla, l'Ametlla, Santa Bàrbara, Móra la Nova, Arnes, Paüls... Montsià Baix Ebre. Terra Alta i Ribera ens han donat uns resultats espectaculars. Simptomàtic.

No podem oblidar que fou a Tortosa, on un pacte de tots (incloent al PP) contra CiU va donar-li l’alcaldia al PSC, a Joan Sabater. L’assaig del tripartit començava a Terres de l’Ebre. La utilització sectària de les institucions, la cultura del no, la practica sistemàtica del Nimby (no al meu pati), de l'ecologisme de disseny, els desacords i el tripijoc esdevingué estil de govern.

L’estil P-Sabate-C, tripartit: Un estil que es basa en tres eixos: primer, la desqualificació de l'adversari; segon, el repartiment del poder; i tercer, l’absència de projecte, l’absència de política de poble o de país, substituït pel control mediàtic . El que aquí i allí anomenen Gestió.

És ben curiós que cap intel·lectual, cap plataforma cap mitja de comunicació, ni tan sols quasi cap bloc, critiqués el govern de Tortosa, en contraposició a les constant critiques a Joan Roig i a CiU. No m’extranya, els governs sectaris tendeixen a creure’s la pròpia propaganda, a confondre l’adulació pagada amb llibertat d’expressió progressista.

Els 23 anys de CiU tenien la culpa de tot, el PHN es va convertir en un dogma, en una excusa per tapar tots els errors. Es van potenciar totes les protestes, Enron, els parcs eòlics (de l'adversari, els propis endavant), totes les protestes tenien cobertura, cap proposta tenia recolzament. Era més important el poder que la ciutat. Era més important Sabater i els seus aliats que Tortosa. És més important el tripartit que Catalunya.

Contagiats del triple mal que assoleix a la triple aliança, a l’oposició d’Amposta els semblava més important l’encaix de la ex-consellera Marta Cid que la pròpia Amposta. A Terres de l’Ebre, era i és més important desgastar a CiU que formular projectes de territori. Reivindicacions com la vegueria, el cabal ecològic, la regressió del Delta, etc etc. banderes polítiques tan utilitzades contra els governs de CiU, es van oblidar tan aviat van tocar cadira.

No ha estat fàcil, no hem renunciat a les pròpies conviccions, no hem perdut la personalitat, hem tingut fe en la política en majúscules, hem assumit errors, hem treballat perquè hem cregut en la gent i en el nostre projecte. Vuit anys desprès tornarem a governar a Tortosa. Un dia desprès de Joan Roig, Amposta continua creient en Amposta de la mà de Manel Ferré.

Aquí, a l'Ebre va començar l’ofensiva contra CiU, aquí va quallar el primer tripartit. Aquí començarà el seu declivi, per falta de política, per sectarisme, per parlar de gestió i no de polítiques i projectes. Hem tardat uns anys, aquells que ha volgut la gent, aquells que hem necessitat per tornar a creure i fer creure en les nostres possibilitats.

Ara, l’abstenció, és símptoma de desencís polític, el govern el principal responsable de la manca de lideratge, del sectarisme i la desil·lusió
, adulat pels mitjans, protegit per intel·lectuals orgànics, és incapaç d’entendre el seu declivi. Aviat com a Terres de l’Ebre recuperarem la fe i sabrem transmetre l’esperança; aviat Catalunya tornarà a ser més important que el tripartit, serà l’hora d’un Govern que cregui en i amb Catalunya, l’hora d’un govern catalanista, com a Tortosa, Amposta i tants pobles de Terres de l’Ebre.

27 de maig 2007

L'ODI NO MOBILITZA


Escric quan encara no s’ha acabat la jornada electoral, però coneixent la baixa xifra de participació a aquesta hora, tinc una rara sensació, un especial desencís. Molta gent m’ha parlat de por, d'actituds prepotents i sectàries, de veritable odi i virulència. Només cal veure les polèmiques electorals, on es detecta la voluntat d'acabar amb l’adversari polític, la destrucció del dissident. Mireu els anònims que han volgut participar al bloc, és la tònica de la campanya, volen tot l’espai per ells, volen la desaparició de CIU. Parlen d’aïllar “la Dreta”, de fet esventen les seves inseguretats, no són capaços d’entendre el enorme potencial progressista d’una coalició com CiU. No els interessa una Catalunya forta, només un govern sumís i seu. No són capaços de generar esperances , ni alternatives, només el més pur partidisme els cohesiona, practiquen un “Front Populisme” de supervivència, que no commou ni convenç. Només la desqualificació del adversari els cohesiona , l’odi els estimula. No reconec cap dels vells somnis de l’esquerra democràtica, no sé veure la grandesa d’un projecte de nació. Molta gent no vota, per sort la desqualificació i l’odi no mobilitzen. Per desgràcia no creuen tampoc en la nostres possibilitats de victòria, potser encara és massa aviat, però en l’odi i els sectarisme està la llavor de la seva decadència i del ressorgir dels projectes de país. D’aquí un hora coneixeré els resultats i estic segur que tindré una nova esperança i sigui com sigui, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble

25 de maig 2007

MÉS QUE ORGULL; DIGNITAT


Hem rebut quatre comentaris al nostre escrit, referit a Ginestar, a l’actitud de CIU. Tots quatre desqualificadors, diriem més, embrutidors. Estem en plena campanya i les hormones fan estralls, ho entenem però no ho compartim. La direcció de CIU, va en un primer moment escoltar i donar suport a un militant, la presumpció d’innocència encara ara és vàlida, fins i tot d'altres l'apliquen.... per fets jutjats. Vells vicis, noves idees?
Quan vàrem poder veure les famoses imatges, la reacció va ser exemplar. Fèiem una petició no escoltada: que tothom fes el mateix amb les mateixes pràctiques. Per cert, on es practicarà disciplina urbanística? A qui correspon, practicar-la?

El Cpide diuen? Durant tres anys varem reclamar un cabdal ecològic i no deixar la clau del riu en mans de la CHE, vàrem reclamar la derogació del pacte de l'aigua d’Aragó. Vàrem parar qualsevol pla i de retruc varem parar el trasvàs (mai es reconeixera). Avui la clau del aigua la té Aragó i ja parlen d’un cabdal adaptat a les necessitats politiques i hídriques dels governs d’un determinat color. El Delta agonitza i li preparen l’eutanàsia. Orgull i dignitat.

Cap dels anònims entra al debat del panorama dels milers de pancartes a pobles petits on mai s’havia vits tanta despesa electoral, insistim veient el paisatge, la frase de Maragall. “Vostès tenen un problema” cobra una inusitada dimensió, la suposada superioritat moral de l’esquerra esdevé pancarta estesa, despesa quantificable, demagògia en banderola. El to dels anònims certifica la profunditat del problema, volen fer-nos oblidar que magatzems agrícoles, casetes de camp n'hi ha a molts llocs, però només es denuncien els que convenen al poder dels nous rics. Ens agradaria que en tots els casos s’actués igual que CiU, sense complexes ni partidisme , sense buscar excuses.

No és així, ja en tenim experiència. Per això sentim més que Orgull .Reclamem dignitat a tothom.

24 de maig 2007

MARCO SORIÀ


Ha mort Marco Sorià, un periodista , un bon periodista , dels que van contribuir a conquerir llibertats i a utilitzar-les. Marco A Sorià va signar moltes cròniques de les Terres de l’Ebre , el vaig conèixer en la prehistòria del meu poble, en la prehistòria de les Terres de l’Ebre. Mai va presumir d’intel·lectual, mai va estar al servei de cap líder, sempre va valorar la llibertat i la objectivitat, lo seu era la noticia tal com ell la vivia. No se si se li faran homenatges, ell no pertanyia a cap secta, no era cap messies, no era intel·lectual orgànic de ningú, era senzillament un militant de la seva professió , del sentit comú , de la seva terra. Un amic , era un amic, gracies Marco per tot el que ens vas donar..

23 de maig 2007

ORGULL



La realitat política és força vegades decebedora, tan decebedora com es vol que sigui. Tenim la política que uns quans trien , em nego a fer-me responsable de la tristor tan ben representada pel President Montilla . Massa vegades , he escoltat els termes “legal” i “legítim” aplicats a coses que creen desencís , molts no entenem ni la ètica ni la èpica de la cosa.
Avui, em sento orgullós del meu partit i de la nostra gent, la reacció davant la denuncia publica de un alcalde a quatre dies de les eleccions ha estat rapida , fulminant, exemplar , voldria que en altres casos s’actués amb la mateix celeritat i criteri.
Orgull, que també sento quan veig tantes i tan cares pancartes dels partits, depositaris de la superioritat moral de l’esquerra. Quan les vaig veure penjades al meu poble, tenyint de roig el paisatge, en un atac d’immodèstia, ho confesso, vaig creure que eren pel fet de ser diputat i conegut dirigent de CIU . No era així, tots els pobles, grans mitjans i petits , viuen el mateix paisatge electoral. Fa anys que tinc responsabilitats de direcció a CIU, mai hem tingut, ni tenim tants diners,com per omplir els petits pobles i viles de tanta pancarta. M’han vingut al cap, la famosa frase del President Maragall, la de “vostès tenen un problema”, i m’he sentit orgullós de que el paisatge deixi tant clar de quin color no és el problema. Tota la roba estesa, proclama amb colors llampants, on és la bugaderia.
Em sento orgullós de no participar de cap sentiment de superioritat ètica o èpica i molt menys de la raó històrica de una determinada esquerra autosatisfeta amb maneres de “nou ric” . Em sento orgullós d' una practica política que vol construir el seu prestigi dia a dia amb actituds modestes, coneixedora de les seves limitacions i també de la dificultat i necessitat de decisions com les que hem tingut de prendre aquets dies en un tema tant colpidor com el de Ginestar. Orgull .

15 de maig 2007

EL VOT DE LA INCONSCIÈNCIA




La vida no s’atura per les eleccions, el món real segueix cabut que cabut rodant i rodant, els problemes quotidians no es deixen manipular : Hi són.

Als pobles, la gent normal té, tenim problemes. Dissimular-los no els arregla, no els soluciona. Jo no sóc ni xenòfob, ni racista, ni poruc, per no ser, no sóc ni tan sol sospitós de ser-ho. Tampoc sóc un ingenu, ni vull ser-ho.

El problema no és la immigració, el problema és la manca de previsió i de resposta als reptes que planteja un increment sobtat de població amb diversitat social, cultural, lingüística i religiosa. I un govern amb el cap sota l’ala.

Als pobles ens trobem, amb pisos pastera i tenim pocs instruments legals per controlar-los. El top manta, a la costa és una constant denunciada per comerciants i veïns. A mi, com a molts, em cauen simpàtics, fins i tot penso , “ al menys tenen una forma honrada de guanyar-se el pa”. El problema és quan t’expliquen que darrera hi ha màfies d’explotació, que a canvi d’un lloc per dormir i un tros de pa els treuen al carrer de forma massiva i en condicions de treball lamentables.

Ara fa dos dies, un policia del meu poble va demanar papers del cotxe d’un top manta, en van aparèixer tres i al final el van agredir. L’atestat va acabar amb un juí ràpid. Els van absoldre, era la paraula d’uns contra l’altre, tot i que s’acceptava que hi va haver-hi altercat. S’imaginen què quan els fiquen una multa, vostès agredeixen a l'agent? Al final resulta què tan val la paraula de l'agressor com la de l'agent? Com sancionarem? Com i qui, vigilarà? El principi d’autoritat es basa en que els agents tenen presumpció de veracitat, sense aquest principi es ressent tot l’edifici d’autoritat. Aquest és el problema, amb quina autoritat controlem els pisos pastera? Com a les màfies que controlen la immigració il·legal?. Quin instrument ens queda als alcaldes? Qui defensa el prestigi dels policies, dels mossos?

El govern tripartit, no contesta, desqualifica qui vol parlar del problema, criminalitza a qui no participa del discurs oficial de l’esquerra instal·lada. “El Buenismo” el tot el món es bó, menys els “putos europeus de dreta i la policia que els defensa”, que prediquen i practiquen els del tripartit, és a llarg terme el caldo de cultiu ideal per la desorientació, els populismes i la xenofòbia. Quan els governs neguen els problemes i no els preocupa el principi d’autoritat, algú ocupa el lloc del que és racional i explota la por. No és negant la preocupació ni desqualificant als preocupats com resoldrem el problema. Que no ens parlin de vot de la por, que ningú ha reclamat; que no continuïn fomentant el vot que ja no és el de la ingenuïtat, és el de la Inconsciència.

11 de maig 2007

LA MÀ NEGRA



Imma Juan ex- i futura alcaldessa de Deltebre, constata “UNA MÀ NEGRA”, en torn a determinades denúncies que afecten ja fa temps a gent de CiU , ara també a ella. A Terres de l’Ebre de manera especial, però també a tota Catalunya. Confiaven en una desfeta de CiU a Terres de l’Ebre i a tots llocs, van fer totes les seves apostes comptant amb aquesta premissa, no va ser així. No ho poden pair, per ells és la gent qui s’equivoca i seguiran treballant com si CiU fós l’enemic.

El greu és la utilització de tots els ressorts del govern per desgastar i desprestigiar a aquells que no combreguen amb ells. Hem viscut, vivim, pressions, manipulacions de/a funcionaris, sectarisme d’organismes com la comissió d’urbanisme. Veritables mans negres com les que denúncia Imma Juan. Estem veien néixer xarxes clientelars, reconegudes en privat, mai denunciades en públic. A Catalunya, en l’àmbit de l’administració es parla en veu baixa.

Al temps ens trobem en una manca de respecte pel VOT esfereïdora. S’amaguen les sigles, darrere de noms com Acord, Progrés, Unió per la Terra, hi ha partits politics. A mi hi ha gent que m’ha dit que mai votaria a Zutanito i l’he tingut d’informar que votar a aquets o altre era votar socialista o esquerra, no ho sabia, li amaguen. El vot hauria de ser única i exclusivament de la gent.

Els pactes post electorals ? S’amaguen, ara els costa més, però els amaguen
. No contesten ni a Deltebre, ni Amposta, ni a l’Ampolla per ficar exemples propers.

Tot això ho consideren legal, i ho és. És una interpretació possible de la llei. També és possible, legal i més ètic no amagar les sigles, dir amb qui pactaràs després i complir-ho. El Tribunal constitucional fa lectures sospitosament favorables a una visió jacobina del Estat, a una visió burocratitzada de la política. Hi ha altres lectures.

Qui ens roba el mes d’abril? Qui creu que el sectarisme dóna rèdits? Qui no creu que el vot és sagrat ? Qui ens vol donar lliçons de llèngua i democràcia? Qui ja no diu allò de mans netes, no sigui que l’entenguin? Qui ja no podrà reclamar una interpretació més democràtica de la Constitució? Qui seguirà pensant i predicant que l’enemic és CiU, mentre ens seguirà robant el més d'abril? O era setembre? . Com diu Imma Juan UNA MA NEGRA. El contrari d’una ma neta. O NO?

09 de maig 2007

DELTEBRE NO PAGA TRAÏDORS.



Les eleccions municipals, mengen molt temps. El bloc ho paga, el descuidem. També és cert que em resisteixo, ens resistim a entrar en polèmiques de volada electoral, que és una volada més curta.... que la curta volada. POLITICA ÉS ÈTICA. Sembla que això s’oblida. M’havia fet el propòsit de no opinar al bloc sobre temes referits a les eleccions municipals. No puc, no puc, ni vull callar. Davant el barroer atac a gent com Imma Juan jo no puc, ni se callar.

No cometré ni l’error, ni la ingenuïtat de matar al missatger, entre altres coses perquè es tracta de bons professionals. La notícia, és la notícia.

El problema són les fonts, les estratègies de creació de xarxes clientelars i els atacs contra tot el que tingui olor a CiU. Ja m’han fet arribar advertències personals en el sentit de “prudència”. No tenen límit, precisament per això “més que mai”.

Tampoc entraré en detalls tècnics , el desmentit ja l’ha fet la pròpia Imma Juan.

Em van cridar l’atenció les declaracions d'un ex o no tant “ex-regidor” d’urbanisme del propi equip de govern, de CiU. Ja no va a les llites, la seva parella sí !!... a les d’un altre partit, té tot el dret. Fa un temps que treballa a un lloc de treball que coneix tothom, la vull felicitar. Abans era una molt activa col·laboradora de CiU i d'Imma Juan. No crec que la seva caiguda del cavall tingui a veure amb el lloc de treball. Sí crec, que les declaracions del “susodicho” tenen a veure amb tota aquesta situació. Ara, el regidor responsable de ficar ordre amb l’urbanisme de Deltebre, ens diu que no ho ha fet. No ha complert amb la recomanació d’urbanisme de fer una modificació puntual (com s’ha fet a d’altres municipis i amb situacions més conflictives) que ell coneixia i tenia obligació de conèixer... no té més importància, és un tema menor. Ara,...( i això no és menor) traeix la confiança d’Imma, tira brutícia a Deltebre, contra els tècnics municipals amb qui treballava, contra el municipi que deu defensar, contra l’alcaldessa que el va nomenar, i tot perquè creu que això va a favor dels seus “nous” interessos ...

Sense més discurs: Política és ètica. No diria res si en el seu moment hagués actuat, però exagerar i manipular un tema del que ell, si el coneixia, era responsable, per tal de fer mal políticament a qui era la seva amiga, em sembla greu i d’una baixesa ètica reprovable. No se n'adiu amb el caràcter de la gent del Delta, on l’amistat, la noblesa de caràcter és un tret irrenunciable, un “cavero” de veritat no ho fa, un “partidalenc” de cor no ho fa, un “deltebrero” de mena tampoc.
Estos, per mala política, venent a Imma avui... I demà? A qui vendran, demà ?. Estic convençut que li sortirà malament, perquè ni Imma ni Deltebre s’ho mereixen i la gent sap, sabem, que hem d’elegir aquells dels qui ens puguem fiar. Com Roma , Deltebre no crec que pagui traïdors

03 de maig 2007

NO HI HA PITJOR SORD....




A RAC 1, la ràdio que val la pena escoltar, escoltava aquest matí, com cada matí, el programa “el món a RAC 1” de Xavier Bosch. Francesc Marc Alvaro a l'espai de tertúlia comentava el seu escepticisme vers el finançament dels audiòfons, promesa electoral de Jose Montilla. Pocs minuts després, Ebrediputats publicava un comentari vers els audiòfons.

El tema és greu, l’escepticisme de Francesc Marc Alvaro està més que justificat, ja no és un dubte, és una certesa documentada. No , no hi haurà millora de finançament dels audiòfons. No hi haurà gratuïtat, els grups que donen suport al govern van votar en contra d'aquesta mesura.

En el sí de la comissió Benestar i Immigració del dia 26 d’abril de 2007 es va debatre una proposta de resolució del nostre grup sobre la detecció precoç de la sordesa i sobre la cobertura de les necessitats que genera, signada pels diputats Puig, Cleries, Rigau i jo mateix, on es proposava garantir l’screning auditiu universal als nadons i la gratuïtat de les pròtesis auditives, actualitzant els ajuts amb el cost real. El tripartit per boca dels seus diputats va contestar que , sí , sí.... que ja paguem. Poc, no són quantitats suficients va dir, però s’estan revisant i que es preveu una millora i per tant.... ho votarem en contra .. i van votar en contra de la promesa electoral de Montilla. No a la gratuïtat; la consellera Geli, interrogada a la seva ràdio, ho va voler matisar i ens va remetre al 2008 per la presumpta millora. Dies abans ens van votar en contra les dietes per nens afectats de càncer.

Indignació, no podem perdre la capacitat d’indignar-nos en la línea que s’indignava la Segolene Royal. No pot haver tanta distància entre els fets i les paraules i menys per part de qui es presenta com el campió dels fets, perquè no pot ser-ho de les paraules. Molt menys en casos on el concepte social pren cos i carn en els patiments evitables i utilitzats com moneda de promesa electoral. És indigne.

Per què ho van prometre si no pensaven complir-ho? Ho preguntava i torno a preguntar, per què parlen de solidaritat quan volen dir vots? Per què parlen de política social quan no volen dir ni inclusió dels nens sord? Per què diuen esquerres, quan volen dir poder? Per què diuen idees quan volen dir doctrina?

Quan diuen amor, no volen dir ni sexe
. Quan diuen fets, no volen dir ni paraules.
Quan promet Montilla, no vol dir ni ho intentarem. Quan diuen Catalunya social, no volen dir ni Catalunya. Quan diuen govern, que volen dir?

És indigne i ens indigna
.

Per què parlen d’idees, quan volen dir poder??


El grup parlamentari de CiU vàrem presentar una proposta per tal que la Generalitat financés audiòfons, també per fer screening a tots els nadons per tal de diagnosticar els casos de sordesa i millorar així el pronòstic.


Els grups del govern van votar en contra. La creació d’un banc d’audiòfons també va ser rebutjada, l’experiència es va repetint com una constant, s’han rebutjat propostes com les de creació d’un protocol per detectar la violència domèstica o de gènere. La consellera Geli declarava, que ho tenien previst per el 2008, CiU ho demanava per al 2007. Tot i acceptar aquesta possibilitat, perquè no van fer una esmena dient: Sí però per al 2008? Al menys tindriem un sí i una data. Per què voten contra mesures tan socials com aquestes? Contra mesures on l’acord i la unanimitat serien, són tan positives.


Una certesa, aquest govern no és ni social, ni nacional, és un govern que vol ser “duracel, hecho para durar”, quan diu consens vol dir “mando y ordeno”, quan diu ideologia vol dir poder. Quan diuen amor, no volen dir ni sexe. Quan diuen gestió, volen dir burocràcia. Quan diuen lideratge, volen dir propaganda. Quan diuen diàleg, volen dir dogma. Jo crèia que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar, no és veritat; el pitjor sord és el que no vol escoltar... ni que els altre pugin escoltar.

02 de maig 2007

El Trànsfuga d'Horta II



M’ha agradat la col·laboració anònima al nostre article referit al Trànsfuga d’Horta. M’ha agradat la referència a la militància al PSUC d’un Ebrediputat. És un orgull i per un de naltros un record entre nostàlgic i trist. (Sancho) vaig militar al PSUC a la clandestinitat. Vaig entrar en contacte amb l’organització antifranquista en a penes 15 anys a rel de l’últim estat d’excepció del règim. Em sento orgullós, tornaria a fer-ho tornaria a la militància rabiosament antifranquista, radicalment antifranquista, decididament demòcrata, perillosament catalanista, alegrement jove i decidida a dibuixar un futur de llibertat per al nostre poble. Hi tornaria si Franco estés viu.

Vaig deixar de militar al PSUC després de mort Franco. Per diferències ideològiques: Romania, Ceucescu eren incompatibles amb una militància demòcrata, tot i això reivindico el PSUC com una organització nacionalista, perillosament catalanista i demòcrata. En plena clandestinitat parlàvem de la reconciliació nacional. Llibertat Amnistia i Estatut d’Autonomia. M’ho creia, encara crec en el meu País, en Catalunya.

Érem conscients que l'estructura de partits sortits de la clandestinitat, era com una era buida, un panorama desolador. Tot estava per fer, els partits per constituir i la Constitució per aprovar. Per no ser no era possible ni el transfugisme, el passat polític o era clandestí o no existia.

Uns i altres ens vàrem situar en funció d’allò que creiem, sabiem que el panorama de després d’una dictadura requeria molta generositat, molta consciència nacional, un fort compromís. També sabiem que molts dels nostres compatriotes havien viscut una guerra traumàtica, una postguerra de fam i por. Cert, no tots havien militat a la clandestinitat, però tots haviem patit. Era necessari construir un futur democràtic i comú, haviem de retornar a Catalunya, la senzilla, la gloriosa, la imprescindible possibilitat de ser i ser lliure. No vaig tornar a militar a un partit, fins passats uns anys. Però vaig participar en moviments socials. Sí , a Convergència vàrem fer cap molts dels antics militants i simpatitzants del PSUC i també d’altres vinguts de llunyanes posicions ideològiques. Vàrem convergir, després d’una dictadura per donar a Catalunya la possibilitat de ser.

Quan vaig iniciar la militància a CiU , era metge amb plaça per oposició. Creia que podia aportar coses a favor del meu país, estic encantat i orgullós d'haver trobat gent d’altres procedències, amb altres històries. Convergiem al mig d’una era buida, convergiem per omplir el buit i gris panorama heretat d’una dictadura i, convergiem no en contra de ningú, a favor d’un projecte de treball i de país. Em sento orgullós de Primitivo i la seva honrada i cabuda alcaldia. Em sento honrat d'haver format part d’un Govern de Jordi Pujol. Tots, trànsfugues d’un franquisme on els partits estaven proscrits, ens fugàvem d’un panorama per sort ja oblidat. Jo sé lo que m’ha donat el PSUC i CiU, quines preocupacions ens va resoldre la nostra vella i reivindicada militància.

Anònim diu: el sr Sancho també va passar de PSUC a CiU no? O cal recordar el passat franquista de Primitivo Forastero? La gent evoluciona i canvia, i té dret a canviar-se de partit, o no? Doncs jo i la meva experiència diu: Cert però després s'ha de poder mirar los anònims ulls de tothom i dir a canvi de què ? i per fer què ? Quina preocupació has resolt? Què aportes al teu poble? I a la gent? . A Horta hi ha un trànsfuga al que vull mirar un dia als ulls i dir-li no t’equivoquis trànsfuga, no tens excusa i l' anònim i jo sabem que baixarà el ulls. En democràcia, es toleren moltes coses, però no tot si val. Queda clar.

Acció Rural del Tripartit II, un autèntic fracàs


Desprès de llegir les valoracions fetes pels responsables territorials del PSC sobre l’Acció Rural portada a terme durant aquest Tripartit II, un es queda perplex, i la veritat que no sap com reaccionar, i si a més un coneix perfectament les intencions en matèria agrària que té el nou Tripartit pensa que el millor que podrien fer és callar i no fer gaire soroll.

El Sr. Espanya parla del canvi d’estil que el Departament d’Acció Rural de la Generalitat ha impulsat, hi ha tant canvi d’estil que ha aconseguit que els sindicats majoritaris del nostre País, Unió de Pagesos, ASAJA i JARC en data 18 d’abril han signat un posicionament conjunt sobre les propostes de Desenvolupament Rural del Departament d’Agricultura.

El Canvi és tan important que ara les prioritats del Departament de la Generalitat ja no són ni el pagesos, ni el que fan. Ara sembla ser, que les prioritats són tan diferents que les organitzacions agràries veuen en molta preocupació aquest gir que ha fet el Tripartit II, res a veure amb el que s’anunciava amb les campanyes electorals, res de res del Congrés del Món Rural. Les prioritats, si entre sindicats, sector i partits polítics no fem reflexionar al Conseller, les prioritats malauradament són altres, en cap cas no prioritzen als pagesos, ni molt menys al món rural.

Ara estem davant del nou PDR 2007-2013, és hora que des de Catalunya marquem les nostres prioritats, tenim que fomentar el relleu generacional (La Generalitat ha de dotar al PDR de tots els recursos per poder atendre aquest relleu), implementar mesures agroambientals amb primes adequades i recursos suficients, ajuts a les zones desfavorides i de muntanya, recursos a la promoció de productes de qualitat, aquestes mesures són vitals i necessàries per poder continuar amb la tasca de l’agricultura.

Des de Convergència i Unió vetllem per tal de que aquest nou període sigui el més beneficiós possible per a la gent que viu i treballa al camp català, ara en ple debat dels pressupostos demostrarem que la conselleria d’Agricultura, per desgracia té poca importància estratègica per aquest nou Tripartit i per tant, a la gent que fa aquestes valoracions tant positives de les accions de govern valdria la pena que intentessin modificar aquestes tendències tant negatives per la camp català.

Xavier Pallarès
Ebrediputat

Portaveu de CiU a la comissió d’Agricultura del Parlament de Catalunya

RAFEL BALADA "BIS"



Si un home es mereix la meva consideració, apreci i admiració és Rafel Balada. No se l'ha tractat mai com es mereix, no se li han reconegut els seus múltiples mèrits d’home honrat, enamorat del seu entorn, treballador callat i compromès amb la gent, els pobles i la terra.

Al Parc Natural del Delta, molts el coneixem bé i sabem que sense ell, el procés de creació i consolidació del Parc Natural hagués estat més difícil i problemàtic. Rafel era i és un home rigorós, ecòleg que no fa trampes ideològiques. No el van perdonar els imans de la “burca ecologista”; no li podien perdonar que sense voler els deixés en evidència. Varem viure una caça de bruixes. El bon amic Hernan Subirats va denunciar el que va anomenar “impost revolucionari, o “taxa ecologista”. El Parc ha empitjorat. El pressupost de la Generalitat quasi s’ha duplicat, gràcies a un acord de finançament molt criticat però molt rendible per als que el criticaven i molt poc rendible per als Parcs.

Ara i tornem, torna l’ambient de caça de bruixes al Parc, els ajuntaments ens sentim marginats, els caçadors perseguits, els pescadors damnificats, el sector turístic menystingut. Tot va en funció d'amiguismes, de xarxes d’influència o de quota ideològica. Ho varem veure a Sant Jaume, ho veiem en actituds de grups que depèn d’on accepten allò que critiquen a altres llocs. No és el mateix la Ràpita que l’Ampolla. “La Família” pesa molt i clar l’ambient s’enrareix i de nou començent les caçes de bruixes, i ja ens trobem amb un possible cas “Balada Bis” es remoregen expedients a funcionaris, venjances a sectors. Estarem atents i no permetrem més injustícies ni persecució política. El Parc sóm tots, no quatre ecologistes nouvinguts. O Tots O Tots, no hi ha alternativa.