MONTILLA CONTRA ZP

Temps de partidisme, d’una “concepció política que es circumscriu a la pura lluita i preservació del poder, sense parar a pensar en els danys que aquest procediment infringeix als interessos generals”. Aquest és el diagnòstic que un conegut cronista atribueix als dos partits majoritaris a l’Estat. Diagnòstic que molts compartim. L’exclusió del contrari, la lluita ideològica, el frontisme dreta –esquerra, han estat i estan en l’eix de les decisions politiques dels últims anys.

El primer i més influent intent de confrontació partidària, com a filosofia de govern, la tenim en el tripartit.

Contra el primer impuls de Pasqual Maragall de reconèixer la derrota, Montilla va obrir la via de l’acord de partits front una “concepció de país”. El ciment de l’acord era precisament evitar que (el que ells anomenaven) la dreta catalana governés. L’eix dreta esquerra – front l’eix nacional. La lluita ideològica front els acords de país. Ho tenien tan clar, que no ho dissimulaven. Fins i tot es vantaven de no pactar mai amb el PP... i poc amb CiU.

L’etapa de tres partits, inevitablement obria la caixa del partidisme. Encara dura. És el seu capital i alhora... la seva creu. Si algú personalitza l’interès partidista, la burocràcia de partit, aquest és Montilla. Si un govern ha estat en mans dels partits ha esta el govern Montilla.

Ara, avui escolto Montilla reclamar un acord català (quan ho diu se li escapa excepcionalment el somriure) i ho fa pocs dies després de què els consellers Maragall i Castells fessin públic que el govern Montilla no té projecte de país.

Pocs dies després de què es fes palès quan potent és el poder de partit. Castells i Maragall s’han retractat i l’ han retratat. Montilla, buròcrata de partit.

De fet, Castells va criticar ja fa temps l’augment d’impostos, de l’IVA. Maragall en el seu escrit reclamava: “indústria, coneixement, eficiència social i economia oberta” en “termes d’acord entre institucions públiques i empresa privada tant a escala global, com sectorial i territorial” i si volem alguna credibilitat (deia Maragall, aplaudia Castells) necessitem l’aplicació conseqüent de determinades reformes imprescindibles: la del sector públic... la del mercat laboral, recentment iniciada, que deu avançar en la major llibertat reconeguda a empresaris i treballadors per acordar condicions i retribucions”. Ho deia Maragall , aplaudia Castells.

Avui s’han retractat. S’han tingut que retractar. Montilla reclama un pacte?. A qui l’ofereix?. A Castells? al sector del seu partit que reclama menys partidisme i més país? a qui ell fa callar??. A qui i per a què?? Si el seu govern ha tingut que plegar veles en moltes iniciatives per salvar els mobles ideològics a ICV –ERC.

Certament volem un pacte de PAIS capaç , fort i tranversal; un pacte per tal d'influir a Madrid , estabilitzant i alhora reforçant els grans objectius d’estat, les reformes econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi , sacrificant els interessos purs de partit. Aquest és el pacte. Contrari, antagònic amb la filosofia, amb la pròpia raó de ser de Montilla com personatge i com president.

Alguns dels elements essencials del pacte l’havien posat damunt la taula Castells i Maragall- Els ha humiliat i els ha fet callar. Lògic, anaven contra la seva essència. Ara quan ofereix el seu “pacte” somriu, només ho fa per fer callar CIU. Sap que ell i la seva aposta de tripartit ha estat l’antítesi del pacte i la transversalitat. Sí,és l’hora del projecte de país , s’ha acabat l’hora dels projectes dels tres partits. Com diu Castells ”ara” és l’hora de la política, el lideratge i el projecte. Fins ara era l’hora de Montilla. Ara és l’hora del canvi.

Aquí i allà... és l’única possibilitat. Ho dèiem ja fa molt temps........VENTS DE CANVI VENTS D'ESPERANÇA.