L’Espanya de Tertúlia i Salsa Rosa: PP Un desastre, ZP un descontrol

Ens despertem, i cada matí tenim servit un mos difícil d’empassar, un dia el PP toca l’arravatada, ens convoca una manifestació, al dia següent ZP amenaça amb “revelar” secrets d’estat per contrarrestar al PP. Un xoc de trens, un maniqueisme que ja s’ha instal·lat a la política espanyola, quasi diria que s’ha institucionalitzat, fins i tot els òrgans de govern són sectaris, maniqueus “estàs amb mi o estàs contra l’únic món possible”.

L’Espanya de xaranga i pandereta ha esdevingut l’Espanya de “Tertúlia i Salsa Rosa”, a quina més frívola i cruel, com la premsa del cor. Que ningú pensi (tristament ningú ho pensa) que té més rigor intel·lectual l’opinió política publicada. És cert, hi ha excepcions, però, són desqualificades, per tèbies, o per no ser dels nostres.

Crida l’atenció, com els foros de TV o radiofònics, proposen votacions que quasi sempre acaben en un 80 % contra algú.

Cal , encara que sigui difícil, aixecar la veu contra aquest estat de coses. Entre altres motius, perquè la política dels últims anys, obeeix i recupera una concepció molt “espanyola” de la política, i de la vida, la de les dos Espanyes, la del sentit tràgic.

Cal, però ser autocrítics, aquí a Catalunya, per exemple surt gratis demonitzar al PP. Com gratis?? Surt rendible!!!. Erroni o no, tots ho hem fet.

El Nostre Mal, no volia soroll:

Hem impulsat i hem patit un procés estatutari, que havien o havíem, tan si val, plantejat, si sóm sincers , contra el PP, sense mesurar la correlació de forces. Va guanyar ZP, i si bé és cert que el PP ha utilitzat l’Estatut com arma per desgastar i confrontar, hem de convindre que ZP i el PSOE, han jugat sense nord, sense entitat, amb una concepció de l’Estat - Poder no tan llarga en resistències, però tan curta de mires com la del PP, plena de contradiccions, només cal recordar que els recursos d’inconstitucionalitat són del PP ... però també dels Mujica’s regionals, baronies del PSOE. Quin Estat volen?

Mentre i al llarg del procés estatutari, a Catalunya, han o hem excitat la fera amb una frivolitat esfereidora, boicot a la candidatura olímpica de la capital de la glòria, Tardà , els Anti- piscines i Carod, servien permanentment de coartada a la radicalitat pública, quan la necessitat era una bona negociació privada. El nostre mal no volia soroll.


A La Deriva:

La guerra d’Iraq, els errors del PP, El Trauma de l'11-M, van trasbalsar l’Espanya Emergent (no ho oblidem) i van portar al PSOE- ZP al govern, i també i altra vegada, el terrorisme al centre de la batalla política. No puc combregar, amb l’actitud de PP, però m’entristeix la falta de nord del PSOE i la manca de rigor crític dels anomenats intel·lectuals progressistes. Cert, el PP utilitza el terrorisme com arma de confrontació, també ho havia fet i ho fa el PSOE. El cas de De Juana és “un pitjor impossible”, remou les tripes que un assassí es beneficii de la pietat dels demòcrates, però encara és pitjor pensar que després de complir la seva condemna es va forçar la màquina judicial, per tal de condemnar-lo, arrel d’un article, suposat delicte d’opinió, no oblidem que el PSOE s’hi va abonar, i ara s’ho menja amb gust amarg. Cal recordar la llei de partits? El processament del Lehendakari? L’erràtica i dubitativa política de ZP? Cal insistir en la permanent resposta miop - sectària del “Govierno de la nación”. La resposta sempre és el "i tu més", un signe de falta d'arguments i convicció. L’esbroncada al Senat l’últim i revelador episodi.


El Catalanisme:

El catalanisme polític ha esta tradicionalment una font d’equilibri, un contrapunt a les dos Espanyes. Aquí l’eix esquerra dreta es trencava amb una concepte de país que ens aplega, o al menys ens aplegava, “Catalunya serà social o no serà” , el concepte de “pal de paller”, o si es vol un altre referent, el bloc històric de Gramsci, estan a la base de la transversalitat ideològica del catalanisme. Aquesta famosa burgesia il·lustrada i moderna, aquesta classe obrera nacionalment avantguardista: Aquesta famosa societat civil. El paper de Catalunya i el catalanisme, ha estat clau en la modernització d’Espanya!!, sense renunciar a la reivindicació nacional. Clau en l’equilibri, la moderació i la capacitat de negociació. Avui sembla que això no interessa. A qui? Per què?

També a Catalunya és busca la confrontació, i es parla de l’eix esquerra dreta, es renuncia al paper equilibrador i negociador. No cal gaire anàlisi, el Govern de la Generalitat, no vol, no pot ser un element d’equilibri, ni de negociació. Entre altres coses, perquè ningú negocia amb ell mateix. Hem d’explicar que l’Honorable Montilla és tant aparell del PSOE com qualsevol dels barons territorials? La insistència en patrimonialitzar el nacionalisme social, quan tot el catalanisme històric ha defensat la unitat del concepte, el sectarisme instal·lat en les més altes instàncies del govern, es veu a cada sessió del Parlament. El pensament, trino i únic, instal·lat en tots els mitjans de comunicació de titularitat pública i molt promocionat en alguns altres. Esta Catalunya monolítica (Ajuntaments, Diputacions i Generalitat) amb tres partits i un sol pensament oficialment progressista, no pot moderar, perquè forma oficialment part, de la cohort de hooligans. El govern tripartit converteix objectivament a Catalunya en una baronia del PSOE. És la Catalunya que un bon amic anomena, la Catalunya Cuní (amb tots els meus respectes, per al bon professional Josep). Bon dia Catalunya són les 8, i tots absolutament tots, sabem el que es dirà, no només al matí i fins la nit.

Tenim futur?

La foto Mas - ZP i l’acord, va ser titllada de tàctica, d’oportunista, fermament crec que el no voler valorar el gran potencial estratègic que contenia és un dels grans errors dels últims temps, error interessat i tàctic, ningú donarà més, ningú podrà més, ningú ens durà per camins més transitables. ZP i el PSOE, no va saber valorar el pes estratègic de l’acord, ni el moment històric que vivim. No els hi va interessar, guanya Montilla i el PSOE, perd ZP i l’Espanya del pluralisme real. Per tant, hem de ser capaços de dir senyor ZP, Sr. del PSOE vostès són “el govierno”, que és com vostès han volgut, estan a tots els governs que són com vostès els han fet. Assumeixin responsabilitats, cerquin vies de solució i diàleg, per que no, no ho estan fent bé. El seu mal tampoc vol soroll, però no s’arregla amb el silenci dels que no tenen res a dir.

F. Sancho. Ebrediputat.