Activitat alta. Els últims dies, les últimes setmanes l’activitat es multiplica. Reunions, xerrades, trobades. Totes tenen un denominador comú: La preocupació.
Preocupats els metges, infermeres, preocupats els empresaris, preocupats els treballadors, preocupats els pensionistes, preocupats els joves.
Dijous sopar amb empresaris a l’Ampolla, divendres presentació del llibre de memòries del President Pujol, dissabte consell nacional de CDC i per la tarda visita a Terra Alta, el reg a Pobla de Massaluca amb el President. Tothom li reconeix la seva tasca: Vostè estima el país; els que manen ara no saben el que és equilibri territorial; li diuen .
El President explica que es compleixen 30 anys de les eleccions que el van fer president. Explica que ell utilitzava un eslògan, una frase que el definia a ell i al partit. “Som el partit del dilluns”. Explica, com després de 40 anys de dictadura de forma natural els primers anys de democràcia van ser com una festa. Tot era possible, totes les utopies volien veu, el maig del 68 donava ales als radicalismes. Però el país, Catalunya estava en crisi, l’atur fregava el 30% , més que ara. Calia estabilitat , serietat , moderació i treball. Després de la festa havia arribat el dilluns, l’hora de treballar. L‘hora del partit dels dilluns.
Després d’anys de millores, 15 anys de creixement ininterromput, 23 anys d'estabilitat política. semblava (tornava a semblar) que tot era possible, tots els “No” eren bons, cap sacrifici era imprescindible, tot era gratis. Set, 7, set anys de disbauxa, amb els No, No i No instal·lats al govern, amb els partits, les ideologies com emblema, la xerinola quotidiana, el "marcar paquet" com programa de govern. Sense esforç ni necessitat de preparació qualsevol ho podia demanar tot. Ja no es tractava de ser igual a igual esforç , ja érem iguals sense esforç. Qualsevol podia ser tot. Ric o president , tant si val.
Ara, tothom està preocupat, dones, intel·lectuals, empresaris, treballadors , pensionistes , jubilats , joves .. Tothom ho sap .... la festa s’ha acabat. Com cada setmana per a molts, torna a ser dilluns. Com fa trenta anys. Ara torna a ser dilluns . Ara 30 anys després, torna a ser dilluns.
Preocupats els metges, infermeres, preocupats els empresaris, preocupats els treballadors, preocupats els pensionistes, preocupats els joves.
Dijous sopar amb empresaris a l’Ampolla, divendres presentació del llibre de memòries del President Pujol, dissabte consell nacional de CDC i per la tarda visita a Terra Alta, el reg a Pobla de Massaluca amb el President. Tothom li reconeix la seva tasca: Vostè estima el país; els que manen ara no saben el que és equilibri territorial; li diuen .
El President explica que es compleixen 30 anys de les eleccions que el van fer president. Explica que ell utilitzava un eslògan, una frase que el definia a ell i al partit. “Som el partit del dilluns”. Explica, com després de 40 anys de dictadura de forma natural els primers anys de democràcia van ser com una festa. Tot era possible, totes les utopies volien veu, el maig del 68 donava ales als radicalismes. Però el país, Catalunya estava en crisi, l’atur fregava el 30% , més que ara. Calia estabilitat , serietat , moderació i treball. Després de la festa havia arribat el dilluns, l’hora de treballar. L‘hora del partit dels dilluns.
Després d’anys de millores, 15 anys de creixement ininterromput, 23 anys d'estabilitat política. semblava (tornava a semblar) que tot era possible, tots els “No” eren bons, cap sacrifici era imprescindible, tot era gratis. Set, 7, set anys de disbauxa, amb els No, No i No instal·lats al govern, amb els partits, les ideologies com emblema, la xerinola quotidiana, el "marcar paquet" com programa de govern. Sense esforç ni necessitat de preparació qualsevol ho podia demanar tot. Ja no es tractava de ser igual a igual esforç , ja érem iguals sense esforç. Qualsevol podia ser tot. Ric o president , tant si val.
Ara, tothom està preocupat, dones, intel·lectuals, empresaris, treballadors , pensionistes , jubilats , joves .. Tothom ho sap .... la festa s’ha acabat. Com cada setmana per a molts, torna a ser dilluns. Com fa trenta anys. Ara torna a ser dilluns . Ara 30 anys després, torna a ser dilluns.
2 comentaris:
Avui que encara som a diumenge, benvolgut Paco, et felicito perquè els meus amics i familiars ampolleros m'han dit que la presentació de les Memòries del President Pujol va ser molt emotiva. No m'ho hagués perdut, però presentava el poemari guanyador del premi de poesia Joan Perucho de la passada edició a Ascó a la mateixa hora. Enhorabona!
Gracies Miquel!! va ser molt emotiva com dius. Jo vaig "xalar" molt.
Publica un comentari a l'entrada