Quo Vadis Catalunya?

Un cert desconcert, una certa perplexitat, un estat d’ànim, un sentiment d’inutilitat, de fracàs col·lectiu s’apodera de la política catalana. On anem; on ens porten? Quo Vadis?

L’acceptació per part del tribunal constitucional de la recusació del magistrat Perez Tremp, la tercera hora del castellà, la llei de dependència, les constants intromissions del govern de Madrid en les competències de la Generalitat. Les erràtiques respostes per part de qui ens governa, ens fa preguntar on anem? Saben on ens porten? Ho dubto.

No és la ofensiva del PP el que ens preocupa, ni la posició ambigua, (... ambigua?) del PSOE la que ens desconcerta, tot era previsible, qualsevol govern espanyol ens discutirà competències, i sempre el PP ens discutirà quotes d’autogovern i més si fa mal al govern socialista.

Llavors què hi ha de nou que fa que tanta gent pregunti on anem? La falta de resposta, avala la pregunta. El Govern tripartit i la seva renúncia a la defensa de l’autogovern és el que hi ha de nou.

Ja fa temps que tinc, que molts tenim la sensació que els tres partits del govern van amb els pas canviat. Ja en tot el procés de redacció del Nou Estatut, teníem la seguretat que el clima de renúncia presidia l’actitud dels tres (ERC- ICV- PSC) a Catalunya. Quan aquí era on, per sentit comú, més teníem que reivindicar els nostres plantejaments. La renúncia era l’ambient al Parlament per part d’ERC, i els altres dos no volien molestar al seu aliat preferit: el PSOE. Lo desconcertant, però, no era això, lo desconcertant era el radicalisme verbal que gastaven Catalunya enfora, boicot a la candidatura Olímpica de Madrid, crides radicals al Congrés dels Diputats. Semblava que volien despertar la fera i... ho van lograr, la judicatura, algun militar, fins i tot part de l’església es van pronunciar. Anaven amb el pas canviat. Per què? Quo Vadis tripartit?

ERC negociava a la baixa, parlava Puigcercos de realitat nacional, mentre el Tardà, feia proclames radicals. Pas canviat. El PSC es seia al costat del PSOE al despatxos i apareixia junt a ERC al carrer. Pas canviat. ICV es deixava portar. Pas canviat.

Es creà un clima polític anticatalà, i en aquest clima es va produir el pacte Mas –ZP, amb un Nou Estatut superior al defensat per PSC- ERC als despatxos, acord que si bé va tranquil·litzar de moment el panorama polític, no va aturar l’ofensiva del PP. ERC es va apuntar al No, junt al PP. Pas canviat. El NO d’ERC va fer, entre altres coses, que el resultat del referèndum no superés el 50%, va debilitar la futura posició de Catalunya i del NOU Estatut . El PP va anar al Tribunal Constitucional. Per què tenia que ser més responsable el PP que ERC? Ara ens trobem, es troba el Nou Estatut amb una situació difícil. Quo Vadis ERC?

El govern de ZP, necessitat d’iniciativa i amb dificultats en el procés de pau basc, dicta lleis que erosionen l’autogovern de Catalunya. En lloc de defensar l’autogovern recorrent als mecanismes legals i constitucionals, portant al constitucional la llei de dependència, el tripartit renúncia a la defensa del autogovern. Pas canviat. Carod fa proclames de sobirania, que donen arguments al PP. Pas canviat. Reivindica histèricament allò que no sap defensar amb serenitat.

Finalment proclamen el patriotisme social, la seva raó de ser i es deixen perdre les competències de Benestar Social, la llei de la dependència. Deia Portabella (ERC) que l’estat del benestar crea identitat. Si les competències són de Madrid, amb qui vol que es creï un sentit de pertinença? I a més: Si les competències són de Madrid, qui tindrà en compte que a Catalunya el IPC és superior a la resta d’Espanya? I per tant, les pensions també han de ser superiors? Ningú. Ni defensa de les competències, ni contingut social. Quo VADIS, Quo Vadis tripartit ? Sabeu on ens porteu? Ho dubto. Amb el tripartit no gaire lluny. Quo Vadis Catalunya ?

Francesc Sancho, Ebrediputat

(article publicat a "La Veu de l'Ebre" el dia 16 de febrer del 2007)