REFLEXIÓ SENSE FI

Un paradís, em diu: el poble era un paradís, no només les caletes i la badia, la gent. La gent era amable, senzilla, servicial fins el punt que et sorprenien donant-te abans de demanar: Sr. Despuig, vol una sèpia? Ha vist quin mollet més fresc? Me’n daria dos cèntims?

Un paradís, el meu somni, la casa, la mar; gent amable que et valora, valora el teu apreci i el teu nom, la tradició de la família... fa anys que tenim propietat al poble.

Sommio amb un Delta verd de platges verges i feréstegues, amb la gent a l’arrossar amb els barrets de palla, els pantalons de junquet i la faixa negra. Les pesqueres, els mariscadors aigua genoll, la badia lluenta, el verd de l’arròs.

Em diu: sap quin plaer contemplar des del malecó l’alegria del treball i un delta verge.

Recordo amb nostàlgia, els carres del meu poble, les cortines de xarxa, els vells pescadors, la vela llatina, la llotja. Els carros pels carres de terra, l’olor de l’arròs estés a les voreres. La taberna de casa, el matutero per veí, la “Basseta” els canals, les olors, les puntones, el far de la costa. Els jocs d’infància.

El poble era un paradís, que va començar a canviar. Els senyor vinguts de fora els burgesos de la ciutat, van comprar les primeres cases a primera línea. El centre de la cala vora mar, lo millor del carrer vora platja. La cantonera amb bona vista. Eren gent d’ordre, dels d’abans. Bon dia senyor Despuig. Vol una sèpia?..... No fós cosa que el necessitèssim per anar al metge a la ciutat. Al poble no en hi havia de metge, o si n'havia era un pobre metge sense res més que les seves mans.

Ai !!! amic, com pot ser que no tingueu aigua potable, ni clavegueram?? Tindre que parlar amb el Governador, però no foteu merder eh!!; au fica’m una sèpia

- Sí Sr. Despuig, amb molt de gust Sr. Despuig. Eren gent d’ordre, d’allò que abans se’n deien de dreta.

Ara els seus fills, ocupen els xalets de la primera línea, ens han canviat el paisatge, són gent d’ordre que no volen perdre els seus privilegis; són gent d’ordre dels que ara se’n diuen ecologistes, d’esquerra. Gent d’ordre patrimoni de la humanitat, com els seus paisatges.

Però ara tenim clavegueres i metge i els nostres fills van a la universitat. Hem crescut ens hem fet grans. Podem triar.

I ...... Nostàlgia, tenim nostàlgia.

Sommiem amb un Delta llunyà, verd i verge on els homes duguin barret de palla i pantalons de junquet, que aixecant el cap ens saludin amigablement, que ens diguin. Vol anguila, Sr?.

Un Delta llunyà, verd i verge per veure des del “malecó”: Que contemplant-lo dalt d’un bon cotxe estigui el nostre fill, un home d’ordre d’esquerres i ecologista per suposat. Que amb els peus dins del fang estigue un pagès amb barret fill d’un pagès criat a un delta llunyà.

La nostàlgia ens porta a una reflexió sense fi, gens llunyana.

Hi ha qui defensa un tros de platja que ell un dia va embrutar, envair, pel simple fet d’estar davant de seva casa i que creu que té dret a privatitzar un paisatge que ell va canviar ..... A un preu tirat.

La Nostàlgia, ens duu a reflexions sense fi.