I MONTILLA ::TORNAVA A SER A LA LLOTJA.

Vaig ser a la llotja del Nàstic, a una de les tribunes laterals. No vaig tenir tanta desil·lusió com el dia del Barça - Espanyol. Vaig seguir els resultats sense gaires esperances. Veia al president Montilla, segut a la llotja, hieràtic amb un somriure irònic. Valdria la pena veure les seves reaccions en el moments dels gols d’uns i altres.

Després, de tornada cap a casa, em vaig veure atrapat al mig de les celebracions “madridista” a Tarragona. Banderes espanyoles, crits d’Espanya, Espanya. No, no eren fatxes, a Tarragona no hi ha tants fatxes. Tinc amics madridistes, no he de demanar perdó per no entendre’ls, ells no m’entenen a mi...

No podia treure’m del cap el somriure de Montilla. En i amb quin país creu? Quin país vol? Per quin país governa? Es pot governar sense creure en el país nació? Es pot? Sense fer front al nacionalisme, que sempre s’ha volgut menjar el nostre petit país?.

Presidia Montilla la llotja del Nàstic. Després de lo vist, la lliga no era tan important, ho era més la indiferència de Montilla, això si que em fa mal. Jo era dels del Barça més que un club i el President més que un polític..En fi....