De fenicis i romans

Vaig a sopar amb uns bons amics. Tots amb experiència de gestió política o empresarial. Conversa distesa, surt el tema del Nou Estatut, la sentència del tribunal constitucional, les posteriors reaccions. Coincidència amb el desencís, desafecció, poca implicació de la gent. La màxima preocupació de la gent és la crisi, i el dia a dia. Un vell gestor d’empreses sanitàries comenta: Al bar del meu poble es parla poc de l’Estatut. Als bars de poble és on se comenten les coses interessants. Els vells tertulians de poble són sincers i savis. No com els de les ràdios. Un d’aquests, filòsof de poble deia: Els catalans tenim moltes virtuts. Com que venim dels fenicis sabem negociar, comprar, vendre. Som bons pensadors. També venim dels romans, del Ave Cèsar, del pols enlaire o cap a terra, gent de decisió ràpida i concisa. Homes d’acció. Els catalans som com som, ho tenim tot per triomfar. Llàstima que quan hem de fer de fenicis, fem de romans, i quan hem de fer de romans, fem de fenicis. Mai havíem sabut fer les dues coses en la justa mesura.

Ara, quan semblava que n’havíem après, ens en hem cansat. Van arribar tres, cansats d’esperar, i van decidir que era l’hora dels romans. Sense preguntar ningú, sense calcular les conseqüències. Pel sol fet que pensaven que els d’abans havien fet massa de fenicis, perquè no eren temps de romans. Però.... més fenicis com eren uns, més romans com eren els altres, mig berber que era el tercer, van acabar en les mans dels antics ibers. Que havien conservat el vell esperit de Sagunt i Numància .

Lliçó de bar, de tertúlia de poble... El que no pot ser és fer uns de fenicis mentre els altres fan de romans. No és possible fer president un fenici, quan un vol ser romà. No es pot fer volar coloms, sense comptar amb els coloms i amb un constructor de gàbies. Et pots quedar sense gàbies.... i coloms. No es tracta de ser més fenici (més social) o més romà (més nacional), sinó de ser-ho quan toca i amb mesura. Ara, després de tot, som on érem; una mica més vells, una mica més escèptics, i per tant una mica més savis. Ara després del peix al cove, és el temps..... de més cove i més peix. Després de la política, més política de fenicis i romans, buscant la justa mesura, la mesura de lo possible. És l’hora de lo possible i lo possible sempre ho és tot. Es tracta de saber quan hem de fer de romans, quan de fenicis, i fer-ho amb intel·ligència i equilibri. Es tracta de ser nació, per aspirar algun dia, quan toqui, a ser mínimament (o del tot) Estat .

Després d’una derrota: Canviar junts el cicle il·lusiona.