Fa uns quants anys que vaig llegir, en castellà, la novel·la de Salman Rushdie. El protagonista de la novel·la neix la nit del 15 d’agost de 1947 en el mateix moment en que es proclamava la independència de la Índia i Pakistan. És una historia amarga, l’historia d’un amarg fracàs; parlo de la novel·la.
Pakistan naix de la voluntat, iniciada duran l’ocupació britànica, d’uns pocs intel·lectuals que van saber aglutinar a la majoria musulmana per tal d’ aconseguir un estat propi. Musulmà per suposat. Militar per suposat.
La Terra dels sagrats, el País en ala de papallona, amb dos parts separades físicament per la Índia i finalment separades per la història: Bangladesh i Pakistan.
Salman Rushdie va escriure Versos satànics el 1988 i va ser condemnat a mort, l’ajatola Jomeini va dictar una "Fatwa" , contra ell.... El 2008 farà 20 anys.
19 anys té Bilawal Bhutto, fill de Benazir Bhutto, fill ell també d’una immensa mitjanit que ens afecta a tots, amenaçat per una "fatwa" que es va dictar contra tots aquells que no creiem en cap integrisme.
Tinc la sensació que no vam valorar en tota la seva transcendència la fatwa dictada contra Salman Rushdie. Tinc la sensació que no valorem amb tota la seva tracendència la situació al Pakistan. Tinc la sensació, que a Europa no trobem respostes..... i les altres (USA) , ja no valen. Un refugi, una esperança expressada per Salman Rushdie i per Bilawal Bhutto: Els valors democràtics (que han d’incloure benestar social) aquí i allà.
L’hereu de Benazir Bhutto té 19 anys, espero que el 2008 ens doni una oportunitat; a Pakistan, a ell, a nosaltres. Tots fills de la mateixa mitjanit, tots lligats per la mateixa esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada