30 de setembre 2010

Un vell somni, un nou pont


Avui s’ha inaugurat el pont entre Deltebre i Sant Jaume, o entre Sant Jaume i Deltebre, com vulgueu. Culminant d’aquesta manera tot el procés de realització d’un vell somni compartit per tota la gent del Delta. És hora de celebracions i de felicitacions. No ens han de doldre alabances per a tots aquells que se les mereixen, per a tots els que han participat, espentejat i treballat per a veure l’obra realitzada i acabada. Felicitat doncs als dos ajuntaments, a tot el consistori de Deltebre i de Sant Jaume. Felicitats a la gent dels dos pobles. Felicitats als consellers de PTOP i a tot el govern de la Generalitat, per haver acabat allò que algú en el seu dia es va atrevir a somniar i projectar. Dit queda, però em quedaria curt si no fes extensiva aquesta felicitació a tota aquella gent que en el seu dia va començar el procés, el projecte concret.

Una de les velles reivindicacions i prioritats de la primera Delegació del Govern de Terres de l’ebre va ser l’anella viària del Delta, anella que havia d’unir l’Ampolla en Deltebre, Deltebre en Sant Jaume, Sant Jaume en la Ràpita, tancant a través d’Amposta, l’Aldea i Camarles una anella que unís les 7 poblacions del Delta de l’Ebre. Els projectes tenen noms i cognoms, gent que ha apostat, se’ls ha cregut i els ha impulsat. Se’m dirà que quan es va ficar aquesta prioritat, l’anella viària, damunt de la taula de l’últim govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol es va prioritzar a rebuf del moviment social i del moment polític. Segur que en part és veritat, però també és veritat que des d’aquí, de Terres de l’Ebre hi havia molta gent que ens ho creiem, que creiem molt fermament en aquest projecte, sabent que probablement el començaríem, el projectaríem, per a què uns altres l’acabessin. Un nom: Imma Juan, Alcaldessa de Deltebre, impulsora del projecte, somniadora d’un vell somni a realitzar més enllà del seu mandat; Jordi Follia, Director de carreteres llavors i ara; Sr. La Cruz, Director territorial de carreteres de Terres de l’Ebre llavors, i quasi fins ara; Pere Torres, Secretari de planificació de PTOP; Felip Puig, Conseller de PTOP; Artur Mas, Conseller en Cap; Jordi Pujol, President de la Generalitat. Ells van creure en el projecte, ells van iniciar el projecte, a tots ells els hi correspon la seva part de felicitació i les gràcies corresponents.

Certament, ho he dit i ho torno a dir, felicitacions gràcies a tots aquells que van continuar i han acabat un projecte que no només uneix dos pobles, sinó que és l’inici d’una anella que ha d’unir els 7 pobles del Delta. Un projecte que quan el vam iniciar sabíem que no era d’una força política, sinó de tot un territori. Que és tan important que no solament travessi un riu, que no només uneix pobles, sinó que també travessa i transcendeix èpoques polítiques i sigles de partit, per acabar unint en una sola voluntat a les diverses forces polítiques, a les diferents sensibilitats socials de tota Catalunya i de tot el Delta. Aquest és un projecte de país, aquest és un projecte de la gent. Gent del Delta, felicitats i gràcies, vostre és el mèrit, vostre és el projecte, vostre és el pont. Deixeu-me que us digue que una mica meu era el vell somni, i ara de tots és el nou pont.

28 de setembre 2010

L’Estat paternal , el sindicat fraternal.




"El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado." Marco Tulio Cicerón (55 a.C.) ... agafada de twitter.


Ja fa anys . Fa uns pocs anys , comentava amb el meu amic Antoni Vives, llavors Secretari del Govern , de l’últim govern de Jordi Pujol que el període convuls que vivíem no era “només” el fi d'un període de govern a Catalunya, era el fi d’una època. No era una successió de tormentes, ni tan sol la “tormenta perfecta” , com a més d’un li agradava dir. Era molt més, era “una Mar de Fons” , que duraria dies , anys i panys. Governs i institucions. Estàvem i estem en ple canvi de paradigma.

Recordo tots els no i no i no. La gent no estava disposta a supeditar ni el més petit dels seus desitjos, ni la més petit dels seus privilegis a un hipotètic interès general. Qualsevol discurs en nom del “Pare Estat” trobava al front , un “sí però a mi no”, a casa meva no. Semblava que tot era possible , sense cap sacrifici, sense la renúncia de ningú.
Els vells defensors del “Pare Estat” corrector d'injustícies, equilibrador de poders, barrera front “el salvatge individualisme”, “la vella esquerra europea” canviava el seu discurs i s’apuntava a un “benestar” basat en privilegis individuals i territorials, sense contrapartida. Els sindicats , les classes populars i mitjanes s’hi apuntaven amb ganes. Recordava el vell carlisme , on les classes populars, amb poderoses raons, combatien al “progressisme lliberal”. El poble , amb els cacics.
Tot era possible, individualment possible , 15 anys de creiexement ininterromput, donaven ales a les aspiracions individuals. Els poders, els veritables poders no eren; ja no són locals, són globals. El benestar individual és local. El pare Estat ja no era la resposta...ni en temps de bonança. Dinàmica global. Manca de resposta, regulació en mans (globals, excessives, descoordinades) errònia. Crisi, crisi, crisi. L’estat no és la resposta , la resposta “amic meu tan sols la té el vent”, o el twitter. Els “temps estant canviant”.

Al seu lloc, en lloc del vell Estat : Poders supranacionals, globals front reivindicacions individuals. La por de la gent, la pujança dels territoris. Front, els poders globals, adolescents,descoordinats.
Els vells sindicats de classe, han de conviure amb sindicats sectorials, professionals amb visió més individual i corporativa, han de coordinar-se en moviments veïnals , plataformes laborals o reivindicatives. Ja no representen “l’interès general de les classes treballadores”. El concepte classes treballadores , s’ha diversificat. Els interessos també. Com amb el moment carlí es poden trobar,es troben, que amples capes populars s’alien amb poders aliens, caciquils (globals?), professionals, sectorials. Mentre, les velles respostes polítiques fan aigua. Les velles aliances ja no són efectives. Els partits progressistes (o no) estan desprestigiats, la política també. Els sindicats de classe, participen del desprestigi i en alguns moments , impulsen el seu propi nivell d’incompetència.

Desorientats com estem , ens convoquen una Vaga General. Tard i malament. Durant molt de temps han participat de una determinada política, valedors de ZP , ara , contra qui convoquen la vaga?? “La resposta amic meu tan sols la té el vent”.

“ Ara serà l’acomiadament de 12 dies per any treballat, després serà l’allargament de l’edat de jubilació.....En definitiva treballar més per cobrar menys. I anant així acabarem negociant les condicions de treball entre amo i treballador. O sigui entre l’amo i el llogat tal com feien els nostres pares no fa tants anys.” M’ho escriu un honrat sindicalista a qui aprecio ,respecto i comparteixo la seva inquietud. Peró el concete d’amo i terballador han canviat i qui està negociant , són els líders , progressistes o no , sindicalistes o no amb els fa quatre dies anomenavent com especuladors. Sense remei, al dictat d'Europa i els poders finacers. Alguns dels interessos dels treballadors coincideixen amb els de “petits” i “no tan petits amos”. Treballadors , classes mitjanes, petit i mitja empresariat que veuen als sindicats com part del funcionariat sense resposta.

Els temps estan canviant, estem en plena "Mar de Fons" i els sindicats, els sindicalistes als que necessitem, també han de canviar, canviar els seus mètodes. La resposta amic meu no és la vaga . Això amic ho sap el vent , escolta la resposta dins el vent . Un vent que ve de lluny. El 55 abans de Crist, Marco Tulio Cicero deia:

"El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado." Marco Tulio Cicerón (55 a.C.)

Jo no diré res més , perquè res més tinc a dir.

26 de setembre 2010

LA VAGA I ELS VAGUISTES!!!!







Sempre he respectat el dret de vaga. Però sempre he sabut que les motivacions per fer vaga són diverses. Manipulables. Les direccions dels Sindicats obeeixen a dinàmiques internes , a la seva pròpia “política”.

Recordo una anècdota de l’època d’estudiant de medicina. Ja acabant la carrera , estaven alguns estudiants a les escales de la Facultat, al Clínic. De prompte un vianant és va desmaiar. Un dels estudiants va començar a cridar : Un Metge , un metge!!!! Els altres es van afegir al crit. Eren estudiants de l’últim curs , però no estaven preparats per assumir la responsabilitat del metge.

Aquests dies hem vist com diputats tant d' ICV,com d’ERC anunciaven que ells anirien a la vaga. M’ha recordat als estudiants de medicina, cridant: un metge , un metge!! No són ells qui han de dir, han de proposar quina sortida ha de tenir la crisi?? No han estat els aliats del govern d’esquerres. No tenen cap responsabilitat?? El govern català, o al menys, dos socis del govern no tenen cap resposta més que anar a la vaga?? Contra qui?? I per a què?? No han estat ells els aliats de ZP?? O el vot d’investidura nomes cotitza si el dóna CiU al PP??.

Els sindicats , van ser els grans valedors de ZP. Corresponsables de les polítiques de la inconsciència, del malbaratament. Què ens proposen?? També criden Un metge!! Un metge!! Una solució!! La pregunta és: quina?? Proposen continuar amb la política de despesa i subsidi. Anar contra Europa i les seves mesures. La política que ens va portar a la llista d’espera darrera de Grècia. Busquen una medicina alternativa, criden un metge un metge perquè ni tenen solució ni la coneixen.


Crec que davant una malaltia es necessita un Metge que estudiï el cas , que diagnostiqui el problema, que intenti el tractament en la mesura que li correspongui i sobretot , sobretot, que no ens vulgui fer veure que la cosa no va amb ell , que no perdi els nervis i es posi a cridar: Un metge, un metge!!

A mi m’agradaria trobar una actitud per denunciar alhora a govern , sindicats i diputats vaguistes, tots ells corresponsables. Només se m'acut el seguir treballant amb responsabilitat per tal d’aconseguir un canvi d’actitud social , un canvi de Govern a Catalunya.

23 de setembre 2010

Transcripció i vídeo intervenció Sancho al debat correbous

Si voleu veure el vídeo de la intervencio al Parlament, podeu accedir a través del següent enllaç: http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=886744&p_cp2=887432&p_cp3=4&p_cp22=cerca

També us deixem la transcripció de la intervenció:


El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor president. Bona tarda, senyores i senyors diputats. Em deixaran i em permetran que comenci saludant alcaldes, veïns del meu poble, les penyes, els ciutadans de les Terres de l’Ebre, no només de les Terres de l’Ebre, de més enllà de Terres de l’Ebre que avui nos acompanyen i els que estan seguint el debat a tot Catalunya.

És un debat, suposo que m’ho deixaran dir col·loquialment, tots ho deuen haver viscut, que ha aixecat molta expectativa, és cert, per no tenir interès i ser una cosa que a la gent no li interessa ha aixecat molta, molta expectativa.

Jo he portat lleis i he debatut lleis importants en aquest Parlament que feien referència a temes de salut, mai he tingut tants SMS, tantes comunicacions, tants ciutadans que s’han dirigit a mi per expressar-me la seva opinió. Mai. No cal que els ho explique, suposo que ho han viscut, ho han viscut tots. I les opinions m’han arribat amb diverses sensibilitats, realment diverses sensibilitats des d’un extrem de l’espectre amb relació al que s’opina dels animals, és a dir, sensibilitat animalista, i un altre tipus de sensibilitats, quan parlàvem de llibertat absoluta i barra lliure entorn a les festes amb animals. Sensibilitats de tots els extrems.

Em permetran dir, i suposo que això no estranyarà ningú i hi coincidiran, que entre aquestes opinions, moltes expressades als mitjans de comunicació, n’hi ha hagut algunes de tremendistes. Un cert tremendisme entorn a aquesta discussió, jo personalment, i suposo que no em caldrà demostrar-ho, perquè també ho deuen haver viscut vostès, l’he viscut. Un cert tremendisme. Avui n’hem tingut algun exemple. La veritat és que alguns dels exemples que surten aquí quan parlen d’avortaments o parlen..., la veritat és que és un tremendisme que a mi em crida l’atenció i em sembla una mala manera de defensar les pròpies posicions. Cada u fa allò que pensa que ha de fer. Però em permetran que jo intenti defugir aquest tremendisme, intenti defugir aquest tremendisme i faci una altra cosa en aquest Parlament que em sembla que és important: que intenti trobar els punts de coincidència, els punts de trobada entre les diverses sensibilitats, que sóc conscient que conviuen dintre de Catalunya, diverses sensibilitats. Jo tinc la meva, i sóc alcalde del meu poble, però sóc conscient que les sensibilitats entorn aquest tema són diverses, molt diverses. I quan a un país hi han sensibilitats diverses en un tema, les forces polítiques responsables el que fan és defugir el tremendisme i buscar punts de trobada.

I deixin-me que avui jo em feliciti en un aspecte, un aspecte que és substancial: des d’Iniciativa, el Partit Popular, fins i tot el diputat Albert Rivera ens han reconegut que el manual de bones pràctiques era un bon manual i que, per tant, resulta que tots expressaven la seva coincidència en el contingut del manual. Llavors, la discussió que avui se substancia aquí és si aquest manual que tots considerem bo es pot transformar en llei, aquesta havia de ser la discussió parlamentària rigorosa, evitant l’enfrontament entre les diverses sensibilitats del país. On està el tremendisme? Per què tan tremendisme si tots estem d’acord que el manual és bo? Que es faci llei? Doncs, miri, no entenc aquest tremendisme i per això el defugim. I els oferim a tots aquest punt de trobada: si el manual és bo, tenim un punt de trobada que val la pena que aquest punt de trobada aquí al Parlament l’institucionalitzem. I aquesta és la nostra principal raó per transformar-lo en llei.

Fixin-se si és fàcil de defugir el tremendisme i buscar la coincidència dels ciutadans d’un país en lloc de buscar la confrontació entre diverses sensibilitats.

És cert que aquí hi ha hagut un debat que no només és entorn als correbous, que també ha implicat o ha tingut una discussió també amb cert tremendisme, eh?, tots l’han viscut, vull dir, frases del que avui he sentit i més pujades de to les vaig escoltar en la discussió de la ILP. També defugiré la discussió. Fixin-s’hi bé, tornem a tenir un punt de trobada, el nostre grup ha tingut un punt de trobada –en el moment de la ILP vam tindre llibertat de vot, i jo mai m’he amagat que jo no era prohibicionista–, però tenim avui un punt de trobada que és important com a país i com a Parlament: el nostre grup respecta, respectarà qualsevol decisió presa per majoria al Parlament de Catalunya. I el Parlament de Catalunya va decidir per majoria, i després d’un debat com el que vam viure, prohibir allò que proposava la ILP. I què proposava la ILP? Proposava prohibir els espectacles amb toros amb resultat de mort. I aquesta era la discussió i això és el que es va decidir.

Jo hi insisteixo, jo no coincidia, ni era prohibicionista, però respecto el que va decidir el Parlament de Catalunya. I em sembla un principi democràtic elemental. Una vegada en aquesta situació, on està la discussió? La discussió és la següent: si el que fem és prohibir els espectacles amb mort dels animals, què passa amb aquells espectacles que no impliquen la mort dels animals? Aquesta és la substancial..., això és el que estem discutint i hauríem de discutir clarament avui aquí: què fem amb aquests espectacles? Evidentment, hi han diverses propostes a banda i banda de l’espectre: una, prohibició absoluta; l’altra, llibertat absoluta.
Dintre d’aquesta discussió, em sembla que val la pena que entrem en allò que pot cohesionar el nostre país: com podem aconseguir que les diverses sensibilitats del país entorn als animals s’apleguin entorn a una llei que poguéssem considerar tots, amb més o menys, amb més o menys discrepàncies, però tots, una llei en la qual ens poguéssem sentir còmodes totes les sensibilitats.
Aquesta és la discussió que hem fet el nostre grup i aquesta és la nostra aportació. És una aportació de sensibilitat, és una aportació de centralitat i és una aportació de responsabilitat, no només del nostre grup. He de reconèixer que aquesta és la discussió que vam tenir amb els portaveus dels altres grups, amb la Marta Cid i amb la Núria Ventura, i també en molts moments amb diputats d’Iniciativa i en alguns altres moments del Partit Popular. Aquesta és la discussió central i essencial que entenem que comporta aquesta llei.

Bé, la nostra posició és clara: si el que es prohibeix és l’espectable amb mort dels animals, val la pena –val la pena– regular aquelles activitats i aquells espectables amb bous en un sentit que em sembla elemental: Fixin-s’hi bé, és una tradició d’alguns pobles de Catalunya, no només de Terres de l’Ebre, és una tradició no compartida per tots els pobles, però és una tradició que es practica dintre de Catalunya. Això no és fer un debat identitari, això és situar geogràficament on està la discussió i on se practica aquesta tradició. Però diem una cosa: la discussió no és purament catalana, la discussió entorn a l’animalisme i al respecte als animals desborda l’àmbit de Catalunya, el que passa és que a Catalunya, i molts alcaldes d’aquí quan signem el que signem sabem el que estem fent, estem disposats a fer una cosa: mirin, jo com a alcalde, com a diputat i com a ciutadà penso que perviuran i perviuen aquelles tradicions que són capaces d’adaptar-se a les exigències ètiques, a la sensibilitat de la gent que la practica, a la sensibilitat del temps on es practica i a la sensibilitat de l’àmbit geogràfic on es practica. Si som capaços de fer això, perviu la tradició. I a mi m’interessa que pervisqui la tradició del meu poble, però també m’interessa trobar punts de trobada ètica, moral, de sensibilitat amb tota la resta del país, perquè és la manera de viure tots tranquils i de saber viure junts.
Per tant, el manual de bones pràctiques, que és un esforç que vam fer ja fa anys alcaldes i penyes, va en aquesta direcció. Nosaltres som conscients quan practiquem les nostres festes que podran perviure, que tenen més sentit si nosaltres incorporem la sensibilitat del país i som capaços d’allò que ens demanda el país. I no és contradictori. En un cas amb una ILP, en la qual jo no estava d’acord amb la prohibició, però sí que era una exigència ètica d’evitar la mort i el maltractament a l’animal, allí amb[#] la prohibició. Aquí amb la regulació, podem aconseguir com a mínim minimitzar qualsevol pràctica de maltractament, iniciar una discussió entorn a com hem de tractar els animals i deixar un camp obert de punt de trobada entorn a com aconseguim que les festes i tradicions de pobles de Catalunya tinguin aquest respecte ètic, aquesta exigència que moltes sensibilitats del territori, que moltes sensibilitats dels catalans ens demanden. I això és el que fem amb la llei.

Tant tremendisme, però si el manual de bones pràctiques el consideren bo tots; si l’ha considerat bo el Partit Popular, l’ha considerat bo Ciutadans, l’ha considerat bo Iniciativa, a què ve tant tremendisme? Mirin, ens acusen de fer política, cal que ho expliqui? Evidentment que fem política; electoralisme, no, política. Fem política, i evidentment, a la política hi han eleccions, no [#], però fa molt temps que jo estic defensant les nostres festes, fa molt temps que estem amb el manual de bones pràctiques, no aquí com a Convergència, com a alcalde, al territori, fent un manual de bones pràctiques de fa cinc anys. Això és electoralisme? Fa cinc anys que vam ser aquí, ho vam portar quan ho vam portar i coincideix amb el moment electoral perquè hi coincideix. I si em pregunten si vull treure vots, sí. I vostès? Escoltin, què estem discutint, però si el problema no és aquest; el problema és per què es vol portar en aquest camp la discussió en lloc de portar-la al camp allí on ens trobem, allà[#] entre tots dir: «Escoltin, però si estem d’acord en el manual de bones pràctiques, quin problema hi ha que es transformi en llei? Quin problema hi ha.»

Fem política, senyors, però fem política en majúscules, fem política d’una vegada. Busquem els punts de trobada en lloc de buscar els punts de divergència. I en aquest cas, els agradi o no els partits majoritaris en aquest Parlament els hem trobat: Esquerra Republicana, Partit Socialistes i Convergència i Unió no només hem parlat, sinó que hem presentat esmenes conjuntes i hem ofert l’acord als altres grups. No els crida l’atenció això? No els crida l’atenció? No pensen que això realment era possible aplegar aquesta sensibilitat? Com és possible que aquest acord no l’haguéssim pogut trobar en altres grups quan hi ha un acord de fons entorn al contingut de la llei i el desacord és entorn a la forma: si ha de ser un manual, si ha de ser per decret o ha de ser per llei. Com és possible que la gran discussió, aquesta tremenda discussió acabi sent això quan és un tema purament formal? Doncs, política, eh que sí? Doncs, és política, sí, senyors, però no la nostra, la seva; no la nostra, la seva.

Quan em diuen que no hi ha explicació ètica a una prohibició i a l’altra regulació, és el mateix, és exactament la mateixa discussió la de la ILP que la dels correbous; és el mateix, segur? Segur que hi ha una diferència substancial entre la mort de l’animal i la no-mort de l’animal. Estan segurs... Mirin, deixin-me fer una cosa, prenem[#] una certa distància, els explicaré una anècdota perquè ha passat avui i em sembla que és interessant. Aquest dematí, atesa aquesta expectativa tan important que hi ha hagut entorn a aquesta llei, parlo amb un periodista nord-americà, d’acord?, i la discussió precisament era aquesta. Em deia: «Pero es que es lo mismo.» No entenia la diferència ètica, fins que jo li he dit: «Escolti, vostè és nord-americà?» I em diu: «Sí.» Dic: «Doncs, miri, les festes amb correbous són més semblants al rodeo que a la corrida.» I em diu: «Oh, es que el rodeo no es lo mismo.» No és el mateix, prenguin distància. No ho veuen que no és el mateix? L’anècdota em serveix perquè una cosa que és tan evident quedi evident.

Cal explicar que hi ha una diferència entre la mort de l’animal i la no-mort de l’animal? Cal explicar que els mateixos promotors de la ILP van voler que el que es prohibís fos els espectacles amb resultat de mort i que, per tant, quedava un buit en aquells espectacles que no té resultat de mort? Cal explicar-ho? Però si això es va votar en aquest Parlament i va quedar fil per randa damunt del paper que això era el que passava i quedava un buit entorn als correbous i al que això significava, aquests espectacles, aquestes festes que no impliquen la mort de l’animal. I que a damunt els mateixos participants, els mateixos organitzadors ja havien procurat tenir un manual de bones pràctiques per tal d’incorporar aquesta exigència ètica d’evitar el maltractament a l’animal.

Ara deixin-me dir una cosa i deixin-me acabar d’una manera que espero que m’entenguin: jo he sentit retrets aquí d’alguns grups, he dit no faré tremendisme, ni entraré en la discussió, no ho vull –no ho vull–, vull el contrari, vull donar al Partit Popular les gràcies perquè ens votarà la llei i vull donar al diputat de Ciutadans les gràcies perquè no s’hi oposarà. Però deixin-me dir una cosa: mirin, jo els he vist fer tremendisme de tertúlia, i vostès ho saben, ho necessiten, és la seva raó de ser. Tremendisme pur de tertúlia. No només en això –no només en això–, també atiant alguna polèmica com el debat lingüístic que vostès han proposat i que certament no és al carrer. No som nosaltres que necessitem aquest tremendisme per sobreviure a les tertúlies; són vostès qui necessiten sobreviure a les tertúlies perquè són incapaços d’incidir en la societat catalana i aconseguir resultats en aquest Parlament. Van a plorar a les tertúlies allò que saben que no podran defensar amb garanties ni amb vots ni al Parlament ni al carrer. Per tant, no plorin tant a les tertúlies, intentin trobar més punts d’aplegada i els garanteixo que els [#]anirà bé.


I deixi’m dir-li una cosa: lliçons jo les acceptaré sempre, però sempre que vostès siguin capaços d’acceptar aquelles lliçons i aquelles demandes que surten de la societat catalana. No hi ha debat identitari, el problema que vostès tenen és que aquesta i aquella és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya i no al Congrés de Diputats a Madrid. Aquest és el seu problema, no el nostre.

Gràcies i bona tarda.

BOUS!! FESTES!! TERRES DE L'EBRE!!!!


Ahir al parlament es va aprovar la llei que regula els correbous, los nostres bous. Amb el vot en contra de ICV , l'abstenció de Ciudadanos i 5 vots del PSC que van votar en contra o es van abstenir o no van votar . Una molt ampla majoria de més de 110 diputats van avalar la llei i la festa. Em va correspondre l¡honor de proposar i defensar la ultima llei de la legislatura i jo espero que de l’etapa dels tripartit. Un honor estar al Parlament del meu pais i poder defensar les tradicions,les festes dels nostres, del meu poble.
Un resum de la meva posició i declaracions és la que fa l’agencia EFE. Jo no ho sabria resumir millor, així va ser així ho comptà EFE. Gràcies a tothom.
Barcelona, 22 set (EFE).- El diputat de CiU Francesc Sancho ha defensat avui la "coherència" d'impulsar una llei que 'blindi' les festes dels correbous i oposar-se a les corrides, i ha qualificat de "tremendisme de tertúlia" les crítiques d'ICV al projecte de llei que garanteix la celebració de les primeres.

Segons que ha indicat Sancho en unes declaracions fetes als passadissos del Parlament, "tothom té les seves creences, però no resulta contradictori impulsar el projecte de llei dels correbous perquè amb rigor se'l pot diferenciar clarament del que deia la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que va prohibir les corrides" a Catalunya i que va ser aprovada el mes de juliol passat.

"En el primer cas, -ha recordat-, es prohibeixen les corrides perquè hi ha la mort de l'animal, amb la qual cosa existeix una diferència radical respecte a les celebracions amb correbous".

"A tots ens preocupava la protecció de l'animal i evitar els maltractaments -ha afegit aquest mateix diputat de CiU i alcalde de l'Ampolla (Baix Ebre)- i en aquesta llei es garanteix les dues coses i se sanciona aquells que exerceixin un mal tracte".

Segons Sancho, "un punt de trobada de tots els diputats és el de considerar que les tradicions que poden perdurar són aquelles que amb capaços d'adaptar-se a la sensibilitat dels temps, i això és el que intentem fer amb la llei dels correbous, al marge que ens agradin més o menys".

"Entenem que el Parlament ha de prohibir només el que és imprescindible i regular tot allò que és possible fer-ho", ha precisat.

Sobre els retrets llançats contra CiU per l'únic grup que es preveu que votarà aquesta tarda en contra el projecte de llei de correbous, que és ICV-EUiA, Francesc Sancho ha lamentat "el tremendisme de tertúlia" i que es facin "crítiques dures i desproporcionades" als que defensen els correbous.

"Quan s'arriben a certs límits és millor no respondre, perquè entrar en aquesta dinàmica no aporta res positiu", ha assegurat el mateix diputat convergent.
En un to molt diferent s'ha pronunciat també als passadissos del Parlament el diputat del PP Rafael Luna, en opinar que el que impulsen lleis com la de prohibició de les corrides i de 'blindatge' dels correbous "no és el debat animalista, sinó el nacionalisme excloent". EFE

20 de setembre 2010

700 milions de raons pel canvi.


700 milions d’euros més, 700 milions d’euros per damunt de lo pressupostat!!!! És lo que necessitarà el Cat salut per acabar l’any. No ho diu CIU, ho ha confirmat el director del Cat Salut J Ma Sabaté. L’anunci coincideix amb el retall, en principi ni previst, del 25% del medicament de dispensació ambulatòria (per exemple medicaments dedicats a càncer). Quin impacte tindrà això en el sector concertat?? Certament greu i més si sumem l’impacte de l’increment de l’IVA que es calcula generarà un sobre cost de més de 120 milions d’eu al sector català.

Fa pocs mesos s’anunciava un crèdit extraordinari de 1800 milions per fer front a factures desplaçades al 2007, després de l’informe de Sindicatura de Comptes.

Tot això coincideix amb el decret de... “contenció de la despesa” a través del qual Departament , la Generalitat ha retallat un 3´21% les tarifes dels centres. Una més que greu situació, denunciada per part de la Sectorial de Sanitat, el grup Parlamentari i el propi portaveu Oriol Pujol. La resposta del govern va ser titllar a CIU d’irresponsables per fer pública la greu situació i el retall de prestacions.

Què és trobarà el futur govern?? Quin panorama pressupostari??

Ens consta i ho fem públic, el fort enuig i enfrontament entre economia i responsables del forat.
S'ha de tenir en compte que 700 milions, ni previstos ni explicats, d’un pressupost de 9 mil milions, són quasi un 10% d’increment, al que tindrem que sumar altres capítols “més habituals” . Desviament que resulta molt més greu si l’apliquem a aquella part del pressupost que correspon a Cat –Salut; que aflora en un moment en que la contenció de la despesa és un objectiu d’estat, que té incidència en les possibilitats o greus dificultats de “col•locació” del deute públic i preu ( tipus d’interès) del deute de la Generalitat.

Al mateix temps, els anuncis d’inversió a llarg termini, les promeses electorals de la consellera no tenen aturador. Compromet la despesa futura amb recursos que avui sap que no té, fins i tot inversions al 2016!!!. Negocia acords, com amb el sector del transport garantint...sous al 2011!! 2012!! Pretén el mateix amb tot el sector concertat!!! El decret de contenció de la despesa acaba essent una declaració d’intencions.

Es fan els ofesos. però aquest govern és, (són tots), un risc pels serveis i drets de la gent del país. Voldria utilitzar paraules precises i moderades, no voldria fer alarmisme; però estic , estem preocupats. Són molt poc responsables i com han demostrat i demostren cada dia només els preocupa conservar el poder i la cadira. Com ho demostren les xifres, la data de convocatòria de les eleccions, el discurs i actitud de Montilla i la campanya del PSC.

Des de la Sectorial de Sanitat fem una crida a la responsabilitat. Després del tripartit ha de quedar vida i esperança. Nosaltres la volem i la tenim. Amb un somriure, preocupat, necessitem urgentment un canvi. El canvi.

17 de setembre 2010

EL CANVI e-REAL .





A traves de la xarxa m’arriba, de forma massiva, “informació”, articles, “opinió” sobre el suposat i no comprovat canvi e-real. (irreal?). També a través els mitjans de comunicació oficials , la campanya disfressada d’informació va fent forat. Un dels camps on la e-real (irreal) informació és més insistent i a l’hora irresponsable ( e- responsable) , és en Salut. Hem vist , veiem com s’inauguren Hospitals, s’anuncien projectes , noves instal•lacions que en el millor dels casos no estarien acabats abans dels 2016. Es tallen cintes , es fan promeses. Tota una campanya propagandística .

Al temps s’anuncia la retallada en el concert als Hospitals i centres de la XHUP , es retalla un 25%, corresponen a la medicació de dispensació ambulatòria (per exemple la del càncer), es retarda el pagament del concert de manera que les empreses incrementen el cost al tenir que acudir al crèdit. Els proveïdors pateixen per cobrar... el servei que ja han prestat. Sabem i ho afirmem que el Cat Salut , quantifica un deute superior als 200 milions d’euros superior al previst, nomes aquest any. Sense comptar el de l’ICS. Les factures al calaix, els comptes de les empreses públiques, el dèficit final del departament es quantifica en milers de milions. El canvi e-real, no acaba aquí. Consisteix en plena crisi i desgavell pressupostari, seguir tallant cintes i prometen , més i més despesa , sense saber ni per a què, ni com es pagarà.

Els integrants de la Junta Clínica de l’Hospital Joan XXIII a Tarragona, han expressat la seva voluntat de dimitir en bloc , ja que de lo que els van prometre només es realitza la tercera part i “ es tallen cintes a bombo i plateret , mentre es retallen serveis i personal”

No és poden fer nous hospitals , CAP’s , quiròfans , sense saber com els dotarem , com pagarem el personal. Quina utilitat tindran. Avui la tendència es a reduir l’estança hospitalària, afavorir l’ambulatorització i el domicili. Avui les TIC , permeten altres maneres de fer.

Hem vist com nous Hospitals ha estat inaugurats , sense la suficient dotació, amb problemes per trobar i pagar el personal , amb problemes d’acabats. Mentre l’Hospital de referència al que pretenien substituir, perd competitivitat amb menys ocupació de llits , amb quiròfans i altres infraestructures , només utilitzades a hores. Total paga el poble.

En plena crisi, es retallaran els pagaments però no es deixarà de tallar cintes, ni es deixarà de fer sumptuoses promeses ,amb final feliç .. o no... al 2016!!! La utilitat dels nous Hospitals , el sentit del canvi e-real (irreal) no és millorar la salut, ni planificar el futur. El canvi e-real(irreal) esta programat per aconseguir vots. Al preu que sigui. Total paga el poble.

Això és decadència... , això és indecència.

16 de setembre 2010

JOC BRUT!!! 2a Part.



Per què serà que no em sorprèn cap reacció de la gent del tripartit? Cap dels tres.... o dels 4, incloent PP. Tots tracten d' arraconar a CIU, i si fa falta, “el mon real”, per tal d’adaptar-los a les seves necessitats (ara electorals).

La tàctica electoral del PSC ja fa temps, troba la seva base, el seu estil, en la por. Por al PP... “Si tu no vas ells tornen”.....Por a la guerra, por al passat, por al futur...

A l’hora, la por serveix per dibuixar fronteres, per reforçar el sentiment de : “Ells o natros”, “esquerra o dreta” . Són uns mestres. En aquesta batalla, que ells diuen ideològica, que sabem propagandística; sempre afirmen (ai!!! si ho dubtes) la superioritat ètica i moral de l’esquerra, del socialisme (real o imaginat). El qualificatiu "dreta", conté la desqualificació. Amb aquestes premisses, la desqualificació a CiU i altres, surt gratis i té (fins ara) un alt rendiment. Es tracta d’evitar parlar del fons, de les causes, dels problemes... per parlar, de "la dreta", dels “de dretes” , dolents per definició (i més si són nacionalistes!!). Qualsevol resposta, qualsevol argument perd força davant aquesta ofensiva. Tant si val si fins i tot es nega la major... ja se sap que els de dretes sempre.... neguen ser de dretes. Ja no es discuteix si és "penalty" o no. Soc del Barça.. És sabut que si és del Barça, no és penal i menys contra el Madrid. Saben molt bé com aconseguir aquest efecte (o el contrari a Madrid).

Una pàgina signada per un senador socialista, de l’Ebre, titula: “La dreta nacionalista inicia una nova guerra carlista”. I com no, amb superioritat ètica e intel•lectual contrastada, parla de “los tercios de Montserrat” “ amb qui presumptament el senyor Tremosa i molts dels seus companys” “ combaten l’esquerra sense misericòrdia”. “La dreta nacionalista (els nacionals?)” diu. Els nacionals? Déu ni do!!! Les guerres carlines, la guerra civil!! Els nacionals !!! I aquest dona lliçons.!!! Clar que ell ho diu des de l’esquerra i en sentit figurat : Tremosa, no. Un ample somriure, feu-me cas.

Es tracta d’evitar lo evident, d’impedir que les raons del canvi siguin percebudes. Necessiten molt i molt soroll. Tant com força té el canvi. Tenen un problema intern de dos parells de Corbachos. Arraconen el sector catalanista, com corol•lari torna Corbacho a les llistes. La culpa de tot plegat ha de ser de CIU. Digui, el que diguem. Som, com ja es sap, un pobres ignorants. A qui se li acut dir que "Corbacho és el ministre de l’atur"?? Si el món mundial sap que la crisi és internacional?? Que l’atur al nostre país, i més el juvenil, dupliqui els índex europeus , tant se val. Només una ment preclara i d’esquerres pot entendre l’equació. Nosaltres no som prou intel•ligents per entendreu. Un ample somriure, feu-me cas. Somriem fins i tot a la xarxa. Un e- somriure, davant les e- campanyes.

Quan es va estendre força la idea del canvi , el “comença el canvi” el PSC i el seus van iniciar una contra campanya , anomenada el "canvi real"
. És curiós veure com es queixen de contra- programació, si algú els respon. És evident que no són cap canvi, en tot cas serien el recanvi, l’arreglo , per no dir altra cosa. Ara, molt dignament es queixen de l’actitud de CIU a la xarxa. Ells, ells que han inventat un concepte digital de canvi el... “canvi e-real”. Irreal?? I goseu contestar-los?? Un ample somriure, feu-me cas.

Escrivia el 23 de juliol, aquí al bloc, sobre la renúncia al catalanisme per part del PSC , deia: Catalunya necessita catalanistes. Si el PSOE no els vol tal com són: Catalans i catalanistes, sàpiguen que els esperem amb els braços oberts, al camp del catalanisme . Sense condicions. Catalans: Catalunya!!!

Abans ho dic !! Era d’esperar. Tot té les seves conseqüències. Sobraques ,altres militants , algun alcalde en la intimitat parla llenguatge Convergent. Convergent en majúscules. El “Problema” són les declaracions de Pasqual Maragall?? El problema és, a qui les fa? El problema , és l’ètica?? De qui?? D’aquells que el van defenestrar i van anular l’anima catalanista del PSC.? L’ètica d’aquells que troben normal que parli quan els va bé ( a ells) i troben poc ètic,el que no els convé, quan no els hi convé?? L’ètica dels que callen en públic, el que han “llargat” en privat ?

Aquells que s’apoderen de la paraula ètica, solen tenir-la tancada en un calaix. Administradors del dogma social. Sacerdots de totes les ètiques predicades, però mai practicades; mestres de rituals laics , tan dogmàtics com sigui necessari. Avui el problema social, l’atur, el treball, la salut , l’ensenyament , necessiten resposta concreta, no “xaxara” ideològica.

Avui la gent sigui d’esquerres o de dretes, “la gent concreta” necessita decisions , un govern fort ,un govern de país i un país de tots. Aquells que tenint consciència social , saben que aquesta consciència no és patrimoni d’unes sigles, és necessitat de les persones : Sàpiguen que els esperem amb els braços oberts.

Ens diran, (també el PP) que no tenim ètica, demanar administració única és ser independentistes radicals, posar en perill el futur ( el seu, el d’aquells que governen amb ERC!!). Tenim resposta, la gent ho sap : Un ample somriure , el somriure que creu en la gent,: L’esperança del canvi.


JOC BRUT !!!! 1a Part



Tornem de vacances (alguns) i reiniciem (tots) el curs polític, familiar- escolar, laboral. El curs escolar marcat pel nou calendari, les reaccions de pares i professionals. El curs laboral amb una convocatòria de Vaga General. L’ambient general emmarcat, impregnat er la crisi i les dades d’atur. El curs polític, finalment, encarrilat per la (tardana) convocatòria d’eleccions al Parlament. Un panorama que invita a la preocupació, a la reflexió, a la serenitat, per tal de buscar i donar resposta a la responsabilitat que tots plegats hem d’exercir. El moment s’ho val. La gent ho necessita.

No tots, no tothom ho veu així. Hi ha qui intenta portar la discussió, el discurs cap a aigües tèrboles on es confon l’essencial amb lo secundari, l’anècdota amb la categoria. Aigües tèrboles.

A qui li convé?? Qui té més a perdre amb una consciència social i nacional transparent, lúcida, ferma, coherent, decidida i realista??

Estic convençut que alguns partits, forces polítiques, busquen i rebusquen per tal de portar el debat al camp del “tots són iguals” , “tant se val el que es faci, res té solució” , “no cal canviar res, perquè res pot ser canviat”. Front l’optimisme, la desqualificació. Front el somriure, la “bronca” . Front el canvi, la confusió.

Ho hem vist, ho estem veient. Tant si val, si un no vol barallar-se..... Se l'obliga. Tant si val, si un no vol discutir. S’apuja el to, si convé es crida. Fins que el crit pugui més que l’argument. Són mestres de la baralla, mestres de la desqualificació, experts en demagògies.

Davant la crisi es necessiten governs forts, amb cohesió interna. No és l’única condició per sortir de la crisi, però és condició necessària. Allargar l’agonia d’un govern del que tots reneguen ha estat la resposta. Contra l’interès de país, la dinàmica de tres partits. Si és cert que no volen reeditar el tripartit, si tant ERC com PSC consideren que la fòrmula no respon a les necessitats del país, per què li allarguen la vida i han retardat tant la convocatòria d’eleccions? Si avui li allarguen la vida, qui em diu que no ho faran demà.... si poden. La resposta és... que CiU té massa presa. Somriure. Si, amb un ample somriure, recordo les vegades que hem dit que no portem pressa. El país, però, espera.

Encara amb la calitja, la canícula de l’estiu invitant a la tranquil•litat, em trobo amb la reacció a l’article de l’amic Tremosa. Jo, que he viscut les declaracions, actituds i desqualificacions de tots ells (dels tres) a l’Ebre. Jo, que he vist com un diputat participava en una acció on es tiraven boles de ferro a un President. On el mot franquista o traïdor als nostres era una benedicció, per que et deslliurava d’altres mots pitjors. El problema no és Tremosa. Es vol portar el debat al camp de la desqualificació per tal d’evitar el camp de les idees i l’avaluació. On Montilla surt molt mal parat, sense necessitat de qualitatius. Evitem aquest camp, evitem els motius de “bronca” , no per no tenir raons. Per no tenir utilitat. El mal humor avui és , ha de ser patrimoni del tripartit. Jo em recomano i us recomano un ample somriure. El somriure de l’esperança , el símbol del canvi.