Vull donar gràcies: Gràcies a les penyes , a les comissions de festes, als regidors dels pobles, als del meu poble, a Paco Arasa. A traves d’ells a tots els que fan possible el dia a dia, a la gent que treballa. Ells em van demanar que fes alguna cosa a favor dels bous, ells em van suggerir que el manual de bones pràctiques es convertís en llei. Hem iniciat els tràmits perquè així sigui. En ells pensava quan vaig intervenir, per ells penjo la transcripció de la meva intervenció al Parlament. En termes taurins: “boveros va per vatros”.
Transcripció:
El Sr. Sancho i Serena
Gràcies, senyor President. Bon dia, senyores i senyors diputats.
Avui parlem de festes tradicionals amb bous, parlem de Terres de l’Ebre, i ho farem amb modèstia i humilitat, però amb voluntat d’unitat, amb voluntat de convèncer.
Dic modèstia perquè no puc atribuir al nostre grup la paternitat del text, sí de la iniciativa, però no del text. Com saben, el text que presentem en forma de llei és el manual consensuat, és el codi..., un manual de bones pràctiques que es va consensuar. Aquest consens no és mèrit nostre. De qui és mèrit? És mèrit de tots: del Delegat del Govern, del Delegat de Medi Ambient, dels alcaldes, de les penyes, dels ramaders, dels veterinaris i de moltes sensibilitats de protecció dels animals.
Les festes de bous es celebren dins de l’àmbit d’aplicació de la Llei de protecció dels animals, s’aplica de manera voluntària, però efectiva i generalitzada el manual, el codi de bones pràctiques. La seva principal aportació? La protecció dels animals que hi intervenen, eliminant aquells aspectes que poden ser susceptibles de produir danys i sofriment. És l’èxit, és el positiu de l’experiència, com reconeix tothom, fins i tot Iniciativa Catalunya Verds a la seva proposta, el que aconsella donar-li un altre rang, nosaltres pensem que de llei.
Per què ara? Per què una llei?
Parlem de l’Ebre. Deixi’m dir-los que a l’Ebre quan parlem de bous, parlem de festa, de participació, no d’espectacle; parlem de sons i de bandes de música, de rondalla, i ho fem, ja m’ho noten, amb un accent especial, parlem d’identitat.
Aquí tinc el Jesús Moncada, els seus contes, i aquí tinc a Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Massa vegades la identitat de l’Ebre s’ha construït de forma reactiva i a la contra; massa vegades també la mirada que ens ve de fora és paternalista; massa vegades la nostra resposta, victimista; massa vegades paternalisme i victimisme s’alimenten.
Quina mirada volem per a Terres de l’Ebre? Quines actituds? Quina mirada o actitud cap a parles i pràctiques populars que no tenen els seus orígens als centres urbans? Quina mirada volem? Escoltin el que diu Jesús Moncada quan descriu la primera mirada d’un foraster, diu: «Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó del món, va anar d’un fil que no fugís com una centella.»
Els demano una mirada franca i oberta, però no paternalista,
per això, ara, per això, una llei.
És ara, ara estem, i tots ho sabem, discutint..., millor, ja no estem discutint, jo entenc que estem construint una sensibilitat, una ètica entorn al tracte als animals. A l’Ebre ens hem sentit, ens sentim interpel·lats i ens sentim obligats a fer la nostra aportació positiva. La nostra és una festa sense mort, sense ritual, amb participació i respecte a l’animal, ho demostra precisament el manual de bones pràctiques. Segur que algunes sensibilitats voldrien anar un pèl més enllà, però, en tot cas, la proposta ve de l’Ebre.
Sabem que si volem preservar la tradició, aquesta ha d’adaptar-se a les exigències de la llei, ei, i sobretot d’una sensibilitat col·lectiva que estem construint. Volem participar en el tràmit, en el naixement d’una llei que iniciï un camí de preservació de la tradició, però que alhora respecti l’animal. És més, només el respecte a l’animal dóna justificació i contingut a la tradició. Volem un règim sancionador assumit i compartit pels actors de la festa; volem una norma que surti dels mateixos actors de la festa; volem una llei, participar en la seva redacció i garantir el seu compliment; volem una llei de l’Ebre i no un decret del Govern.
Vostès ens poden dir: «És el mateix.» No, no és lo mateix, no seria lo mateix; volem participar ara en la construcció d’un nou ideari, d’una ètica de respecte a l’animal i de preservació de la tradició, de la festa, i ho volem per voluntat pròpia i amb participació a través dels tràmits de les compareixences i de la ponència.
Miren, miren vostès i facin una mirada a l’Ebre, amb confiança, sense paternalismes, obrim el Parlament i els tràmits a les penyes, als actors de la festa, a les plataformes de defensa dels animals, a la gent de l’Ebre. Fem-ho junts i segur que descobriran que l’Ebre té molt a dir, descobriran perquè es va quedar el foraster del que parlava Jesús Moncada. Ho explica Arbó, diu: «Seran les clares matinades amb frescor de carrers regats a punta de sol, amb fragàncies de llorer i murta de les enramades, de l’alfàbrega i de l’herba bona. Blanques rengleres de paper s’estendran de banda a banda en els bells carrers amagats i seran com sostres mòbils ondulats al suau impuls de la brisa, ací i allà penjaran fanalets japonesos que a la nit s’encendran com blanques llunes, perquè a llur claror dansin els fadrins i les fadrines. Cada matí quan a penes despunti el sol, es sentirà el vibrant pasacalle que ha de despertar la gent en la memòria de les festes. Els infants saltaran del llit i a mig vestir, com una sabata sense lligar, potser amb un peu descalç, correran al darrere de la banda a través dels carrers llançant crits d’alegria. La gent sortirà després a passejar sobre les acàcies per l’ampla avinguda de Sant Carles, tota remorosa de converses i rialles», això ens ho coneixem, oi?, Marta?, «som Terres de l’Ebre.»
Amb aquest esperit, amb aquesta alegria de festa volem obrir la ponència, i els ho demanem, que obrim la ponència i el tràmit de la llei a la gent, els garanteixo que no hi tenim res a perdre.
Allà alguns pobles de l’Ebre, no tots, al de Moncada, per exemple, no es fan bous, diem que sense bous no hi ha festa, sense festa no hi ha poble. És el poble, la gent qui garantirà la pervivència d’una tradició que només podrà ser respectant els animals. Les tradicions que perviuen són aquelles que s’adapten als temps, i nosaltres ho sabem, en aquestes estem.
Gràcies, esperem el seu vot positiu i que ens ajuden a fer això, que entre tots ho podem fer, la construcció d’una ètica que respecte les tradicions i respecte el temps[#] dels animals.
Gràcies.
Avui parlem de festes tradicionals amb bous, parlem de Terres de l’Ebre, i ho farem amb modèstia i humilitat, però amb voluntat d’unitat, amb voluntat de convèncer.
Dic modèstia perquè no puc atribuir al nostre grup la paternitat del text, sí de la iniciativa, però no del text. Com saben, el text que presentem en forma de llei és el manual consensuat, és el codi..., un manual de bones pràctiques que es va consensuar. Aquest consens no és mèrit nostre. De qui és mèrit? És mèrit de tots: del Delegat del Govern, del Delegat de Medi Ambient, dels alcaldes, de les penyes, dels ramaders, dels veterinaris i de moltes sensibilitats de protecció dels animals.
Les festes de bous es celebren dins de l’àmbit d’aplicació de la Llei de protecció dels animals, s’aplica de manera voluntària, però efectiva i generalitzada el manual, el codi de bones pràctiques. La seva principal aportació? La protecció dels animals que hi intervenen, eliminant aquells aspectes que poden ser susceptibles de produir danys i sofriment. És l’èxit, és el positiu de l’experiència, com reconeix tothom, fins i tot Iniciativa Catalunya Verds a la seva proposta, el que aconsella donar-li un altre rang, nosaltres pensem que de llei.
Per què ara? Per què una llei?
Parlem de l’Ebre. Deixi’m dir-los que a l’Ebre quan parlem de bous, parlem de festa, de participació, no d’espectacle; parlem de sons i de bandes de música, de rondalla, i ho fem, ja m’ho noten, amb un accent especial, parlem d’identitat.
Aquí tinc el Jesús Moncada, els seus contes, i aquí tinc a Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Massa vegades la identitat de l’Ebre s’ha construït de forma reactiva i a la contra; massa vegades també la mirada que ens ve de fora és paternalista; massa vegades la nostra resposta, victimista; massa vegades paternalisme i victimisme s’alimenten.
Quina mirada volem per a Terres de l’Ebre? Quines actituds? Quina mirada o actitud cap a parles i pràctiques populars que no tenen els seus orígens als centres urbans? Quina mirada volem? Escoltin el que diu Jesús Moncada quan descriu la primera mirada d’un foraster, diu: «Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó del món, va anar d’un fil que no fugís com una centella.»
Els demano una mirada franca i oberta, però no paternalista,
per això, ara, per això, una llei.
És ara, ara estem, i tots ho sabem, discutint..., millor, ja no estem discutint, jo entenc que estem construint una sensibilitat, una ètica entorn al tracte als animals. A l’Ebre ens hem sentit, ens sentim interpel·lats i ens sentim obligats a fer la nostra aportació positiva. La nostra és una festa sense mort, sense ritual, amb participació i respecte a l’animal, ho demostra precisament el manual de bones pràctiques. Segur que algunes sensibilitats voldrien anar un pèl més enllà, però, en tot cas, la proposta ve de l’Ebre.
Sabem que si volem preservar la tradició, aquesta ha d’adaptar-se a les exigències de la llei, ei, i sobretot d’una sensibilitat col·lectiva que estem construint. Volem participar en el tràmit, en el naixement d’una llei que iniciï un camí de preservació de la tradició, però que alhora respecti l’animal. És més, només el respecte a l’animal dóna justificació i contingut a la tradició. Volem un règim sancionador assumit i compartit pels actors de la festa; volem una norma que surti dels mateixos actors de la festa; volem una llei, participar en la seva redacció i garantir el seu compliment; volem una llei de l’Ebre i no un decret del Govern.
Vostès ens poden dir: «És el mateix.» No, no és lo mateix, no seria lo mateix; volem participar ara en la construcció d’un nou ideari, d’una ètica de respecte a l’animal i de preservació de la tradició, de la festa, i ho volem per voluntat pròpia i amb participació a través dels tràmits de les compareixences i de la ponència.
Miren, miren vostès i facin una mirada a l’Ebre, amb confiança, sense paternalismes, obrim el Parlament i els tràmits a les penyes, als actors de la festa, a les plataformes de defensa dels animals, a la gent de l’Ebre. Fem-ho junts i segur que descobriran que l’Ebre té molt a dir, descobriran perquè es va quedar el foraster del que parlava Jesús Moncada. Ho explica Arbó, diu: «Seran les clares matinades amb frescor de carrers regats a punta de sol, amb fragàncies de llorer i murta de les enramades, de l’alfàbrega i de l’herba bona. Blanques rengleres de paper s’estendran de banda a banda en els bells carrers amagats i seran com sostres mòbils ondulats al suau impuls de la brisa, ací i allà penjaran fanalets japonesos que a la nit s’encendran com blanques llunes, perquè a llur claror dansin els fadrins i les fadrines. Cada matí quan a penes despunti el sol, es sentirà el vibrant pasacalle que ha de despertar la gent en la memòria de les festes. Els infants saltaran del llit i a mig vestir, com una sabata sense lligar, potser amb un peu descalç, correran al darrere de la banda a través dels carrers llançant crits d’alegria. La gent sortirà després a passejar sobre les acàcies per l’ampla avinguda de Sant Carles, tota remorosa de converses i rialles», això ens ho coneixem, oi?, Marta?, «som Terres de l’Ebre.»
Amb aquest esperit, amb aquesta alegria de festa volem obrir la ponència, i els ho demanem, que obrim la ponència i el tràmit de la llei a la gent, els garanteixo que no hi tenim res a perdre.
Allà alguns pobles de l’Ebre, no tots, al de Moncada, per exemple, no es fan bous, diem que sense bous no hi ha festa, sense festa no hi ha poble. És el poble, la gent qui garantirà la pervivència d’una tradició que només podrà ser respectant els animals. Les tradicions que perviuen són aquelles que s’adapten als temps, i nosaltres ho sabem, en aquestes estem.
Gràcies, esperem el seu vot positiu i que ens ajuden a fer això, que entre tots ho podem fer, la construcció d’una ètica que respecte les tradicions i respecte el temps[#] dels animals.
Gràcies.
10 comentaris:
ole tus huevos.
Si senyor!!!Força Delta de l'Ebre
Buena faena maestro. Una de buey estofado y una tapa de chorizos.
Una gran intervenció, parlant clar,era una questió necessària. Visca les Terres de l'Ebre!
si s'ha de humiliar i maltractar als animals per "fer poble", esteu/m ben arreglats.
Maltractar als animals?? No se aon ho has vist. Resulta que el xiquets corrent, els homes jugent o treballent i si el aniomal fa el mateix se'l maltracta?? Jugem homes i besties i ens divertim homes i besties . Saps quan pateixen , quan els posses dins un pis o corral i no poden correr. En fi jo se poc de lletra però tu brian saps poc d'animals.
"Qui no respecta els animals, tampoc respectarà les persones" (una iaia dixit). És difícil discutir amb algú que justifica el maltracte, la vexació, la mort... a persones o animals. Encara que ho disfressen de tradició, d'art, de cultura o de cinquanta bestieses més. I si les Terres de l'Ebre les hem de fer amb símbols com estos (correbous, toros, caça en barraca...), a mi ja m'hi poden borrar.
Pressupost taurí per a cervesa i ví.
Sr. Sancho, ahir per la nit vaig veure la seva entrevista al canal TE, nomes li volia dir una cosa: Esta segur del que va dir quan parlava del barranc de lloret, el xarnego i els bous?
Jo li puc assegurar que aquest barranc, sobre tot on hi ha més concentració d'animals, si algun cop a fet fàstic, ha estat quan han estat els bous allí.
No entraré a valorar els beneficis per a la prevenció d'incendis de la presencia dels bous, però puc dir, això si, que deu fer una vintena d'anys n'hi va haure un de prou important que, potser afortunadament per algú, no es va investigar com ara es fa.
Publica un comentari a l'entrada