MONTILLA ERA AL CAMP NOU.

Tothom admet la força simbòlica de l’esport, del futbol. Hi ha equips que han simbolitzat una era, un règim: És un del trets del seu èxit com espectacle. Moltes vegades el fenomen futbolero es mimetitza amb la realitat política del moment, “si non e vero e ben trobato”.

Articles polítics fan símils esportius i un bon comentari esportiu s’adorna amb elements clarament polítics: El Barça és més que un club.

Aquesta lliga de futbol, el seu apassionant, ajustat resultat té certa semblança amb el moment polític espanyol travat, de difícil resolució. Un Ruiz Gallardón emergent no pot garantir la victòria del PP de Rajoy, un ZP tocat no descarta un nou mandat socialista. Els vestuaris d’uns i altres no poden amagar episodis de divisió interna, que dificulten el seu futbol, perdó, vull dir la seva acció política.

Ahir al Camp Nou algú va dir “estem perduts, està Montilla a la Llotja”, avui ha vist les imatges de Montilla president, hieràtic amb un somriure irònic, en el moment dels gols del Espanyol. He pensat és veritat , “estem perduts” amb un president així no podem aspirar a cap objectiu ambiciós, a cap títol gloriós, a cap gran destí. Només la gris realitat d’un somriure irònic, d’un silenci sense paraules, d’una resignació sense objectius.

Pitjor: L’objectiu que es representa, no es correspon amb el desig del cor, un cor de president que em va semblar, volia la victòria de l'Espanyol. Desig legítim en el cor i cap dels espanyolistes, als que felicitem per la gran campanya que han fet, però que afebleix al futbol català, si és al cor del president. Com l’afebliria si el cas fós al contari.

Catalunya, com el Barça, va regalant oportunitats, i cada vegada més s’instal·la en l'imaginari col·lectiu una resignació preocupant, cada vegada hi ha més gent que s’apunta al “qui dia passa anys empeny”, sense presentar batalla, amb un silenci gris, la única batalla que es dona és per estar a la Llotja. Però aquest home a la Llotja no encoratja ningú, no estimula ningú, no afavoreix cap èpica, més bé al contrari, quan l’equip el veu, quan la directiva el veu, quan la gent el veu molts pensen “estem perduts Montilla està a la Llotja”.

La mediocritat va planar al Camp Nou.