28 de gener 2009

CARTA OBERTA A UN PRESIDENT:


Honorable President de la Generalitat :

Hem escoltat les seves explicacions en torn a la forta ventada i les seves tràgiques conseqüències. Voldríem transmetre-li el nostre condol per les víctimes. Dolor que sabem, compartim amb vostè i amb tot el país. El nostre dolor i la nostra solidaritat amb les famílies, amics i veïns afectats.

Som alcaldes i sabem de l’entrega i patiment dels responsables polítics locals de tots els colors, intuïm el mal moment que deu estar passant l’alcalde de Sant Boi. Per expressar la nostra comprensió i solidaritat una sola frase: Ens podia haver passat a qualsevol de nosaltres, no hem fet res diferent a ell, per tant, el fet és un imponderable no atribuïble a cap Ajuntament ni a ningú. Certament la natura és així i en moltes ocasions ens desborda.

Precisament perquè com alcaldes, com a responsables polítics patim, i mal que bé gestionem circumstàncies com les que comentem, no podem compartir les seves declaracions. Ni aquestes ni les que va fer el conseller Saura referides al també excepcional temporal de llevant que tan mal van fer a molts de ports i platges del nostre país. Llavors i ara, semblava que vostè i el seu govern ho havien fet tot bé. I No President , no és cert.

Sap com ens hem sentit els alcaldes de tots els colors polítics? Va escoltar als alcaldes de la costa després de la llevantada?

Escoltarà ara? El dissabte, la casualitat i el treball d’alcaldes, va fer que ens trobéssim junts tres alcaldes, penjats al telèfon i sense resposta moltes hores. La nostra experiència és molt semblant a la que ha explicat l’alcaldessa de Sant Quirze o la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

Certament, el divendres un dels tres va tenir la primera notícia de la possibilitat de fort vent. Un dels tres.

Com ja tenim experiència, preguntant sobre les possibles recomanacions, se'ns va dir que senzillament se'ns informava. Senzillament, varem tenir sort i les conseqüències als nostres pobles han estat importants, però reversibles.

President, volem que reflexioni sobre les següents circumstàncies: Com es deuen sentir els alcaldes, que davant de problemes al seus pobles, més o menys greus, però amb la sensació que poden empitjorar, tarden hores (HORES!!) en poder contactar amb el 112?. Com es deuen sentir, quan davant la incomunicació del telèfon d’emergències, intenten contactar amb el Delegat del Govern (del nostre govern, del que vostè presideix), sense resultat. Quina cara podem ficar quan hores després, el propi Delegat t’informa que està dinant a un poble sense cobertura? Uns teníem problemes de llum, l’altre cables caiguts i perillosos al mig del carrer. Al final, un va haver d'anar a Gandesa als mossos d’esquadra.

President, vostè diu que van ser previsors, i certament, fa una petita autocrítica. Però President, voldríem preguntar-li : Com és que el Delegat estava fora de la Delegació?. Que no estàvem en emergència? Com és que no hi havia Cap dispositiu d’emergència ni a la Delegació, ni a la subdelegació ni enlloc?? Què no estàvem en emergència? És cert, com ens informen, que la sala del 112 no va ser convenientment reforçada? Quins efectius tenia la sala per tota Catalunya?? Quants a cada demarcació o delegació? Què no hi havia emergència??

Vostè diu que havien informat, però poder no prou. Diu que les previsions eren bones, i que el govern va estar a l’alçada... Llavors, els membres del Govern , els consellers, eren conscients de la situació, i el problema va ser, que tot i els esforços d’ informar, no van ser suficients? Que la població no va valorar prou el perill?? Si és així, com és possible que els consellers del seu Govern es moguessin sense restricció ni cap precaució especial pel territori. Nosaltres varem assistir el dissabte a un acte amb el conseller Ausàs a Terres de l’Ebre. Ens consta que es van convocar militants dels partits del govern a actes tot el dissabte!! Si estàvem en emergència: President com és possible que..... no la població, No!! Els responsables polítics, els que haviem de fer front a la emergència, ens moguéssim per tot el País, sense cap consciència del perill i la responsabilitat?!!! Com no van suspendre les inauguracions i els desplaçaments dels consellers i Delegats? Com no van establir dispositius d’emergència a les Delegacions??.No serà que vostès, que vostè President no va valorar prou bé la situació? No serà que ni els consellers, ni els delegats del Govern, i com a conseqüència, ni els alcaldes, ni cossos de seguretat tenien consciència del perill? Com vol que la tingués la població?

Tot i això, nomes li volem demanar que pensi en com ens podem sentir els alcaldes de tots els colors. Per respecte, faci callar a dirigents del seu partit com Joan Ferran, que amb les seves declaracions insulten la nostra intel·ligència i sensibilitat. Que eviti actituds com les del conseller Saura en la passada llevantada, o ara, més preocupat en traslladar responsabilitats, que en assumir fets.

Per últim, demanar-li que es preocupi més dels danys del país, del patiment de la gent i d’alcaldes de tots els colors, que de la seva “pretesa immaculada imatge”. Vostè té una responsabilitat, no pot ser que mai l’assumeixi. No pot ser que sempre l'haiguen d'assumir d’altres. Perquè de cara al futur, qui ens ha de respondre? Per cert, on era vostè President el dissabte mentre als alcaldes i als ciutadans ningú ens contestava? On era President? No a una hora de la nit o del mati, no. On era al llarg del dia?? O no tenim dret a preguntar-li?. No estàvem d’emergència???!!!.



Frances Sancho , Xavier Pallares . Alcaldes i ebrediputats.

UN IMPERATIU ÈTIC.


Un imperatiu expressa una ordre, una voluntat : “Deuria fer-se alguna cosa”. Kant distingia entre imperatiu singular (subjecte a condicions) i imperatius universals (deuen complir-se sempre). Crèia que l’acció moral (i la política deu ser una acció moral, ètica) devia fonamentar-se en un imperatiu categòric que podés servir sempre. Per nosaltres la democràcia, les formes democràtiques, el respecte a les formes democràtiques són un impartiu categòric.

Altres ho redueixen a un imperatiu singular
, subjecte a condicions i/o condicionants, en nom de la justícia, la lluita de classes o fins i tot el canvi climàtic. Tots som demòcrates, certament.

Reconec que els imperatius singulars permeten una major adaptació a les circumstàncies canviants de la política i que fins i tots fan que els seus practicants es creguin en condicions de donar lliçons de superioritat moral i ètica.

Ara està de moda declarar-se admirador de Barack Obama i apropiar-se de les seves idees. Certament Obama no és un conservador, tampoc és un socialista. No crec que es pugui dir que és un nacionalista, no li fa falta, ja que pot ser un patriota.

Una de les coses que primer ha fet ha estat donar l’ordre de facilitar la informació, l’accés a la documentació a la que tenen dret els senadors de l’oposició i els ciutadans. Lluny d’obrir trinxeres, de singularitzar lo que ideològicament ens separa a fet una crida primar el que ens és comú.
El bé comú per damunt de la divisió partidària. La lleialtat institucional, per damunt de la lluita partidista. L’imperatiu categòric.

Certament volem obrir vies de diàleg, no som partidaris de obrir trinxeres, però això significa no renunciar a la defensa de les formes democràtiques, no acceptar la utilització partidària i particular de les institucions. Imperatiu categòric. Sabem que alguns no ens voldran entendre, en nom del seu imperatiu singular. Altres no ens poden entendre, ni volen.

L’accés a la informació es un dret i una condició imprescindible per poder fer acció política. El menysteniment de l’oposició, la negativa a donar comptes trenca l’imperatiu democràtic a BOT o a TIVENYS. Què s’amaga darrera la negativa a facilitar els papers, que deuen estar a disposició dels regidors abans d’un ple?. Què s’amaga darrera la negativa a facilitar els comptes d’un camí, o d’una obra, o de un projecte?

D’entrada s’amaga la feblesa de qui governa, la seva inseguretat, però també una forma de fer política que condueix a la divisió social, a la marginació del adversari, al fet que l’imperatiu democràtic acabi essent un imperatiu singular al servei de uns colors i en contra de uns altres, a la divissio del poble en nom de colors politics. Un joc de Holigans.

En aquest sentit Barac Obama també és presenta a les eleccions a BOT I TIVENYS. Allí li diuen Andreu Martinez I Clara Prades.

Certament són petits pobles, però això no transforma l’imperatiu democràtic en un imperatiu singular pel fet de ser petits . Per nosaltres són com NEW YORK O WASHINGTON. Per imperatiu categòric: Que ningú ho oblidi.