"El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado." Marco Tulio Cicerón (55 a.C.) ... agafada de twitter.
Ja fa anys . Fa uns pocs anys , comentava amb el meu amic Antoni Vives, llavors Secretari del Govern , de l’últim govern de Jordi Pujol que el període convuls que vivíem no era “només” el fi d'un període de govern a Catalunya, era el fi d’una època. No era una successió de tormentes, ni tan sol la “tormenta perfecta” , com a més d’un li agradava dir. Era molt més, era “una Mar de Fons” , que duraria dies , anys i panys. Governs i institucions. Estàvem i estem en ple canvi de paradigma.
Recordo tots els no i no i no. La gent no estava disposta a supeditar ni el més petit dels seus desitjos, ni la més petit dels seus privilegis a un hipotètic interès general. Qualsevol discurs en nom del “Pare Estat” trobava al front , un “sí però a mi no”, a casa meva no. Semblava que tot era possible , sense cap sacrifici, sense la renúncia de ningú. Els vells defensors del “Pare Estat” corrector d'injustícies, equilibrador de poders, barrera front “el salvatge individualisme”, “la vella esquerra europea” canviava el seu discurs i s’apuntava a un “benestar” basat en privilegis individuals i territorials, sense contrapartida. Els sindicats , les classes populars i mitjanes s’hi apuntaven amb ganes. Recordava el vell carlisme , on les classes populars, amb poderoses raons, combatien al “progressisme lliberal”. El poble , amb els cacics.
Tot era possible, individualment possible , 15 anys de creiexement ininterromput, donaven ales a les aspiracions individuals. Els poders, els veritables poders no eren; ja no són locals, són globals. El benestar individual és local. El pare Estat ja no era la resposta...ni en temps de bonança. Dinàmica global. Manca de resposta, regulació en mans (globals, excessives, descoordinades) errònia. Crisi, crisi, crisi. L’estat no és la resposta , la resposta “amic meu tan sols la té el vent”, o el twitter. Els “temps estant canviant”.
Al seu lloc, en lloc del vell Estat : Poders supranacionals, globals front reivindicacions individuals. La por de la gent, la pujança dels territoris. Front, els poders globals, adolescents,descoordinats.
Els vells sindicats de classe, han de conviure amb sindicats sectorials, professionals amb visió més individual i corporativa, han de coordinar-se en moviments veïnals , plataformes laborals o reivindicatives. Ja no representen “l’interès general de les classes treballadores”. El concepte classes treballadores , s’ha diversificat. Els interessos també. Com amb el moment carlí es poden trobar,es troben, que amples capes populars s’alien amb poders aliens, caciquils (globals?), professionals, sectorials. Mentre, les velles respostes polítiques fan aigua. Les velles aliances ja no són efectives. Els partits progressistes (o no) estan desprestigiats, la política també. Els sindicats de classe, participen del desprestigi i en alguns moments , impulsen el seu propi nivell d’incompetència.
Desorientats com estem , ens convoquen una Vaga General. Tard i malament. Durant molt de temps han participat de una determinada política, valedors de ZP , ara , contra qui convoquen la vaga?? “La resposta amic meu tan sols la té el vent”.
“ Ara serà l’acomiadament de 12 dies per any treballat, després serà l’allargament de l’edat de jubilació.....En definitiva treballar més per cobrar menys. I anant així acabarem negociant les condicions de treball entre amo i treballador. O sigui entre l’amo i el llogat tal com feien els nostres pares no fa tants anys.” M’ho escriu un honrat sindicalista a qui aprecio ,respecto i comparteixo la seva inquietud. Peró el concete d’amo i terballador han canviat i qui està negociant , són els líders , progressistes o no , sindicalistes o no amb els fa quatre dies anomenavent com especuladors. Sense remei, al dictat d'Europa i els poders finacers. Alguns dels interessos dels treballadors coincideixen amb els de “petits” i “no tan petits amos”. Treballadors , classes mitjanes, petit i mitja empresariat que veuen als sindicats com part del funcionariat sense resposta.
Els temps estan canviant, estem en plena "Mar de Fons" i els sindicats, els sindicalistes als que necessitem, també han de canviar, canviar els seus mètodes. La resposta amic meu no és la vaga . Això amic ho sap el vent , escolta la resposta dins el vent . Un vent que ve de lluny. El 55 abans de Crist, Marco Tulio Cicero deia:
"El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado." Marco Tulio Cicerón (55 a.C.)
Jo no diré res més , perquè res més tinc a dir.
3 comentaris:
Potser millor que no diguis res més, perquè, Deu n'hi do la parrafada que ens has amollat. Critica per aquí, lloança per allà, vols dir que es pot agafar per enlloc o te molta coherència, tot el que has dit?
Finalment, a un nacionalista com tu lo li esta gens bé que done per suposat que el Marco Tulio Cicero parlava en castellà.
Quines coses més rares es llegeixin en aquest bloc. Van des de posicions antisistema fins a influencies de participacions en debats d'Intereconomía. Si no, ja m'explicaràs l'al·lusió a Marco Tulio..
O Blowing in the wind?
Heu fet tard. Recordeu que l'unic, vertader i autoproclamat partit de los trabajadores es el PP. I os ho dic jo, que també soc un honrat sindicalista que coneix la seva història i no es deixa engalipar pels patricis de tota la vida i que sap, perquè aixì ho ha vist i viscut, que la crisi econòmica que vivim al nostre país es en part fruit de les polítiques econòmiques neolliberals del PSOE i del PP, però amb la vostra particular paticipació.
Una preuada ajuda de CIU al govern del PSOE que amb el vostre suport implicit o explicit, el del PNV i el del PP (els patricis de sempre)obre la porta a un model basat en el desmantellament dels drets laborals i socials i la seva provisió pública que per l'unica cosa que serveix es per a que augmenti encara més la precarietat laboral, el desequilibri empresari-treballador i per crear més exclussió laboral de determinats col·lectius.
Ens voleu on sempre ens heu volgut, sota la sola de la sabata. Però si ens en hem sortit abans, ens en tornarem a sortir ara, encara que calgui reinventar-nos de nou i hagim de tornar a vesar la nostra sang per reconquistar els drets laborals i socials, els mateixos que vosaltres tornareu a gaudir gràcies al nostre sacrifici i abnegació.
Mentre tant, podeu continuar intoxicant al personal desprestigiant els sindicats i pretenent tutel·lar els treballadors, nosaltre per la nostra part continuarem en el combat.
Crec que l'analisis és bo, clar , atrevit...i vell, certament tothom ha participat de les causes de la crisis. Elas govern de dretes o d'esquerres. Aqui la situació és molt pitjor amb més paro i més despessa publica.L'Estat ja no és l'unica resposta,els poders van més enlla de l'Estat, són supranacionals, mentre les dinamiques socials són més locals. El paper de les nacions i els pobles canvia... a més.La vella Esquerra diu tonteries nomes cal veure els anonims.Asustada i sense pensament. Fins i tot Felipe Gonzalez ho denuncia!!per cert ja veig que la cita sde Cicerò la treieu de tiwter,per aixó deu estar en castella. Interessant.
Publica un comentari a l'entrada