Dilluns, arribem junts al Parlament Xavi Pallarès i jo. No és habitual, doncs els dilluns ni un ni l’altre tenim comissions. Avui tenim un acte amb el grup en torn al finançament. Trobem a l’entrada a Joan Roig. Comentem el desgavell del Tripartit a L’Ebre i el que no és l’Ebre. Parlem dels alcaldes, d’iniciatives a favor del territori, i com no del CAT i de l’aigua.
Ja al Parlament ens creuem amb altres diputats d'altres forces polítiques: Parlem del temps, mentre Joan saluda personal, uixers, lletrats (Joan, allí on va deixa bones vibracions).
El temps, tema de conversa principal, al Parlament!!
Un diputat d’un dels partits del govern comenta que no sap si vol que plogui o que pari. O sigui que no saps si resar perquè plogui o perquè no plogui.???
No va de riure. Aquesta es la conclusió. Com el govern no planifica i es deixa portar pel “cel”, ara ni ells saben si, sí ; o si no a l’inter connexió.
Certament un govern seriós, ho tindria clar. De fet nosaltres ho vàrem tenir clar i ho tenim. Reversibilitat, cabal mínim, garanties per al riu i el Delta, garanties de subministrament per tothom, acord territorial i la clau de l’aigua en mans dels representants de Terres de l’Ebre( això obliga a revisar el Pacte d’aigua d’ Aragó). No com ara, que no estan garantides ni les puntes d’estiu al CAT i ja no es sap si faran o no faran l’obra. Tot un govern que ja no sap si resa per un sí o per un no. Com ja hem dit; genial ironia del destí, s’hauran retratat per un obra que ja no saben si han de fer!!!.
Tot és un desgavell monumental. Tant és així que ara s’obre una nova polèmica en torn a la votació del CAT. Certament, jo personalment vaig reclamar que ni tant sols es votés, donant que si no es garantien les puntes d’estiu, si no es cobrien prèviament les necessitats dels consorciats, no podíem parlar d’excedents. Certament va ser una discussió llarga, amb promeses, compromisos i “futuribles” molt confusos. No entraré en detalls : El que no m’agradaria fora que els únics ajuntaments amb informes desfavorables per manca d’aigua foren a partir d’ara els que van votar no i que els que van votar sí, tinguessin informes favorables. De fet, jo ja he denunciat com determinades situacions i determinats indrets no tenen problemes; altres sí.
Ni dic ni desdic, però no acceptarem lo inacceptable. Esperem informes i explicacions. Entre altres coses que ens diguin per a què deu resar el govern??
Avui a l’Ampolla és dia de comunions. Després de la cerimònia, com sempre, converses de cafè. Futbol, política. Comenten la incapacitat d’acceptar la crítica per part del tripartit. Aquells que van fer de la crítica la seva raó de ser, són incapaços d’entendre la raó d’una crítica quan els afecta a ells.
Algú, comenta l’expressió “casa de barrets”, referida al tripartit. Explico com abans de la roda de premsa habitual, havíem comentat amb l’Oriol Pujol, gent de premsa i jo mateix temes com la fibromiàlgia i la política del tripartit vers l’aigua. A ningú li va parèixer exagerada l’expressió “casa de barrets”, tan habitual al llenguatge col·loquial. Un significat inequívoc amb la seva literalitat i certament molt ambigu en sentit figurat. Desordre, “casa de barrets”. Una bona definició del govern tripartit
Després del Ple del Parlament una nova polèmica. Aquesta vegada amb mi, per part de Manuela de Madre. Jo havia confessat que quan van començar els contactes, amb malalts de Fibromiàlgia jo i molts metges erem uns ignorants, havia un ambient escèptic en quan les necessitats de les persones afectades. De fet, és l’essència de la seva lluita, la lluita dels afectats. Avui ja la pròpia conselleria rebaixa els acords.
Ells que tant manipulen el llenguatge, creen polèmiques entorn al propi llenguatge. En el fons són incapaços d’acceptar les seves mancances. Ens volen acrítics i callats.
Un amic comenta: Com diríeu lo que passa aquí a l’Ebre? No els hi feu cas i envieu-los a “Esparcir la niebla de dos en dos”. "Clar com l'aigua", diu. Em sembla un bon resum, coses de llenguatge.
La nit que “xiquiliquatre” centra l’atenció de l’audiència a TVE . Em fico a repassar la premsa de l’Ebre i a escriure aquesta entrada per al bloc. M’entra una sensació molt forta de desencís i desencant.
Recordo la votació al CAT. L’actitud dels alcaldes, de tots els alcaldes i com després hem vaig assabentar que el delegat del Govern, Lluís Salvadó havia delegat el vot (sobrer per cert) en el President. Havia votat a favor de la interconnexió de xarxes al CAT, sense garanties sense contrapartides. Es declara pressionat. Una lliçó de coherència.
He de confessar que em sembla més lleial Joan Sabater donant la cara.
He de confessar que no m’han sorprès les declaracions , ni maniobres de ERC o de ICV. Sorprendria que deixessin els càrrecs.
Per cert què es creuen que els altres no ho vam estar pressionats??
Antitransvasistes de carrer, Transvasistes de despatx. Tots plegats ens hauran enganyat i s’hauran retratat per un obra que si plou prou no es farà. Una genial ironia del destí.
Nosaltres per la nostra part repetim i repetirem que el projecte és com el nostre però sense garanties. No ens desdiem de res, però exigim el que exigíem: Garanties, cabal mínim, re-equilibri territorial. I si no “non”. Tres anys vam resistir amb aquesta posició al CPIDE. També ara, certament “pressionats”, com sempre..
Semblem rendits a lo inevitable, al disbarat. Prediquen allò de tots iguals. Rendits a la inutilitat de la política. Em subleva. No sóm iguals: jo no vull ser igual que ells. Pot ser pitjor o millor però no igual.
Quan estudiava medicina, alguns predicaven la inutilitat de la ciència davant la inevitabilitat de la mort. Com el tripartit, que vol que el seu fracàs sigui el fracàs de la política. Mentida.
Dues visions d’avui a la premsa. Molt dures una per justificar-los i altra per a desqualificar-los.
XAVIER BRU DE SALA
“Habiendo llevado acabo una relacion mas bien corta de iniciativas acertadas.....
Lo mejor del Tripartito es que ha puesto al descubierto la deblidad permanente , i por tanto prexistente del sistema politico catalan.
Al final de cada escena tanto da silvar como aplaudir, tanto ponerse contento como enfadarse”
A Bru de Sala cal explicar-li que la inevitabilitat de la mort, no certifica la inutilitat de la ciència. Ni el fracàs del tripartit, significa el fracàs de la política. O poder lo que és inútil.... és explicar-li a ell??.
GREGORIO MORÁN
“Despues de leer la lista, tan generosa como divertida, de los informes encargados por las diversas consejerias......
“Seria la respuesta a una pregunta , breve y rotunda : porque lo estamos haciendo todo tan rematadamente mal.”
Habria que empezar pues explicando las razones, o las casualidades, o las inclinaciones, o vaya usted a saber que , que consienten que una sociedad equilibrada esté governada por una pandilla de desequilibrados, en muchos casos con el añadido de incompetentes.
“Esas gentes de Amposta i otros andurriales que aún no salen de su asombro tras haber descubierto que la vida de un politico se divide en dos, cuando hace oposición y cuando le nombran alto cargo”
El tripartito es una conbinación que nació pensada para ser alternativa al poder convergente y que se ha convertido en un instrumento para dar empleo a la izquierda. No nos engañemos en lo de la diferencia ; Esquerra Republicana está haciendo en Catalunya lo mismo que Zaplana propuso en el PP tras su primera victoria electoral: Nos vamos a forrar. Y en esto estan.
Certament en diu moltes més, si les digues jo....els comentaris serien èpics. Només una discrepància, els polítics del tripartit no necessiten dues vides; són capaços de fer de govern i oposició en el mateix acte.
Vull traduir al català una pregunta de Morán:
“No tindran un sol rastre d’honor, Un de sol!!! Que els hi eviti ser la representació genuïna del trepa incompetent, amarrat al càrrec després de haver fet i dit tantes coses? Una mica de dignitat. Es demanar massa ??”
Certament jo no ho diria tant dur, poder si que ho voldria tant clar .
El dijous aprovàvem per unanimitat una proposta de resolució que feia referència a la fibromiàlgia i la síndrome de Fatiga crònica. Ho fèiem en una sessió emotiva. Els afectats, la majoria malaltes, ja que són malalties que afecten majoritàriament a dones, havien retirat prèviament la seva proposta: Una Iniciativa legislativa popular avalada per 140 mil signatures. Amb la retirada de la Iniciativa van facilitar l’acord de tots els grups en torn a l’esmena que havia presentat jo personalment en nom del Grup de CIU.
Al final, gran alegria i un ambient emotiu al Parlament. Un compromís de tots amb els afectats, amb una iniciativa dels ciutadans de Catalunya. El Parlament possibilita la participació dels ciutadans amb propostes avalades per un nombre significatiu de signatures. Molt de treball.
Crec sincerament que es va assolir un bon acord. L’ambient emotiu final amb els afectats, em va recordar el del dia que es va aprovar el Nou Estatut. Ara hem d'evitar frustrar les esperances que la gent de la ILP ha dipositat amb el Parlament.
Tinc però indicis per estar preocupat. Com en la majoria d’acords en que intervé el tripartit, l’esperança dura poc. Ja al sortir del Ple, una absurda picabaralla amb Manuela de Madre. L’ànsia de “protagonista” va poder a la unitat i alegria del moment.
El protagonisme és ja definitivament per a els afectats i el Promotors de la ILP. Ells són els qui han obert una interessant via de participació dels ciutadans. I això, el PSC i alguna diputada no ho perdonen.
Poques hores després, unes declaracions de la consellera Geli “aigualeixen” els acords. Com quan Montilla i el PSOE van presentar esmenes al Nou Estatut. Arriben les rebaixes. No respecten ni els seus propis acords, devaluen el Parlament . Són el PSC i els seus escolans (ERC ICV) qui provoquen la desafecció de la gent. L’Engany és permanent.
No sóm tots iguals, el meu compromís, el de CIU és el mateix avui que el del dia de la votació. Exigirem el compliment dels acords, estirem al costat dels afectats i denunciarem qualsevol intent d’engany per part del govern o dels diputats que li donen suport.
Catalunya i els seus ciutadans no es mereixen un govern de mentides compulsius com aquest.
Text de la intervenció al Parlament : Proposta de resolució en torn a la fibromiàlgia i la sindrome de Fatiga crònica.
El Sr. Sancho i Serena
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, deixeu-me començar llegint l’encapçalament del que farem. Diu: «A la Mesa del Parlament, els grups parlamentaris sotasignants presenten la següent esmena transaccional a l’esmena presentada pel Grup de Convergència i Unió a la Proposta de resolució amb número de tramitació 250-00770/08.» Segueix tot el contingut de l’acord que avui hem assolit en aquest Parlament, signat per tots els grups parlamentaris. És una transacció unànime per tal de donar resposta a allò que ens demandaven els promotors de la ILP.I ara deixeu-me fer una cosa que em ve molt de gust: Sergi, Àngels, Cristina, Clara,Marta, Jordi, també Jordi, a tots vosaltres, benvinguts i bentrobats, i, a través vostre, una salutació a tots els que heu participat en la iniciativa legislativa popular. I dic «bentrobats» perquè jo, jo us he d’agrair l’actitud i l’exemple que m’heu donat, que ens heu donat, que ens heu donat a tots plegats. Jo era un síndrome de fatiga crònica ignorant, un fribromiàlgia escèptic –us ho vaig dir el primer dia–, i vosaltres m’heu donat una lliçó. El vostre esforç, la vostra constància i –deixeu-me dir-ho– el vostre rigor científic m’han enriquit com a metge i com a diputat. Ens diuen, ens han estat dient que una malaltia concreta no mereix una llei. Em permetreu que avui sigui molt comprensiu amb tothom, perquè bé està el que bé acaba –ens ho ha dit Àngels. Sí, però sé, i sé amb vosaltres, que no volíeu que us obliguéssim a fer una ILP. En el fons el que volíeu era que fos innecessari fer-la; això era el que volíeu, que no necessitéssiu fer-la.
No l’heu fet per gust, l’heu fet per necessitat. I us ho agraeixo, us agraeixo que amb tot el que heu patit, amb tot el que se us ha volgut manipular, no hàgiu perdut ni la fe ni l’esperança; ni la fe en el sistema ni l’esperança en el Parlament ni en els diputats i diputades. Fe i esperança en la nostra capacitat de comprensió, que podíeu ficar en dubte. Sou vosaltres –sou vosaltres– qui heu comptat amb nosaltres. Em permeteu que us ho agraeixi i us doni efusivament les gràcies.
Molts i moltes no esperaven, quan vau començar, que fóssiu capaços d’aconseguir les signatures necessàries per a impulsar una ILP. I ho vau fer: 140.000 signatures darrere una proposta seriosa i sentida, darrere una voluntat de ser per a crear esperança. Molts i moltes no esperaven la vostra capacitat de negociació, la vostra serenitat, el vostre aguant. Ho heu brodat. Deixeu-me personalitzar: Sergi, ho has brodat. Ho heu fet molt bé, però molt bé.
No us vau moure per un caprici, us vau moure per necessitat. Vosaltres teníeu dret, sense necessitat de signatures, a ser atesos, escoltats, compresos i acollits.
Precisament com no era així, no us sentíeu així, us vàrem obligar a treballar per un dret que era vostre però que teníeu dificultat a exercir. No es presenten iniciatives legislatives populars com la vostra per gust.
És per això que la iniciativa legislativa popular tenia i té tot el sentit, té tot el sentit. Com podem preveure, els ciutadans no es mouen per fer una ILP quan se’ls dóna resposta a les seves necessitats; ho fan quan no tenen resposta. No els podem dir precisament que en allò que no tenen resposta no té sentit fer una ILP. Perquè, si no, per a què vam fer la Llei d’iniciativa legislativa popular? I això és una discussió substancial.N’hem fet moltes, de lleis, aquí, moltes. Jo més d’una vegada he tingut la sensació que, alguna, innecessària, i em sembla que tots els diputats ho hem pensat. Algunes, parcials. No les esmentaré. Només cal avui, per a entendre-ho..., en un país on solucionem sequeres per decret, en un país on vivim el que vivim, amb la imatge legislativa que donem, com podem dir, quina autoritat tenim per a dir que no val fer una iniciativa legislativa popular, que no és la fórmula per a portar aquí la inquietud dels nostres ciutadans?
S’ha desqualificat la ILP per la forma i no pel fons. A mi em sembla molt evident que una iniciativa legislativa popular no es farà sobre allò a què el Govern o el Parlament hagin donat resposta, sinó sobre aquelles qüestions necessàriament particulars a les quals no hem donat resposta. No val estimular la participació, aprovar-ho als ajuntaments, utilitzar-ho políticament, per a després vindre al Parlament i dir que, això que fora del Parlament hem estimulat, al Parlament no val. No val estimular-ho; no val signar i després no acceptar-ne les conseqüències derivades.
Aquesta no és una qüestió de formes; ens diuen que és una qüestió de formes, però no és una qüestió de formes. En democràcia, la forma i el fons són el mateix –són el mateix. En democràcia, la forma és substancial, absolutament substancial, i nosaltres ho sabem. Jo no porto el llaç, però porto la iniciativa legislativa popular com a iniciativa del Parlament i al cor.
Precisament vosaltres, que sabeu en el fons del vostre patiment que forma i fons són el mateix, heu estat capaços de renunciar a la iniciativa legislativa popular per a salvar la iniciativa legislativa popular, i ho heu fet molt bé. Heu demostrat voluntat de ser i capacitat de negociar. I ara, ara i aquí, tenim un acord que no és la iniciativa legislativa popular, però obligarà molt més que si fos una llei. És un compromís unànime de tot el Parlament, amb 140.000 signatures, que representen la iniciativa legislativa popular dels ciutadans de Catalunya, no només d’uns quants ciutadans, sinó que ja de tots els ciutadans de Catalunya, dels ciutadans del nostre país. És un compromís, una espurna d’esperança que ens obliga a tots; el Govern el primer, però el Parlament també. Tingueu fe. Junts vigilarem que ningú conculqui, que ningú defraudi allò que avui acordem.
Avui representeu... No, deixeu-m’ho dir d’una altra manera; què dic, «representeu»?, no representeu: avui sou l’esperança dels ciutadans de Catalunya, la comunió dels ciutadans amb el Parlament. I no n’hi ha una altra; el nostre país no té una altra cosa, el nostre país té la fe i l’esperança de la seva gent, dels seus ciutadans, i probablement poca cosa més tenim.
I aquí al Parlament estàvem i estem obligats a dir-vos una cosa que ja s’ha dit però que vull repetir: no esteu sols –no esteu sols–, no us trobeu sols, companys; en som molts més dels que ells es creien, dels que ells volen i diuen. Avui el triomf és vostre, avui el Parlament es compromet amb la ciutadania de Catalunya. Aquesta és la gran força del nostre país, i ens la doneu gent com vosaltres, que ens doneu exemple de ciutadania.
Gràcies.
Sessió núm. 37 / Ple del Parlament / 21 de maig de 2008
19
(Aplaudiments.)
Imatge: Barcelona.Ebrediputats ho havíem advertit: Que ningú menys tingui la capacitat de mobilització de la gent de l’Ebre. El menyspreu ha estat una de les claus, el moll de l’os de l’actitud de TOTS, i ho diem en Majúscules, tots els partits que actualment estan al govern; als governs.
30 mil, recordo les dades de l’altra, la primera que es va fer a Amposta. Com ara, les dades oficials i les de els organitzadors defereixen. Com a totes les manifestacions. Jo recordo quasi amb precisió els metres ocupats i les xifres. No els repetiré. Ara, avui ha esta més nombrosa. Em diuen que eren més de 75 pancartes, unes 200 persones entre pancarta i pancarta , un mínim de 15 mil i les de les voreres. Una xifra important. Més que l’altra vegada.
Ara la qüestió és un altra. Tindrà les mateixes conseqüències??
Certament les aliances externes són diferents, l’actitud “d’intel·lectuals “, “comunicadors”, “científics” “mitjans” és un altra. Ara es tracta de “Salvar Un govern d’esquerres”. Dubto molt que les conseqüències siguin les mateixes, fins el punt que membres de partits que al sí del Govern, a l'executiu, avalen la interconnexió, alguns dels que amb els seus vots al Parlament fan, han fet i faran possible el menyspreu del govern vers Terres de l’Ebre, avui capitalitzaven la manifestació sense vergonya. I sense resposta.
Més gent... Menys conseqüències?? És possible, està per veure. Dependrà de moltes coses entre elles el “sí o no” o com es deixen manipular les entitats i plataformes.
L’entorn del Delta de l’Ebre, la qualitat de vida de l’Ampolla és un dels ingredients essencials d’aquesta prova. De fet tant els components de la Federació Catalana de triatló, com l’ajuntament i els participants coincideixen amb la filosofia de l’acte. Una manera de viure, de gaudir de la natura i del poble. D’un poble integrat a la seva badia que pel matí ofereix un marc idíl·lic per nedar, d’un poble d'aquest Delta pla, ple de llum que protagonitza els 180 km de bicicleta. Finament, el propi poble acull als esforçat atletes quan finalitzen la llarga marató de 42’2km.
"Tu pots", "Ahal dezaquezu" , "you can" ,"tu puedes". Sí certament, l’amor al patrimoni i la cultura de l’esforç. Tota una forma de viure. Iniciatives com aquesta donen orgull de poble. L’Ampolla va ser el primer poble de Terres de l’Ebre i un dels primers de Catalunya( Fa ja 7 anys) en fer junt amb Ecologistes en Acció un programa d’estalvi d’aigua que ara s’ha estés a tota Catalunya., les auditories medi ambientals., la cura del paisatge , la recuperació de espais urbans.
No ho prediques; fes-ho!!. Són els participants i la gent del poble qui ho fan. No ho prediquen ho fan. Felicitats a tots.
Aquest any la copa de les nacions l’ha guanyat l’equip d’Euskadi, una salutació als amics d’Euskadi i a tots els que vinguts d’arreu ho fan possible . Fins l’any proper, fins sempre. Als que no heu estat , als que ho vulgueu conèixer vos recomano entrar a IRONCAT.org. Tu pots, fes-ho.
Ho deia l’altre dia al Parlament, aquí ho he publicat. M’equivocaria personalment i ens equivocaríem com oposició si ens apuntéssim al populisme, al “ni gota”. Tothom sap que el primer projecte d’interconnexió era nostre. Tenia però una diferència, no es podia fer si no es garantia un cabal ecològic, un Pla de protecció del Delta i del riu.. Les contrapartides eren importants. Garanties que llavors, als avui governants, els pareixien poques. Ara, per decret i sense diàleg ,ni garanties. Ara per engany i decret
També ho deia al Parlament, s’equivoquen i molt aquells, que s'obliden del que a crits reclamaven, aquells que obliden els seus compromisos, les seves promeses. I no parlo només d’aigua.
Ho he dit i ho vull repetir: No sense diàleg, no sense Vegueria, no sense el Guggenheim al mig del Delta.
Ja estan dits els NO. Ara vull dir SÍ.
Veiem com al voltant dels rius s’han edificat grans ciutats, veritables cultures. L’aigua com element estratègic, element que vertebra i dona poder polític i, econòmic, social.
Aragó, en torn al seu Pacte de l’Aigua, al “seu” riu, fa propostes que li donen un paper important de futur. Algunes no agraden. Però només cal veure la força de la Expo. EXPO, AIGUA i AVE. Tota una proposta.
Un altre exemple. El Besós. Al voltant del Besós cinc municipis crearan, han creat una oficina per velar pels més de 50 projectes urbanístics d’infrastructures previstos.... 25 vegades la Vila Olímpica. 1.177ha. Projecten més ponts, el riu deu vertebrar: “El protagonismo que ha de cobrar el Besós, con más de medio centenar de proyectos urbanísticos o infraestructurales en torno a su eje, requiere de un estudio de mobilidad que facilite la interconnexión entre barrios, pero tambien entre los cinco municipios que comparten el cauce de forma más o menos proxima. Una de esta vías de aproximación consistira en la construcción de más puentes, algunos peatonales en exclusiva, que mejoren esta vecindad.” Tota una proposta.
Parlen de cinc, nous ponts. Aquí en segles en farem un .. o dos. L’Ebre, no és el Besós. És més riu, massa riu per tants pocs ponts.
Necessitem ponts: No parlo de ponts físics, parlo d’establir ponts, complicitats socials i polítiques per tal de proposar un SÍ amb la mateixa força que a l’Aragó o al Besòs. Un SÍ de L’EBRE. Un sí que no sortirà dels que tantes expectatives van crear. Un Sí que no lideraran, aquells que ens han enganyat. Mestres de tots els nos, de tots els enganys. Reclamen aigua de boca, governen al Besós, menystenen a Terres de l'Ebre .
Creen el problema, ens imposen la solució. Però, no vull més nos. Reclamo un Sí, un Sí amb tant dret com ells, com la Expo o el Besòs. Un sí de L’EBRE.
L’hora d'un sí potent, un sí a ponts de diàleg, un sí a la vegueria, un sí a la indústria, un sí al Delta, un sí al riu, un sí al Guggenheim, a Frank Gehry a Foster al mig de Terres de l’Ebre. Un sí a l’ambició. Una ambicio a mesura del Riu més gran de Catalunya.
EL GRAN SÍ DE L’EBRE, amb la força i els ponts de la gent.
Sí, és cert que de la concessió que té el CAT, no es consumeix tota a l’hivern. No és menys cert que a l’estiu en falta i el CAT no pot garantir les demandes dels propis consorciats. A ningú se li escapa que és podria embassar aigua sobrera de l’Hivern per garantir les necessitats de l’estiu. Com les formigues. Com és que el president no treballa per això??
Un altra qüestió, si sobra aigua dels pous de Reus i Tarragona, perquè no renuncien a part de la seva concessió d’aigua i així no tindríem problemes d’aigua a l’estiu??
Si els hi sobra aigua per què en prenen de l’Ebre.??
Certament les preguntes aquí estan. Demà votarem.
Cal explicar que el vot al CAT és ponderat. En funció de la concessió. Qui més reserva paga més vots té. Els dos grans consumidors són Reus i Tarragona. La votació la tenen garantida; la ruptura de l’esperit unitari del CAT també.
S’han passat, s’estan passant.
Sancho, estas abusant, això te caura damunt com una llosa, los teus te vendran i aixo ja ho sospites....
els alcaldillos que dius a les passades eleccions vos van fotre " baño i masaje " tot i tenint al catala emprenyat de cara!!!
per cert al ampliar les pagines que penjes no s'amplien, es fan mes menudes, posa-les de manera que les puguem llegir no ?
Entenc que li molesti la paraula “poques vergonyes”. Crec que als blocs pots anar un pel més lluny de lo que és habitual, però alhora he de dir que el llenguatge políticament correcte se’m queda pobre. Tot i que no arribem ni de lluny a lo que sens deia a nosaltres. A la cara. Recordo una manifestació a l’Ampolla amb el Pere Macias. No crec que es tingui que arribar a certes pràctiques. Crec un error i una manca de respecte a la democràcia les pintades a seus de partits o institucions.
Ara bé també em sembla un menysteniment i una manca de respecte a la gent de L’Ebre el com s’ha portat tot plegat. Covardament. (Ho sento però no tinc cap paraula millor). Covardia que va començar ja fa anys. Recordo com una determinada força política va fer marxa enrera de les seves posicions perquè va ser retratada a un cartell. Recordo com alguns que avui reclama “proposta en lloc de protesta”, en aquell moment desqualificaven tota proposta, tot sí.
Covardament van negar qualsevol transvasament abans de les eleccions , fins i tot ho van negar al Parlament. Covardament van parlar del Segre. Covardament, han evitat el període d’al·legacions. Covardament i per decret.
Covardament fan veure aquí... que estan en contra, quan al Parlament.... repeteixen sense fissures que tots tres estan d’acord. Ho estan.
Covardament el Govern i el seu president s’amaguen i no donen la cara. Deixen sols als seus càrrecs i militants al territori.
Ho he dit públicament i ho repetiré aquí: Jo no acceptaria, no hagués acceptat ser el Delegat d’un Govern covard. No seria el Delegat d’un president covard, que no dona la cara i et deixa sol a primera fila, cremant-nos, mentre ell calcula com sortir indemne.
Si el President Pujol, si el conseller en cap l’Artur Mas no haguessin vingut i donat la cara a l’Ebre. Jo hagués dimitit.
Com puc creure que respectarà la terra, el riu, la gent si no respecta i protegeix el seu Delegat?? Si no respecta i dona la cara pels seus militants??
Torno al comentari que he publicat: Els meus no m’han deixat, ni em deixaran. La covardia no forma part dels nostres valors polítics i si passes .. no serien els meus. No sé el que es pitjor un Govern Covard, un President covard i amagat o uns càrrecs que ho accepten. Jo ho tinc clar, lo dit, per dignitat hagués DIMITIT.
Fa uns pocs dies, vaig trobar-me a Vicent Villatoro a la platja de l’Arenal. Anava a dinar al Goleró. No l’havia vist des d’un dinar al mateix Goleró amb Toni Vives i Paul Preston.
Com llavors, vam estar comentant ( com no? ) el tema de l’aigua. Com sempre, els comentaris amb Vicent són enriquidors. L’article que pocs dies després va publicar a l’Avui és una mostra de la capacitat d’anàlisis i síntesis que té. El penjo al bloc, per a vosaltres. Crec que val la pena..
Es titula : Una revolta del territori (cliqueu-lo)
La pluja ha arribat, acompanyada de temporal de llevant. Com sempre la llevantada s’enduu platja, dunes i ha anegat el camí de l’arenal. Em diuen que l’accés a la Platja de la Marquesa ha patit.
La llevantada no ha sigut de les més fortes. La regressió i la fragilitat de les nostres platges va però en augment. Cap Pla de Protecció del Delta, cap inversió. La llacuna de les Olles, el Parc Natural esperen, impacients el seu torn... que no arriba. Molts plans directors, molta figura de prohibició urbanística i cap inversió. Sembla que la cultura del no sigui la del govern. No podeu, no deveu, no invertiu, no creixeu.
Res d’estrany, els del no, els “NO- NO-I-NOS” estan ara al govern . Lo trist és que algun “No” ja no el recorden i els “Sí” no els han après, ni el volen aprendre.
Crec sincerament que els alcaldes del Delta tenim molt a dir. I no només d’aigua i pluja. També de creixement i inversions. A la feina.
Sessions núm. 36.2 / Ple del Parlament / 8 de maig de 2008
TRANSCRIPCIÓ EN BRUT
Aquesta transcripció està pendent de
verificació i correcció. Pot contenir, doncs,
errades de fidelitat i incorreccions
lingüístiques i no es pot considerar
com una publicació oficial
1
Sessions núm. 36.2 / Ple del Parlament / 8 de maig de 2008
Moció subsegüent
a la interpel.lació al Govern sobre la política en matèria d'aigua (tram.
302-00099/08)
El tretzè punt de l’ordre del dia és la Moció sobre la política en matèria d’aigua
presentada pel Grup Parlamentari de Convergència i Unió. Té la paraula l’il.lustre
senyor, Francesc Sancho.
El Sr. Sancho i Serena
Gràcies, senyor president. Senyores, senyors diputats, deixin-me començar fent una
asseveració que suposo que entendran i que compartiran. En aquest tema, el nostre
grup i jo personalment parlem des de la convicció, no des del populisme. Des d’una
convicció i des d’un intent de coherència que ve de lluny.
La primera convicció, la primera que els volem transmetre és la següent: nosaltres,
quan jo parlo en accent de l’Ebre, aquí parlo a casa meva, igual que al Ter. Per a
nosaltres territoris n’hi ha un que es diu Catalunya. És casa nostra tot el territori català
és casa nostra. Per tant, les necessitats de Barcelona són les nostres necessitats, són
les necessitats de l’Ebre. No és cert que hi hagi necessitats a l’Ebre i unes a
Barcelona, unes necessitats al Ter i unes a l’Ebre. No és cert que sigui diferent la
necessitat del Segre de la necessitat del Llobregat. No és cert, només hi ha un únic
territori del que no només ens sentim solidaris, sinó del que ens sentim partícips. És
casa nostra, si és que hi han casses d’algú. Aquesta és la nostra primera convicció.
I precisament en aquesta convicció hem actuat a lo llarg del temps. Els ho he de
recordar, els he de recordar que l’alcalde Barcelona, senyor Clos, exalcalde de
Barcelona, senyor Clos, baixava a l’Ebre a dir el 2002 que Barcelona ni necessitava
ni necessitaria aigua i que per tant els que allà defensàvem la necessitat de la
interconnexió érem uns traïdors. Això ens ho deien a l’Ebre, ens ho deien en aquestes
paraules, perquè Barcelona no necessitava aigua. Van tindre que veure com després
el conseller de Medi Ambient, l’amic Salvador Milà, ens deia que no es necessitava la
interconnexió, ho tinc aquí, perquè es demostrava científicament que Barcelona no
necessitava aigua. La nostra convicció llavors ja era que havíem d’actuar amb
responsabilitat per tal de cobrir les necessitats de Barcelona i de tota Catalunya, de
tota Catalunya. Aquesta era la nostra convicció de la que ni hem dimitit ni dimitirem.
Vam planificar en moments en què certament l’alcalde de Barcelona podia dir que no
necessitava aigua, perquè es planifica en els moments que es pot per als moments
que falta. Es planifica en els moments que sobra per als moments que vindrà la
sequera i sabíem que vindria la sequera. I ha arribat la sequera i ens hem trobat en
què una de les coses que en aquell moment vostès reivindicaven avui són incapaços
de complir. Si nosaltres deixéssim les nostres conviccions a part i ens apuntéssim al
ni gota o a la sang abans que l’aigua del populisme, ens equivocaríem.
Però vostès s’equivoquen molt quan s’obliden de les reivindicacions que van portar al
territori i que nosaltres compartíem. Ens acusaven de quedar-nos curts quant a la
reclamació de garanties per al riu Ebre. Ens acusaven de quedar-nos curts quant a la
reclamació de garanties per al delta de l’Ebre. Tot allò que vostès reivindicaven avui
ho han oblidat. Són vostès que obliden que Barcelona i l’Ebre i el Ter i el Segre tenen
les mateixes necessitats i són un sol territori. Vostès han tancat una aixeta
importantíssima que és la del diàleg en el territori i amb la gent del territori.
Vostès, avui, a l’Ebre, no deixen ni que discuteixi el Consell Econòmic i Social al
territori. Vostès, avui, a l’Ebre, no baixen a donar explicacions. Vostès, avui, a l’Ebre,
tenen un problema molt important. Vol que els digui per què? Viuen vostès una
contradicció entre els delegats del Govern i el Govern perquè deixen al delegat del
Govern sol a l’Ebre i el president de la Generalitat és incapaç de baixar a dialogar en
el territori perquè sap que ens ha enganyat. Aquest és el seu problema. El de l’engany
i la falta de coherència. Aquesta és la nostra autoritat.
Facin allò que reivindicaven, retornin a l’Ebre i al Segre i al Ter allò que els prometien.
Donin allò que vostès es van comprometre a fer. I des del Govern, que és quan poden
fer-ho, tenen l’obligació de fer-ho. I si no ho fan, el seu error serà el suficient important
no per a que perdin vots, perquè perdin quelcom molt més important , no només la
credibilitat, estan a punt de perdre la confiança en la seva pròpia convicció. Estan a
punt de perdre el respecte dels territori, de la gent de tot el territori.
I no oblidin que allò que a vostès els sembla petit perquè és un territori petit com
l’Ebre i el Segre al final és el mateix territori que Barcelona. Som un únic país. I els
garanteixo que el seu error a la llarga no només els restarà credibilitat, sinó que els
restarà possibilitats de dirigir-se...
El president
Senyor diputat...
El Sr. Sancho i Serena
...amb autoritat a la gent i això realment per a un Govern és molt greu.
Fa uns pocs dies ,vaig trobar-me a Vicent Villatoro a la platja de l’Arenal. Anava a dinar al Golero No l’havia vist des d’un dinar al mateix Golero amb Toni Vives i Paul Preston.
Com llavors, vam estar comentant ( com no? ) el tema de l’aigua. Com sempre, els comentaris amb Vicent són enriquidors. L’article que pocs dies desprès va publicar a l’Avui és una mostra de aquest capacitat d’anàlisis i síntesis que té. El penjo al bloc , per a vosaltres .Crec que val la pena..
Es titula: Una revolta del territori(Cliqueu-lo)
