LA MALA HORA.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
Amb vosaltres vull anar,
Que per poder-les viure
Jo me n’he fet soldat.
Ll. Llac


Hom té la sensació de fi d’etapa, un cert flaire de fracàs col·lectiu. El fracàs i la culpa no tenen pare, poder per això l’actual govern no assumeix la responsabilitat. Ara la responsabilitat, la culpa no és del govern és dels “Politics” , de tots, en abstracte. La mala hora troba les seves rels en “la política”. El col·lapse de l’aeroport , l’apagada de Barcelona, els incidents i retards de Rodalies, fins i tot l’esvoranc del Carmel; són conseqüència d’una enfermetat senil de la convivència democràtica que es diu “política”. En tot cas, el concret responsable polític del fet, si és del govern d’esquerra té la immunitat de ser d’esquerres i el pecat original de ser polític. Per tant, ells, proclamen la fi de la política , la supremacia de la “gestió social” d’esquerra.

El dia a dia s’omple de males hores sense sentit ni substancia, gestió sense moll ni emoció, sense horitzó polític possible. És la constatació d'una alarmant manca d' objectius polítics, una renuncia. Dimiteixen i ens fan dimitir, dels somnis col·lectius i d’allò que els fa creïbles.

Reivindico la culpa i la responsabilitat; reivindico la “Política”, la Política en majúscules. Reivindico el risc i l’error, reivindico el somni. No entenc ni la gestió ni l’administració, ni la petita política sense un objectiu comú , sense una causa, sense un horitzó. Res se me’n fot, res més aliè, tot m’importa. I m’importa fer-ho possible, no en tinc prou amb una causa comuna, aspiro a l’èxit col·lectiu. No en tinc prou amb “enyorar les primaveres lliures”, vull poder–les viure i “per poder-les viure, jo me n’he fet soldat”.

No, no en tenim prou amb una causa comuna, amb enyorar les primaveres, necessitem els instruments precisos per poder-les viure. Aquest és l’àmbit de la Política.

--Un dia amb l’amic – diputat Rull, comentàvem que la nació és l’àmbit, físic i metafísic, cultural i polític on les reivindicacions, els somnis col·lectius són possibles. Quin volem que sigui el nostre somni? Quines les nostres reivindicacions? Com i amb qui volem volem fer-les possibles? Amb qui són i seran més possibles? . Per poder-les viure, quans ens farem soldats?.

No es tracta nomes de definir uns desitjos, una causa, uns objectius, es tracta d’aconseguir aquella correlació de forces que ens permeti avançar i/o mantenir el somni . Parlem de somnis ... i de despertar-se, parlem d’un projecte , d’un instrument i de.... hegemonia política i social per realtitzar-lo. Parlo d’un poble, que enyora les primaveres lliures.
Reivindico la Política.