MONTILLA

Montilla.

El Primer secretari del PSC i membre destacat l’executiva del PSOE, anuncia “ temps difícils” . Els intel·lectuals orgànics al servei del partit i de l’autodenominada “esquerra plural” , ens han volgut explicar que Montilla, no es referia “a una possible victòria del PP”. La cosa era “una mostra d’independència del PSOE”.

Sempre guanyen, ho deia fa pocs dies, sempre . Les batalles internes del PSC-PSOE han estat tradicionalment molt dures i cainites. Ja a la segona república. Casi sempre lluites amb més contingut personal que polític. El contingut polític el fiquen després els intel·lectuals orgànics a sou o per fidelitat ideològica, que de tot hi ha. Les lluites personals és converteixen així en generositat ideològica. Tenim exemples recents, oi?

Al primer secretari i President, li troben més molla els que l’interpreten que no pas contingut té el que diu o es capaç de dir i fer. Com diu un dels seus , tots coneixem les seves limitacions. Però li hem de reconèixer una certa, ingènua transparència.

Montilla només es planta quan li afecta a ell i al seus, quan afecta a les seves relacions de poder. Madrid pot defenestrar Maragall, però que no toqui Montilla. Es planta per la cadira d’ell i dels seus. Mai s’ha plantat, quan afecta a Catalunya i al ciutadà . Va estar de l’altre cantó amb l’Estatut, no es va plantar amb rodalies, va treure ferro als resultats de la negociació amb la ministra Salgado....Només es plantarà si li discuteixen el seu paper. És clar que si perd vots a favor de partits catalans......guanya Catalunya i a lo millor fins i tot ZP. Paradoxes de la política.