NO HA MORT ANTONI FARRÉS

Recordo Antoni Farrés de temps universitaris, final d’una llarga grisor que sabíem ja efímera. La llarga i fosca nit s’acabava. Les injustícies i els somnis no. Recordo un congrés del PSUC, l’últim en el que jo vaig participar. Un congrés que va significar la meva definitiva distància. Jordi Guillot m’ho recordava. Me’n vaig anar amb una butada i un exabrupte. El congrés no va renunciar al leninisme ni al marxisme. Jo vaig renunciar al PSUC. La dictadura era morta. Temps de record, temps de lluita. Velles batalles compartides.

Ens vàrem tornar a trobar de la mà d'Isabel Rueda Marquez, bona amiga dels dos, llavors cap de servei de la Generalitat a l'administració local. Ell, ja alcalde de Sabadell. Jo, ja alcalde de l’Ampolla. Vàrem parlar i ràpidament ens vàrem entendre. No era un tema fàcil, parlàvem de l’aigua de l’Ebre. Un acord de progrés, semblant al que avui anomenen Compromís per Lleida. Un compromís per l’Ebre. Un acord fet d’equilibris, respecte i compensacions. Des de llavors l’aigua ha estat lligada a la meva visió de l’Ebre, i el seu encaix dintre de Catalunya. Mai he traït la visió que em va regalar Antoni. Recordo la conversa front al mar: Respirem el mateix aire, patim les mateixes limitacions, les mateixes infermetats, passegem els mateixos carrers, tenim les mateixes preocupacions, ens fan mal les mateixes coses. Compartim els motius i els objectius. Poder no compartim el com. Però ens agermanen els que i els qui, els ara i els després. Ens neguem a que l’enfrontament polític ens arruïni els acords. No volem que la diferència de colors polítics ens arruïni els somnis. Són els nostres somnis. Els de Toni, amb qui tant hem somniat. Amb qui continuarem somniant. Més enllà de partits i colors, més aquí de territoris i moments, Antoni Farrés alcalde de Sabadell, diputat, ciutadà de peu no ha mort; està viu en els nostres somnis. Antoni Farrés, amb qui tant hem estimat , amb qui tant continuarem estimant