ORGULL

La realitat política és força vegades decebedora, tan decebedora com es vol que sigui. Tenim la política que uns quans trien , em nego a fer-me responsable de la tristor tan ben representada pel President Montilla . Massa vegades , he escoltat els termes “legal” i “legítim” aplicats a coses que creen desencís , molts no entenem ni la ètica ni la èpica de la cosa.
Avui, em sento orgullós del meu partit i de la nostra gent, la reacció davant la denuncia publica de un alcalde a quatre dies de les eleccions ha estat rapida , fulminant, exemplar , voldria que en altres casos s’actués amb la mateix celeritat i criteri.
Orgull, que també sento quan veig tantes i tan cares pancartes dels partits, depositaris de la superioritat moral de l’esquerra. Quan les vaig veure penjades al meu poble, tenyint de roig el paisatge, en un atac d’immodèstia, ho confesso, vaig creure que eren pel fet de ser diputat i conegut dirigent de CIU . No era així, tots els pobles, grans mitjans i petits , viuen el mateix paisatge electoral. Fa anys que tinc responsabilitats de direcció a CIU, mai hem tingut, ni tenim tants diners,com per omplir els petits pobles i viles de tanta pancarta. M’han vingut al cap, la famosa frase del President Maragall, la de “vostès tenen un problema”, i m’he sentit orgullós de que el paisatge deixi tant clar de quin color no és el problema. Tota la roba estesa, proclama amb colors llampants, on és la bugaderia.
Em sento orgullós de no participar de cap sentiment de superioritat ètica o èpica i molt menys de la raó històrica de una determinada esquerra autosatisfeta amb maneres de “nou ric” . Em sento orgullós d' una practica política que vol construir el seu prestigi dia a dia amb actituds modestes, coneixedora de les seves limitacions i també de la dificultat i necessitat de decisions com les que hem tingut de prendre aquets dies en un tema tant colpidor com el de Ginestar. Orgull .