EL PSC I LA SEVA RENÚNCIA AL CATALANISME

El 29 de setembre de 1979 el PSOE renunciava, en un congrés extraordinari, al marxisme. Aquella decisió liderada per Felipe Gonzalez va ser decisiva per la transició i per el paper i hegemonia del PSOE com a referent de l’esquerra espanyola.

Crec sincerament que Catalunya necessita al PSC, com l’Espanya de la transició necessitava al PSOE. Després de la sentència del Tribunal Constitucional el catalanisme té un repte tan important com el que es va produir a Espanya als anys 70-80. El futur de Catalunya depèn de la voluntat, capacitat i habilitat política dels seus representants. No parlo d’unitat, parlo de la capacitat de construir majories socials en torn a un ideal de país, de nació. Com va passar a la transició, no cal unitat . Sí que cal un ample acord, un “bloc històric” en torn a una idea de poble, de nació, i el seu concepte de futur. A Catalunya aquest gran acord ha estat "lo Catalanisme". Un concepte que quasi mai ha significat unitat política, més bé ha estat un repartir-se els papers, acceptant però que el subjecte era Catalunya i el seu encaix (o no) al concepte Espanya, sense renunciar mai a la seva personalitat, a la seva raó de ser. Catalunya com subjecte i objecte de fer política

El paper assumit pel PSC , dins un PSOE jacobí va ser, era i és difícil. El PSC ha representat, amb encerts i errors , com tots, un ample ventall social del catalanisme polític. La seva ànima catalana sempre ha tingut una flameta encesa. Els Raventós, Obiols, Nadals, i com no Maragalls, sempre han tingut clar que el subjecte i objecte de la seva política era Catalunya, la seva nació.

Ara, la sentència del Tribunal Constitucional diu que Catalunya, la nació, no pot ser ni subjecte, ni objecte “jurídic” de fer política. La definició de nació no té validesa jurídica. El preàmbul, i el catalanisme, com anècdota. Tots els que ens sentim catalanistes , sabem que aquesta qüestió és innegociable. Seria renunciar a la nostra raó de ser. Si ho acceptàvem no seriem catalanistes, seriem un altra cosa.

Aquesta és la disjuntiva. Les declaracions de Carme Chacón i altres, lligats a la direcció del PSOE; l’actitud dels diputats del PSC a Madrid, té avui una transcendència molt superior a qualsevol altre moment de la nostra història, llevat la transició. Avui han de decidir, quin és el subjecte i objecte, la seva raó per fer política. Si la resposta és el PSOE i Espanya llavors s’entén que el PSC assumeix el paper de "quinta columna" en el sí de la nació. Una renúncia transcendent de la seva personalitat , de la seva tradició catalanista. La renúncia al catalanisme.

Algú pot pensar que la transició s’acaba, que el mapa “autonòmic” és definitiu , que la sentència del Tribunal Constitucional és el marc “jurídic”, l’únic "marc jurídic" possible de la política catalana. Catalunya, la nació catalana deixa de ser el subjecte jurídic de la política catalana. Una renúncia sense congrés extraordinari al catalanisme. Una renúncia de facto que ha portat a tots el que l’han practicat a la marginalitat política a Catalunya. Com el PP ( i no només el PP).

Catalunya necessita catalanistes. Si el PSOE no els vol tal com són: Catalans i catalanistes, sàpiguen que els esperem amb els braços oberts, al camp del catalanisme . Sense condicions. Catalans: Catalunya!!!