UN IMPERATIU ÈTIC.

Un imperatiu expressa una ordre, una voluntat : “Deuria fer-se alguna cosa”. Kant distingia entre imperatiu singular (subjecte a condicions) i imperatius universals (deuen complir-se sempre). Crèia que l’acció moral (i la política deu ser una acció moral, ètica) devia fonamentar-se en un imperatiu categòric que podés servir sempre. Per nosaltres la democràcia, les formes democràtiques, el respecte a les formes democràtiques són un impartiu categòric.

Altres ho redueixen a un imperatiu singular

, subjecte a condicions i/o condicionants, en nom de la justícia, la lluita de classes o fins i tot el canvi climàtic. Tots som demòcrates, certament.

Reconec que els imperatius singulars permeten una major adaptació a les circumstàncies canviants de la política i que fins i tots fan que els seus practicants es creguin en condicions de donar lliçons de superioritat moral i ètica.

Ara està de moda declarar-se admirador de Barack Obama i apropiar-se de les seves idees. Certament Obama no és un conservador, tampoc és un socialista. No crec que es pugui dir que és un nacionalista, no li fa falta, ja que pot ser un patriota.

Una de les coses que primer ha fet ha estat donar l’ordre de facilitar la informació, l’accés a la documentació a la que tenen dret els senadors de l’oposició i els ciutadans. Lluny d’obrir trinxeres, de singularitzar lo que ideològicament ens separa a fet una crida primar el que ens és comú.

El bé comú per damunt de la divisió partidària. La lleialtat institucional, per damunt de la lluita partidista. L’imperatiu categòric.

Certament volem obrir vies de diàleg, no som partidaris de obrir trinxeres, però això significa no renunciar a la defensa de les formes democràtiques, no acceptar la utilització partidària i particular de les institucions. Imperatiu categòric. Sabem que alguns no ens voldran entendre, en nom del seu imperatiu singular. Altres no ens poden entendre, ni volen.

L’accés a la informació es un dret i una condició imprescindible per poder fer acció política. El menysteniment de l’oposició, la negativa a donar comptes trenca l’imperatiu democràtic a BOT o a TIVENYS. Què s’amaga darrera la negativa a facilitar els papers, que deuen estar a disposició dels regidors abans d’un ple?. Què s’amaga darrera la negativa a facilitar els comptes d’un camí, o d’una obra, o de un projecte?

D’entrada s’amaga la feblesa de qui governa, la seva inseguretat, però també una forma de fer política que condueix a la divisió social, a la marginació del adversari, al fet que l’imperatiu democràtic acabi essent un imperatiu singular al servei de uns colors i en contra de uns altres, a la divissio del poble en nom de colors politics. Un joc de Holigans.

En aquest sentit Barac Obama també és presenta a les eleccions a BOT I TIVENYS. Allí li diuen Andreu Martinez I Clara Prades.

Certament són petits pobles, però això no transforma l’imperatiu democràtic en un imperatiu singular pel fet de ser petits . Per nosaltres són com NEW YORK O WASHINGTON. Per imperatiu categòric: Que ningú ho oblidi.