Ha mort , finalment ha mort. Un profund respecte per la seva família, un sentiment d’alliberament per la fi del dolor. Una profunda tristor no només per la mort. Una profunda tristor per la utilització política del fet. Una sensació de desencís per la frivolitat amb que es tracta el fet.
Quan un fet de aquesta natura et toca de prop te n'adones de la profunda càrrega ètica que té . He viscut algún cas com metge. Sempre he tingut molt clar que la dignitat humana és inviolable. La llibertat és un bé, un dret inalienable. He intentat sempre dignificar cada moment difícil. Evitar el dolor. Certament tenim molts mecanismes i molt potents per evitar dolor i alhora respectar la llibertat. Però finalment només hi ha un valor absolut, per damunt dels altres .La vida. Eutanàsia , avortament. Se’m fa difícil opinar.
Prego no frivolitzar . No sé si tinc dret, però demano no reduir-ho a l'espai polític. Tampoc únicament al religiós. Un espai ètic de reflexió
.
3 comentaris:
Relativisme metaètic 2.0: vivia Eluana, des de l’atalaia impietosa d’un hospital una vida vegetativa mantinguda per màquines que mantenien les seves funcions vitals bàsiques. És això viure? És Vida? En el supòsit que hi hagués una ànima vinculada al cos d’Eluana, una energia amb capacitat per pensar tal i com el cervell ho fa, voldria seguir arrapada a un cos en estat vegetatiu sense reversibilitat? Ja no plantejo la possibilitat que l’estat inquietant d’Eluana fora amb l’aquiescència de qualsevol déu perquè em semblaria tan pervers i inacceptable que ni figuro aquesta possibilitat. I si Eluana ja no sentia res, el seu organisme era una intranscendent maquinària biològica, calia perllongar el sofriment de Beppino i els altres familiars i torturar-los en nom d’un absolut, la Vida?
Amb quatre anys més que Eluana he arribat a una intuïció: en els absoluts hi ha la vacuïtat més pura. Quan parlem del ‘dret a la vida’ hauríem, per ser honestos, de comprendre la complexitat de la mateixa Vida i no caure en el parany dels absoluts dogmàtics que com un model de regressió matemàtic simplifiquen un núvol de punts a una equació lineal previsible. Entenc que és incòmode viure sense absoluts on alleujar l’angoixa del dubte, de l’enigma i misteri que conformen la Vida. Però per defensar la Vida cal començar per estimar-la i comprendre-la en la seva multiplicitat, en els seus poliedres... Descansi en pau Eluana
Certament la discussió esta en el camp que l’has posat Miquel. En un estat on la vida ja és una “no vida”, la prolongació artificial , l’acarnissament tecnològic és antinatural. Jo si que crec que la vida és un d’aquets absoluts que val la pena defensar en tant és un absolut que dura el que dura. Un “absolut relatiu”. Per això és tant preuada. Limitada per un altre absolut com és la mort( que tampoc acaba de imposar-se, en tant la vida continua. . Podem acabar amb ella. La pena de mort: Un assassinat.
Crec que la discussió esta no tant en el concepte com en els límits. Un exemple , parlant del copagament, em van plantejar la possibilitat que s’abaratís si signaves un document testament vital renunciant a tècniques i tractaments. Ufff!! Quin parany!!
Per altra ja veus on ho ha portat Berlusconi( de fet ni parla de vida, parla del seu desafiament a les normes de l’Estat). Jo com metge , m’he trobat amb situacions èticament difícils, en tot cas evitar el patiment és una bona praxis i no és el mateix no interferir, que activament provocar.
F sancho
En el Manifest final del 5è Congrés Nacional de la Gent Gran vam demanar l'aprovació als governs d'un decret que reconegui el dret de les persones a una mort digna en plena llibertat.
Al mateix temps, demanàvem la regulació i millora de les normes actuals envers el testament vital, tant al nostre país com a l'Estat espanyol.(No entenc quina relació pot tenir el testament vital amb el copagament sanitari ni amb la llei de dependència ...)
Coincideixo totalment amb els raonaments de Miquel Esteve, encara que penso que un debat d'aquest tipus sempre estarà marcat per les posicions (contradictòries moltes vegades) entre la/les religió/ons i la ciència.
Per tal que no ens passi com a Eluana (d.e.p.) tothom hauria de fer el seu testament vital, no sigui que la decissió la tingui que prendre algún Berlusconi de torn.
Publica un comentari a l'entrada