INDIGNACIÓ; INDIGNITAT.

Em desperto, esmorzo amb l’article del president Montilla. TVE 3 em fa un resum, la culpa no és del Cha, Cha, Chat : és de PP i CIU; en plata “a reclamar al maestro armero”.

Faig un ràpid recorregut per blocs, webs i premsa: Tres conceptes es repeteixen sense excepció, els de paciència, vergonya, indignació.

Montilla amb un article al Periodico, trenca el vergonyós silenci en que s’havia instal·lat; ho fa sense assumir cap responsabilitat, no dona cap solució.

Ara ens diu una cosa que ja sabíem; el procediment i el resultat del Nou Estatut és bo i és just. Afegeix: “Muchos de los adversarios del Estatut se rasgaron las vestiduras, porque se incluía como disposición adicional..., la obligación que tomaba el Estado de invertir en Catalunya, a través de la ley de pressupuestos y durante siete años, un importe equivalente a la aportación que Catalunya realiza al conjunto del PIB español.”

Acte seguit culpa CIU, seguint el rastre dels coneguts politics “carques- conservadors” del PSC Sr Zaragoza i Joan Ferran; “ años de abandono de la inversion i el mantenimiento”. INDIGNE, indignitat: D’aquí ve la indignació, és indigne d’un president amagar-se i no assumir responsabilitats, és indigne mentir i/o enganyar. Montilla sap que l’obligació d'invertir d’acord al PIB aportat i durant set anys és gràcies a CIU i Artur Mas, l'acord que ell amb tant de cinisme ha criticat en seu Parlamentària.

Montilla sap que l'inversió de l’Estat mai ha igualat la del PIB, mai, ni en temps del PSOE ni del PP. Tot i l’exigència permanent de CIU i els nacionalistes. Sap que els anys que ell VA SER MINISTRE es va seguir amb la mateixa mancança, sap que fins ara ni ell, ni el seu partit tenien intenció de complir amb Catalunya i la disposició del Nou Estatut. A partir d’ara ho veurem. Jo ho dubto.

(Ara, té la cara dura de culpar altres?) INDIGNE.

Quan al manteniment i el paper de l'ajuntament de Barcelona no vull ni parlar. Per a què? Quan a les esmenes que el propi sr. Montilla va presentar a l'Estatut sí que voldria parlar, però, per a què ?

Dins d’uns dies hauré de compartir espai amb aquest senyor al Parlament. Tindré el respecte institucional que em pertoca, no per ell, per mi i el que represento. Em costarà, però, compartir espai: És ell qui no respecta, ni el que és, ni el que representa, ni el que sóm, ni el que representem. No respecta als catalans, no respecta als diputats... ens pren per ases, o per tontos.

JA PROU !!!! Vull respecte i solucions. No podem seguir així, ja no es tracta de denunciar que el rei va nu, ja no es tracta de denunciar les mancances d’un president incompetent. Arriba l’hora de vestir al rei; va arriban l’hora d’exigir un president de debò, amb una actitud digna. No sé com, ni quan però hem de prendre totes les mesures parlamentàries possibles, TOTES, per restituir la dignitat a la presidència, per restituir-nos la dignitat a tots plegats. La indignació dels ciutadans és legitima, que la paciència no ens faci, també, a nosaltres INDIGNES.