30 de juny 2010

INDIGNATS (II)


Us adjuntem un enllaç a e-noticies, que fa referència a la senyera amb el crespó negre que hi ha penjada a l'Ajuntament de l'Ampolla, per la sentència del TC sobre l'estatut:


Per la 'mort' de l'Estatut: L'Ajuntament de l'Ampolla (Baix Ebre), l'alcalde del qual és Francesc Sancho (CiU), ha penjat una senyera amb un crespó negre en senyal de dol com mostra la foto després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.


28 de juny 2010

INDIGNATS


Escric: Indignat per una sentència que enterra el pacte de la transició, que conculca la independència dels òrgans judicials. Escric: Decepcionat pel contingut del discurs del President Montilla.
Escric: Indignat pel paper del Tripartit, ells ens han portat a la derrota, a la divisió civil, conscientment, sense escrúpols. Ells han debilitat la unitat del poble i de les forces polítiques. Ells mai han assumit les responsabilitats que el hi toquen.
Escric: conscient que els mateixos que es declaren independentistes, consoliden com a President a un militant, dirigent del PSOE, ex-ministre nacionalista espanyol, reciclat a federalisme vergonyant.
Escric: Saben quin són els adversaris, qui els responsables. Escric per defensar, per refermar el sentiment de dignitat. Demà al balcó de l’ajuntament que presideixo, penjarà la senyera a mitja asta. Ni callarem, ni ens conformarem. Front la injustícia:Insubmissió. La llengua preferent del nostre ajuntament serà com sempre el català.Farem una crida a defensar la dignitat de Catalunya.

L’ Inquisició o “El Oro de Moscú”.

Els que van, varem viure la dictadura recordem com des del poder es desqualificava a l’oposició, com a complement de la repressió. No en tenien prou amb empresonar els opositors calia denigrar-los, desqualificar-los aniquilar-los moralment a ells i les seves motivacions. Una de les acusacions preferides del règim era acusar al Partit Comunista, i per extensió, a totes les forces democràtiques d’estar venuts al “oro de Moscú”.

La transició democràtica va representar la legalització dels partits polítics, partits forts. Políticament forts, amb un finançament mal resolt. Tan mal resolt que encara avui continua essent clandestí. Un poder polític fort, que ha de resoldre clandestinament un finançament mal resolt.

Em crida l’atenció, com en torn als dèficits i dificultats de finançament, tant en plena dictadura com ara, el poder utilitza la desqualificació, la manipulació; la utilització de tots els mecanismes que el poder els hi permet per acabar amb l’oposició. El que fa el poder són errors, a l’oposició se l’enviava i se l’envia als Tribunals Especials (Tribunal d’Ordre Públic). El poder esdevenia jutge i part. La inquisició. El rostre de la inquisició. Convençuts de la seva bondat ideològica, del seu paper històric, es permeten constituir en tribunals amb drets extraordinaris per tal de jutjar i condemnar al contrari, sense ni respectar la presumpció d’innocència, ni les garanties processals. Vol dir això que l’oposició ho feia, ho fa tot bé? No. Certament no. Però quan no es respecten els principis bàsics d’imparcialitat, d’independència de criteri, de presumpció d’innocència estem davant el rostre de la Inquisició. Del “oro de Moscú”, al bagul del Palau.

Costa pensar que el “poder”, “el govern” , “els governs locals ” adjudiquen i que és a l’oposició a qui se li donen les gràcies. Costa pensar que amb una investigació judicial en marxa, amb imputats il·lustres apareguin un any després proves i escrits, no controlats per la investigació de justícia. Vol dir que els agents de l’autoritat, el fiscal, els mossos i tots els responsables de la investigació no van en el seu dia controlar, estudiar, analitzar els ordinadors personals de Millet / Montull i les seves secretàries?? La prova és aportada un any després? Per qui? Per part interessada i prèvia filtració al Periòdico? O bé ja estava en mans de la fiscalia des de fa temps? Posa en qüestió això la professionalitat de la fiscalia?? O més bé posa en qüestió les filtracions i les proves aportades per part interessada i amb una clara animadversió cap determinats partit polític. Casualment a l’oposició.

El prestigi del poder judicial està dia a dia en entredit, la independència de la fiscalia en alguns casos es posa en dubte. La parcialitat dels partits de govern no. Convertir conjectures en certeses, sense garanties processals, sense respectar cap presumpció, protegint al poder i les seves responsabilitats muntant tribunals o comissions d’investigació sense garanties jurídiques es ressuscitar el rostre de la Inquisició i enterrar les garanties democràtiques.

Em preocupa el tema del finançament dels partits. Tots els partits es financen!! Tots!! El tema està mal resolt per a tothom. Per tan caldria, amb responsabilitat, resoldreu.

Tinc la convicció, la personal seguretat de què les acusacions a CDC són incertes i interessades. Tinc la íntima seguretat que si s’investiguen adjudicacions, és el govern ( o també el govern) qui ha de respondre. Ningú es pot constituir en jutge i part, per molt que les enquestes et siguin desfavorables. Tinc l’íntima seguretat que la defensa, per part d’alguns, més ben dit de tres, dels llocs de poder porta a actituds dictatorials i poc democràtiques. Avui el que estem veient és el rostre de TOP i de la Inquisició. Una cacera de bruixes amb un clar sentit. Acabar amb l’oposició per continuar tenint el poder d’adjudicar. Es creuen que tots són com ells, però que ells representen la veritat i la vida, el sentit de la història. Una Inquisició amb rostres.

Per els altres els “sanbenitos”, negres si pot ser.

21 de juny 2010

VEGUERIA, VEGUERIA




Dimecres passat va tenir lloc un debat organitzat per la Universitat Progressista d’estiu de Catalunya. El debat va tenir lloc a la casa del Mar, hi van participar el prestigiós urbanista i geògraf Jordi Borja (un dels referents del progressisme a la transició), l’arquitecte Manuel Larrosa i el director general de l’Agencia Metropolitana Barcelona regional J. Carlos Montiel.

Tant Jordi Borja com Larrosa es van mostrat crítics, per diferents motius, amb el projecte d’Àrea Metropolitana. Tots dos van ser però especialment durs amb el projecte de llei de vegueries. L’urbanista, partidari d’alleugerir l’administració, el va qualificar de “mentider i inflacionista” . Segons informa el diari Avui, Borja va afirmar que Catalunya en té prou amb la Generalitat i els ajuntaments, va manifestar, per després instar a “l’aixecament popular”, si finalment s’aprova. L’arquitecte va se encara més contundent: “ no es farà mai” Va dir.

La nostra postura ha estat clara: No d’aquesta manera, no sense simplificar els nivells administratius. No sense clarificar el mapa, financer i pressupostari. És més , personalment vaig advertir que de portar-se a terme tal com preveu la llei, els Ajuntaments i les entitats del territori perdrien capacitat d’inversió, difícilment arribarien les actuals subvencions; vaig predir una rebel•lió d’alcaldes i entitats a curt termini. Si es portés endavant l’actual llei de vegueries , àrea metropolitana i Pla Territorial de les Terres de l’Ebre quedaríem condemnats a una manca d‘inversió, incapacitat de Planificació i subordinats a un Pla que ens limita i ens defineix com “protegits “ però sense instruments reals de protecció. Una zona verda de l’àrea metropolitana, sense compensació ni instruments de creixement. Això sí: poder tindríem un veguer, amb sou... i una vegueria sense pressupost .

Igual que J. Borja, com alcalde i diputat també crido a la rebel•lió, a l’aixecament popular, a la derogació del Pla Territorial, a la rectificació, a la reflexió d’intel•lectuals i mitjans . El disbarat és massa gros com per tenir dret a callar.

18 de juny 2010

Gust estrany

Escric aquesta petita nota amb un regust estrany: El país, parlo de Catalunya, immers en una crisi més profunda que la de qualsevol dels nostres veïns europeus. El govern, parlo de Catalunya, sense més respostes que la desqualificació, la crítica més grollera vers l’oposició.

Mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional, el president Montilla i els Iceta de torn tracten de presentar Artur Mas com un perillós radical. Com un inconscient independentista. O bé tot el contrari, un segur aliat amb el PP. Cap resposta per la seva part. Mentre critiquen el sobiranisme, governen amb ERC. Mentre critiquen el “sobiranisme” , li fan el joc al PSOE i governen el País Basc amb el PP. On ens porten? on em arribat?? . Què queda de totes les promeses i expectatives? Quina esperança de futur representen??.

Estic convençut que la tàctica de l’enfrontament ideològic, el frontisme, l’eix dreta esquerra, els no i no i no, la incapacitat de diàleg amb els adversaris polítics poder no siguin la causa de la crisi però si tenen a veure en la incapacitat de sortir se’n.

Aquets dies ho podem veure, al Parlament una comissió d’investigació contra l’oposició, vetada qualsevol referència al Govern. El mateix cap de l’oficina antifrau, David Martínez Madero, els adverteix que això no és ètic, ni tan sols raonable. Resposta: Més atacs contra CiU, més insinuacions contra persones. Al mateix temps, Castells demana no estendre la sospita. Cap ell, clar, si és cap altres no cal més que difondre i calumniar.

Finalment el fiscal demana presó per Montull i Millet, la jutgessa ho accepta. Hi ha delicte de tràfic d’influències??!! Qui deu ser l’ influenciable??!! Aquest no té delicte?? L’actitud del PSC i dels socis de Tripartit és estranya, impresentable, un insult a la intel·ligència, un insult tan greu com qualsevol dels que emet “el gato al agua”. La comissió del tripartit al Parlament com els tribunals de Salem, una casera de bruixes sense garanties. Mentre, el país, sense sortida. Un regust estrany: “Embolica que fa fort”. Cal canviar d’actitud per tenir un bri d’esperança. El pitjor de tot, no és ZP, és l’actitud sectària dels governs. Prou d’enfrontament ideològic buscat potenciat i partidista! El país està en emergència, la gent perplexa. El temps s’acaba. Necessitem un canvi. També d’actitud.