Certament el debat ha estat intens. En pocs dies els moviments tàctics de partits i dirigents han estat diversos i “ divertits” sinó foren tant espectacularment poc creïbles. Tan a curt termini.
Recordo una llarga conversa a l’Ampolla amb Toni Farrés, llavors alcalde de Sabadell, amb Isabel Rueda, després directora dels serveis territorials de Medi Ambient a Barcelona. Érem a meitat dels 90 . Tema l’aigua, la pregunta era (I ÉS) com es pot superar l’enfrontament territorial, i fer possible un acord entre territoris en torn a l’aigua??. La meva resposta llavors i ara: Amb temps, molt temps, amb seriositat ,amb gent responsable com Toni i amb Vegueria. Certament creia i crec que Terres de l’Ebre s’han de vertebrar en torn a un element estratègic com el riu. Però, ho tindrem de fer d’acord amb la realitat , no contra. Ho tindrem de fer d’acord i junt al país, no contra. Aragó lluita per conservar en exclusiva la clau del riu, el Pla de conca, el Pacte de l’aigua d’ Aragó, i ho fa front a les pretensions de València i de Barcelona...i del nostre cabal ecològic.
Quin es el nostre paper estratègic? Com ens fem forts com territori? Quan la lluita estratègica era entre l’Aragó i el País Valencià, la resposta éssent complexa semblava clara. (no ho era) L’aliança natural de Terres de l’Ebre era el No, al costat d’Aragó. Jo i d’altres, però, discrepàvem. La nostra resposta era: Terres de l’Ebre, tenir la clau de l’aigua i avançar cap a la Vegueria (les Delegacions , un primer pas). El pacte amb el PP, era un error que feia impossible l’acord amb el territori. Va reafirmar totes les resistències i en va crear de noves. Mea culpa.
Ara, però el plantejament és un altre, ara torna “cabuda” la pregunta de Toni Farrés, ara del que es tracta és de saber si és possible un acord entre els territoris de Catalunya. I això canvia el discurs. És ben divertit veure com tots (i dic tristament tots), ens re-situem en el nou panorama. Fins i tot és re-situen aquells que no tenen per que i que no tenen res a guanyar.
Els que durant molt de temps van atiar el NO al costat d’Aragó , ara intenten refer el seu discurs, per justificar una inter connexió i un acord entre territoris que inclogui Ebre i Ter. Els moviments tàctics són constants i per part de tots ( insisteixo) , les declaracions de Carod Rovira , l’actuació del Delegat del Govern o la de ICV tot un patètic intent de dir sí, sense tenir-se que desdir del no. El seu problema no és el que ara volen , necessiten o creuen: El problema és fins quin punt ens van voler fer creure. Estant atrapats per les seves actituds, per la cultura del No que ells van impulsar. Ara els hi és difícil tornar enrere. Divisions internes i un congres a les portes.
A la taula de la sequera i amb les actuacions públiques, s’ha vist l’intent del PSC i sectors de ICV per tal de donar cobertura al “nou discurs”. Tothom refà posicions intentant guanyar temps i credibilitat. Coneguts “vells i sincers antitranvasistes” volen desfer part del seu discurs per tal de fer possible la interconnexió . Com a reacció, altres reactiven totes les desconfiances i allí on teníem un “pot ser” surt un no.
Cap de aquestes actituds donen resposta a la vella pregunta de Toni Farrés.
És possible un acord català , un acord entre territoris en torn a l’aigua? Jo , torno a reafirmar-me ( a l’espera de les sempre virulentes desqualificacions). Amb temps serietat , sense demagògies , tenint en compte les necessitats de tots “poder sí”. Per si de cas, torno a donar la meva resposta: Es diu infraestructures, ES DIU VEGUERIA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada