28 de setembre 2007

90 segons d’agricultura


Aquest és el temps que ha utilitzat el President de la Generalitat per tal de parlar dels problemes que té l’Agricultura i el Món Rural.

El Molt Honorable Sr. José Montilla, en el debat de política general va parlar dues llargues hores de molts temes, passant revista de totes les conselleries, la d’Agricultura sols va merèixer per part del Govern 90 segons. Una llàstima per qui encara es creu que el pagès i qui viu al món rural te alguna mena d’importància per aquest nou Tripartit II.

En aquests 90 segons el President va parlar de la capacitat de competitivitat del sector, dels regadius, del PDR, dels “museus Rurals”, de les reformes de l’OCM, i per finalitzar va dir que era un sector clau del nostre País. Un sector clau es mereix més de 90 segons. No es va parlar de les xifres del nou Pla de Desenvolupament rural, ni de la política forestal, la Pesca ni existeix segons el seu criteri.

Un sector clau pel desenvolupament, mereix un tracte més dens per part de qui és el màxim representant del nostre Govern. Què passarà amb el nou PDR?, per quina raó no es convoquen les ordres d’ajuts a noves incorporacions?, per quina raó no s’ajuda a la gent que vol cessar l’activitat agrària?, per quina raó no es convoca els plans de millora i plans de modernització?. Per quina raó es treu l’ordre d’ajuts a les cooperatives el dia 17 de setembre i es tanca aquesta convocatòria el dia 21 de setembre. Quatre dies per presentar projectes i reptes de futur, quatre dies que pràcticament és el mateix que els 90 segons que vostè dedica al món rural.

El debat de política general també serveix per orientar el futur, serveix per conèixer quines prioritats i quins objectius es marca el govern, desgraciadament, la gent que vivim al món rural mereixem molt més dels 90 segons que s’hi va dedicar. Des de CIU continuarem lluitant per tal de defensar el reequilibri territorial, a aquest debat Artur Mas va dedicar en mitja hora més temps que el govern, en una clara visió de país i en defensa de la gent que viu i treballa al món rural.

Xavier Pallarès


Ebrediputat
Portaveu de CIU a la Comissió d’Agricultura

27 de setembre 2007

EL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL.




Tinc al President Montilla davant el ulls, al faristol. S’esmerça, amb una penosa sensació d’esforç inútil, per donar forma a la seva replica parlamentària. Un paper amb una consigna, un altre amb un paràgraf, ell sense cap idea... Fa un exercici de tallar i copiar; amb la pretensió d’adormir no ja la cambra, d’anestesiar la gent del país. La proposta de Montilla pretén apaivagar els problemes, callar la gent. En cap cas pretén solucionar els problemes. “El soroll no fa bé” , ens diu el president. Els ex - agitadors són al govern i no els hi convé l’agitació. La desqualificació a l’emprenyo de la gent esta implícita, sembla que no s’ha apagat la llum, sembla que ni l’aeroport ni rodalies tinguin problemes. Sobren metges, els hospitals són perfectes fins i tot els que s’incendien, les llistes d’espera són una percepció “dretana” de la realitat.
En un moment el President apel·la a la societat civil, a l’esforç de la gent. I l’entenc , se li entén tot. És cert, malgrat tot, malgrat Govern i President, el País funciona, i se'n surt, mal que bé. El cas de la Vall d’Hebron, és paradigmàtic, l’incendi no té conseqüències més greus, gràcies a la responsabilitat, professionalitat de metges, infermeres i personal de l’Hospital; són ells qui garanteixen els mínims del servei. Són els que van fer vaga i no el Govern.

És la paciència, la resposta ordenada dels ciutadans qui minimitzen les conseqüències. No el Govern. I la fortalesa del sistema sanitari, del model. No el Govern. Un model capaç d’absorbir el creixement sobtat de la població i la ineficàcia del Govern. Un model prou fort perquè quan la manca de metges, l’espera diagnostica a la primària, no troba resposta en els plans del Govern, la població la troba en el mutualisme o en l’alternativa mixta. És la responsabilitat, l’ordre, la paciència de la població, qui dóna alternativa al fracàs de rodalies , al caos de l’aeroport, a l’apagada a Barna. És la indignació més que raonablement expressada per la població i la societat civil qui fa avançar les negociacions en torn al finançament i les infraestructures. No el Govern.
És la resposta de la societat civil i la qualitat de l’herència de Jordi Pujol qui garantirà el funcionament del País. No aquest Govern. En aquest panorama, el president Montilla apel·la a la societat civil i a la població per reclamar-li silenci. “El soroll no fa bé” Silenci sense projecte ni ambició. El president, ens proposa una renúncia a la política, una gestió de mínims, “total el país igual funciona”. Un panorama a l’italiana, que possibilita la permanència al Govern del desordre polític, un panorama a l’italiana que els garantiria, a través dels pactes un confortable panorama d’instal·lats.
No, el problema no és el català emprenyat. No és el problema.... és la resposta, forma part de la resposta. La societat civil, la població de Catalunya és una societat responsablement emprenyada. Un molt important actiu de l’ambició nacional, a la qual el President a tractat de callar i anestesiar. Un president que vol que les seves limitacions, que en són moltes; les assumeixi, el país, la societat, la població i l’oposició com a pròpies. No. no és l’emprenyo responsable de la població el problema ; ho és la mediocritat del President , la ineficàcia d’un Govern que s’amaga dels problemes.
Ho ha dit Artur Mas, les preocupacions del català emprenyat però responsable , els problemes del català responsable és mereixen un govern que arrisqui i doni resposta al seu neguit, com avui les ha donat l’Artur en nom de CIU.


El soroll no fa bé” , es cert President però el “soroll que no fa bé” no és la veu , ni la queixa de la societat civil, el “soroll que no fa bé” es el de les rodalies que no funcionen , el de l’apagada, el de les llistes d’espera, el de d’insuficiència de les pensions . El pitjor soroll és el silenci d’un president, front el xiscle permanent de la ineficàcia i absència del seu Govern .

25 de setembre 2007

LA MALA HORA.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
Amb vosaltres vull anar,
Que per poder-les viure
Jo me n’he fet soldat.
Ll. Llac


Hom té la sensació de fi d’etapa, un cert flaire de fracàs col·lectiu. El fracàs i la culpa no tenen pare, poder per això l’actual govern no assumeix la responsabilitat. Ara la responsabilitat, la culpa no és del govern és dels “Politics” , de tots, en abstracte. La mala hora troba les seves rels en “la política”. El col·lapse de l’aeroport , l’apagada de Barcelona, els incidents i retards de Rodalies, fins i tot l’esvoranc del Carmel; són conseqüència d’una enfermetat senil de la convivència democràtica que es diu “política”. En tot cas, el concret responsable polític del fet, si és del govern d’esquerra té la immunitat de ser d’esquerres i el pecat original de ser polític. Per tant, ells, proclamen la fi de la política , la supremacia de la “gestió social” d’esquerra.
El dia a dia s’omple de males hores sense sentit ni substancia, gestió sense moll ni emoció, sense horitzó polític possible. És la constatació d'una alarmant manca d' objectius polítics, una renuncia. Dimiteixen i ens fan dimitir, dels somnis col·lectius i d’allò que els fa creïbles.

Reivindico la culpa i la responsabilitat; reivindico la “Política”, la Política en majúscules. Reivindico el risc i l’error, reivindico el somni. No entenc ni la gestió ni l’administració, ni la petita política sense un objectiu comú , sense una causa, sense un horitzó. Res se me’n fot, res més aliè, tot m’importa. I m’importa fer-ho possible, no en tinc prou amb una causa comuna, aspiro a l’èxit col·lectiu. No en tinc prou amb “enyorar les primaveres lliures”, vull poder–les viure i “per poder-les viure, jo me n’he fet soldat”.
No, no en tenim prou amb una causa comuna, amb enyorar les primaveres, necessitem els instruments precisos per poder-les viure. Aquest és l’àmbit de la Política.

--Un dia amb l’amic – diputat Rull, comentàvem que la nació és l’àmbit, físic i metafísic, cultural i polític on les reivindicacions, els somnis col·lectius són possibles. Quin volem que sigui el nostre somni? Quines les nostres reivindicacions? Com i amb qui volem volem fer-les possibles? Amb qui són i seran més possibles? . Per poder-les viure, quans ens farem soldats?.
No es tracta nomes de definir uns desitjos, una causa, uns objectius, es tracta d’aconseguir aquella correlació de forces que ens permeti avançar i/o mantenir el somni . Parlem de somnis ... i de despertar-se, parlem d’un projecte , d’un instrument i de.... hegemonia política i social per realtitzar-lo. Parlo d’un poble, que enyora les primaveres lliures.
Reivindico la Política.

ELLS, EL GOVERN

Cada cop més, un alè de ficció, una sensació d’engany, una nebulosa fosca s’ha instal·lat als racons de l’administració de la Generalitat a tot el país i més, encara més, a Terres de l’Ebre.

Mentre es predica protecció del Delta, amor al riu, grans projectes, ens trobem amb els retards i l’ inoperància. Parlo del Delta i la regressió, del cabal ecològic, de la BASSA de les OLLES, dels peatges, del tren, de l’Eix de l’Ebre.

El greu no és que tot estigui parat, el greu és que aquells que governen i que haurien de donar solucions, ho substitueixen per paper, per mocions, per reivindicacions, els veiem encapçalant manifestos i manifestacions que acaben en pals a les rodes.
Ells tan satisfets, amb la consciència tranquila . “Ja han reivindicat , ja s’han manifestat”.
Obliden que cobren per governar, reivindicar és gratis.

La Bassa de les Olles tenia un pressupost aprovat del “Ministerio de Medio Ambiente”. Tenia i té, projecte, disponibilitat de terrenys, ara s’ha parat tot perquè en lloc de Medio Ambiente ho ha de fer Acuamet. Entre ells es destorben.

Els peatges, el desdoblament de la 340 seran objecte de reivindicacions i mocions, veurem encapçalant el moviment “social” a Alcaldes, regidors, regidorets i il·lustres derrotats dels partits del Govern. Del govern, manifestacions i propostes inversemblants. S’oposaran als pobles, (al Pla de ports, a Plans de protecció, a infraestructures) allò que impulsen al Govern.

Portaran al Parlament propostes de cabal (no a flux continu, que no s’enfadi alguna hidroelèctrica) , oblidant que el cabal no és necessari a un paper del Parlament, ho és al riu, portaran als papers la seva impotència al territori, la seva inopererancia al BOE.

Ells són govern i poden, deuen garantir el dret dels ciutadans de l’Aldea a una ràpida execució de la variant i el dret a la circulació gratuïta mentre durin les obres, ens deuen el cabal ecològic, les infraestructrues, la protecció del Delta : ELLS, EL GOVERN

PROPOSTES I APOSTES.


Hem reivindicat, repetidament l'acceleració de les obres de la variant de l’Aldea i la gratuïtat del peatge mentre durin les obres. També hem reivindicat que el diferencial de l’inversio prevista per l’Estatut i la pressupostada a l’estat es dediqui al rescat de peatges. És més, el fixà el percentatge d’inversió d’acord amb l’aportació de Catalunya, és una exigència de CIU, resultat del pacte Mas – Zapatero.

Veiem amb alegria, però amb molt escepticisme com càrrecs dels partits al Govern reivindiquen, ara el rescat i alguna tímida gratuïtat. Tenim la sensació que és un brindis al sol, per acontentar la clientela. Tenim la quasi seguretat, la intuïció que quan els ho proposem votar al Parlament ens deixaran sols. Com ens van deixar, quasi sols, a l’hora de votar i defensar aquest Estatut que ara els hi dona pressuposts i discurs.

Presentarem, al Parlament proposta de Resolució per garantir la gratuïtat del peatge de l’Aldea mentre duri l’obra de la variant. Què creieu que votaran els partits del Govern? Què creieu que acceptaran a Madrid, els partits del govern?. S’accepten apostes.

COMPAREIXENÇA:

Ja han passat uns dies de l’incendi i apagada a la Vall d’Hebron. Hem exercit una “oposició responsable” hem esperat la resolució de la crisi i les explicacions, dels, de la responsable del Departament, la consellera Marina Geli. Creiem que encara queden coses a explicar, coses a esbrinar, a discutir, a analitzar per tal de millorar la seguretat, els mecanismes el temps de resposta davant un incident com el patit. El lloc és el Parlament, demanarem la seva compareixença, esperem que l’acceptin, necessitem les seves respostes. El ciutadà en té dret.

22 de setembre 2007

APAGADES.



Torno de vacances, comentem la represa, iniciem l’actualització del bloc, que hem mantingut actiu tot i la distància, quan creiem que ja hem entrat en la normalitat una apagada, una pujada de tensió i adéu ordinador, l’he portat al metge i em diuen que amb una mica de sort recuperaré tot el que temia perdre per manca de còpies de seguretat. Ja ho heu vist, el bloc s’ha ressentit de l’accident, de l’apagada.

Passat el disgust i encara amb la preocupació pels fitxers i documents en perill, em deixen un altre portàtil i preparem un parell de propostes de resolució pel Ple del Parlament, pel debat de política General. Comentem la parada del bloc, i tot i lamentar l’estat del pobre disc dur, fem broma i comentem que ens hem estalviat la temptació d'opinar de CDC o d'Unió, precisament aquests dies. Més val. Una apagada oportuna.

Una apagada inoportuna, conseqüència d'un incendi, molt inoportuna al Vall d’Hebron, afecta a més de 800 pacients, alguns en estat crític. Parlo amb Xavier Trias, que ha acudit a l'Hospital on ell té molts companys i bons amics, comentem l’incident. Com sempre Xavier mostra el seu tarannà, em diu que més enllà de certes possibles mancances, l’incendi és un accident. Ell destaca el fet que tot i la gravetat de l’incident, no va haver-hi cap conseqüència irreparable, gràcies a l'esforç, professionalitat, serenitat del personal de l’Hospital. Felicitats al personal que em diu ja ha els ha tramés personalment. Comentem que caldrà esperar les explicacions de la Consellera Geli una vegada acabat i resolt el problema. Esperarem la fi i solució de l’episodi, esperem que la consellera ens ho expliqui al Parlament, si no ho fa, sol·licitarem la seva compareixença quan tot hagi passat. Tot un senyor, tot un exemple de com fer oposició responsable.

15 de setembre 2007

23 PUNYALADES.


Una notícia em va colpejar: Una jove xinesa havia estat intervinguda quirúrgicament. Portava 23 agulles al cos. Li havien ficat els seus avis pel fet de ser nena, una càrrega insuportable que calia eliminar.
No, no és un problema llunyà, és un atavisme social que també aquí ens afecta. Sistemàticament aquesta atàvica violència ens colpeja. Fa pocs dies compartiem preocupació i denúncia amb de Carme Laura Gil. Mai fem prou, penso; tenim que comentar-ho al bloc. Mai és prou.

Entro al bloc de Carme Laura Gil i com sempre em retrobo. Us el recomanen. http//blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6290

Reconeixement


Manel Zaera, es fa resó de la denúncia en torn al transvasament de l’Ebre a Cantàbria.
Amb Manel tenim més d’un desacord, diferències ideològiques (La diversitat ideològica enriqueix)



Tenim però un gran acord: El respecte per la democràcia, el respecte per les diverses opcions.


Un convenciment i una passió compartida per damunt de ideologies: Terres de l’Ebre i el diàleg per bandera.

LA VENTA DE FUM.


Si algún polític s’ha especialitzat, ha estat Joan Sabaté, ningú discuteix la seva habilitat en vendre fum.
Cansat d'una espera que se li feia eterna, Joan va embarcar-se en una aventura política que el va portar a l'alcaldia a base de fum. Pacte “progressista amb PP”, parc temàtic, grans promeses i pocs projectes. Els pocs projectes concretats han estat els iniciats per la Generalitat dels denotats governs de J. Pujol. Demostrat .
Ara ho fa des de l’oposició, torna a vendre fum, aquesta vegada fum de debò, fum físic i metafísic.

Llença una idea sense comptar amb els instruments de govern que estan en mans dels seus; no compta ni amb l'IDECE, no intenta el consens amb el Consell Econòmic i Social, no compta amb els seus companys d’Entesa.

Si no compta amb els seus, menys amb els altres:
Ni pensa amb l’Ajuntament, ni compta amb les entitats de la seva ciutat, ni amb els altres pobles .
S’oblida dels antecedents, del rebuigs que ells va liderar en torn a projectes energètics, ni més ni menys, ni millors ni pitjors que el que ara vol avalar.
Tot un estil, tota una demostració: Així van anar les coses, així anaven. És la demostració de com i perquè no sortia res: Perquè res, podia sortir bé amb aquest estil i aquestes formes. Les coses, els projectes, fins i tot el bons, sobretot els molt bons (que no és el cas) requereixen intel·ligència en el plantejament, complicitat social, sensibilitat cívica, respecte institucional.
Fum, fum de xemeneia, fum físic i metafísic que emboira i emboirava tot el territori.
Ridícul polític sense retorn. El pitjor que pot fer un ex- és fer el ridícul. Encara pitjor, pretendre que altres facin el ridícul per ell.

Arribarà un moment que no li permetran ni els seus (Els d’aquí). Que tardin, que retardin el moment, ja ens va bé...

14 de setembre 2007

SABATÉ- CLOS: UNA MANIOBRA DE DISTRACCIÓ:


Hem fet els nostres contactes, hem parlat amb fonts molt ben informades i estem en condicions d’afirmar que la proposta del senador Joan Sabaté és una maniobra de distracció, una manera de distraure l’atenció vers Alcanar i afavorir una negociació de reubicació de la planta al municipi de Vinaròs.

El senador Sabaté i el ministre Clos amb la famosa proposta al Senat aconsegueixen dos coses:
1a) Dir: si no la vol Vinaròs; poder anirà a Tortosa
2a) Insinuar: No és tan dolenta; nomes és un problema d’impacte visual
3a) S’obliga a l'equip de govern de Tortosa a posicionar-se en contra, a partir d’ara se’l podrà acusar d’haver renunciat a l’industria i la creació de llocs de treball.
De fet, segons les nostres fonts, mai ha existit ni tan sols la possibilitat del Catalunya Sud, com recorda el president de la Cambra de Comerç, aquestes propostes s’han de consensuar amb el territori; Josep Lluís Mora és va mostrar obert a conéixer-la amb més profunditat i analitzar les repercussions positives que podria tenir un centre d’innovació desenvolupament de les energies renovables, lligat a la planta.

Ara el proper moviment del ministre Clos, serà proposar un emplaçament alternatiu i una millora de l'impacte visual, garantint que totes les repercussions positives es quedin a Vinaròs i a la zona del Sénia valencià.

Recordem: Gran part de l'impacte negatiu és i serà per territori ebrenc, per tant té sentit la proposta del President de la Cambra de Comerç d’ubicar un centre de I+D, de innovació i recerca al nostre territori. Volem també recordar l’existència del Consell Econòmic i Social de les Terres de l’Ebre.

Prou comèdia i més Govern

13 de setembre 2007

SILENCIS QUE SÓN CRITS.


Avui en roda de premsa a Tarragona, Felip Puig, junt a Miquel Nadal, J M Pelegrí i F. Sancho, han valorat l’inici de curs polític. No reproduirem les declaracions, ja ho farà la premsa.

El que sí que volem fer aquí al bloc és comentar un detall, l’estrany silenci que fa dies que plana en torn al Transvasament de l’Ebre a Cantabria Un transvasament de 2’5 m3, una xifra equivalent al consum de CAT. Hem escoltat molts crits, fins i tot propostes de acabar amb la concessió del CAT.
Ni una paraula del Pacte d’aigua D’Aragó, dels usos i abusos aigües amunt i menys del transvasament a Cantabria: Un silenci clamorós. Només cal entrar a Google i escriure “transvasament, Cantabria” Veure les muntanyes de tinta que ha aixecat.

No ens hem amagat mai, sempre hem dit que la nostra preocupació era l’aigua que tindriem a la desembocadura i per a “natros” . El cabal ecològic a flux continuo, el regim hídric, aquesta era la nostra preocupació. Varem tenir la clau al CPIDE ara no tenim ni aigua, ni veu. El Pla de protecció del Delta aturat. Tots aquells que cridaven ara estan callats. Recordem una pintada al mur de Ferreries que deia “Cabal mínim + sediments”. Ja no hi és. Perquè?

Si no ens expliquen el seu silenci... acabarem entenent el perquè dels seus crits. Diriem moltes coses, molt grosses. Només direm: Les manipulacions polítiques passen factura als qui les permeten: Aragó i Cantabria han guanyat la guerra de l’aigua; Terres de l’Ebre , amb el Delta casa comuna de tots els no, no i no, l’ha perdut.
Entreu a Google, entreu i descobrireu un silenci vergonyós.

Sense rancúnia, però amb contundència, hem de dir que junt a bona gent, honrada, lluitadora i sincera va haver-hi molt poca vergonya manipulador,..... ara silenci, no molestem als qui manen.

Hi tornarem, ningú tindrà dret a callar-nos, esperem amb deler les respostes: el silenci actual és més eloqüent que tots els crits. Amb tanta poca vergonya no és construeixen territoris.

PROJECTE CASTOR. ENTESOS??


Joan Sabater, senador de l’Entesa, ha proposat “ situar la planta de gas al polígon Catalunya Sud”. El ministre Clos, ho troba bé: Considera, al marge del interès general, que “És un projecte de primer nivell, de incentivació econòmica per al territori”, crearà llocs de treball i “ efectes col·laterals molt positius”

Fa pocs dies veiem a membres de l’Entesa al Senat manifestar-se contra la planta prop d’Alcanar. Avui un senador de la mateixa Entesa ens proposa situar-ho prop de Campredó. El ministre del Govern avalat per l’Entesa es postula com mitjancer: Entesos?? O no Entesos??. Clos ha mostrat “ La seva disposició perquè la seva cartera faci d’intermediari entre les entitats locals i l’empresa canadenca Escal UGS i ajudar a aconseguir l’acord” Segons informa avui l’Ebredigital.

Les reaccions dels socis de l’Entesa no s’han fet esperar.
La nostra tampoc: No ens creiem ni la descoordinació, ni la innocència de la proposta . D’entrada , ja avui alguns ciutadans ens deien: “Home si ha d’anar a Campredó que es quedi a Vinaròs”.

Ho dèiem en un anterior post: Si ells volen no es farà, si es fa serà perquè voldran, n'hi ha exemples. Governen aquí i allà. En mans d’ells estè (de tots tres). Ja ho tenen clar, o a Campredó o junt a Alcanar amb petites correccions.

El govern i els grups que li donen suport són els responsables de la situació, no n'hi ha prou en desmarcar-se i anar a una manifestació. Els Governs, governen i han d'assumir responsabilitats. Si l’Entesa es presenta junta al Senat, junta ha de retre comptes. D’aquí dos mesos tornarem a veure’ls junts a les llistes, ara dissimulen. Aquesta política d'estar i no estar; de ser govern i alhora oposició, ser el policia i el manifestant, es nefasta per Terres de l’Ebre i per al país. El tres partits de govern han de donar explicacions. Són o no són Govern??.

Hi ha moltes preguntes a fer, a fer-se i a fer-los:

El projecte Castor, tenint en compte el que tarden en redactar-se, ve o no dels temps de Montilla com ministre?.

El tripartit té o no alguna opinió sobre aquest projecte i altres com el de Faió?. Aquestes són les previsions pel Catalunya Sud? Si no, quines són??.

Els membres de l’Entesa i els partits que donen suport als Governs: Es van passejar, van envair, els carrers de Móra la Nova, denunciant perills per la salut, efectes col·laterals nefastos amb un projecte de pareguda naturalesa. Pensen prendre com Govern, com diputats, com senadors, iniciatives parlamentàries, socials de pressió com les que van tenir el seu dia??

Ens tenien que caure les orelles, els efectes col·laterals eren catastròfics, les compensacions inexistents, els diputats, càrrecs i simpatitzants de CIU eren traïdors i venuts. Demanaran disculpes, almenys demanaran disculpes a la gent de Móra la Nova??.

En diriem moltes més, senzillament faran de Govern? Evitaran a la gent del territori la vergonya de què els representats del Govern es manifestin, contradictoris i impotents? Perquè, si la solució és que els que governen vagin a manifestacions; llavors, qui cony Governa? Llavors, de que cony serveix el Govern?

La culpa és de l’últim govern de debò, la culpa és de l’oposició. Com ja vàrem dir la culpa és del Cha Cha Chat . Entesos?? .

12 de setembre 2007

SOBERANISME PRAGMÀTIC. L'EMPRENYO DEL GAT

Tipartit:
Soberanisme pragmàtic. Gat escaldat en aigua tèbia en té prou.

La Diada marca l’inici d’un nou curs. La reentrada política. Són significatives les actituds i els discursos. També al Camp de Tarragona i a Terres de l’Ebre. El Delegat del Govern a Tarragona al seu Bloc ens confessa que no li agrada l’himne, troba els Segadors massa combatiu, "que tremoli l’enemic” li sembla un gra massa.
L' "Enemic", de fet riu.

El Delegat del Govern a Terres de l’Ebre, en el seu discurs, segons ressenyes, va avançar la intenció de convocar institucions i sectors del territori per participar en la redacció d’un pla estratègic i econòmic que ha d’impulsar la futura vegueria.
Segons el Delegat “Sobiranisme pragmàtic” és el que s’ha despertat en els ciutadans com conseqüència del fracàs de infraestructures i del debat del nou Estatut.

A Terres de l’Ebre ja fa temps que necessitem pragmatisme. Ja L’IDECE va servir per formular un pla territorial, servia com lloc de trobada de sectors institucions i govern per consensuar els ritmes, les millores, els canvis i les necessitats de l’Ebre. Es va crear el Consell Econòmic i Social per fer estratègies de territori. O no?.

4, quatre, 4 anys de paràlisis, temps perdut. La previsió de desdoblament de l’eix de l’Ebre es preveia per al 2012 en una Catalunya de 6 milions; l’oposició, ara govern és ficava les mans al cap. I ara per soberanisme pragmàtic tornarem a discutir-ho? Començant ara a fer el projecte, al 2012 no hi haurà desdoblament. Això si, tindrem sobiranisme pragmàtic com pas previ a la vegueria.

L’autovia del interior i el desdoblament de la 340, van ser objecte de un acord- consens, amb el compromís d'impulsar el govern l’acord. Ni autovia ni desdoblament, (com ja va anunciar el llavors alcalde d’Amposta i els ara Diputats). Sobiranisme? Pragmatisme? Anys perduts, paraules sense sentit: Ens conformariem que el conseller fes alguna gestió per impulsar allò que es va acordar a la Delegació.
Ens conformariem, ja no en tenir la clau de l’aigua com al CPIDE, ens conformariem amb les escorrenties i la garantia de subministrament.

El president del Consell Econòmic i Social va reivindicar infraestructures, ja consensuades en el moment de la creació del Consell, va repetir velles reivindicacions i va tornar a reivindicar coses que ja tenia quasi aconseguides quan era president de la Cambra de Comerç. (Veure conferència del delegat a Cambra de Comerç, del 2002-2003). Ens conformariem que el Consell Econòmic i Social, servis per allò que estava previst, o.... que ho fessin veure.

Pragmatisme, sí pragmatisme, senzillament demanem que es facin les gestions per tal de garantir que el que es va acordar a la Delegació en torn a la 340 i a l’autovia del interior avanci.
Una miqueta de treball i gestió un petit “por favor” on toqui.

Pragmatisme? Sobiranisme? Vegueria? No volem tant, només que ens diguin perquè serveix l’IDECE, i el consell Econòmic i Social. Sabem perquè servien, no perquè serveix. Que ens diguin perquè ens serveix aquest govern. Sabem perquè servia , no perquè serveix.

DE REFERÈNDUMS, DE REFERENTS.






Fa molt poques setmanes, al Parlament, CIU va presentar una proposta de resolució per tal de possibilitar la convocatòria de referèndums. ERC va presentar esmenes. Eren un exabrupte... parlamentari; però exabrupte. Una desqualificació de CIU i dels seus votants. Una excusa per evitar aprovar la proposta. Era lògic, no ens va sorprendre; sabem que el sostre d’ambició, el sostre real de reivindicació assumible des d’aquest govern és el que marca Montilla i les seves esmenes. Ara, després de les propostes(diverses) d’avenc en els plantejaments del món catalanista, Carod ens proposa un referèndum al 2014. Per guanyar-lo?? No crec, doncs llavors necessitariem causa, objectius, casa més o menys comuna per tal de bastir una majoria social i política . Com diu Heribert Barrera i Carretero caldria prioritza l’opció nacional.

Crec que seria bó començar per lo més senzill, recuperar i votar la proposta de resolució que el faci possible, sense excuses. Diguem-ho clar, ningú es creu el referèndum de Carod, almenys mentre el referent de Carod sigui Montilla.

Carod fa la seva feina, marcar a Mas, cuidar Montilla. En lloc de referèndum ens proposa referendar a Montilla; el seu referent de govern.

11 de setembre 2007

EMPRENYATS.

Si guanya ZP.... Guanya ZP



Els ciutadans, molts ciutadans estan, estem, emprenyats. El desprestigi de les institucions, el fracàs de les infraestructures. La manca de lideratge, la mala gestió, les apagades, rodalies. El desprestigi afecta a les més altes institucions del País.

En aquest ambient celebrem l’11 de Setembre. Jo també estic emprenyat i molt.

Sóc alcalde i diputat, assumeixo la responsabilitat, que em pertoca. Com alcalde tota o quasi. Sóc el màxim responsable de la política municipal a l’Ampolla... i com no, el màxim responsable de la imatge del poble, tot i que les competències i finançament dels Ajuntaments són més bé minses, insuficients. No hi ha excusa. No tothom té el mateix grau de responsabilitat, no és el mateix el govern que l’oposició. Quan un govern, no assumeix la responsabilitat quasi en exclusiva, vol dir que alguna cosa va malament.

No pot demanar confiança aquell que no confia en ell mateix, aquell que rebutja responsabilitats, tenint-ne tots els instruments per exercir-les. Si alguna cosa va mal a l’Ampolla, la culpa poder no serà del equip de govern, però la responsabilitat tota. Tinc confiança en els regidors, en els funcionaris, en la nostra capacitat i en les nostres idees.

Ara a Catalunya, la culpa; la responsabilitat no es dels governs és... dels politics. Allí on governa CIU les culpes són del govern. (que no ens ho toquin així ho volem,així ho sentim). Allí on governa el tripartit la culpa és.... dels politics.

Avui he proposat, proposo una reflexió. Quina és l’exigència ètica i moral que han d’assumir els màxims dirigents de les institucions? Quin és el seu grau de responsabilitat? Quin grau de confiança ens pot demanar, aquell que no assumeix la seva irrenunciable responsabilitat?.

El prestigi del País és cosa de tots ... però d’uns més que d’altres, del Govern més que de l’oposició.... És clar, que l’oposició en tenim una de molt important a la que no podem renunciar.... No podem callar. I no ho faig, estic emprenyat, entre altres coses perquè el nostre President, el President del meu País, és incapaç d’assumir responsabilitats. No dóna la talla. La seva primera fidelitat, no és per aquest país.... La mediocritat de la presidència, marca el sostre de l’aspiració nacional. Estic molt emprenyat.

Montilla poder no sigui el culpable de tot; però (per la mateixa raó) ben segur que no és la solució de res.

10 de setembre 2007

Paradoxes





Torno de vacances. El ritme del treball diari va tornant a prendre forma.

Els preparatius de la Diada, els contactes del Parlament, el dia a dia a l’Ajuntament.

Una imatge del telenotícies em crida l’atenció: El Dalai Lama al Parlament, somriu, al seu costat el diputat Salvador Milà, no somriu. No pot?.

Què deu pensar ?. Què hem de pensar?.

La Diada, em fa pensar amb el Tibet i l'exili del Lama.

03 de setembre 2007

HA NASCUT UNA LLEGENDA

De quin material viuen les llegendes? Com creixen i es fan grans? És una pregunta que ens hem fet tan Paco Morales com nosaltres ja en el moment d’imaginar-nos “lo Faro del Tio Nel·lo” del que ell es l’autor. Les llegendes estan fetes de l’ànima dels pobles d’un trosset de realitat i una miqueta de somni, d’un rampell de memòria i un bocí d’oblit. Per damunt de tot, les llegendes estan fetes d’una realitat, d’un material indeformable i indestructible; estan fetes de sentiment, de “carinyo” pels records, d’estima per la gent, de nostàlgia del passat, d’esperança pel devenir, d’amor per la terra, de gelosia per la mar. De l’olor de l’arrossar, del riu i de les pesqueres: Aquesta és una llegenda viva i veritable perquè així l’han viscut els nostres cors.

La reproduïm tal com ens ha arribat:
Hola Sancho. T’envio el nou mite de l’Ampolla.
Poc a poc l’aniré polint. Encara que crec que ja es pot utilitzar. Hi hauran segur faltes d’ortografia. Salut. Paco Morales.

EL FAR DEL TIO NELO

La llegenda que ens ocupa passà any 1937.

En la boira del record se m’apareix vagament aquest fet inèdit que ocorregué en plena guerra civil quant, per diverses i desfavorables circumstàncies, el far de Buda es quedà sense llum i amb tot el que això comportava.

Conscient del perill que corrien els mariners, tot el poble pescador de l’Ampolla es mobilitzà i sense pensar-ho dues vegades es posà a construir un nou far per poder guiar de nou als navegants

Molt poc tems, grans penúries, colossals sofriments i tot el sacrifici que calia i la torre ja estava enllestida.

Nomes feia falta la llum, un altre problema urgent i importantíssim que no semblava de fàcil solució, tenint en compte que tots els mitjans de que disposaven en un principi s’havien finalment exhaurit.

Desprès de molt deliberà tot el poble en ple acordà que el millor seria apropar una barca motora i amb la electricitat que generava fer-li arribar el llum a la torre i convertir-la definitivament en far.

I així va ser , la motora preparada i el “tio Nel·lo” per voluntat pròpia i sense perdre un segon pujà a dalt la torre i es mantingué tota la nit aguantant ben enlaire el trinquet de la motora amb la seva bombeta il·luminadora. El poble a sota, el guardà tota la nit donant-li ànims i cantant cançons dedicades a aquesta gesta improvisada.

Al dia següent van fixar el trinquet i així el mantingueren durant molt de tems, assegurant-se de que a la mar res passes.

De les vides anònimes que salvaren res se’n sap, dons el far evità que no hagués cap nàufrag.

Com a memòria ens ha quedat el que avui coneixem com el far del tio Nelo i que en realitat es el far de tot el poble de l’Ampolla, que continuarà il·luminant per sempre mes aquesta rotonda que dona la benvinguda universal als vianants i als visitants.


PACO MORALES

01 de setembre 2007

Volem publicar

Volem publicar l’article del Més Ebre que fa referència al pla especial del port de l’Ampolla, pla impulsat per la Generalitat, consensuat amb els grups politics excepte amb el PSC . Un pla de la Generalitat i el PSC s’oposa !! així es governa: un clar cas de “nimby” , davant de casa meva no. Un cas d’instrumentalització personal de la política. No farem cap més comentari anunciem però un seguiment del cas interessant de veritat.