LA PROPOSTA

Escoltada la resposta del conseller Joaquim Nadal a la pregunta de Marta Cid en torn al Peatge de l’Aldea – Ampolla.

Constatem que les declaracions en el seu dia de Antoni Sabater on parlava d’una “bonificació parcial per usuaris habituals” i per tant res de gratuïtat avui sembla assumida per ERC. No per CIU i els seus alcaldes, (esperem que s’hi sumi el de l’Aldea) .

Continuem proposant la gratuïtat del Tram de la AP-7 Ampolla – Aldea, mentre duri l’obra de la variant de l’Aldea i la gratuïtat del tram Ulldecona- Ametlla mentre no sigui una realitat l’autovia del interior. Exactament i amb les mateixes condicions d’altres trams de la AP/ 7 a la província de Tarragona, com Salou- Reus- Tarragona. Lo altre, com tothom va dir el seu dia es un “enganya- bobos”. Per tant presentarem proposta de resolució al Parlament en aquest sentit.

AP-7, LA PREGUNTA.

La Diputada Marta Cid va preguntar al conseller Joaquim Nadal pel Peatge de la Ap-7 al seu pas per les Terres de l’Ebre : La resposta confirma totes les sospites.


PREGUNTA al Govern sobre la bonificació dels peatges de l’autopista AP-7 al pas per les Terres de l’Ebre (tram. 310-00221/08)
...en aquest cas al Govern, la formula, en nom del Grup Parlamentari d’Esquerra
Republicana de Catalunya, l’honorable senyora Marta Cid.

La Sra. Cid i Pañella

Gràcies, senyor president. Honorable conseller, jo li parlaré d’un punt quilomètric on han notat que hi havia vaga de transport aquests darrers dies.
Vostès és coneixedor de l’endarreriment històric en inversions pel que va a
infraestructures de comunicació i millora de la mobilitat que han patit i pateixen les
Terres de l’Ebre. Els darrers anys, l’esforç inversor compromès pressupostàriament pel Govern de la Generalitat s’ha fet evident, però hi ha actuacions clau que poden marcar un abans i un després en la percepció dels ciutadans i ciutadanes de l’Ebre sobre aquesta problemàtica; em refereixo a actuar sobre el preu dels peatges de l’AP- 7 al seu pas per les Terres de l’Ebre, que va a més, aquesta petició, estretament lligada a l’execució d’una obra de competència estatal llargament reivindicada: la construcció de la variant de la nacional 340, per resoldre el col.lapse que es dóna al nucli urbà de l’Aldea.
Sap, senyor conseller, que la construcció d’aquesta variant l’hem demanada de
manera reiterada, està recollida a l’acord d’infraestructures viàries que van subscriure totes les forces polítiques i representants socioeconòmics de les Terres de l’Ebre, i és l’objectiu prioritari de l’alcalde de l’Aldea, municipi que suporta en un tram de tres quilòmetres el pas de quinze mil vehicles diaris, semàfors que fragmenten la població i provoquen embussos quilomètrics, a més de patir, malauradament, un alt índex de sinistralitat. Tenim un greu problema de seguretat, com ho demostra el fet que durant l’últim any tres veïns de la població han perdut la vida. Com sap vostè, el passat 9 d’aquest mes es va fer efectiva la licitació de l’obra, però també se’ns diu en aquesta licitació que en el millor dels casos s’acabarà el 2012. Senyor conseller, si bé és cert que finalment hem enfilat la solució, estem lluny de solucionar el problema de seguretat i de fluïdesa que tenim plantejat, i per aquest motiu es reivindica insistentment actuar sobre els preus dels peatges de l’AP-7 al seu pas per les Terres de l’Ebre. El secretari de Mobilitat de la Generalitat, reunit amb alcaldes i amb agents del territori, va parlar de condicions per a portar a la pràctica bonificacions o altres mesures. I jo avui li pregunto, després d’aquesta darrera reunió que han tingut vostès amb el Govern central a Madrid sobre el tema de peatges, quin és el capteniment que té el seu departament pel que fa a aquestes mesures a prendre als peatges de l’AP-7 al seu pas per les Terres de l’Ebre.
Moltes gràcies.

El president

Té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i
Obres Públiques.

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques (Sr. Joaquim Nadal i Farreras)

Gràcies, senyora diputada. Vostè sap, efectivament, que el Govern de la Generalitat de Catalunya ha insistit i continuarà insistint al Govern de l’Estat perquè acceleri el desdoblament de la nacional 340 i aconseguim que, més enllà de la licitació de la variant de l’Aldea, s’acceleri l’execució de les obres d’aquest desdoblament en direcció a l’Hospitalet de l’Infant i cap a Castelló de la Plana, que és quan tindrem unes infraestructures en direcció nord/sud pel corredor del Mediterrani que resoldran alguns dels problemes importants que vostè esmentava.
Ara, mentrestant, és veritat –i ara no m’hi estendré– que el Govern de la Generalitat de Catalunya està fent un esforç inversor en matèria d’infraestructures viàries a les Terres de l’Ebre, en carreteres de la seva competència, molt important. Però, pel que fa a la política de peatges i amb relació no només als peatges de les Terres de l’Ebre, sinó a altres parts de Catalunya, el Govern de la Generalitat va aconseguir l’any passat unes bonificacions de peatges al túnel del Cadí, a l’AP-7, a la C-32 i a l’autopista Terrassa-Manresa, que van ser objecte d’un acord del Consell de Ministres, ara fa tres setmanes, per pagar de forma retrospectiva allò que s’havia acordat ara fa un any. Això ha generat una certa confusió i ha creat a les Terres de l’Ebre el dubte de si allò que ara s’ha acordat per Consell de Ministres era un acord insuficient perquè no incloïa cap referència a les Terres de l’Ebre. El Govern de la Generalitat va plantejar el mes de febrer al grup de treball d’infraestructures de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat la bonificació de tots els moviments per mobilitat obligada en les entrades d’Amposta, Tortosa i l’Ampolla de l’AP-7, per tal d’assegurar una mobilitat més fluida i una bonificació, fins a la gratuïtat, dels peatges per als usuaris habituals en aquest punt. Està plantejada, com ho està també una bonificació parcial dels peatges a Martorell. No tenim encara cap resposta, perquè la petició que vam formular en aquell moment va quedar damunt de la taula d’una comissió que va ser interrompuda pel procés electoral, però ara, quan es reprenguin els treballs de negociació Estat-Generalitat en matèria estatutària, és evident que el primer tema que, en aplicació de la disposició addicional tercera, està damunt de la taula de la llista ja formulada i només parcialment acordada és el dels peatges d’Amposta, Tortosa i l’Ampolla, i el de Martorell en les parts que corresponguin i per a usuaris de mobilitat obligada.

CABAL ECOLÒGIC.

El dia 11de juny es va tramitar a la comissió de Medi ambient del Parlament de Catalunya una proposta de resolució a favor del cabal ecològic del riu Ebre.
Una dura discussió, on el tripartit va votar com ja és tradició contra el cabal ecològic del riu Ebre. He deixat passar uns dies , no em sorprèn la poca repercussió "social" de la votació(amb l' excepcio habitual de la Marfanta i el Punt). Una constatació de com són les coses, de com són els homes, de que vol dir ser per alguns "progressista" a l'Ebre. Ni em sorprèn, ni em ve de nou ,de fet allò que era imprescindible , causa de crits i escarafalls abans ara ja no té importància. La defensa del cabal ecològic al si del CPIDE va impedir l’inicií del transvasament. Els arguments dels “progressistes”avui al Govern són els mateixos que ens donaven ahir els conservadors a l’altre Govern .

TRANSCRIPCIÓ DIARI SESSIONS PARLAMENT DE CATALUNYA

Punt 13 de l'ordre del dia, referit al garantiment del cabal necessari per a mantenir
l'equilibri ecològic del delta de l'Ebre. Presentada, aquesta proposta, per
Convergència i Unió, té l’oportunitat de defensar-la.

El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyora presidenta. Espero que no només sigui l’oportunitat de defensar-la, sinó també la possibilitat de convèncer a tots els grups per tal que ens la votin. Fixi’s,és una proposta que vull començar dient una mica el mateix que ha dit el meu company, el Pep Rull, cinc anys, cinc anys, més de cinc anys de govern, cinc anys de govern i estem avui tornant a reivindicar o reivindicant el cabal ecològic de l’Ebre. Abans se’ns deia «benvinguts al club», ho deia l’il.lustre diputat Daniel Pi. Em permetrà que li expliqui una cosa, a mi em sembla que ja li he explicat particularment, però em dóna avui l’oportunitat d’explicar-ho aquí com a argumentació i defensa de la nostra proposta. Fixi’s bé, l’any 2002 –l’any 2002– el Govern de la Generalitat com a Govern de la Generalitat reivindica el cabal ecològic en les esmenes que en aquell moment va fer a la proposta de transvasament del Partit Popular. Al llarg del 2002, 2003, l’organisme que es crea per, precisament, donar i aprovar un pla de protecció al delta de l’Ebre, fem una proposta com a Govern que defenso jo com a delegat i com a president del CPIDE de cabal ecològic en un mètode de càlcul,que era el cabal bàsic de manteniment. Es donaven unes xifres de 135/155 metres cúbics segon de cabal continu, i reclamàvem dos desembassaments de 1.500 hectòmetres cúbics l’any. La qual cosa ens acabava donant un mínim de cabal al riu en els pitjors anys de més de 7.500 hectòmetres cúbics anuals. Parlo de memòria,però és que ho tinc molt interioritzat, no és que «ben vingut al club», és que és el meu club, és que érem nosaltres que vam reivindicar això! El Govern de la Generalitat, com a Govern de la Generalitat, no Convergència i Unió, el Govern de la Generalitat que reivindicava això. Saben per què no es va aprovar? No es va aprovar perquè els representants de l'Estat –i ja no ho vull recordar, perquè veig que els diputats quan se’ls recorda determinades actituds acaben enfadant-se–, els representants de l'Estat que no vull recordar el grup polític que en aquell moment governava, ens van negar aprovar aquest cabal ecològic per dos qüestions, una, perquè impedia el transvasament, i, dos, perquè entraven en contradicció en el Pla d’Aragó, en el Pacte d’aigua d’Aragó. Perquè el que estaven discutint en aquest cabal ecològic i el que discutim avui són tots els [usos #] rius amunt i l’ús que es fa de l’aigua riu amunt i l’ús que n’està fent, i la patrimonialització i apropiació, jo dic indeguda, de l’aigua del riu Ebre, per part del Govern aragonès. El Govern aragonès s’apropia indegudament de l’aigua que és de tots, per a ús exclusiu d’Aragó. I, a partir d’aquí, totes les forces polítiques que volen donar cobertura al Govern d’Aragó, ens acaben negant absolutament la possibilitat de fixar un cabal ecològic des de Catalunya en 135/155 metres cúbics segon.No «benvingut al club», senyor Pi, aquest és el nostre club i quan vostè vulgui s’hi pot incorporar. I li dic una cosa i li dic amb una seguretat, l’any que ve vostè no s’haurà incorporat, votarà el que sigui avui, però l’any que ve vostès com a Govern no s’enfrontaran al Govern aragonès per imposar un cabal ecològic a l’Ebre, i seguirem sense cabal ecològic, o seguirem amb un cabal ecològic que és el cabal ecològic
provisional del Pla de conca, [#] mai aprovaran el de 135 i mai superant el 100. Perquè, si no, han de revisar el Pacte d’aigua d’Aragó, i això els fa entrar en una contradicció política molt important dintre de la correlació de forces que tenen a l'Estat.Aquest és el problema que té l’Ebre, no és un problema d’aigua, no és un problema de sequera, és un problema de voluntat del Govern de la Generalitat per imposar o per reivindicar els drets que té el tram català a tenir un cabal ecològic. Els demanem no només que votin, sinó que siguin coherents, que vagin al Govern aragonès i al Govern de l'Estat i li diguin: «Mirin, l’Ebre, el Delta necessita 135/155 com a mínim, i si això fa revisar el Pacte d’aigua d’Aragó, el revisen.» Això és el que els demanem i això és el que exigirem aquí i al territori.
Gràcies.

La presidenta

Gràcies. La posició dels grups que donen suport al Govern serà exposada pel diputat
senyor Daniel Pi, que no sabem si se’ns enfadarà o no.

El Sr. Pi i Noya

No, en absolut, li puc assegurar, senyora presidenta, el contrari. El que passa és que quan s’expliquen les històries, s’han d’explicar completes. El 2002, aquesta defensa aferrissada d’un cabal de manteniment anava lligat a l’autorització d’un
transvasament, d’una treta d’aigua importantíssima, de centenars d’hectòmetres
cúbics, jo també parlo de memòria, però diria que eren 790 i 190, 790 cap al sud, i
190 cap al nord, i, per tant, es parlaven de..., quants? Mil cinquanta, doncs encara
m’he quedat curt, deslliurats, deia jo, això anava lligat a una treta de l’aigua del riu,
d’una detracció importantíssima, i ara estem fent les coses com s’han de fer; i és que la fixació del cabal no va lligada a una detracció, sinó que la fixació del cabal mínim és l'element tècnic que marca després tot el que es pot fer, el que es pot autoritzar amb l’aigua, amb l’ús de l’aigua d’aquest riu. I aquest treball s’ha fet, però s’ha fet activament en els últims anys, del 2004 cap aquí, per tal de fixar quin és el règim de cabals ambientals del tram català de l’Ebre. S’ha fet amb l’ACA, s’ha fet amb l’equip tècnic del Pla integral de protecció del Delta, hi ha participat l’ICA, tenim l’IRTA, tenim el document de proposta de cabals ambientals del tram final, ho ha aprovat la Comissió de Sostenibilitat, hi han donat els seu suport els municipis i els consells comarcals, hi ha donat el seu suport aquest mateix Parlament amb una proposta de resolució que vam aprovar en el Ple. L’IRTA està fent els estudis dels elements addicionals que cal introduir. Escolti, aquí hi ha una feina feta importantíssima. Ara, aquí hi ha una cosa de la qual no ens podem escapar, i el fet que no hi hagi el representant de Ciutadans em permet de dir encara amb major tranquil.litat, ens agradi o no ens agradi, l’establiment del règim de cabals és una competència que no és nostra, que depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, i que això necessitarà l’informe favorable del Comité de Autoridades Competentes on hi ha Estat icomunitats autònomes.I pel que fa al Pacte de l’aigua d’Aragó, si d’aquest pacte se’n deriven detraccions que
no permeten el cobriment del cabal ecològic, serà la nostra feina que siguem capaços de fer a la Confederació Hidrogràfica i en el marc de reclamar el que diu la directiva marc de l’aigua, de l’opció a la política coordinada, en què podrem defensar amb major efectivitat –amb major efectivitat que no sempre vol dir fent més soroll–, amb major efectivitat la necessitat de mantenir un règim hidràulic en el riu que asseguri elcompliment d’aquest cabal ecològic.
Després, encara que vostè no s’hi ha referit, en la seva proposta de resolució hi ha altres coses, per exemple parla de garantir el subministrament a totes les poblacions de la conca de l’Ebre. Bé, recordar que el subministrament és una competència local, que hi ha una línia d’ajuts als municipis, que s’aplica amb criteris uniformes, que els municipis de les Terres de l’Ebre, com a la resta de municipis de Catalunya, se n’han beneficiat, que s’han fet accions a la zona, a l’abastament del Segarra-Garrigues.....amb la potabilitzadora ja en construcció, els abastaments des d’Urgell, des de Rialp,i no vull deixar passar la sorpresa que amb causa el punt 5 que vostès plantegen, diu:
«Posar en marxa a les conques internes de Catalunya programes d’abastament
d’aigua alternatius a l’aigua de l’Ebre, per tal de poder retornar a la seva conca l’aigua necessària per garantir els cabals mediambientals.» Bé, que jo sàpiga les conques internes de Catalunya que consumeixin aigua de l’Ebre, només és el Camp de Tarragona, llavors, jo ja em perdo una mica, a vegades ens demanen el tub, a vegades defensen que el tub es faci servir sempre, i ara sembla que volen que l’aigua no vagi cap allà. Ja no ho sé, és un totum revolutum.
Deixar, en tot cas, clar una cosa, en aquest moment hi ha un projecte de
dessalinitzadora que podrà abastir Camp de Tarragona. En aquest moment s’està
treballant molt activament per un problema de reutilització d’aigua que abastirà la
indústria de Tarragona, cosa que deixarà lliures cabals procedents de l’Ebre. En
aquest moment, hi ha una proposta d’utilitzar recursos propis del Camp de Tarragona per abastir el Camp de Tarragona, curiosament els polítics de Convergència i Unió de la zona s’hi han oposat, suposo que també forma part d’aquesta coherència inherent a vostès. I, en tot cas, tot això és fer allò que precisament vostès ens demanen, rebaixar per primera vegada posant al Camp de Tarragona aigua que no ve de l’Ebre i, per tant, rebaixar la pressió sobre el riu Ebre.
Miri, resumint, l’1, el 2 i el 3, no són competència del Govern de la Generalitat, encara
que ens doni, i el 4 i el 5 s’estan fent. Per tant, no ens demani que li votem aquesta proposta de resolució.
Moltes gràcies.
La presidenta

Gràcies. És el torn del Grup Parlamentari Popular.
El Sr. [#]
Moltes gràcies. Nosaltres és per dir que votarem afirmativament aquesta proposta de
resolució. Jo penso que tot el que s’ha estat debatent aquí, en aquest sentit, nosaltres
ja vam presentar al seu dia el que era un Pla hidrològic nacional, un Pla hidrològic
nacional que totalment i absolutament estava garantint el que era un cabal ecològic i
un fluït continu, i que, realment, bé, estem a les expenses que això es pugui
solucionar.
Hem de donar les gràcies que realment ha pogut ploure i s’ha pogut solucionar el
problema, però tots estem a la perspectiva del que podrà passar d’aquí un temps, i
d’aquí un temps no sabrem si continuarem en la mateixa situació que s’ha estat a
punt de fer, que és un transvasament de l’Ebre, i també veure quines són les sortides
que està donant el Govern tripartit. Durant quatre anys no s’ha fet res més, sinó que recollir les pregàries que va fer el conseller a la Verge de Montserrat perquè plogués i això els ha salvat la pell durant un temps, però que realment si no es dóna una resposta urgent en això, no estarà. I també vull recordar una altra cosa, per últim. Que el Pla hidrològic nacional va ser acceptat per Aragó, però sí que va impugnar la part de la cua del Pla hidrològic nacional que era el que afectava concretament a Catalunya, no el que els beneficiava a ells. Per tant, teniu el vot afirmatiu del nostre grup parlamentari.

La presidenta

Gràcies. Senyor Sancho, em demana la paraula però, crec que no li donaré, per què
vol, la paraula?

El Sr. Sancho i Serena

Ja no sé si demanar-li, presidenta, vull dir, no em faci fer el mateix que el company
Santi Rodríguez que és agafar i anar-me’n, perquè al final...
La presidenta
No, es tracta de marxar, no es tracta de marxar.
El Sr. Sancho i Serena
No, no, miri, cada vegada que hi ha hagut una contradicció, vostè ha donat trenta
segons. No me’ls dóna a mi, tranquil.la, ja hi renuncio, no fa falta. Ara, presidenta, jo li demanaria que sigui equitativa i que faci de presidenta tenint amb tots els grups el mateix tracte, i si no ho fa, ja prendré nota, i vostè també prengui nota del que hagi de prendre.
La presidenta
Bé, doncs, més enllà de les notes que prenguem, com he dit abans, crec que hem de ser més estrictes a l’hora de demanar al.lusions i contradiccions, en especial,
contradiccions que potser és el terme que conceptualment és més obert i més difícil de precisar. En aquest debat, com s’ha produït a l’altre, hi ha hagut una clara
confrontació d’arguments polítics, però això no dóna lloc ni a al.lusions ni a
contradiccions. Per tant, aquesta presidència exercint la seva competència decideix que no hi ha torn per contradiccions, i passem a l’aprovació de la proposta de resolució.

El Sr. Sancho i Serena

Doncs, el que sí no hi ha contradiccions, n’hi ha per al.lusions, perquè se m’ha al.ludit
com a mínim dues vegades a mi personalment, és que presidenta, jo he de demanar els meus drets, vostè no me’ls pot negar, el que pot fer és imposar-los, però els drets no es neguen, presidenta.
La presidenta
Perdoni, passem a la votació.
Vots a favor de la proposta de resolució? No estem acostumats que les coses
segueixin un ordre...(Veus.)
Vots a favor de la proposta de resolució?
Vots en contra?
Abstencions?
Queda rebutjada per 7 vots a favor i 12 vots en contra.

HORTA ÉS AMB PICASSO EL MATEIX QUE CADAQUES ÉS AMB DALÍ

Des de Convergència i Unió a la Terres de l’Ebre, volem expressar aquest sentiment de que Horta de Sant Joan és amb Picasso, el mateix que Cadaquès amb Dalí.

Dues poblacions separades per la distància, dues poblacions diferents en quan al paisatge que les envolta, dues poblacions que les podem posar en un mateix denominador comú ja que estan lligades per dos genis, Dalí i Picasso.

Des d’aquest propi sentiment d’estima a l’art i al paisatge, entenem que Horta es mereix el mateix respecte que qualsevol ciutat o poble del nostre País.

A Horta de Sant Joan, al voltant de l’any 1996, es va veure l’energia eòlica com una oportunitat per al seu desenvolupament, ara al cap de deu anys aquesta oportunitat es vista per la major part de la seva població com una amenaça. L’Ajuntament d’Horta, en bon criteri va fer una consulta popular per conèixer de primera mà quina opinió en tenien els seus habitants, la resposta va ser clara i contundent, NO volem energia eòlica al nostre municipi.

Davant d’aquest fet des de Convergència i Unió exigim al Govern de la Generalitat respecte a la voluntat popular de gent d’un poble del nostre País. Exigim respecte per una institució, l’Ajuntament que és la primera administració més propera a la gent i exigim respecte per l’Alcalde i els Regidors, que son els representants del poble elegits democràticament.

Davant aquesta situació què fa el Govern de la Generalitat? Quines solucions o decisions prendrà el Govern de la Generalitat?.

Des de Convergència i Unió, mitjançant els nostres Diputats al Parlament de Catalunya, ja em demanat respostes per escrit en aquest sentit, conèixer de primera mà que pensa fer el Govern.

Des de Convergència i Unió exigim al Govern respecte, exigim solucions i que el Govern no desaparegui, que el Govern es posi al costat de la gent d’Horta, al costat de l’Ajuntament i que entre tots s’hi trobi una solució, la resposta hi és i la solució també.

La gent d’Horta estimem Picasso com la gent de Cadaquès estima Dalí. Dues poblacions i dues realitats que tenen molt en comú però que estem molt distanciades amb tot.


Xavier Pallarès President de la Federació de CDC
Àngel Ferràs Alcalde d’Horta de Sant Joan

ECOLOGIA COTIDIANA, FRONT ECOLOGISME RADICAL.

Vaga del transport, preu del petroli. Una sensació de crisi que es va instal·lant profundament en l’imaginari col·lectiu. Més enllà de la crisi econòmica, d'una certa histèria social, s’endevina un profund malestar que afecta a la viabilitat del sistema, a la sostenibilitat del que hem anomenat “Estat del Benestar”, “Món desenvolupat”, “Primer Món” etc.

La crisi energètica, el canvi climàtic, la explosió demogràfica, l’emergència de noves potencies( Xina, India ), guerra de civilitzacions..... Per alguns posen en dubte ja no la viabilitat de sistema, posen en dubte el propi futur del món. Catastrofisme, mil·lenarisme, aquí són. Aquí som.......

Mentre la ineficàcia s'instal·la a les institucions. L'ecologisme radical, l'efecte nymby ( no al pati de casa) són un exemple d'ideologia disfressada de ciència. Ja al segle XX, els que es deien màxims defensors de la llibertat i la justícia social van destorçar una i altra. Els defensors de l'autodeterminació, de la planificació i la racionalitat van deixar Xernobil i el mar d'Aral com grans fets precursors del neo- ecologisme. Ara han reconquerit posicions. Milers d'ideòlegs, opinadors a sou (com bé els definí Iceta) ocupen llocs a l'administració i signen informes fets d'ignorància i ideologia, com si foren veritats científiques. El que val per San Carles, no val per Horta. El resultat és la gran dificultat per ubicar parcs eòlics, per millorar la eficàcia i eficiència energètica reduir l'emissió de CO2. Mentre ni és pot “dialogar”, “raonar” ni “opinar” en torn a l'energia nuclear i el seu paper reductor d'emissions; el que alguns han definit com mal menor i única esperança a curt terme.

Una discussió científica es ja impossible. Els clima escèptics o “negacionistes” són desqualificats i presentats com agents del capital, venuts a occident ( Com Solzhenitshyn o els dissidents de l'antiga URSS) . El que han fet de la salvació del món i del canvi climàtic una forma de viure (rendible per cert) no ho poden permetre i tenen un potents aliats. De fet produeixen negoci. Fins i tot Al Gore i sectors econòmics de la dreta econòmica s'hi apunten.

Ni vull, ni m'interessa discutir. Tinc molts dubtes, dubtar és el primer manament de la ciència. Ciència, és antítesis de dogma, d'ideologia. Tinc però, una seguretat: L'ecologia (que no l'ecologisme) forma part ja per molt de temps del pensament, de les preocupacions , de l'agenda de la gent: de TOTHOM .

Per sort , els conceptes de llibertat , justícia o ara “defensa del mar” “de la terra” “del món”, “del medi “ no són patrimoni de ningú. Ho són de TOTHOM.

De la mateixa manera que la social democràcia, Keynes, la realitat i el temps van obrir terceres vies. Ara, front al disbarat radical i anti científic dels nous dogmes predicats pels vells dogmàtics de sempre cal obrir vies, una ecologia (que no ecologisme) possible, una ecologia qüotidiana feta de racionalitat i idees. Enemiga d'ideologies i “ismes”, pero amiga d'energies renovables i solucions possibles. Per quan aquest atreviment?? Per quan la discussió sobre la energia nuclear.?? Per quan la fi del neo bucolisme?? Per quan l' utilització del coneixement i la tècnica per millorar i racionalitzar el que la pròpia tècnica i coneixement ens donen. Per quan parcs eòlics, transport eficient i colectiu, infraestructures eficaces, aliments a dojo ( transgènics no??) energia nuclear tampoc???.

Per cert l'Artic es calenta??. L'Antartida es refreda??. És possible contrastar-ho??

SR MONTILLA DE QUI S'AMAGA????

Jose Montilla ha visitat l’Ebre. Dic Jose Montilla i no l’honorable president, no per una falta de respecte , sinó perquè entenc que la visita l’ha fet com a partit, no com a president del Govern. L’ha fet de sorpresa. Amb nocturnitat, dissimulo i allavosa. Ho va fer com a partit, no s’atreveix a fer-ho com president. Coherència, valor i credibilitat.

Ebrediputats

, hem reclamat diverses vegades la necessitat d’explicacions a l’Ebre, hem denunciat la covardia d’aquest govern. Covardia i sectarisme. En lloc de venir a donar explicacions i a buscar punts de trobada, el president de la Generalitat ve com militant i es dedica a desqualificar a tort i dret. Mentre el subministrament d’aigua a les puntes d’estiu als municipis del CAT no està garantida.

Parla de coherència i s’oblida les contradictòries declaracions d’alts càrrecs del seu partit que el dia abans de la seva decisió de parar “una interconnexió” apostaven per “aquesta interconnexió”. Dos noms Carme Figueres, Zaragoza. S’oblida de l’inefable senyor Zaragoza afirmant que es faria la canonada del Segre i després a veure qui impedia el seu ús. Un dia després el govern del PSOE el deixava en ridícul, amb el recolzament callat del PSC. Coherència; més bé ridícul i acabar fent lo que la Moreneta, Iglesias- govern d'Aragó i Madrid han determinat. Lo que ha de venir , vindrà.

El problema del militant Montilla és que diu el que diu, sense cap sentit institucional i sense vergonya intel·lectual. El problema del senyor Montilla és que és com és i no pot ser d’un altra manera. El sectarisme, la manca de rigor intel·lectual són producte de les seves clamoroses mancances. Qualsevol president amb sentit institucional hagués vingut a parlar amb els alcaldes , les institucions i la societat civil; com el seu dia van fer el President Pujol i el conseller en cap Artur Mas. En el cas de Montilla contra el que es vol aparentar ens trobem amb un president covard, que no parla per que té res a dir.

Que es mou pel territori indignament d’amagatotis. No mireu “lo poc que diu” , mireu el que fa.

Acabarem preguntant:
De què s’amaga senyor Montilla , de qui s’amaga???

GESTIÓ? SÍ GESTIÓ, GESTIÓ!!

Convulsió, així definia un polític barceloní la situació política a Terres de l’Ebre. Jo, picat en l’orgull ebrenc li contestava dient-li que la convulsió eren ells. Em temo que els dos teníem raó.

El panorama polític català és convuls. Ja no fa falta ni argumentar-ho. El Dragon Kahn, el Nou Estatut, la defenestració de Pasqual Maragall. El pitjor de tot, la sensació col·lectiva de fracàs. La pèrdua de l’autoestima, com conseqüència. Certament els objectius, l’horitzó del futur predicat no sembla assolible amb l’actual panorama polític. La pregunta és què fer?? Quin és el camí??

I a Terres de l’Ebre??? El panorama després de la “batalla”, no invita a l’optimisme. Els rèdits són més bé minsos. Les forces polítiques dividides, el món social desorganitzat, les institucions de govern desdibuixades. Els danys col·laterals, soferts per totes i cada una de les forces polítiques del tripartit a l’Ebre són elevats. Fins i tot el mobiment social surt dividit.

Tot i aquest panorama em nego a ser pessimista. Crec sincerament que si sabem fixar un horitzó possible (PO-SSi-BLE), tenim suficients energia com a territori per sortir endavant amb força. Deixem però l’horitzó, donem per assentat que tots el volem, diem-li “Vegueria” i que ens serveixi de far.

Davant la pregunta, que cada vegada em fa més gent, davant el: Ara què? Què fer? Crec que CIU tenim una resposta . Tenim la nostra resposta de sempre. Fer país , fer poble : Gestió , gestió i gestió.

El desgavell del govern d’entesa “àlias tripartit”, perdut en disquisicions i divisions internes producte de la seva debilitat política i ideològica; evidència cada cop més la necessitat d’un canvi de cicle. No tenen resposta . L’experiència ens diu que és no l’hora dels grans somnis, el futur està fet de treball i dia a dia. Sense dubtar-ho la nostra gent, els nostres simpatitzants coneixent el color i la textura de la nostra història del nostre full de ruta. Gestió!!

Gestió, vols dir ?? Sí!! Gestió, o lo que és el mateix CIU.

PRODELTA; UNA PROPOSTA

Aquesta tarda estem convocats a una reunió amb Prodelta ( comunitats de regants Cambres arrosseres) i amb els altres ajuntaments del Delta.
S’ha parlat molt de models i exemples per lluitar contra la regressió la subsidiencia i jo afeixo el victimisme / dèficit d’infraestructures. Certament aquelles inversions que dependrien i depenen de l’Estat costen de concretar. Les que depenen de la Generalitat tradicionalment han esta més equilibrades. L’esforç dels ajuntament ha estat lloable.
Quan parlem de model molts miren al Po. És un model exportable??? En tot no , però poder si en la capacitat de generar propostes i en la participació de poder local i societat civil en la presa de decisions . Els consorcis, la cooperació , la capacitat de generar proposta i gestionar-la es un exemple possible i crec que desitjable. Un “Si” que val la pena treballar. Ho intentarem.

CANVI DE LOOK; MILLOR QUALITAT.

Confesso que tinc la costum d’entrar amb certa regularitat a determinats blogs ebrencs. Entenc que m’aporten una mirada de qualitat , un altar manera de mirar un espai que compartim. He de reconèixer que en més d’una ocasió m’han fet canviar de criteri i en altre m’han fet pensar .. callar o m’han estimulat a parlar. No en faré un llistat d’aquest blocs si que diré que dos d’ells han canviat de look. Això del canvi de look sempre provoca una certa expectativa i alhora resistència , com tot canvi. Un pot pensar que és un maquillatge per dissimular defectes sense aportar res substancial. No és el cas .Tant el Blog de Manel Zaera com la Marfanta , canvien el look per aportar qualitat. Gracies i ànims companys.

PARLEM DE FLIX???

Sí, pregunto perq uè no parlem de FLIX (amb x com guix).

Pregunto , ningú té res a dir de Flix?? dels llots?? dels treballs?? de plans d’emergència per si .... Només, en parlarem amb la boca molla, als passadissos o en veu baixa. Alguns alts, molt alts càrrecs de la Generalitat m’han comentat la seva preocupació per FLIX . Fins i tot un/una hem deia: T’imagines ? Per llei de Murphy pot petar i si no es fa la interconnexió, t’imagines que petes FLIX?? Tothom ho parla , ningú ho diu.

Només i en veu baixa i a un bloc poc important pregunto : S’han pres totes les mesures?

Està garantit el subministrament als nostres pobles... passés lo que passés? Per què ningú diu res de FLIX (amb X) si en veu baixa tothom en parla??.

BARBETA , "EL GRINGO VIEJO" I LA CULTURA DEL NO

El 1913 el periodista Ambrose Bierce es declarava vell i cansat. Va travessar la frontera amb Mèxic i va escriure: Ser un “gringo”, periodista i vell a Mèxic: això és eutanàsia.

Avui avalar aquí a l’Ebre a Jordi Barbeta (per part d’un polític no tan vell ni tant cansat) : És eutanàsia.

Publico, reprodueixo i avalo l’article de Barbeta a la Vanguardia conscient del que faig. Barbeta ha esta un dels pocs “opinadors” que ha mantingut una postura coherent abans i ara. Crec que li devem aquest reconeixem i li devem també a l’Ebre. Ja sé que avui la coherència, el pensament lliure no es prèmia, es prèmia l’adulació i el popularisme. Raó de més. Cliqueu i podreu llegir l’article.

Contrasta la serietat de Barbeta amb la inconsistència d’altres, molts dels quals feien fa pocs anys heroi a Manolo Tomàs i ara poc més el fan un dimoni.

L’ exemple el Sr. José Zaragoza, i amb ell, per ell i d’ell totes les opinions que del “no”, al “sí” n’han fet un ràpid trajecte. Encara no fa 4 dies, Zaragoza, alabava la capacitat de prendre i mantindré decisions per part de l’executiu català. Criticava, el que ell anomenava la cultura del no d’alcaldes de l’Ebre. Joan Sabaté, ex de Tortosa s’apuntava al disbarat.

Saben el què és cultura del no? Preguntava un tal i distret Zaragoza, acompanyat per un satisfet Sabaté. I tu ho preguntes?? Els hi contestaven els alcaldes “CULTURA del NO... ETS TU”.

Zaragoza va ser el principal avalador, junt a Joan Sabaté, de la cultura del No. Utilitzar tàctiques electorals americanes, amb molts fronts i amb tots els “nos” per tal de desgastar a CIU.

Avui aquesta cultura esta instal·lada al govern de la Generalitat. Amb el mateix objectiu. Es hora de dir-ho, el no són ells. Un fonamentalisme del “NO” amb una visió urbanística que mata el Delta. Una cultura del “NO” que determina que mentre es fan tots el esforços per portar aigua a Barcelona l’ACA nega les puntes d’estiu... per manca d’aigua!!! A municipis de l’Ebre!!!. (Aquest és el no dels alcaldes que vol ser un SÍ). Una cultura del “NO” que impedeix un mapa eòlic racional. Una cultura del “No” que impedeix qualsevol acció contra la regressió i la subsidiència al Delta , una cultura del No que nega pressupostos als Parcs naturals de l’Ebre, una cultura del No que busca signatures contra els ports nàutics, que ni vol estudiar les propostes de navegabilitat de la Cambra de Comerç. Una cultura del “No” que discuteix infraestructures i serveis. Una cultura del NO que considera excessius el nombre d’hotels a la costa de L’Ebre (tres en total ??). Una cultura del No a la que no saben renunciar ni estant al govern, ni éssent expulsats del govern. Tots els colors del NO tenen un principi i un final : Es diu Govern d’Entesa; àlias Tripartit.

PD :“El Gringo Viejo”, guarda vells records , tot i esperar l’eutanàsia encara té moltes “batalletes” que contar i que donar.

ON SOM. ON ANEM???

Sembla. Dic sembla, perquè només ho sembla; que l’episodi de l’aigua s’ha acabat. No, no s’ha acabat.

Certament el debat ha estat intens. En pocs dies els moviments tàctics de partits i dirigents han estat diversos i “ divertits” sinó foren tant espectacularment poc creïbles. Tan a curt termini.

Recordo una llarga conversa a l’Ampolla amb Toni Farrés, llavors alcalde de Sabadell, amb Isabel Rueda, després directora dels serveis territorials de Medi Ambient a Barcelona. Érem a meitat dels 90 . Tema l’aigua, la pregunta era (I ÉS) com es pot superar l’enfrontament territorial, i fer possible un acord entre territoris en torn a l’aigua??. La meva resposta llavors i ara: Amb temps, molt temps, amb seriositat ,amb gent responsable com Toni i amb Vegueria. Certament creia i crec que Terres de l’Ebre s’han de vertebrar en torn a un element estratègic com el riu. Però, ho tindrem de fer d’acord amb la realitat , no contra. Ho tindrem de fer d’acord i junt al país, no contra. Aragó lluita per conservar en exclusiva la clau del riu, el Pla de conca, el Pacte de l’aigua d’ Aragó, i ho fa front a les pretensions de València i de Barcelona...i del nostre cabal ecològic.

Quin es el nostre paper estratègic? Com ens fem forts com territori? Quan la lluita estratègica era entre l’Aragó i el País Valencià, la resposta éssent complexa semblava clara. (no ho era) L’aliança natural de Terres de l’Ebre era el No, al costat d’Aragó. Jo i d’altres, però, discrepàvem. La nostra resposta era: Terres de l’Ebre, tenir la clau de l’aigua i avançar cap a la Vegueria (les Delegacions , un primer pas). El pacte amb el PP, era un error que feia impossible l’acord amb el territori. Va reafirmar totes les resistències i en va crear de noves. Mea culpa.

Ara, però el plantejament és un altre, ara torna “cabuda” la pregunta de Toni Farrés, ara del que es tracta és de saber si és possible un acord entre els territoris de Catalunya. I això canvia el discurs. És ben divertit veure com tots (i dic tristament tots), ens re-situem en el nou panorama. Fins i tot és re-situen aquells que no tenen per que i que no tenen res a guanyar.

Els que durant molt de temps van atiar el NO al costat d’Aragó , ara intenten refer el seu discurs, per justificar una inter connexió i un acord entre territoris que inclogui Ebre i Ter. Els moviments tàctics són constants i per part de tots ( insisteixo) , les declaracions de Carod Rovira , l’actuació del Delegat del Govern o la de ICV tot un patètic intent de dir sí, sense tenir-se que desdir del no. El seu problema no és el que ara volen , necessiten o creuen: El problema és fins quin punt ens van voler fer creure. Estant atrapats per les seves actituds, per la cultura del No que ells van impulsar. Ara els hi és difícil tornar enrere. Divisions internes i un congres a les portes.

A la taula de la sequera i amb les actuacions públiques, s’ha vist l’intent del PSC i sectors de ICV per tal de donar cobertura al “nou discurs”. Tothom refà posicions intentant guanyar temps i credibilitat. Coneguts “vells i sincers antitranvasistes” volen desfer part del seu discurs per tal de fer possible la interconnexió . Com a reacció, altres reactiven totes les desconfiances i allí on teníem un “pot ser” surt un no.

Cap de aquestes actituds donen resposta a la vella pregunta de Toni Farrés.

És possible un acord català , un acord entre territoris en torn a l’aigua? Jo , torno a reafirmar-me ( a l’espera de les sempre virulentes desqualificacions). Amb temps serietat , sense demagògies , tenint en compte les necessitats de tots “poder sí”. Per si de cas, torno a donar la meva resposta: Es diu infraestructures, ES DIU VEGUERIA.