24 de maig 2008

XIQUILIQUATRE.


La nit que “xiquiliquatre” centra l’atenció de l’audiència a TVE . Em fico a repassar la premsa de l’Ebre i a escriure aquesta entrada per al bloc. M’entra una sensació molt forta de desencís i desencant.

Recordo la votació al CAT. L’actitud dels alcaldes, de tots els alcaldes i com després hem vaig assabentar que el delegat del Govern, Lluís Salvadó havia delegat el vot (sobrer per cert) en el President. Havia votat a favor de la interconnexió de xarxes al CAT, sense garanties sense contrapartides. Es declara pressionat. Una lliçó de coherència.

He de confessar que em sembla més lleial Joan Sabater donant la cara.

He de confessar que no m’han sorprès les declaracions , ni maniobres de ERC o de ICV. Sorprendria que deixessin els càrrecs.

Per cert què es creuen que els altres no ho vam estar pressionats??

Antitransvasistes de carrer, Transvasistes de despatx. Tots plegats ens hauran enganyat i s’hauran retratat per un obra que si plou prou no es farà. Una genial ironia del destí.

Nosaltres per la nostra part repetim i repetirem que el projecte és com el nostre però sense garanties. No ens desdiem de res, però exigim el que exigíem: Garanties, cabal mínim, re-equilibri territorial. I si no “non”. Tres anys vam resistir amb aquesta posició al CPIDE. També ara, certament “pressionats”, com sempre..

Semblem rendits a lo inevitable, al disbarat. Prediquen allò de tots iguals. Rendits a la inutilitat de la política. Em subleva. No sóm iguals: jo no vull ser igual que ells. Pot ser pitjor o millor però no igual.



Quan estudiava medicina, alguns predicaven la inutilitat de la ciència davant la inevitabilitat de la mort. Com el tripartit, que vol que el seu fracàs sigui el fracàs de la política. Mentida.

Dues visions d’avui a la premsa. Molt dures una per justificar-los i altra per a desqualificar-los.



XAVIER BRU DE SALA


“Habiendo llevado acabo una relacion mas bien corta de iniciativas acertadas.....

Lo mejor del Tripartito es que ha puesto al descubierto la deblidad permanente , i por tanto prexistente del sistema politico catalan.

Al final de cada escena tanto da silvar como aplaudir, tanto ponerse contento como enfadarse”

A Bru de Sala cal explicar-li que la inevitabilitat de la mort, no certifica la inutilitat de la ciència. Ni el fracàs del tripartit, significa el fracàs de la política. O poder lo que és inútil.... és explicar-li a ell??.



GREGORIO MORÁN

“Despues de leer la lista, tan generosa como divertida, de los informes encargados por las diversas consejerias......

“Seria la respuesta a una pregunta , breve y rotunda : porque lo estamos haciendo todo tan rematadamente mal.”

Habria que empezar pues explicando las razones, o las casualidades, o las inclinaciones, o vaya usted a saber que , que consienten que una sociedad equilibrada esté governada por una pandilla de desequilibrados, en muchos casos con el añadido de incompetentes.

“Esas gentes de Amposta i otros andurriales que aún no salen de su asombro tras haber descubierto que la vida de un politico se divide en dos, cuando hace oposición y cuando le nombran alto cargo”

El tripartito es una conbinación que nació pensada para ser alternativa al poder convergente y que se ha convertido en un instrumento para dar empleo a la izquierda. No nos engañemos en lo de la diferencia ; Esquerra Republicana está haciendo en Catalunya lo mismo que Zaplana propuso en el PP tras su primera victoria electoral: Nos vamos a forrar. Y en esto estan.

Certament en diu moltes més, si les digues jo....els comentaris serien èpics. Només una discrepància, els polítics del tripartit no necessiten dues vides; són capaços de fer de govern i oposició en el mateix acte.

Vull traduir al català una pregunta de Morán:

“No tindran un sol rastre d’honor, Un de sol!!! Que els hi eviti ser la representació genuïna del trepa incompetent, amarrat al càrrec després de haver fet i dit tantes coses? Una mica de dignitat. Es demanar massa ??”

Certament jo no ho diria tant dur, poder si que ho voldria tant clar .

FIBROMIÀLGIA: L'ENGANY???


El dijous aprovàvem per unanimitat una proposta de resolució que feia referència a la fibromiàlgia i la síndrome de Fatiga crònica. Ho fèiem en una sessió emotiva. Els afectats, la majoria malaltes, ja que són malalties que afecten majoritàriament a dones, havien retirat prèviament la seva proposta: Una Iniciativa legislativa popular avalada per 140 mil signatures. Amb la retirada de la Iniciativa van facilitar l’acord de tots els grups en torn a l’esmena que havia presentat jo personalment en nom del Grup de CIU.

Al final, gran alegria i un ambient emotiu al Parlament. Un compromís de tots amb els afectats, amb una iniciativa dels ciutadans de Catalunya. El Parlament possibilita la participació dels ciutadans amb propostes avalades per un nombre significatiu de signatures. Molt de treball.

Crec sincerament que es va assolir un bon acord. L’ambient emotiu final amb els afectats, em va recordar el del dia que es va aprovar el Nou Estatut. Ara hem d'evitar frustrar les esperances que la gent de la ILP ha dipositat amb el Parlament.

Tinc però indicis per estar preocupat. Com en la majoria d’acords en que intervé el tripartit, l’esperança dura poc. Ja al sortir del Ple, una absurda picabaralla amb Manuela de Madre. L’ànsia de “protagonista” va poder a la unitat i alegria del moment.

El protagonisme és ja definitivament per a els afectats i el Promotors de la ILP. Ells són els qui han obert una interessant via de participació dels ciutadans. I això, el PSC i alguna diputada no ho perdonen.

Poques hores després, unes declaracions de la consellera Geli “aigualeixen” els acords. Com quan Montilla i el PSOE van presentar esmenes al Nou Estatut. Arriben les rebaixes. No respecten ni els seus propis acords, devaluen el Parlament . Són el PSC i els seus escolans (ERC ICV) qui provoquen la desafecció de la gent. L’Engany és permanent.

No sóm tots iguals, el meu compromís, el de CIU és el mateix avui que el del dia de la votació. Exigirem el compliment dels acords, estirem al costat dels afectats i denunciarem qualsevol intent d’engany per part del govern o dels diputats que li donen suport.

Catalunya i els seus ciutadans no es mereixen un govern de mentides compulsius com aquest.

FIBROMIÀLGIA. ILP


Text de la intervenció al Parlament : Proposta de resolució en torn a la fibromiàlgia i la sindrome de Fatiga crònica.

El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, deixeu-me començar llegint l’encapçalament del que farem. Diu: «A la Mesa del Parlament, els grups parlamentaris sotasignants presenten la següent esmena transaccional a l’esmena presentada pel Grup de Convergència i Unió a la Proposta de resolució amb número de tramitació 250-00770/08.» Segueix tot el contingut de l’acord que avui hem assolit en aquest Parlament, signat per tots els grups parlamentaris. És una transacció unànime per tal de donar resposta a allò que ens demandaven els promotors de la ILP.I ara deixeu-me fer una cosa que em ve molt de gust: Sergi, Àngels, Cristina, Clara,Marta, Jordi, també Jordi, a tots vosaltres, benvinguts i bentrobats, i, a través vostre, una salutació a tots els que heu participat en la iniciativa legislativa popular. I dic «bentrobats» perquè jo, jo us he d’agrair l’actitud i l’exemple que m’heu donat, que ens heu donat, que ens heu donat a tots plegats. Jo era un síndrome de fatiga crònica ignorant, un fribromiàlgia escèptic –us ho vaig dir el primer dia–, i vosaltres m’heu donat una lliçó. El vostre esforç, la vostra constància i –deixeu-me dir-ho– el vostre rigor científic m’han enriquit com a metge i com a diputat. Ens diuen, ens han estat dient que una malaltia concreta no mereix una llei. Em permetreu que avui sigui molt comprensiu amb tothom, perquè bé està el que bé acaba –ens ho ha dit Àngels. Sí, però sé, i sé amb vosaltres, que no volíeu que us obliguéssim a fer una ILP. En el fons el que volíeu era que fos innecessari fer-la; això era el que volíeu, que no necessitéssiu fer-la.

No l’heu fet per gust, l’heu fet per necessitat. I us ho agraeixo, us agraeixo que amb tot el que heu patit, amb tot el que se us ha volgut manipular, no hàgiu perdut ni la fe ni l’esperança; ni la fe en el sistema ni l’esperança en el Parlament ni en els diputats i diputades. Fe i esperança en la nostra capacitat de comprensió, que podíeu ficar en dubte. Sou vosaltres –sou vosaltres– qui heu comptat amb nosaltres. Em permeteu que us ho agraeixi i us doni efusivament les gràcies.

Molts i moltes no esperaven, quan vau començar, que fóssiu capaços d’aconseguir les signatures necessàries per a impulsar una ILP. I ho vau fer: 140.000 signatures darrere una proposta seriosa i sentida, darrere una voluntat de ser per a crear esperança. Molts i moltes no esperaven la vostra capacitat de negociació, la vostra serenitat, el vostre aguant. Ho heu brodat. Deixeu-me personalitzar: Sergi, ho has brodat. Ho heu fet molt bé, però molt bé.

No us vau moure per un caprici, us vau moure per necessitat. Vosaltres teníeu dret, sense necessitat de signatures, a ser atesos, escoltats, compresos i acollits.

Precisament com no era així, no us sentíeu així, us vàrem obligar a treballar per un dret que era vostre però que teníeu dificultat a exercir. No es presenten iniciatives legislatives populars com la vostra per gust.

És per això que la iniciativa legislativa popular tenia i té tot el sentit, té tot el sentit. Com podem preveure, els ciutadans no es mouen per fer una ILP quan se’ls dóna resposta a les seves necessitats; ho fan quan no tenen resposta. No els podem dir precisament que en allò que no tenen resposta no té sentit fer una ILP. Perquè, si no, per a què vam fer la Llei d’iniciativa legislativa popular? I això és una discussió substancial.N’hem fet moltes, de lleis, aquí, moltes. Jo més d’una vegada he tingut la sensació que, alguna, innecessària, i em sembla que tots els diputats ho hem pensat. Algunes, parcials. No les esmentaré. Només cal avui, per a entendre-ho..., en un país on solucionem sequeres per decret, en un país on vivim el que vivim, amb la imatge legislativa que donem, com podem dir, quina autoritat tenim per a dir que no val fer una iniciativa legislativa popular, que no és la fórmula per a portar aquí la inquietud dels nostres ciutadans?

S’ha desqualificat la ILP per la forma i no pel fons. A mi em sembla molt evident que una iniciativa legislativa popular no es farà sobre allò a què el Govern o el Parlament hagin donat resposta, sinó sobre aquelles qüestions necessàriament particulars a les quals no hem donat resposta. No val estimular la participació, aprovar-ho als ajuntaments, utilitzar-ho políticament, per a després vindre al Parlament i dir que, això que fora del Parlament hem estimulat, al Parlament no val. No val estimular-ho; no val signar i després no acceptar-ne les conseqüències derivades.

Aquesta no és una qüestió de formes; ens diuen que és una qüestió de formes, però no és una qüestió de formes. En democràcia, la forma i el fons són el mateix –són el mateix. En democràcia, la forma és substancial, absolutament substancial, i nosaltres ho sabem. Jo no porto el llaç, però porto la iniciativa legislativa popular com a iniciativa del Parlament i al cor.

Precisament vosaltres, que sabeu en el fons del vostre patiment que forma i fons són el mateix, heu estat capaços de renunciar a la iniciativa legislativa popular per a salvar la iniciativa legislativa popular, i ho heu fet molt bé. Heu demostrat voluntat de ser i capacitat de negociar. I ara, ara i aquí, tenim un acord que no és la iniciativa legislativa popular, però obligarà molt més que si fos una llei. És un compromís unànime de tot el Parlament, amb 140.000 signatures, que representen la iniciativa legislativa popular dels ciutadans de Catalunya, no només d’uns quants ciutadans, sinó que ja de tots els ciutadans de Catalunya, dels ciutadans del nostre país. És un compromís, una espurna d’esperança que ens obliga a tots; el Govern el primer, però el Parlament també. Tingueu fe. Junts vigilarem que ningú conculqui, que ningú defraudi allò que avui acordem.

Avui representeu... No, deixeu-m’ho dir d’una altra manera; què dic, «representeu»?, no representeu: avui sou l’esperança dels ciutadans de Catalunya, la comunió dels ciutadans amb el Parlament. I no n’hi ha una altra; el nostre país no té una altra cosa, el nostre país té la fe i l’esperança de la seva gent, dels seus ciutadans, i probablement poca cosa més tenim.

I aquí al Parlament estàvem i estem obligats a dir-vos una cosa que ja s’ha dit però que vull repetir: no esteu sols –no esteu sols–, no us trobeu sols, companys; en som molts més dels que ells es creien, dels que ells volen i diuen. Avui el triomf és vostre, avui el Parlament es compromet amb la ciutadania de Catalunya. Aquesta és la gran força del nostre país, i ens la doneu gent com vosaltres, que ens doneu exemple de ciutadania.

Gràcies.

Sessió núm. 37 / Ple del Parlament / 21 de maig de 2008

19

(Aplaudiments.)