On anem, Catalunya?

Escriure en aquest bloc, ple d’articles i reflexions de gran interès i qualitat, és tot un repte, però ho intentaré.

Abans de començar amb la reflexió que voldria fer-los avui, m’agradaria presentar-me: Meritxell Ruiz de Reus, companya del Paco Sancho i del Xavier Pallarès al Parlament, i dins de CiU diputada adscrita també a Terres d’Ebre. Com ells, al vostre servei.

Aquests dies estem vivint un espectacle polític que supera el del Circ de Soleil o el del Circ Cric. Malauradament, aquestos apleguen molta gent, en canvi el polític, produeix cada dia més desencís i indignació.

1) Diumenge, entre calçot i calçot, es posa a subhasta la Presidència de la Generalitat a canvi d’un referèndum pel dret a l’autodeterminació. Per mi és una mofa de les institucions catalanes i del dret a l’autodeterminació del poble català. “Amb les coses de menjar no s’hi juga”, deia la meva àvia.

2) Quan es demana a ERC que faci les propostes on toquen, que és al Parlament, es fa enrera. Que potser li van tremolar les cames quan CiU va dir que en parlaríem? Només li vam exigir que tinguessin maduresa política i portessin el debat on s’ha de fer, al Parlament. Ja hem vist avui la consistència de la seva proposta....

3) Debat sobre el desplegament de l’Estatut d’avui al Parlament, sol·licitat, tot sigui dit, per CiU: el Sr. President del Govern ha pujat a la tribuna a llegir dos fulls que li havien escrit dies abans i que no responien a res del que l’Artur Mas li ha presentat i ha passat la paraula al sr. Saura.

Sr. Montilla, es que no és prou important el tema perquè vostè el lideri?

En el repte més clau que tenim com a país, la seva acció es limita a seure durant 7 hores a l’escó i no dir res més? Una actitud impensable en els presidents que l’han precedit! El seu silenci no és sinònim de bona gestió i de tranquil·litat, sinó de renúncia a governar el país, a lluitar per ell, a millorar-lo.

Demà sortiran a premsa tots els resums del que s’ha dit i no s’ha dit al Parlament, i prefereixo no atabalar-los més, però avui he marxat de l’hemicicle amb el cap baix i l’ànim trist pensant: on anem, Catalunya? On anem amb aquest Govern?

Ebrediputada