Avui he escoltat Montilla negant a ZP, al PSOE, tres vegades, tres. M’he donat vergonya.
Escoltar-lo feia un punt de pena. Pobre home. Ell ha estat ministre d'un govern ZP. Dos ministres del PSC son coresponsables de la nefasta gestió de l’Estat. Gran part de la manca de rigor en torn a la gestió pública , gran part dels mals arranquen d’exigències ideològiques, de necessitats del PSC.
És el PSC qui per poder presidir la Generalitat, entra en una dinàmica partidista, on els interessos de partit passen davant dels interessos dels ciutadans. La dinàmica legitima del tripartit inicia, però, una etapa de partidisme innegable, partidisme que aferrat a la legitimitat “legal”; oblida el veredicte “polític” de les urnes. És el PSC qui parla d’una confrontació dreta - esquerra , per damunt de l’Eix nacional. És el PSC , qui junt amb els seus socis de govern (per necessitat pròpia) inicia una enfollida carrera d’enfrontaments dins i fora Catalunya, nega l’economia productiva, prioritza la burocràcia i la protecció. És el PSC qui fa impossible l’enteniment de CIU amb ZP, prioritzant els interessos de Montilla a l’estabilitat política. És el PSC . És Montilla. És l’eix dreta- esquerra.
L’estabilitat política, la necessitat d’una aliança forta. Garantir l’autoritat necessària per fer front a la crisi, per fer les reformes necessàries, sense peatges ideològics, amb sentit de país i d’estat. Un mínim de sentit comú és necessari.
Hem ofert, hem explicat, hem manifestat la necessitat d’acords. La resposta era i és la confrontació. L’eix dreta –esquerra. La desqualificació (d’un acord) que convé a Montilla, no a ZP.
El país (Espanya), la nació (Catalunya) necessiten, una ampla majoria capaç d'afrontar amb decisió els reptes derivats de la crisi. La resposta no és la confrontació dreta –esquerra , sinó l’acord ; la força política per impulsar les necessàries reformes.
Hem parlat de pactes com els de la Moncloa. Històricament, hem fet les aportacions de responsabilitat necessàries. Sabem que cal reduir el dèficit públic, que cal reformar el mercat de treball, que cal ser seriosos. Ho sabem, sabem què i com ho hem de fer. Ho hem fet sempre, hem estat garantia històrica de seriositat i rigor.
Sense concessions al populisme d’esquerres, ni a l'immobilisme de dretes. Amb atreviment. Començar il·lusiona. Les properes eleccions catalanes són una gran oportunitat ( a oportunitat) per iniciar el camí del canvi, del rigor, de la recuperació. No només per Catalunya.
Montilla ho nega. Al PSOE, ell és part del problema. Aquí, ell és el problema.
Atrevim-nos, començar il·lusiona..... per sentit comú.
Escoltar-lo feia un punt de pena. Pobre home. Ell ha estat ministre d'un govern ZP. Dos ministres del PSC son coresponsables de la nefasta gestió de l’Estat. Gran part de la manca de rigor en torn a la gestió pública , gran part dels mals arranquen d’exigències ideològiques, de necessitats del PSC.
És el PSC qui per poder presidir la Generalitat, entra en una dinàmica partidista, on els interessos de partit passen davant dels interessos dels ciutadans. La dinàmica legitima del tripartit inicia, però, una etapa de partidisme innegable, partidisme que aferrat a la legitimitat “legal”; oblida el veredicte “polític” de les urnes. És el PSC qui parla d’una confrontació dreta - esquerra , per damunt de l’Eix nacional. És el PSC , qui junt amb els seus socis de govern (per necessitat pròpia) inicia una enfollida carrera d’enfrontaments dins i fora Catalunya, nega l’economia productiva, prioritza la burocràcia i la protecció. És el PSC qui fa impossible l’enteniment de CIU amb ZP, prioritzant els interessos de Montilla a l’estabilitat política. És el PSC . És Montilla. És l’eix dreta- esquerra.
L’estabilitat política, la necessitat d’una aliança forta. Garantir l’autoritat necessària per fer front a la crisi, per fer les reformes necessàries, sense peatges ideològics, amb sentit de país i d’estat. Un mínim de sentit comú és necessari.
Hem ofert, hem explicat, hem manifestat la necessitat d’acords. La resposta era i és la confrontació. L’eix dreta –esquerra. La desqualificació (d’un acord) que convé a Montilla, no a ZP.
El país (Espanya), la nació (Catalunya) necessiten, una ampla majoria capaç d'afrontar amb decisió els reptes derivats de la crisi. La resposta no és la confrontació dreta –esquerra , sinó l’acord ; la força política per impulsar les necessàries reformes.
Hem parlat de pactes com els de la Moncloa. Històricament, hem fet les aportacions de responsabilitat necessàries. Sabem que cal reduir el dèficit públic, que cal reformar el mercat de treball, que cal ser seriosos. Ho sabem, sabem què i com ho hem de fer. Ho hem fet sempre, hem estat garantia històrica de seriositat i rigor.
Sense concessions al populisme d’esquerres, ni a l'immobilisme de dretes. Amb atreviment. Començar il·lusiona. Les properes eleccions catalanes són una gran oportunitat ( a oportunitat) per iniciar el camí del canvi, del rigor, de la recuperació. No només per Catalunya.
Montilla ho nega. Al PSOE, ell és part del problema. Aquí, ell és el problema.
Atrevim-nos, començar il·lusiona..... per sentit comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada