Haureu observat que portem una temporada callant. Ens costa opinar. Es fa difícil i dolorós haver de parlar en determinades circumstàncies. Costa entendre el deteriorament de la vida política, i el menyspreu a les institucions per part d’aquells que tenen el deure de defensar-les.
Costa assumir que això afecta a tots els nivells de la vida política del país. Em costa assumir que em presenten una llei de vegueries on la vegueria que afecta a l’Ebre es supedita a una modificació de la LOREG –llei orgànica règim electoral general -, no així les que fan referència a les quatre províncies tradicionals. Costa entendre que aquells que diuen defensar la vegueria tornen de Madrid dient que han arrancat el compromís de què ens faran un informe jurídic!!! i que això ho presenten com un triomf. Precisament els mateixos que poc després ens diuen que no hauríem de dependre de cap informe ni dictamen del Tribunal Constitucional de Madrid, fins al punt que ni l’acaten ni el combaten.
On ens han portat? On ens volen portar? Avui tinc la sensació que hi ha a Catalunya qui pensa, que com pitjor, millor. Avui, he assistit a l’espectacle vergonyós de què un acord entre el President Montilla i el Cap de l’oposició Artur Mas, es nega a signar-lo Esquerra Republicana amb l’excusa de què ells van més enllà dels dictàmens o informes jurídics del Tribunal Constitucional. Ells van més enllà de l’Estatut, però ai! no en allò que fa referència a la vegueria de l’Ebre. En això es conformen en menys del que diu l’estatut, en la promesa de què els faran un senzill informe jurídic.
On ens porten? On ens volen fer arribar? Ens porten potser a aquesta actitud de no respectar les lleis de les que ens hem autodotat, de no escoltar al propi Consell de Garanties Estatutàries, òrgan d’autogovern català, qui per unanimitat els diu que no poden nomenar com ho han fet, sense una majoria de dos terços al Sr. Marin, a la Corporació Catalana de Televisió?. La manca de rigor. La manca d’autorrespecte són d’un calibre francament intolerable. Es demostra dia a dia, parlem d’autogovern, parlem d’organització territorial, parlem de crisi o d’atur.
Amb aquesta gent, amb aquest govern, amb aquesta manca de respecte a la ciutadania res és possible, són com el rei Midas però al revés: tot el que toquen ho converteixen en un gran fracàs, en el que ens volen embolicar a tots plegats, en la excusa de què tots som iguals. Doncs no, ells són el revés del rei Midas, ells són la viva imatge d’un govern fracassat. La resta formem part d’un poble que vol sortir-se’n, que treballant se’n sortirà.
Costa assumir que això afecta a tots els nivells de la vida política del país. Em costa assumir que em presenten una llei de vegueries on la vegueria que afecta a l’Ebre es supedita a una modificació de la LOREG –llei orgànica règim electoral general -, no així les que fan referència a les quatre províncies tradicionals. Costa entendre que aquells que diuen defensar la vegueria tornen de Madrid dient que han arrancat el compromís de què ens faran un informe jurídic!!! i que això ho presenten com un triomf. Precisament els mateixos que poc després ens diuen que no hauríem de dependre de cap informe ni dictamen del Tribunal Constitucional de Madrid, fins al punt que ni l’acaten ni el combaten.
On ens han portat? On ens volen portar? Avui tinc la sensació que hi ha a Catalunya qui pensa, que com pitjor, millor. Avui, he assistit a l’espectacle vergonyós de què un acord entre el President Montilla i el Cap de l’oposició Artur Mas, es nega a signar-lo Esquerra Republicana amb l’excusa de què ells van més enllà dels dictàmens o informes jurídics del Tribunal Constitucional. Ells van més enllà de l’Estatut, però ai! no en allò que fa referència a la vegueria de l’Ebre. En això es conformen en menys del que diu l’estatut, en la promesa de què els faran un senzill informe jurídic.
On ens porten? On ens volen fer arribar? Ens porten potser a aquesta actitud de no respectar les lleis de les que ens hem autodotat, de no escoltar al propi Consell de Garanties Estatutàries, òrgan d’autogovern català, qui per unanimitat els diu que no poden nomenar com ho han fet, sense una majoria de dos terços al Sr. Marin, a la Corporació Catalana de Televisió?. La manca de rigor. La manca d’autorrespecte són d’un calibre francament intolerable. Es demostra dia a dia, parlem d’autogovern, parlem d’organització territorial, parlem de crisi o d’atur.
Amb aquesta gent, amb aquest govern, amb aquesta manca de respecte a la ciutadania res és possible, són com el rei Midas però al revés: tot el que toquen ho converteixen en un gran fracàs, en el que ens volen embolicar a tots plegats, en la excusa de què tots som iguals. Doncs no, ells són el revés del rei Midas, ells són la viva imatge d’un govern fracassat. La resta formem part d’un poble que vol sortir-se’n, que treballant se’n sortirà.
1 comentari:
Teniu raó. Ratlla el ridícul, la presa de pèl, no signar un document i després ni abstenir-se ni votar en contra. Lo del nomenament d'Enric Marín, que a ulls de qualsevol persona amb sentit comú, seria una jugada artificial per saltar-se el camí correcte, ho venen com una forma d'evitar bloquejos. Us dono la raó, sobretot pensant que si governés CiU, haurien posat el crit al cel.
I no sóc sospitós de ser convergent.
Publica un comentari a l'entrada