Al Cèsar lo que és del Cèsar i a Deu lo que és de Deu.
Sempre he tingut clar que no es pot mesclar política i religió, fer-ho és un error. El problema és que les conseqüències de l’error les paguem tots. Tenim una Conferencia Episcopal que “se ha echado al monte” i no només una conferencia episcopal, a les Espanyes ja fa dies que més d’un va pels camins de la veritat una i gran.
Sempre he tingut clar que no es pot mesclar política i religió, fer-ho és un error. El problema és que les conseqüències de l’error les paguem tots. Tenim una Conferencia Episcopal que “se ha echado al monte” i no només una conferencia episcopal, a les Espanyes ja fa dies que més d’un va pels camins de la veritat una i gran.
Per sort a Catalunya, hem escoltat veus alternatives, també de l’esglèsia i de creients. Més d’un tindria que reflexionar sobre la bondat de la tàctica per als interessos que diu defensar. Pot ser que mobilitzi més per reacció que per assentiment. El silenci del PP és ben eloqüent , com ho és el fet que el PSOE alimenti la polèmica. La por a la “Derechona” mobilitza els seus. L’efecte provocat per les mobilitzacions contra la guerra , es busca ara en la mobilització contra els bisbes. Uns i altres volen treure partit de lo que és de Deu . Perquè, tinguem-ho clar, el Cèsar també vol intervindré en qüestions que pertanyen al privat racó de la consciència , a l'àmbit de lo que és de Deu. O si ho preferiu, lo que és només de la intimitat de l’home. De la grandesa d’estar vius. Aquell àmbit de petita o gran transcendència que tot home té. El control d’aquest predicament ètic i moral dóna poder i el Cèsar ho sap. La superioritat moral sigui de la dreta o de l’esquerra em sembla una manipulació molt interessada. Una manipulació molt perillosa. Qui els diu “que se callen”? Hi ha silencis que són molt eloqüents i cridòries que també. Als que criden.... a uns i altres . Calleu . A molts dels que calleu. Parleu. Que ni els que són de Deu s’apoderin del que es del Cèsar, ni que el Cèsar s’apoderi del que és de Deu.. o de tots els homes.
1 comentari:
Llegia a la xafogor de l’estiu pasat un llibre interessant del professor J.A Marina, ‘’Por qué soy cristiano?’’ Marina és un dels pensadors més mediàtics del panorama actual que te la virtut d’exposar amb clarividència part dels seus arguments. En un punt del llibre feia referència a ‘’la teoria de la doble veritat’’ d’Averrois. Deia, emparant-se en el filòsof traspassat fa uns segles, que hi ha dos tipus de veritats: aquelles que són empíricament demostrables i universalment acceptables per la ciència i les que són personals. Concloïa reflexionant que el món de les creences havia de cedir davant l’evidència de les primeres i que no obstant les segones, no menys rellevants, tenien el seu sentit en l’àmbit personal. Però per acabar d’adobar el camí cap al laberint d’Ariadna, vaig encetar poc després ‘’El principio de las cosas’’ de H.Küng, on en les primeres planes, el brillantíssim pensador, posava en evidència la certesa de la ciència argumentant-ho amb les descobertes de la teoria quàntica de Heisenberg, la fragilitat de les lleis de la física en el moment t=0 del Big Bang o el ‘’teorema de incompletud’’ de Kart Gödel…
Un laberint certament engrescador! Hom pensa, després de llegir-los: són tan excloients com sembla la ciència i la creença? Per posar uns exemples: Leibniz i Descartes van intentar una matemàtica del món sublim i Kant, el pare de la il•lustració, va ser durament criticat per Nietzsche i Hegel per incloure un component noümènic als seus postulats de la raó.
El missatge del mestre ens ha arribat clar: ‘’a Déu el qué és de Déu i al César el que li pertoca’’. Però més important encara, llegint els textos apòcrifs i canònics, és el missatge de Pau i convivència que el seguia, espardenyes polsoses, pels camins àrids d’Israel. Tant hi fa el que els Concilis de Nicea i posteriors hagin afegit al missatge original i les desconcertants ‘interpretacions’ que els caps de l’Església hagin provocat en certs moments de la història. La Pau és indestriable a la difuminada figura històrica de Jesús. En un entorn de violència, èpoques obagues de ferro i sang, un home que ha encisat generacions senceres va apostar per aquest camí. Tot el que sigui un intent de transgredir aquest missatge tan simple no fa més que commutar l’essència dels textos que ens expliquen qui va ser i com va viure. I tots els cristians, sense distinció de castes i privilegis, hauríem de subscriure’n el seu sentit profund de la Pau que ell pregonava als quatre vents.
Miquel Esteve
Publica un comentari a l'entrada