01 de juny 2008

PARLEM DE FLIX???

Sí, pregunto perq uè no parlem de FLIX (amb x com guix).

Pregunto , ningú té res a dir de Flix?? dels llots?? dels treballs?? de plans d’emergència per si .... Només, en parlarem amb la boca molla, als passadissos o en veu baixa. Alguns alts, molt alts càrrecs de la Generalitat m’han comentat la seva preocupació per FLIX . Fins i tot un/una hem deia: T’imagines ? Per llei de Murphy pot petar i si no es fa la interconnexió, t’imagines que petes FLIX?? Tothom ho parla , ningú ho diu.

Només i en veu baixa i a un bloc poc important pregunto : S’han pres totes les mesures?

Està garantit el subministrament als nostres pobles... passés lo que passés? Per què ningú diu res de FLIX (amb X) si en veu baixa tothom en parla??.

BARBETA , "EL GRINGO VIEJO" I LA CULTURA DEL NO




El 1913 el periodista Ambrose Bierce es declarava vell i cansat. Va travessar la frontera amb Mèxic i va escriure: Ser un “gringo”, periodista i vell a Mèxic: això és eutanàsia.

Avui avalar aquí a l’Ebre a Jordi Barbeta (per part d’un polític no tan vell ni tant cansat) : És eutanàsia.

Publico, reprodueixo i avalo l’article de Barbeta a la Vanguardia conscient del que faig. Barbeta ha esta un dels pocs “opinadors” que ha mantingut una postura coherent abans i ara. Crec que li devem aquest reconeixem i li devem també a l’Ebre. Ja sé que avui la coherència, el pensament lliure no es prèmia, es prèmia l’adulació i el popularisme. Raó de més. Cliqueu i podreu llegir l’article.

Contrasta la serietat de Barbeta amb la inconsistència d’altres, molts dels quals feien fa pocs anys heroi a Manolo Tomàs i ara poc més el fan un dimoni.

L’ exemple el Sr. José Zaragoza, i amb ell, per ell i d’ell totes les opinions que del “no”, al “sí” n’han fet un ràpid trajecte. Encara no fa 4 dies, Zaragoza, alabava la capacitat de prendre i mantindré decisions per part de l’executiu català. Criticava, el que ell anomenava la cultura del no d’alcaldes de l’Ebre. Joan Sabaté, ex de Tortosa s’apuntava al disbarat.

Saben el què és cultura del no? Preguntava un tal i distret Zaragoza, acompanyat per un satisfet Sabaté. I tu ho preguntes?? Els hi contestaven els alcaldes “CULTURA del NO... ETS TU”.

Zaragoza va ser el principal avalador, junt a Joan Sabaté, de la cultura del No. Utilitzar tàctiques electorals americanes, amb molts fronts i amb tots els “nos” per tal de desgastar a CIU.

Avui aquesta cultura esta instal·lada al govern de la Generalitat. Amb el mateix objectiu. Es hora de dir-ho, el no són ells. Un fonamentalisme del “NO” amb una visió urbanística que mata el Delta. Una cultura del “NO” que determina que mentre es fan tots el esforços per portar aigua a Barcelona l’ACA nega les puntes d’estiu... per manca d’aigua!!! A municipis de l’Ebre!!!. (Aquest és el no dels alcaldes que vol ser un SÍ). Una cultura del “NO” que impedeix un mapa eòlic racional. Una cultura del “No” que impedeix qualsevol acció contra la regressió i la subsidiència al Delta , una cultura del No que nega pressupostos als Parcs naturals de l’Ebre, una cultura del No que busca signatures contra els ports nàutics, que ni vol estudiar les propostes de navegabilitat de la Cambra de Comerç. Una cultura del “No” que discuteix infraestructures i serveis. Una cultura del NO que considera excessius el nombre d’hotels a la costa de L’Ebre (tres en total ??). Una cultura del No a la que no saben renunciar ni estant al govern, ni éssent expulsats del govern. Tots els colors del NO tenen un principi i un final : Es diu Govern d’Entesa; àlias Tripartit.



PD :“El Gringo Viejo”, guarda vells records , tot i esperar l’eutanàsia encara té moltes “batalletes” que contar i que donar.

ON SOM. ON ANEM???


Sembla. Dic sembla, perquè només ho sembla; que l’episodi de l’aigua s’ha acabat. No, no s’ha acabat.

Certament el debat ha estat intens. En pocs dies els moviments tàctics de partits i dirigents han estat diversos i “ divertits” sinó foren tant espectacularment poc creïbles. Tan a curt termini.

Recordo una llarga conversa a l’Ampolla amb Toni Farrés, llavors alcalde de Sabadell, amb Isabel Rueda, després directora dels serveis territorials de Medi Ambient a Barcelona. Érem a meitat dels 90 . Tema l’aigua, la pregunta era (I ÉS) com es pot superar l’enfrontament territorial, i fer possible un acord entre territoris en torn a l’aigua??. La meva resposta llavors i ara: Amb temps, molt temps, amb seriositat ,amb gent responsable com Toni i amb Vegueria. Certament creia i crec que Terres de l’Ebre s’han de vertebrar en torn a un element estratègic com el riu. Però, ho tindrem de fer d’acord amb la realitat , no contra. Ho tindrem de fer d’acord i junt al país, no contra. Aragó lluita per conservar en exclusiva la clau del riu, el Pla de conca, el Pacte de l’aigua d’ Aragó, i ho fa front a les pretensions de València i de Barcelona...i del nostre cabal ecològic.

Quin es el nostre paper estratègic? Com ens fem forts com territori? Quan la lluita estratègica era entre l’Aragó i el País Valencià, la resposta éssent complexa semblava clara. (no ho era) L’aliança natural de Terres de l’Ebre era el No, al costat d’Aragó. Jo i d’altres, però, discrepàvem. La nostra resposta era: Terres de l’Ebre, tenir la clau de l’aigua i avançar cap a la Vegueria (les Delegacions , un primer pas). El pacte amb el PP, era un error que feia impossible l’acord amb el territori. Va reafirmar totes les resistències i en va crear de noves. Mea culpa.

Ara, però el plantejament és un altre, ara torna “cabuda” la pregunta de Toni Farrés, ara del que es tracta és de saber si és possible un acord entre els territoris de Catalunya. I això canvia el discurs. És ben divertit veure com tots (i dic tristament tots), ens re-situem en el nou panorama. Fins i tot és re-situen aquells que no tenen per que i que no tenen res a guanyar.

Els que durant molt de temps van atiar el NO al costat d’Aragó , ara intenten refer el seu discurs, per justificar una inter connexió i un acord entre territoris que inclogui Ebre i Ter. Els moviments tàctics són constants i per part de tots ( insisteixo) , les declaracions de Carod Rovira , l’actuació del Delegat del Govern o la de ICV tot un patètic intent de dir sí, sense tenir-se que desdir del no. El seu problema no és el que ara volen , necessiten o creuen: El problema és fins quin punt ens van voler fer creure. Estant atrapats per les seves actituds, per la cultura del No que ells van impulsar. Ara els hi és difícil tornar enrere. Divisions internes i un congres a les portes.

A la taula de la sequera i amb les actuacions públiques, s’ha vist l’intent del PSC i sectors de ICV per tal de donar cobertura al “nou discurs”. Tothom refà posicions intentant guanyar temps i credibilitat. Coneguts “vells i sincers antitranvasistes” volen desfer part del seu discurs per tal de fer possible la interconnexió . Com a reacció, altres reactiven totes les desconfiances i allí on teníem un “pot ser” surt un no.

Cap de aquestes actituds donen resposta a la vella pregunta de Toni Farrés.

És possible un acord català , un acord entre territoris en torn a l’aigua? Jo , torno a reafirmar-me ( a l’espera de les sempre virulentes desqualificacions). Amb temps serietat , sense demagògies , tenint en compte les necessitats de tots “poder sí”. Per si de cas, torno a donar la meva resposta: Es diu infraestructures, ES DIU VEGUERIA.