EBREDIPUTATS

DIA 9.

2010-12-11T17:40:00.002+01:00

Avui dia 9 torno al Parlament, per presentar els papers necessaris per l’acta de diputat. Bon moment per mirar enrere, prou enrere. Mesos abans de l’any 2003, quan tothom donava per feta la derrota de CiU i més a l’Ebre. Allí i llavors ja s’anunciaven moltes de les coses que avui ens han donat( a CiU) un resultat satisfactori i a ells una reconeguda derrota. Recordo algun, més d’un, alcalde de CiU amagat als portals de les cases properes a la catedral; escridassats , insultats per militants, diputats, dirigents d’altres partits. Ploraven, no ho entenien , no podien entendre el poc respecte institucional, el tarannà poc democràtic dels partits de l’oposició. No dels manifestants, no del moviment social, que quedi clar; parlo dels partits que l’instrumentalitzaven. Recordo una carta publicada per un diputat de quin partit no vull recordar-me , denunciant, anunciant i certificant que els “micos de Camarles” eren portadors de virus com l’Ebola i Sida. Recordo el que deien de l’abocador de Tivissa i l’Enron. Recordo com un conegut diputat i dirigent polític tirava objectes contra el cotxe del President. Ho recordo , ho perdono. Ho oblido, en lo que té de passat , però no puc deixar de dir que en aquella actitud es contenia el fracàs del futur Govern , el fracàs de moltes de les politiques que es diuen defensar i no porten enlloc. Creueres en la possessió de la veritat més absoluta, el menyspreu polític i intel•lectual de l’adversari és el camí més curt cap el fracàs.

No es pot construir un territori, una identitat, una vegueria des de l’imposició, l’arraconament de l’adversari . No es pot construir res des de el no i l’exclusió de gran part de forces polítiques i socials( Es diguin CiU , PP ,ERC o PSC PSOE). No es pot desestimar una inversió sense tenir en compte alcaldes: Electes!!! . No es pot construir una alternativa política sense buscar els punts de trobada amb les diferents sensibilitats del territori, amb els encaixos necessaris, amb les necessitats de la resta del país. No , no es pot i molt menys es pot governar de la mateixa manera. Excloent als alcaldes i representats de l’oposició. No, no es pot invertir en funció d’un color, en lloc d’una necessitat. No , no es pot desestimar una infraestructura , un port , una carretera per que afavoreix aquell o perjudica al meu. No es pot fraccionar el país en colors politics i menys un govern.

Per això val la pena mirar enrere, i no tant enrere. Llegir encara avui les desqualificacions viscerals d’alguns . No per retreu, tampoc per despit. Per aprendre, per comprometre’ns a no ser sectaris , a respectar alcaldes i electes siguin del color que siguin. Per saber que un govern ha de ser de tots , ha de saber dialogar i no deu imposar ni per decret , ni per manifestació!! Hem de saber que estem al servei d’un país, no nomes al servei d’unes sigles.

Per això avui quan vaig a fer els papers per recollir l’acta de diputat , vull presentar el meu respecte a tots els partits, a totes les persones que han concorregut a les eleccions des de partits democràtics. Vull oferir el meu esco al seu servei , la meva capacitat de diàleg per arribar a acords, sense exclusions ideològiques sense dogmes sagrats, sense exclusions sagnats. El compromís de L’Ebre , el veritable compromís amb la gent.

PER QUÈ ARA ???

2010-11-08T14:13:00.004+01:00

Després d'anys i panys de permanència al mig del riu, a Tortosa, el monument a la Batalla de l’Ebre ha trobat un grup d’intel•lectuals dispostos a empènyer (via correu electrònic) la seva retirada. Alguns dels que avui empenyent, han tingut durant anys la possibilitat d’empènyer no via correu, sinó via decret i màquina. No oblidem que el govern local ha estat presidit per l’esquerra. Dos legislatures , dos.

Per què ara??

El govern central ha estat i esta marejant la perdiu en torn a la possible ubicació del cementiri nuclear centralitzat. El Govern de la Generalitat juga a deixar fer i pronunciar-se al Parlament sense acabar de definir la situació. Els líders polítics de dos del tripartit , suport d’investidura, i altres coses, a Madrid , ajuntaments i Diputacions, còmplices necessaris de la política governamental aquí i allí; des de fa poc més d’uns mesos han decidit manifestar-se i fer-ne qüestió d’escarafalls mediatics, el maleït cementiri.

Per què ara?

Després de temps i temps la fiscalia ha decidit demanar determinades actuacions i possibles imputacions , alguns jugats han dictaminat en torn a la llengua. I sense res de nou alguns partits magnifiquen la qüestió.

Per què ara?

No desxifraré el misteri, la gent té suficients elements de judici per trobar la resposta. La mateixa que farà que el cabal ecològic sigui una qüestió inajornable dins de poc, que la protecció del Delta sigui una urgència històrica d’aquí res, que l’estació de mercaderies , l’industrialització etc, etc siguin un greuge històric.

Conec alguns funcionaris militants que ja preparen pancartes, per si......

No sé si guanyarem , si ho farem amb majoria suficient, però sé que cal treballar i que passi el que passi , no són els escarafalls, ni l’electoralisme ni el partidisme la solució a res. El rigor, la cultura de l’esforç, el diàleg , el respecte a l’adversari, la lluita contra la crisi, la prioritzaciò de lo essencial front a lo accessori o fins i tot complementari. Cal fer-ho ara, per què estem en crisi i per què ho estem molt profundament en part per aquestes frivolitats.

Conec alguns funcionaris militants que preparen pancartes......
Per què ara ??
Tots sabeu la resposta. Inclús ells!!!!

COM MAI

2010-11-06T21:14:00.002+01:00

Mai un govern català havia tingut tant pressupost. Durant anys el creixement econòmic va ser continuat i a l’alça. Mai ningú ha gastat tants diners. Mai ningú havia gaudit de condicions tan favorables per resoldre problemes estructurals, per preparar-se per quan el cicle canviés. Mai ningú ha desaprofitat tantes oportunitats.

Hem vist com el temporal entrava als arrossars, com les platges del Delta desapareixen. Com la Bassa de les Olles es colmata, fins quedar reduïda a un petit toll. Teníem redactat un Pla Protector del Delta i encara el tenim. Teníem un Parc Natural, i si no m’equivoco ( que pot ser ) encara el tenim. Tenim figures de protecció, plans directors , peins , cartes del paisatge. En tot, el Delta , les seves platges , indrets de un alt valor mediambiental desapareixent. És inacceptable i més ho és veure com a altres indrets se’ls hi fa tant cas quan les seves platges pateixen episodis com els nostres.

Mai un govern havia tingut tant pressupost. Mai ningú havia gastat tants diners. Hem vist com infraestructures com la A7 arribaven a Hospitalet i allí es paravent . L’estació de mercaderies a L’Aldea deixava de ser un objectiu , per no ser, no som ni rodalies , i ningú parla dels regionals.

M’he de felicitar del pont al Delta, però en les múltiples preguntes que he fet al Parlament sobre aquest tema sempre quedava clara la continuïtat amb el projecte de l’Anella viària , que li donava sentit i utilitat, em temo que aquesta continuïtat no està garantida, ni pressupostàriament, ni en projecte.

Mai un govern havia tingut tants diners, mai havíem gastat tant, mai s’havien gastat, tan sectàriament. Mai havien tingut tantes figures de protecció, ni tanta gent gestionant-les. Mai havíem estat tants desprotegits. Fins el punt de veure com s’han gastat els diners en centres d’interpretació de la pesca del vot , en camins ( biondes incloses) de color ideològic local . En sous a la quarta M ( no de metges , ni mestres ni mossos) la M de militants i alts càrrecs. Mentre desapareixia el Delta , la competitivitat de les empreses, no es feien les inversions bàsiques i no es guardava per quan fes falta. .

Si tenir un parc natural significa que no pots actuar si desapareixent les platges, si tenir pressupost significa que no arribarà la A 7 , l’estació de mercaderies, o l’anella viària. Si tenir figures de protecció significa dificultar totes les inversions. Si hem tingut el govern amb més pressuposts de la Història i som menys competitius que mai. Llavors que em borrin del Parc Natural, que m’alliberin de les figures de protecció, que em guardin de tan buròcrata, que m’apliquen el pressupost d’un altra manera , que canvien el govern.

No és tracta de gastar més, es tracta de gastar millor , escoltar més a la massa que calla i treballa . Cal afavorir a aquells que treballen i creen riquesa. Els no, no i no, les protestes que ens porten els ni i ni ens costen massa diners ( molts costos i pocs ingressos) i oportunitats ( molts projectes i poques realitats).

Mai un govern havia tingut tant de poder i diners, mai havíem tingut tantes dificultats. Cal un gran canvi, com mai.

MONTILLA: NO ET CREC!!!

2010-10-25T14:16:00.005+01:00

El PSC, Montilla i fins i tot el PSOE s’esforcen per transmetre l’idea que el tripartit és cosa passada . Han allargat la legislatura de manera indigna , han fet durar una forma de govern caducada i desprestigiada en plena crisi. Ho han fet per raons de pervivència , d' interès purament electoral. No han pensat ni en el país ni en la gent. Ara, però reneguen d’un govern que encara presideixen i al que han allargat la vida amb totes les seves forces. Ho tornen a fer , no per convicció sinó per càlcul electoral. Totes les enquestes diuen que el tripartit està desprestigiat . Ara bé , si els resultats desmenteixen les enquestes i sumen el càlcul electoral es tornarà del revés. Tardaran dos minuts en dir : La gent ho ha volgut, les urnes han dictaminat!!!
Hi ha una prova del coto que cal exigir. Si creuen realment que el pacte no és aquest, que la formula esta caducada, que diguin clarament que no acceptaran presidir la Generalitat si no són els més votats . Que Montilla digui , com va dir l’Artur Mas: No serè president, si no sóc el més votat.
Ni ho diu, ni ho dirà; ni el crec, ni el puc creure. Els únics que poden evitar el tripartit, o el que és el mateix, els únics que poden garantir que el president serà el més votat són els electors; evitant que sumin.
En les nostres mans està.

SÓN UNOS MANIRROTOS!!!

2010-10-19T13:57:00.004+01:00

He buscat paraules en català, n'hi ha; però el qualificatiu “manirroto” els hi va com anell al dit. Per actitud política, vital, per l’idioma, el que ells trien pels debats i per les desqualificacions.

Hem vist com en 7 anys han gastat el que tenien i el que no teníem. Han multiplicat els costos per mil. En nom d’una suposada millora dels serveis, en nom d’un concepte social més mediàtic que real. Tots tenim exemples, han dictat normes que han encarit el serveis. Les escoles bressol als petits municipis en són un exemple. Molts municipis donaven el servei, van dictar normes, ràtios, nombre de mestres etc. etc. el servei s’ha encarit i no ha millorat. S’han promès i fet CAP’s. Hospitals sense un pla funcional, per acontentar alcaldes i regidors , s’han creat places per col•locar amics i coneguts. Aquests dies tiren de butlletí oficial sense verguonya!! S’ha gastat sense seny ni ordre. S’han distribuït ajudes i s’han fet despeses que després s’han demostrar ineficients i malbaratadores. Pla ZP, 400 euros, xecs i prebendes. Ara escoltem Montilla prometre, 600 euros.. 600 pera els que ni estudien ni treballen. Prometen, prometen, prometen preocupats com estan per l’estabilitat laboral.. La seva!!

Els veiem als debats , contents de la seva tasca de govern. Ho han fet bé, diuen. Han gastat més que ningú. Cert, han gastat i molt. Catalunya no és més competitiva??. Han gastat més que ningú, però la gent no està millor??. A quin món viuen?? Ara emeten un bo finalista per tal de finançar el deute. Cost? Més del 7% . El 4’5 garantit més el 3’5 per les entitats bancàries.

Quan des de CiU i altres es discuteix l’oportunitat de la mesura se'ns tracta de poc patriotes i irresponsables. A quin món viuen?

L’agència Moddy’s rebaixa avui, la qualificació del deute de la Generalitat als problemes de finançament A2. L’agencia de riscos en un comunicat emés avui diu que “la rebaixa reflecteix la vulnerabilitat de la regió al finançament del seu deute”. La firma alerta que “la Generalitat s’enfronta a un gran dèficit”. “El finançament del deute , paga un cupó car i té un venciment d’un any”. Ho diu Moddy’s , no CiU.

I mentre els responsables què ens diuen?? Artur Mas de lo mismo!!! A quin món viuen?? És evident que “ el mas de lo mismo, són ells”. Quan es posa en majúscules canvia. Diguem-ho en “castellano” para que nos entiendan: Artur : Mas de lo mismo??
MAS AHORRO , MAS RIGOR, MAS INICIATIVA , MAS OPTIMISMO. MENOS MONTILLA . MAS ,MAS , MÉS GOVERN; MENYS DEMAGÒGIA.

Si ho canviem s’entén tot millor..

Com poden fer brometa després de 7 anys d'incontinència? Com poden frivolitzar amb un panorama com el que ens deixen. De què fan broma?? A quin món viuen??: Són uns frívols. Són uns “manirrotos”, sense solució. Ho diu MODDY,s. Ho certifiquen ells.

Necessitem aquest canvi, un canvi en català i en majúscules!!!

QUÈ CELEBREN ELS DEL GOVERN???!!!!

2010-10-03T10:54:00.005+01:00

Es multipliquen els debats. Dimecres a Barna. Abans d’ahir a Girona. Ahir a Món Sant Benet. Avui Tortosa. Ambient pre? Electoral. El format és variable. Quasi tots són més o menys equilibrats, on Govern i oposició és reparteixen el temps de forma més o menys equitativa. Solen ser debats, però, on acabes sol contra el món. L’esquema és va repetint, tres contra un i tots el altres contra CiU. Ja se sap, no es pot anar davant a les enquestes.

Sorprèn, per repetitiu, el cofoisme dels representants del govern. En plena vaga general i ells feliços com un gínjol!!! Són el millor dels governs, en el millors dels mons!! Llavors per què es manifesten ses senyories??? Sortia del local de CIU a Girona, després d’una intensa jornada i el primer símptoma de vaga va ser veure a la distància, Joan Boada manifestar-se.

El debat a casa em resulta un xic diferent. El Govern té 40 minuts reals d’exposició; “Power point” i taula per tres. L’oposició 5-6 minuts reals i fila 0. Espectacular!! Una ventejà que no és pot, no puc deixar d’aprofitar. Qui poc parla poc erra. Contra CIU es debatia millor!! Perquè debats se’n feien... i quins debats!! L’esperit i no sols l’esperit, la praxis democràtica sempre és un plus a favor del futur.

Mentre espero l’inici del debat, recordo la reacció del públic a Món Sant Benet, front el triomfalisme de la representant del Govern. Què celebra sa senyoria!! A quin món viu vostè?? Què no sap com vivim els metges, infermeres, gent de a peu??. De quines inversions ens parla?? De quines millores gaudim?? Mentre la gent viu preocupada per una crisi que els afecta, el govern lloa les meravelles del moment. Espectacular!!!.

Penso, poc pots parlar. Poc cal que parlis. No està el fet en les paraules. Està en les actituds. Con Sandro Rosell.

Ja, el format del debat és una actitud que et regala la venteja dels silencis i les poques paraules.

No es poden estar: Com a Girona, Barna, Sant Fruitós canten les excel·lències del govern. De l'acció de govern. Se m'acut, comento, si tan bo ha estat el govern tripartit, per què no el volen repetir?? Per què tots reneguen?? Els invito a repetir-lo i que la gent jutgi. No hi ha resposta. De fet sé, sabem que si poden, si sumen el repetiran. Tardarien dos minuts en afirmar la gent ho vol, la gent ho ha volgut!!! Però ara per ara es neguen uns als altres, neguen al govern. Són feliços, molt feliços, escolto el Delegat i... aquí hi ha platja!!! Ni un problema, tot està perfecte. El govern?? Molt Bé, gràcies.

Contrasta l’exposició, amb l’ambient del carrer. Què no els preocupa l’atur? Què no se n'adonen ses senyories que la gent està cabrejada?? Què no veuen que cada vegada som menys competitius?? Què no veuen que la crisi és per tot el món, però aquí tenim més atur i menys confiança??. Ni discutir si han invertit o no. Comparant amb els voltants més bé.... no, que no. Donem per bo que han invertit . Pitjor , han invertit malament , aquí tenim més atur i menys industria. Han gastat sense sentit. Què celebren ses senyories??

Un debat, preparat i tot lligat. Pregunta un representant de CCOO, sobre CiU i una comissió de seguiment; i sobre el treball de CIU al Parlament. Comentem amb l’alcalde de Tortosa que a la comissió no hem estat ni invitats!! Al Parlament he fet més de 6000 iniciatives jo solet. Mentre responc penso... no ho diguis però...en plena crisi, al demà d’una Vaga General; el representant d’un sindicat d'esquerres pregunta a l’oposició per les iniciatives- preguntes què ha fet al Parlament?? Espectacular !! Tot un símptoma de per què les coses van com van.

Un govern que són tres partits , algun sindicat que fa feina de polític afí al govern. Ningú assumeix la responsabilitat que els toca, ningú d’ells fa la feina que correspon. Lo important es dir-se (que no ser) d’esquerres. Estan feliços i contents d’haver-se conegut a les cadires.

Mentre els treballadors, els petits empresaris, les mitjanes empreses, els inversors coincideixen amb una més que evident preocupació. Tributs, impostos, peatges... per bastir una enorme burocràcia. Si vol muntar una empresa, pujar un edifici, invertir a un port, fer una indústria.. tardaràs anys i panys, mil informes 10 figures de proteccio. 7 PEINS dos plans costaners unes gotes de Pla territorial, un xic de carta del paisatge, molt de Pla director, el color de la façana ho decideix la direcció general del paisatge o de costes. I si no estan contens l’ACA (Medi Ambient) els acabarà d’arreglar. Paguin les taxes senyors, si no poden no es preocupin tanquen vostès que els hi tramitem l’ajuda social que per això som un govern d’esquerres.

En ple debat els veig tan, tan, tan feliços!!. Que no els vull interrompre. No cal parlar més, com la gent, premem les dents i callem. Em puc equivocar, però penso i dic: El canvi ja no és una qüestió de voluntat és una necessitat objectiva.

Tots feliços i contents celebren les inversions, el debat i la companya de gent d’esquerra. Me’n vaig, no vull trencar la camaraderia. Penso, què celebren ses senyories?? Què celebra l’esquerra de Terres de l’Ebre?

Sobren les paraules, són rics els silencis. És evident, contra CIU és debatia millor. Tot, tot és qüestió de qualitat democràtica. De vegades també els silencis són significatius .

Un vell somni, un nou pont

2010-09-30T17:13:00.003+01:00

Avui s’ha inaugurat el pont entre Deltebre i Sant Jaume, o entre Sant Jaume i Deltebre, com vulgueu. Culminant d’aquesta manera tot el procés de realització d’un vell somni compartit per tota la gent del Delta. És hora de celebracions i de felicitacions. No ens han de doldre alabances per a tots aquells que se les mereixen, per a tots els que han participat, espentejat i treballat per a veure l’obra realitzada i acabada. Felicitat doncs als dos ajuntaments, a tot el consistori de Deltebre i de Sant Jaume. Felicitats a la gent dels dos pobles. Felicitats als consellers de PTOP i a tot el govern de la Generalitat, per haver acabat allò que algú en el seu dia es va atrevir a somniar i projectar. Dit queda, però em quedaria curt si no fes extensiva aquesta felicitació a tota aquella gent que en el seu dia va començar el procés, el projecte concret.

Una de les velles reivindicacions i prioritats de la primera Delegació del Govern de Terres de l’ebre va ser l’anella viària del Delta, anella que havia d’unir l’Ampolla en Deltebre, Deltebre en Sant Jaume, Sant Jaume en la Ràpita, tancant a través d’Amposta, l’Aldea i Camarles una anella que unís les 7 poblacions del Delta de l’Ebre. Els projectes tenen noms i cognoms, gent que ha apostat, se’ls ha cregut i els ha impulsat. Se’m dirà que quan es va ficar aquesta prioritat, l’anella viària, damunt de la taula de l’últim govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol es va prioritzar a rebuf del moviment social i del moment polític. Segur que en part és veritat, però també és veritat que des d’aquí, de Terres de l’Ebre hi havia molta gent que ens ho creiem, que creiem molt fermament en aquest projecte, sabent que probablement el començaríem, el projectaríem, per a què uns altres l’acabessin. Un nom: Imma Juan, Alcaldessa de Deltebre, impulsora del projecte, somniadora d’un vell somni a realitzar més enllà del seu mandat; Jordi Follia, Director de carreteres llavors i ara; Sr. La Cruz, Director territorial de carreteres de Terres de l’Ebre llavors, i quasi fins ara; Pere Torres, Secretari de planificació de PTOP; Felip Puig, Conseller de PTOP; Artur Mas, Conseller en Cap; Jordi Pujol, President de la Generalitat. Ells van creure en el projecte, ells van iniciar el projecte, a tots ells els hi correspon la seva part de felicitació i les gràcies corresponents.

Certament, ho he dit i ho torno a dir, felicitacions gràcies a tots aquells que van continuar i han acabat un projecte que no només uneix dos pobles, sinó que és l’inici d’una anella que ha d’unir els 7 pobles del Delta. Un projecte que quan el vam iniciar sabíem que no era d’una força política, sinó de tot un territori. Que és tan important que no solament travessi un riu, que no només uneix pobles, sinó que també travessa i transcendeix èpoques polítiques i sigles de partit, per acabar unint en una sola voluntat a les diverses forces polítiques, a les diferents sensibilitats socials de tota Catalunya i de tot el Delta. Aquest és un projecte de país, aquest és un projecte de la gent. Gent del Delta, felicitats i gràcies, vostre és el mèrit, vostre és el projecte, vostre és el pont. Deixeu-me que us digue que una mica meu era el vell somni, i ara de tots és el nou pont.

L’Estat paternal , el sindicat fraternal.

2010-09-28T14:37:00.004+01:00

"El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado." Marco Tulio Cicerón (55 a.C.) ... agafada de twitter.

Ja fa anys . Fa uns pocs anys , comentava amb el meu amic Antoni Vives, llavors Secretari del Govern , de l’últim govern de Jordi Pujol que el període convuls que vivíem no era “només” el fi d'un període de govern a Catalunya, era el fi d’una època. No era una successió de tormentes, ni tan sol la “tormenta perfecta” , com a més d’un li agradava dir. Era molt més, era “una Mar de Fons” , que duraria dies , anys i panys. Governs i institucions. Estàvem i estem en ple canvi de paradigma.

Recordo tots els no i no i no. La gent no estava disposta a supeditar ni el més petit dels seus desitjos, ni la més petit dels seus privilegis a un hipotètic interès general. Qualsevol discurs en nom del “Pare Estat” trobava al front , un “sí però a mi no”, a casa meva no. Semblava que tot era possible , sense cap sacrifici, sense la renúncia de ningú. Els vells defensors del “Pare Estat” corrector d'injustícies, equilibrador de poders, barrera front “el salvatge individualisme”, “la vella esquerra europea” canviava el seu discurs i s’apuntava a un “benestar” basat en privilegis individuals i territorials, sense contrapartida. Els sindicats , les classes populars i mitjanes s’hi apuntaven amb ganes. Recordava el vell carlisme , on les classes populars, amb poderoses raons, combatien al “progressisme lliberal”. El poble , amb els cacics.

Tot era possible, individualment possible , 15 anys de creiexement ininterromput, donaven ales a les aspiracions individuals. Els poders, els veritables poders no eren; ja no són locals, són globals. El benestar individual és local. El pare Estat ja no era la resposta...ni en temps de bonança. Dinàmica global. Manca de resposta, regulació en mans (globals, excessives, descoordinades) errònia. Crisi, crisi, crisi. L’estat no és la resposta , la resposta “amic meu tan sols la té el vent”, o el twitter. Els “temps estant canviant”.

Al seu lloc, en lloc del vell Estat : Poders supranacionals, globals front reivindicacions individuals. La por de la gent, la pujança dels territoris. Front, els poders globals, adolescents,descoordinats.

Els vells sindicats de classe, han de conviure amb sindicats sectorials, professionals amb visió més individual i corporativa, han de coordinar-se en moviments veïnals , plataformes laborals o reivindicatives. Ja no representen “l’interès general de les classes treballadores”. El concepte classes treballadores , s’ha diversificat. Els interessos també. Com amb el moment carlí es poden trobar,es troben, que amples capes populars s’alien amb poders aliens, caciquils (globals?), professionals, sectorials. Mentre, les velles respostes polítiques fan aigua. Les velles aliances ja no són efectives. Els partits progressistes (o no) estan desprestigiats, la política també. Els sindicats de classe, participen del desprestigi i en alguns moments , impulsen el seu propi nivell d’incompetència.

Desorientats com estem , ens convoquen una Vaga General. Tard i malament. Durant molt de temps han participat de una determinada política, valedors de ZP , ara , contra qui convoquen la vaga?? “La resposta amic meu tan sols la té el vent”.

“ Ara serà l’acomiadament de 12 dies per any treballat, després serà l’allargament de l’edat de jubilació.....En definitiva treballar més per cobrar menys. I anant així acabarem negociant les condicions de treball entre amo i treballador. O sigui entre l’amo i el llogat tal com feien els nostres pares no fa tants anys.” M’ho escriu un honrat sindicalista a qui aprecio ,respecto i comparteixo la seva inquietud. Peró el concete d’amo i terballador han canviat i qui està negociant , són els líders , progressistes o no , sindicalistes o no amb els fa quatre dies anomenavent com especuladors. Sense remei, al dictat d'Europa i els poders finacers. Alguns dels interessos dels treballadors coincideixen amb els de “petits” i “no tan petits amos”. Treballadors , classes mitjanes, petit i mitja empresariat que veuen als sindicats com part del funcionariat sense resposta.

Els temps estan canviant, estem en plena "Mar de Fons" i els sindicats, els sindicalistes als que necessitem, també han de canviar, canviar els seus mètodes. La resposta amic meu no és la vaga . Això amic ho sap el vent , escolta la resposta dins el vent . Un vent que ve de lluny. El 55 abans de Crist, Marco Tulio Cicero deia:

"El presupuesto debe equilibrarse, el Tesoro debe ser reaprovisionado, la deuda pública debe ser disminuida, la arrogancia de los funcionarios públicos debe ser moderada y controlada, y la ayuda a otros países debe eliminarse para que Roma no vaya a la bancarrota. La gente debe aprender nuevamente a trabajar, en lugar de vivir a costa del Estado." Marco Tulio Cicerón (55 a.C.)

Jo no diré res més , perquè res més tinc a dir.

LA VAGA I ELS VAGUISTES!!!!

2010-09-26T20:43:00.005+01:00

Sempre he respectat el dret de vaga. Però sempre he sabut que les motivacions per fer vaga són diverses. Manipulables. Les direccions dels Sindicats obeeixen a dinàmiques internes , a la seva pròpia “política”.

Recordo una anècdota de l’època d’estudiant de medicina. Ja acabant la carrera , estaven alguns estudiants a les escales de la Facultat, al Clínic. De prompte un vianant és va desmaiar. Un dels estudiants va començar a cridar : Un Metge , un metge!!!! Els altres es van afegir al crit. Eren estudiants de l’últim curs , però no estaven preparats per assumir la responsabilitat del metge.

Aquests dies hem vist com diputats tant d' ICV,com d’ERC anunciaven que ells anirien a la vaga. M’ha recordat als estudiants de medicina, cridant: un metge , un metge!! No són ells qui han de dir, han de proposar quina sortida ha de tenir la crisi?? No han estat els aliats del govern d’esquerres. No tenen cap responsabilitat?? El govern català, o al menys, dos socis del govern no tenen cap resposta més que anar a la vaga?? Contra qui?? I per a què?? No han estat ells els aliats de ZP?? O el vot d’investidura nomes cotitza si el dóna CiU al PP??.

Els sindicats , van ser els grans valedors de ZP. Corresponsables de les polítiques de la inconsciència, del malbaratament. Què ens proposen?? També criden Un metge!! Un metge!! Una solució!! La pregunta és: quina?? Proposen continuar amb la política de despesa i subsidi. Anar contra Europa i les seves mesures. La política que ens va portar a la llista d’espera darrera de Grècia. Busquen una medicina alternativa, criden un metge un metge perquè ni tenen solució ni la coneixen.

Crec que davant una malaltia es necessita un Metge que estudiï el cas , que diagnostiqui el problema, que intenti el tractament en la mesura que li correspongui i sobretot , sobretot, que no ens vulgui fer veure que la cosa no va amb ell , que no perdi els nervis i es posi a cridar: Un metge, un metge!!

A mi m’agradaria trobar una actitud per denunciar alhora a govern , sindicats i diputats vaguistes, tots ells corresponsables. Només se m'acut el seguir treballant amb responsabilitat per tal d’aconseguir un canvi d’actitud social , un canvi de Govern a Catalunya.

Transcripció i vídeo intervenció Sancho al debat correbous

2010-09-23T21:29:00.003+01:00

Si voleu veure el vídeo de la intervencio al Parlament, podeu accedir a través del següent enllaç: http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=886744&p_cp2=887432&p_cp3=4&p_cp22=cerca

També us deixem la transcripció de la intervenció:

El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor president. Bona tarda, senyores i senyors diputats. Em deixaran i em permetran que comenci saludant alcaldes, veïns del meu poble, les penyes, els ciutadans de les Terres de l’Ebre, no només de les Terres de l’Ebre, de més enllà de Terres de l’Ebre que avui nos acompanyen i els que estan seguint el debat a tot Catalunya.

És un debat, suposo que m’ho deixaran dir col·loquialment, tots ho deuen haver viscut, que ha aixecat molta expectativa, és cert, per no tenir interès i ser una cosa que a la gent no li interessa ha aixecat molta, molta expectativa.

Jo he portat lleis i he debatut lleis importants en aquest Parlament que feien referència a temes de salut, mai he tingut tants SMS, tantes comunicacions, tants ciutadans que s’han dirigit a mi per expressar-me la seva opinió. Mai. No cal que els ho explique, suposo que ho han viscut, ho han viscut tots. I les opinions m’han arribat amb diverses sensibilitats, realment diverses sensibilitats des d’un extrem de l’espectre amb relació al que s’opina dels animals, és a dir, sensibilitat animalista, i un altre tipus de sensibilitats, quan parlàvem de llibertat absoluta i barra lliure entorn a les festes amb animals. Sensibilitats de tots els extrems.

Em permetran dir, i suposo que això no estranyarà ningú i hi coincidiran, que entre aquestes opinions, moltes expressades als mitjans de comunicació, n’hi ha hagut algunes de tremendistes. Un cert tremendisme entorn a aquesta discussió, jo personalment, i suposo que no em caldrà demostrar-ho, perquè també ho deuen haver viscut vostès, l’he viscut. Un cert tremendisme. Avui n’hem tingut algun exemple. La veritat és que alguns dels exemples que surten aquí quan parlen d’avortaments o parlen..., la veritat és que és un tremendisme que a mi em crida l’atenció i em sembla una mala manera de defensar les pròpies posicions. Cada u fa allò que pensa que ha de fer. Però em permetran que jo intenti defugir aquest tremendisme, intenti defugir aquest tremendisme i faci una altra cosa en aquest Parlament que em sembla que és important: que intenti trobar els punts de coincidència, els punts de trobada entre les diverses sensibilitats, que sóc conscient que conviuen dintre de Catalunya, diverses sensibilitats. Jo tinc la meva, i sóc alcalde del meu poble, però sóc conscient que les sensibilitats entorn aquest tema són diverses, molt diverses. I quan a un país hi han sensibilitats diverses en un tema, les forces polítiques responsables el que fan és defugir el tremendisme i buscar punts de trobada.

I deixin-me que avui jo em feliciti en un aspecte, un aspecte que és substancial: des d’Iniciativa, el Partit Popular, fins i tot el diputat Albert Rivera ens han reconegut que el manual de bones pràctiques era un bon manual i que, per tant, resulta que tots expressaven la seva coincidència en el contingut del manual. Llavors, la discussió que avui se substancia aquí és si aquest manual que tots considerem bo es pot transformar en llei, aquesta havia de ser la discussió parlamentària rigorosa, evitant l’enfrontament entre les diverses sensibilitats del país. On està el tremendisme? Per què tan tremendisme si tots estem d’acord que el manual és bo? Que es faci llei? Doncs, miri, no entenc aquest tremendisme i per això el defugim. I els oferim a tots aquest punt de trobada: si el manual és bo, tenim un punt de trobada que val la pena que aquest punt de trobada aquí al Parlament l’institucionalitzem. I aquesta és la nostra principal raó per transformar-lo en llei.

Fixin-se si és fàcil de defugir el tremendisme i buscar la coincidència dels ciutadans d’un país en lloc de buscar la confrontació entre diverses sensibilitats.

És cert que aquí hi ha hagut un debat que no només és entorn als correbous, que també ha implicat o ha tingut una discussió també amb cert tremendisme, eh?, tots l’han viscut, vull dir, frases del que avui he sentit i més pujades de to les vaig escoltar en la discussió de la ILP. També defugiré la discussió. Fixin-s’hi bé, tornem a tenir un punt de trobada, el nostre grup ha tingut un punt de trobada –en el moment de la ILP vam tindre llibertat de vot, i jo mai m’he amagat que jo no era prohibicionista–, però tenim avui un punt de trobada que és important com a país i com a Parlament: el nostre grup respecta, respectarà qualsevol decisió presa per majoria al Parlament de Catalunya. I el Parlament de Catalunya va decidir per majoria, i després d’un debat com el que vam viure, prohibir allò que proposava la ILP. I què proposava la ILP? Proposava prohibir els espectacles amb toros amb resultat de mort. I aquesta era la discussió i això és el que es va decidir.

Jo hi insisteixo, jo no coincidia, ni era prohibicionista, però respecto el que va decidir el Parlament de Catalunya. I em sembla un principi democràtic elemental. Una vegada en aquesta situació, on està la discussió? La discussió és la següent: si el que fem és prohibir els espectacles amb mort dels animals, què passa amb aquells espectacles que no impliquen la mort dels animals? Aquesta és la substancial..., això és el que estem discutint i hauríem de discutir clarament avui aquí: què fem amb aquests espectacles? Evidentment, hi han diverses propostes a banda i banda de l’espectre: una, prohibició absoluta; l’altra, llibertat absoluta.
Dintre d’aquesta discussió, em sembla que val la pena que entrem en allò que pot cohesionar el nostre país: com podem aconseguir que les diverses sensibilitats del país entorn als animals s’apleguin entorn a una llei que poguéssem considerar tots, amb més o menys, amb més o menys discrepàncies, però tots, una llei en la qual ens poguéssem sentir còmodes totes les sensibilitats.
Aquesta és la discussió que hem fet el nostre grup i aquesta és la nostra aportació. És una aportació de sensibilitat, és una aportació de centralitat i és una aportació de responsabilitat, no només del nostre grup. He de reconèixer que aquesta és la discussió que vam tenir amb els portaveus dels altres grups, amb la Marta Cid i amb la Núria Ventura, i també en molts moments amb diputats d’Iniciativa i en alguns altres moments del Partit Popular. Aquesta és la discussió central i essencial que entenem que comporta aquesta llei.

Bé, la nostra posició és clara: si el que es prohibeix és l’espectable amb mort dels animals, val la pena –val la pena– regular aquelles activitats i aquells espectables amb bous en un sentit que em sembla elemental: Fixin-s’hi bé, és una tradició d’alguns pobles de Catalunya, no només de Terres de l’Ebre, és una tradició no compartida per tots els pobles, però és una tradició que es practica dintre de Catalunya. Això no és fer un debat identitari, això és situar geogràficament on està la discussió i on se practica aquesta tradició. Però diem una cosa: la discussió no és purament catalana, la discussió entorn a l’animalisme i al respecte als animals desborda l’àmbit de Catalunya, el que passa és que a Catalunya, i molts alcaldes d’aquí quan signem el que signem sabem el que estem fent, estem disposats a fer una cosa: mirin, jo com a alcalde, com a diputat i com a ciutadà penso que perviuran i perviuen aquelles tradicions que són capaces d’adaptar-se a les exigències ètiques, a la sensibilitat de la gent que la practica, a la sensibilitat del temps on es practica i a la sensibilitat de l’àmbit geogràfic on es practica. Si som capaços de fer això, perviu la tradició. I a mi m’interessa que pervisqui la tradició del meu poble, però també m’interessa trobar punts de trobada ètica, moral, de sensibilitat amb tota la resta del país, perquè és la manera de viure tots tranquils i de saber viure junts.
Per tant, el manual de bones pràctiques, que és un esforç que vam fer ja fa anys alcaldes i penyes, va en aquesta direcció. Nosaltres som conscients quan practiquem les nostres festes que podran perviure, que tenen més sentit si nosaltres incorporem la sensibilitat del país i som capaços d’allò que ens demanda el país. I no és contradictori. En un cas amb una ILP, en la qual jo no estava d’acord amb la prohibició, però sí que era una exigència ètica d’evitar la mort i el maltractament a l’animal, allí amb[#] la prohibició. Aquí amb la regulació, podem aconseguir com a mínim minimitzar qualsevol pràctica de maltractament, iniciar una discussió entorn a com hem de tractar els animals i deixar un camp obert de punt de trobada entorn a com aconseguim que les festes i tradicions de pobles de Catalunya tinguin aquest respecte ètic, aquesta exigència que moltes sensibilitats del territori, que moltes sensibilitats dels catalans ens demanden. I això és el que fem amb la llei.

Tant tremendisme, però si el manual de bones pràctiques el consideren bo tots; si l’ha considerat bo el Partit Popular, l’ha considerat bo Ciutadans, l’ha considerat bo Iniciativa, a què ve tant tremendisme? Mirin, ens acusen de fer política, cal que ho expliqui? Evidentment que fem política; electoralisme, no, política. Fem política, i evidentment, a la política hi han eleccions, no [#], però fa molt temps que jo estic defensant les nostres festes, fa molt temps que estem amb el manual de bones pràctiques, no aquí com a Convergència, com a alcalde, al territori, fent un manual de bones pràctiques de fa cinc anys. Això és electoralisme? Fa cinc anys que vam ser aquí, ho vam portar quan ho vam portar i coincideix amb el moment electoral perquè hi coincideix. I si em pregunten si vull treure vots, sí. I vostès? Escoltin, què estem discutint, però si el problema no és aquest; el problema és per què es vol portar en aquest camp la discussió en lloc de portar-la al camp allí on ens trobem, allà[#] entre tots dir: «Escoltin, però si estem d’acord en el manual de bones pràctiques, quin problema hi ha que es transformi en llei? Quin problema hi ha.»

Fem política, senyors, però fem política en majúscules, fem política d’una vegada. Busquem els punts de trobada en lloc de buscar els punts de divergència. I en aquest cas, els agradi o no els partits majoritaris en aquest Parlament els hem trobat: Esquerra Republicana, Partit Socialistes i Convergència i Unió no només hem parlat, sinó que hem presentat esmenes conjuntes i hem ofert l’acord als altres grups. No els crida l’atenció això? No els crida l’atenció? No pensen que això realment era possible aplegar aquesta sensibilitat? Com és possible que aquest acord no l’haguéssim pogut trobar en altres grups quan hi ha un acord de fons entorn al contingut de la llei i el desacord és entorn a la forma: si ha de ser un manual, si ha de ser per decret o ha de ser per llei. Com és possible que la gran discussió, aquesta tremenda discussió acabi sent això quan és un tema purament formal? Doncs, política, eh que sí? Doncs, és política, sí, senyors, però no la nostra, la seva; no la nostra, la seva.

Quan em diuen que no hi ha explicació ètica a una prohibició i a l’altra regulació, és el mateix, és exactament la mateixa discussió la de la ILP que la dels correbous; és el mateix, segur? Segur que hi ha una diferència substancial entre la mort de l’animal i la no-mort de l’animal. Estan segurs... Mirin, deixin-me fer una cosa, prenem[#] una certa distància, els explicaré una anècdota perquè ha passat avui i em sembla que és interessant. Aquest dematí, atesa aquesta expectativa tan important que hi ha hagut entorn a aquesta llei, parlo amb un periodista nord-americà, d’acord?, i la discussió precisament era aquesta. Em deia: «Pero es que es lo mismo.» No entenia la diferència ètica, fins que jo li he dit: «Escolti, vostè és nord-americà?» I em diu: «Sí.» Dic: «Doncs, miri, les festes amb correbous són més semblants al rodeo que a la corrida.» I em diu: «Oh, es que el rodeo no es lo mismo.» No és el mateix, prenguin distància. No ho veuen que no és el mateix? L’anècdota em serveix perquè una cosa que és tan evident quedi evident.

Cal explicar que hi ha una diferència entre la mort de l’animal i la no-mort de l’animal? Cal explicar que els mateixos promotors de la ILP van voler que el que es prohibís fos els espectacles amb resultat de mort i que, per tant, quedava un buit en aquells espectacles que no té resultat de mort? Cal explicar-ho? Però si això es va votar en aquest Parlament i va quedar fil per randa damunt del paper que això era el que passava i quedava un buit entorn als correbous i al que això significava, aquests espectacles, aquestes festes que no impliquen la mort de l’animal. I que a damunt els mateixos participants, els mateixos organitzadors ja havien procurat tenir un manual de bones pràctiques per tal d’incorporar aquesta exigència ètica d’evitar el maltractament a l’animal.

Ara deixin-me dir una cosa i deixin-me acabar d’una manera que espero que m’entenguin: jo he sentit retrets aquí d’alguns grups, he dit no faré tremendisme, ni entraré en la discussió, no ho vull –no ho vull–, vull el contrari, vull donar al Partit Popular les gràcies perquè ens votarà la llei i vull donar al diputat de Ciutadans les gràcies perquè no s’hi oposarà. Però deixin-me dir una cosa: mirin, jo els he vist fer tremendisme de tertúlia, i vostès ho saben, ho necessiten, és la seva raó de ser. Tremendisme pur de tertúlia. No només en això –no només en això–, també atiant alguna polèmica com el debat lingüístic que vostès han proposat i que certament no és al carrer. No som nosaltres que necessitem aquest tremendisme per sobreviure a les tertúlies; són vostès qui necessiten sobreviure a les tertúlies perquè són incapaços d’incidir en la societat catalana i aconseguir resultats en aquest Parlament. Van a plorar a les tertúlies allò que saben que no podran defensar amb garanties ni amb vots ni al Parlament ni al carrer. Per tant, no plorin tant a les tertúlies, intentin trobar més punts d’aplegada i els garanteixo que els [#]anirà bé.

I deixi’m dir-li una cosa: lliçons jo les acceptaré sempre, però sempre que vostès siguin capaços d’acceptar aquelles lliçons i aquelles demandes que surten de la societat catalana. No hi ha debat identitari, el problema que vostès tenen és que aquesta i aquella és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya i no al Congrés de Diputats a Madrid. Aquest és el seu problema, no el nostre.

Gràcies i bona tarda.

BOUS!! FESTES!! TERRES DE L'EBRE!!!!

2010-09-23T07:48:00.005+01:00

Ahir al parlament es va aprovar la llei que regula els correbous, los nostres bous. Amb el vot en contra de ICV , l'abstenció de Ciudadanos i 5 vots del PSC que van votar en contra o es van abstenir o no van votar . Una molt ampla majoria de més de 110 diputats van avalar la llei i la festa. Em va correspondre l¡honor de proposar i defensar la ultima llei de la legislatura i jo espero que de l’etapa dels tripartit. Un honor estar al Parlament del meu pais i poder defensar les tradicions,les festes dels nostres, del meu poble.
Un resum de la meva posició i declaracions és la que fa l’agencia EFE. Jo no ho sabria resumir millor, així va ser així ho comptà EFE. Gràcies a tothom.
Barcelona, 22 set (EFE).- El diputat de CiU Francesc Sancho ha defensat avui la "coherència" d'impulsar una llei que 'blindi' les festes dels correbous i oposar-se a les corrides, i ha qualificat de "tremendisme de tertúlia" les crítiques d'ICV al projecte de llei que garanteix la celebració de les primeres.

Segons que ha indicat Sancho en unes declaracions fetes als passadissos del Parlament, "tothom té les seves creences, però no resulta contradictori impulsar el projecte de llei dels correbous perquè amb rigor se'l pot diferenciar clarament del que deia la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que va prohibir les corrides" a Catalunya i que va ser aprovada el mes de juliol passat.

"En el primer cas, -ha recordat-, es prohibeixen les corrides perquè hi ha la mort de l'animal, amb la qual cosa existeix una diferència radical respecte a les celebracions amb correbous".

"A tots ens preocupava la protecció de l'animal i evitar els maltractaments -ha afegit aquest mateix diputat de CiU i alcalde de l'Ampolla (Baix Ebre)- i en aquesta llei es garanteix les dues coses i se sanciona aquells que exerceixin un mal tracte".

Segons Sancho, "un punt de trobada de tots els diputats és el de considerar que les tradicions que poden perdurar són aquelles que amb capaços d'adaptar-se a la sensibilitat dels temps, i això és el que intentem fer amb la llei dels correbous, al marge que ens agradin més o menys".

"Entenem que el Parlament ha de prohibir només el que és imprescindible i regular tot allò que és possible fer-ho", ha precisat.

Sobre els retrets llançats contra CiU per l'únic grup que es preveu que votarà aquesta tarda en contra el projecte de llei de correbous, que és ICV-EUiA, Francesc Sancho ha lamentat "el tremendisme de tertúlia" i que es facin "crítiques dures i desproporcionades" als que defensen els correbous.

"Quan s'arriben a certs límits és millor no respondre, perquè entrar en aquesta dinàmica no aporta res positiu", ha assegurat el mateix diputat convergent.
En un to molt diferent s'ha pronunciat també als passadissos del Parlament el diputat del PP Rafael Luna, en opinar que el que impulsen lleis com la de prohibició de les corrides i de 'blindatge' dels correbous "no és el debat animalista, sinó el nacionalisme excloent". EFE

700 milions de raons pel canvi.

2010-09-20T14:07:00.004+01:00

700 milions d’euros més, 700 milions d’euros per damunt de lo pressupostat!!!! És lo que necessitarà el Cat salut per acabar l’any. No ho diu CIU, ho ha confirmat el director del Cat Salut J Ma Sabaté. L’anunci coincideix amb el retall, en principi ni previst, del 25% del medicament de dispensació ambulatòria (per exemple medicaments dedicats a càncer). Quin impacte tindrà això en el sector concertat?? Certament greu i més si sumem l’impacte de l’increment de l’IVA que es calcula generarà un sobre cost de més de 120 milions d’eu al sector català.

Fa pocs mesos s’anunciava un crèdit extraordinari de 1800 milions per fer front a factures desplaçades al 2007, després de l’informe de Sindicatura de Comptes.

Tot això coincideix amb el decret de... “contenció de la despesa” a través del qual Departament , la Generalitat ha retallat un 3´21% les tarifes dels centres. Una més que greu situació, denunciada per part de la Sectorial de Sanitat, el grup Parlamentari i el propi portaveu Oriol Pujol. La resposta del govern va ser titllar a CIU d’irresponsables per fer pública la greu situació i el retall de prestacions.

Què és trobarà el futur govern?? Quin panorama pressupostari??

Ens consta i ho fem públic, el fort enuig i enfrontament entre economia i responsables del forat. S'ha de tenir en compte que 700 milions, ni previstos ni explicats, d’un pressupost de 9 mil milions, són quasi un 10% d’increment, al que tindrem que sumar altres capítols “més habituals” . Desviament que resulta molt més greu si l’apliquem a aquella part del pressupost que correspon a Cat –Salut; que aflora en un moment en que la contenció de la despesa és un objectiu d’estat, que té incidència en les possibilitats o greus dificultats de “col•locació” del deute públic i preu ( tipus d’interès) del deute de la Generalitat.

Al mateix temps, els anuncis d’inversió a llarg termini, les promeses electorals de la consellera no tenen aturador. Compromet la despesa futura amb recursos que avui sap que no té, fins i tot inversions al 2016!!!. Negocia acords, com amb el sector del transport garantint...sous al 2011!! 2012!! Pretén el mateix amb tot el sector concertat!!! El decret de contenció de la despesa acaba essent una declaració d’intencions.

Es fan els ofesos. però aquest govern és, (són tots), un risc pels serveis i drets de la gent del país. Voldria utilitzar paraules precises i moderades, no voldria fer alarmisme; però estic , estem preocupats. Són molt poc responsables i com han demostrat i demostren cada dia només els preocupa conservar el poder i la cadira. Com ho demostren les xifres, la data de convocatòria de les eleccions, el discurs i actitud de Montilla i la campanya del PSC.

Des de la Sectorial de Sanitat fem una crida a la responsabilitat. Després del tripartit ha de quedar vida i esperança. Nosaltres la volem i la tenim. Amb un somriure, preocupat, necessitem urgentment un canvi. El canvi.

EL CANVI e-REAL .

2010-09-17T13:09:00.007+01:00

A traves de la xarxa m’arriba, de forma massiva, “informació”, articles, “opinió” sobre el suposat i no comprovat canvi e-real. (irreal?). També a través els mitjans de comunicació oficials , la campanya disfressada d’informació va fent forat. Un dels camps on la e-real (irreal) informació és més insistent i a l’hora irresponsable ( e- responsable) , és en Salut. Hem vist , veiem com s’inauguren Hospitals, s’anuncien projectes , noves instal•lacions que en el millor dels casos no estarien acabats abans dels 2016. Es tallen cintes , es fan promeses. Tota una campanya propagandística .

Al temps s’anuncia la retallada en el concert als Hospitals i centres de la XHUP , es retalla un 25%, corresponen a la medicació de dispensació ambulatòria (per exemple la del càncer), es retarda el pagament del concert de manera que les empreses incrementen el cost al tenir que acudir al crèdit. Els proveïdors pateixen per cobrar... el servei que ja han prestat. Sabem i ho afirmem que el Cat Salut , quantifica un deute superior als 200 milions d’euros superior al previst, nomes aquest any. Sense comptar el de l’ICS. Les factures al calaix, els comptes de les empreses públiques, el dèficit final del departament es quantifica en milers de milions. El canvi e-real, no acaba aquí. Consisteix en plena crisi i desgavell pressupostari, seguir tallant cintes i prometen , més i més despesa , sense saber ni per a què, ni com es pagarà.

Els integrants de la Junta Clínica de l’Hospital Joan XXIII a Tarragona, han expressat la seva voluntat de dimitir en bloc , ja que de lo que els van prometre només es realitza la tercera part i “ es tallen cintes a bombo i plateret , mentre es retallen serveis i personal”

No és poden fer nous hospitals , CAP’s , quiròfans , sense saber com els dotarem , com pagarem el personal. Quina utilitat tindran. Avui la tendència es a reduir l’estança hospitalària, afavorir l’ambulatorització i el domicili. Avui les TIC , permeten altres maneres de fer.

Hem vist com nous Hospitals ha estat inaugurats , sense la suficient dotació, amb problemes per trobar i pagar el personal , amb problemes d’acabats. Mentre l’Hospital de referència al que pretenien substituir, perd competitivitat amb menys ocupació de llits , amb quiròfans i altres infraestructures , només utilitzades a hores. Total paga el poble.

En plena crisi, es retallaran els pagaments però no es deixarà de tallar cintes, ni es deixarà de fer sumptuoses promeses ,amb final feliç .. o no... al 2016!!! La utilitat dels nous Hospitals , el sentit del canvi e-real (irreal) no és millorar la salut, ni planificar el futur. El canvi e-real(irreal) esta programat per aconseguir vots. Al preu que sigui. Total paga el poble.

Això és decadència... , això és indecència.

JOC BRUT!!! 2a Part.

2010-09-16T18:29:00.007+01:00

Per què serà que no em sorprèn cap reacció de la gent del tripartit? Cap dels tres.... o dels 4, incloent PP. Tots tracten d' arraconar a CIU, i si fa falta, “el mon real”, per tal d’adaptar-los a les seves necessitats (ara electorals).

La tàctica electoral del PSC ja fa temps, troba la seva base, el seu estil, en la por. Por al PP... “Si tu no vas ells tornen”.....Por a la guerra, por al passat, por al futur...

A l’hora, la por serveix per dibuixar fronteres, per reforçar el sentiment de : “Ells o natros”, “esquerra o dreta” . Són uns mestres. En aquesta batalla, que ells diuen ideològica, que sabem propagandística; sempre afirmen (ai!!! si ho dubtes) la superioritat ètica i moral de l’esquerra, del socialisme (real o imaginat). El qualificatiu "dreta", conté la desqualificació. Amb aquestes premisses, la desqualificació a CiU i altres, surt gratis i té (fins ara) un alt rendiment. Es tracta d’evitar parlar del fons, de les causes, dels problemes... per parlar, de "la dreta", dels “de dretes” , dolents per definició (i més si són nacionalistes!!). Qualsevol resposta, qualsevol argument perd força davant aquesta ofensiva. Tant si val si fins i tot es nega la major... ja se sap que els de dretes sempre.... neguen ser de dretes. Ja no es discuteix si és "penalty" o no. Soc del Barça.. És sabut que si és del Barça, no és penal i menys contra el Madrid. Saben molt bé com aconseguir aquest efecte (o el contrari a Madrid).

Una pàgina signada per un senador socialista, de l’Ebre, titula: “La dreta nacionalista inicia una nova guerra carlista”. I com no, amb superioritat ètica e intel•lectual contrastada, parla de “los tercios de Montserrat” “ amb qui presumptament el senyor Tremosa i molts dels seus companys” “ combaten l’esquerra sense misericòrdia”. “La dreta nacionalista (els nacionals?)” diu. Els nacionals? Déu ni do!!! Les guerres carlines, la guerra civil!! Els nacionals !!! I aquest dona lliçons.!!! Clar que ell ho diu des de l’esquerra i en sentit figurat : Tremosa, no. Un ample somriure, feu-me cas.

Es tracta d’evitar lo evident, d’impedir que les raons del canvi siguin percebudes. Necessiten molt i molt soroll. Tant com força té el canvi. Tenen un problema intern de dos parells de Corbachos. Arraconen el sector catalanista, com corol•lari torna Corbacho a les llistes. La culpa de tot plegat ha de ser de CIU. Digui, el que diguem. Som, com ja es sap, un pobres ignorants. A qui se li acut dir que "Corbacho és el ministre de l’atur"?? Si el món mundial sap que la crisi és internacional?? Que l’atur al nostre país, i més el juvenil, dupliqui els índex europeus , tant se val. Només una ment preclara i d’esquerres pot entendre l’equació. Nosaltres no som prou intel•ligents per entendreu. Un ample somriure, feu-me cas. Somriem fins i tot a la xarxa. Un e- somriure, davant les e- campanyes.

Quan es va estendre força la idea del canvi , el “comença el canvi” el PSC i el seus van iniciar una contra campanya , anomenada el "canvi real". És curiós veure com es queixen de contra- programació, si algú els respon. És evident que no són cap canvi, en tot cas serien el recanvi, l’arreglo , per no dir altra cosa. Ara, molt dignament es queixen de l’actitud de CIU a la xarxa. Ells, ells que han inventat un concepte digital de canvi el... “canvi e-real”. Irreal?? I goseu contestar-los?? Un ample somriure, feu-me cas.

Escrivia el 23 de juliol, aquí al bloc, sobre la renúncia al catalanisme per part del PSC , deia: Catalunya necessita catalanistes. Si el PSOE no els vol tal com són: Catalans i catalanistes, sàpiguen que els esperem amb els braços oberts, al camp del catalanisme . Sense condicions. Catalans: Catalunya!!!

Abans ho dic !! Era d’esperar. Tot té les seves conseqüències. Sobraques ,altres militants , algun alcalde en la intimitat parla llenguatge Convergent. Convergent en majúscules. El “Problema” són les declaracions de Pasqual Maragall?? El problema és, a qui les fa? El problema , és l’ètica?? De qui?? D’aquells que el van defenestrar i van anular l’anima catalanista del PSC.? L’ètica d’aquells que troben normal que parli quan els va bé ( a ells) i troben poc ètic,el que no els convé, quan no els hi convé?? L’ètica dels que callen en públic, el que han “llargat” en privat ?

Aquells que s’apoderen de la paraula ètica, solen tenir-la tancada en un calaix. Administradors del dogma social. Sacerdots de totes les ètiques predicades, però mai practicades; mestres de rituals laics , tan dogmàtics com sigui necessari. Avui el problema social, l’atur, el treball, la salut , l’ensenyament , necessiten resposta concreta, no “xaxara” ideològica.

Avui la gent sigui d’esquerres o de dretes, “la gent concreta” necessita decisions , un govern fort ,un govern de país i un país de tots. Aquells que tenint consciència social , saben que aquesta consciència no és patrimoni d’unes sigles, és necessitat de les persones : Sàpiguen que els esperem amb els braços oberts.

Ens diran, (també el PP) que no tenim ètica, demanar administració única és ser independentistes radicals, posar en perill el futur ( el seu, el d’aquells que governen amb ERC!!). Tenim resposta, la gent ho sap : Un ample somriure , el somriure que creu en la gent,: L’esperança del canvi.

JOC BRUT !!!! 1a Part

2010-09-16T11:41:00.004+01:00

Tornem de vacances (alguns) i reiniciem (tots) el curs polític, familiar- escolar, laboral. El curs escolar marcat pel nou calendari, les reaccions de pares i professionals. El curs laboral amb una convocatòria de Vaga General. L’ambient general emmarcat, impregnat er la crisi i les dades d’atur. El curs polític, finalment, encarrilat per la (tardana) convocatòria d’eleccions al Parlament. Un panorama que invita a la preocupació, a la reflexió, a la serenitat, per tal de buscar i donar resposta a la responsabilitat que tots plegats hem d’exercir. El moment s’ho val. La gent ho necessita.

No tots, no tothom ho veu així. Hi ha qui intenta portar la discussió, el discurs cap a aigües tèrboles on es confon l’essencial amb lo secundari, l’anècdota amb la categoria. Aigües tèrboles.

A qui li convé?? Qui té més a perdre amb una consciència social i nacional transparent, lúcida, ferma, coherent, decidida i realista??

Estic convençut que alguns partits, forces polítiques, busquen i rebusquen per tal de portar el debat al camp del “tots són iguals” , “tant se val el que es faci, res té solució” , “no cal canviar res, perquè res pot ser canviat”. Front l’optimisme, la desqualificació. Front el somriure, la “bronca” . Front el canvi, la confusió.

Ho hem vist, ho estem veient. Tant si val, si un no vol barallar-se..... Se l'obliga. Tant si val, si un no vol discutir. S’apuja el to, si convé es crida. Fins que el crit pugui més que l’argument. Són mestres de la baralla, mestres de la desqualificació, experts en demagògies.

Davant la crisi es necessiten governs forts, amb cohesió interna. No és l’única condició per sortir de la crisi, però és condició necessària. Allargar l’agonia d’un govern del que tots reneguen ha estat la resposta. Contra l’interès de país, la dinàmica de tres partits. Si és cert que no volen reeditar el tripartit, si tant ERC com PSC consideren que la fòrmula no respon a les necessitats del país, per què li allarguen la vida i han retardat tant la convocatòria d’eleccions? Si avui li allarguen la vida, qui em diu que no ho faran demà.... si poden. La resposta és... que CiU té massa presa. Somriure. Si, amb un ample somriure, recordo les vegades que hem dit que no portem pressa. El país, però, espera.

Encara amb la calitja, la canícula de l’estiu invitant a la tranquil•litat, em trobo amb la reacció a l’article de l’amic Tremosa. Jo, que he viscut les declaracions, actituds i desqualificacions de tots ells (dels tres) a l’Ebre. Jo, que he vist com un diputat participava en una acció on es tiraven boles de ferro a un President. On el mot franquista o traïdor als nostres era una benedicció, per que et deslliurava d’altres mots pitjors. El problema no és Tremosa. Es vol portar el debat al camp de la desqualificació per tal d’evitar el camp de les idees i l’avaluació. On Montilla surt molt mal parat, sense necessitat de qualitatius. Evitem aquest camp, evitem els motius de “bronca” , no per no tenir raons. Per no tenir utilitat. El mal humor avui és , ha de ser patrimoni del tripartit. Jo em recomano i us recomano un ample somriure. El somriure de l’esperança , el símbol del canvi.

Article a La Marfanta sobre debat Intereconomia

2010-08-24T20:53:00.004+01:00

Us adjuntem un enllaç a La Marfanta sobre el debat que va tenir lloc el dissabte al canal Intereconomia, que es va fer des d'Amposta, i on un dels tertulians va ser F.Sancho. Podeu veure'l clicant aqui: http://lamarfanta.blogspot.com/2010/08/bous-embolats-amb-sardanes.html

MANIFESTACIÓ A L'ALDEA.

2010-08-24T14:45:00.004+01:00

MANIFESTACIÓ a l’ALDEA.

Abans de tancar “la barraqueta” i començar les vacances fem un petit repàs de l’activitat de la última setmana. La manifestació de l’Aldea reivindicant la variant ens ocupa uns bons minuts. Els bous també.

Coneixem els antecedents de la variant, hem participat amb les converses i esdeveniments que van portar a reivindicar i bescanviar l' Autovia A7 pel desdoblament de la N-340. En el moment que es va proposar l'alternativa de l’A7 front la N-340, alguns alcaldes advertien del possible error. En el millor dels casos aconseguiríem un retard d’anys , en el pitjor un retard i un traçat pitjor. Recordo una conversa molt dura amb el llavors president de la Cambra de Comerç , l’amic Valenti Faura. Avui el retard està servit , el traçat afecta de manera molt negativa a alguns dels nostres termes municipals , a l’Ampolla de manera cruel. Només hi havia un mal pitjor , la desunió , la divisió dels alcaldes del territori en torn a quina era la millor alternativa. Alguns alcaldes, com Joan Roig i jo mateix, vam fer l’esforç de callar per tal de no dividir. Ara cal fer balanç.

Mai m’'ha agradat el victimisme de Terres de l’Ebre. És un mal negoci i més quan serveix per tapar vergonyes. Aquesta setmana mentre anava a la manifestació, pensava en les nostres raons. En tenim . Sempre ens toca el rebre. També pensava en les culpes de l’Ebre. També en tenim .

Va ser a la delegació del govern on es va impulsar el canvi del projecte de desdoblament de la N- 340 sabent que això afavoria retard i problemes. Es va depreciar aquesta reflexió. L’eufòria del tripartit no tenia límits. Es va advertir de l’ impacte al territori. Es va fer oïts sorts a l’advertència. El Govern , i els seus components, tenia i té la responsabilitat, (igual que van negociar el canvi de projecte), negociar els ritmes , l’alternativa i les conseqüències. No ho van fer.

Ara set anys després, ens demanen, l’Ajuntament de l’Aldea ens demana que ens manifestem . I ho fem!!! I tant que ho fem!!

No així alguns socis de Govern , socis del partit que mana a la Generalitat i a l’Aldea.

Victimisme i demagògia. Governar és assumir responsabilitats. Manar és manar a Barcelona i a Madrid no al "sol de la carretera", fent “basquejar-se” als ciutadans , defensant allò que el Govern no ha sabut, ni garantir, ni negociar.

La manifestació si s'havia de fer, era davant la Delegació del Govern i no ficar-se davant la manifestació el Delegat i els seus correligionaris. Teníem d’anar a manifestar-nos davant la Delegació i al final el delegat va anar davant la manifestació. Anem apanyats!!. Tot i això no els hem deixat sols!! Ells a natros, als alcaldes , als pobles, si ens deixen sols i mal acompanyats!!.

Fer victimisme és un error . Fer-lo des de el Govern un escarni. Si algú és responsable del retard de la variant , de les dubtes en torn a l ‘A7 és el Govern de la Generalitat, no podem no devem salvar-li els mobles amb victimisme i demagògia , convocant als ciutadans a manifestar-se per tal de tapar les incapacitats. Això poder dona vots , però no avança, ni millora infraestructures. Prou victimisme . Més govern.

Es mana, es governa a Barna i a Madrid . Es demostra la impotència , el poc pes al Govern; manifestant-se a la carretera N 340. La foto és la d’algun alcalde i Delegat cridant al carrer allò que no ha sabut garantir al govern .

BOUS :

En la mateixa línea que la mani comentem el tema dels bous. El victimisme del PP i alguns radicals no te límit. Demanen que es puguin fer bous a tots el pobles de Catalunya i a les dades que vulgui el públic i sinó vol dir que "no ens entenen". El victimisme torna a planar a Terres de l’Ebre. Es mana allà, no aquí , calia aconseguir una llei pròpia dels bous (correbous), amb majoria parlamentària i que garantís que podrien fer los mateixos bous amb les mateixes modalitats i sense problemes. Crec sincerament que s'ha aconseguit. Entre altres coses , hem aconseguit diferenciar els nostres bous de les corrides . Hem aconseguit que quedi clar que aqui no es mata al bou , no se’l punxa, ni se’l pica , ni se’l descabella. Era important diferenciar els bous de l’Ebre de les curses de braus. Per això quan el PP va voler portar el Bous al consell de Garanties Estatutàries , quan van impedir que votéssim els bous de l’Ebre, era important que la veu de l’Ebre fos forta i diferent. Es governa allà , no aquí. Ho vam aconseguir , a l'espitjar el botó de present i negar-nos a votar els bous de Barcelona si no podem votar los de l’Ampolla o d'Amposta o l’Aldea. La veu de l’Ebre va ser nítida. Podíem votar en contra i restar tranquils , fer victimisme i lamentar-nos , pobrets de natros, no mos fan cas!! Plorar ,buscar vots i prou. Vam optar per una solució valenta. No vam votar per ser forts, perquè els bous d’aquí són diferents i no podíem votar el mateix que els que els posaven i posen en perill jugant al tot i tots o res ( PP, intereconomia, ciutadans ). Mai dos vots han esta tant rendibles i comentats!! Per què es mana i s’ha de cridar allà , no aquí!!

Prou victimisme i més decisió. Tindrem llei dels correbous, es respectaran totes les modalitats i és podran fer a més pobles. No cal plorar el que cal és, arriscar-se, governar.!! Qui no arrisca no pispa!! Hem arriscat i estic segur que com Terres de l’Ebre, hem guanyat.

Salut gasta més de 43.000 euros en canviar un logo

2010-08-17T11:48:00.003+01:00

(notícia publicada a e-noticies. Podeu veure l'article original a: http://economia.e-noticies.cat/salut-gasta-mes-de-43000-euros-per-canviar-un-logo-43691.html)

Salut gasta més de 43.000 euros en canviar un logo

La nova imatge de marca del Parc de Salut de Mar de Barcelona

Una mica més de 43.000 euros, més l'IVA, és el cost total del canvi d'imatge corporativa del Parc de Salut Mar, després del concurs d'idees convocat pel Departament de Salut, segons les dades publicades pel Butlletí Oficial del Parlament. Aquesta qüestió va ser plantejada mitjançant una pregunta dirigida al Govern pel diputat de CiU Francesc Sancho.

En la resposta de la consellera de Salut, Marina Geli, s'afirma que "per triar el nom i el logotip del Parc de Salut Mar es va fer un encàrrec a Esade sobre les directrius d'elecció de la nova marca". S'afegeix que el consell rector va triar entre les quatre ofertes presentades i que el desenvolupament de la imatge corporativa va córrer a càrrec de DVA Associats.

També s'especifica que els criteris aplicats es van basar en qüestions com "definir" i "desenvolupar una nova marca", la "detecció de valors comuns", o la "generació d'idees per la marca". Finalment, la nova imatge de marca porta el nom de Parc de Salut Mar de Barcelona, i el cost total del canvi és de 43.160 euros més l'IVA.

16/08/2010

MONTILLA ,RUIZ MATEOS, LOLA FLORES.

2010-08-10T20:06:00.005+01:00

CREDIBILITAT :
Ruiz Mateos, Rumasa, Lola Flores són noms que em venen a la memòria quan algú vol donar–li categoria d’imparcialitat i veracitat a les actuacions i peritatges d' Hisenda. La utilització dels informes i funcionaris d’Hisenda a favor dels poders de l’Estat i del partit que governa són un clàssic. La labor “exemplaritzant” i propagandística al servei de determinada causa una evidencia.

RIGOR:
M’he repassat (el que m’ha arribat a les mans) el peritatge d’Hisenda refent al cas Palau. No afirma (perquè no pot) que Ferrovial rebés tracte de favor per part dels governs de CIU. Tampoc apunta (perquè no pot) que un sol euro del Palau hagi ingressat als comptes de CDC, tret dels declarats convenis de la fundació Catdem. Atribueix pagaments a Daniel entre 2003 i 2008. El problema és que si es vol identificar Daniel amb l’amic Daniel Osàcar, es topa amb la lògica del calendari, ja que com tots el militants de CDC mínimament informats saben, Daniel Osàcar no va substituir a Carles Torrent, no es va incorporar al departament de finances de CDC fins el 2005. Atribueix pagaments al bo de Carles Torrent en dates en què ja havia mort.

Atribueix pagaments a empreses que van facturar al Palau. Aquestes empreses tenien com clients a diversos partits polítics. No sol CDC. No té en compte (o no vol) que a partir del 2004 quan ja no adjudicava CDC Ferrovial va incrementar les seves adjudicacions. Com la mateixa Ferrovial ha explicat.

L' OFENSIVA:
Tot i la debilitat de l’Informe d’Hisenda, que arriba a utilitzar l’opinió de determinades webs, des del món polític relacionat amb el tripartit s’incideix i s’aprofundeix amb l’ofensiva per aconseguir que la fiscalia pressioni i proposi un any després de tenir a les seves mans els mateixos documents, el processament , imputació de quelcom relacionat amb les empreses o amb CDC, per tal que el cas tingui encara més volada i incidència política. Una tàctica pròpia d’un govern agònic i d’unes forces politiques capaces de portar a la ruïna al país. Unes forces polítiques dispostes a morir matant. Poc importa que les possibles imputacions acabin en unes més que previsibles absolucions. Les eleccions ja hauran passat , davant de la agonia tot “ estertor ” si val. Ara és l’hora de fer mal, després no caldrà ni demanar disculpes.

MONTILLA :
En aquesta tessitura el veritable rostre de Montilla es fa evident. El rostre de l’home que va acompanyar a J M Sala fins la porta de la presó. Per tal d’agrair-li el finançament irregular del PSC i el fet de donar la cara per tota l’executiva.
El veritable rostre de Montilla, el mateix que tenia Ramon Garcia Bragado com a Secretari de la Presidència i del Govern. Un rostre que no s’immuta per preguntar a altres si dimitiran si hi ha imputacions.

Un rostre que no s’immuta demanant explicacions i denunciant que no s’han donat, quan en seu parlamenària van impedir la compareixença d’Artur Mas, amb els vots del PSC. Per poder dir què?? Què no el van deixar explicar-se??

A ell, a Montilla ja li han imputat al seu secretari, al secretari del seu govern. A ell, a Montilla, que ha estat membre ( i quin membre) del Consorci del Palau . A ell, a Montilla, que presidia un govern amb un paper ( i quin paper) en el òrgans de direcció del Palau i de l’Orfeó mentre es produïen els fets dels que avui demana explicacions. A ell, a qui ja li han imputat el secretari, a ell que va presidir el Consorci, a ell que va pecar com a mínim per omissió del deure de vigilància, a ell i al seu avergonyit rostre li demano explicacions!! Pensa iniciar un procés intern d’investigació al seu partit? O no fa falta? Ja coneix tots els fets? Pensa donar-li el mateix tracte a Bragado que a Sala?

No espero del rostre de Montilla cap explicació, cap indici. No mereix perdre ni un moment, ell ha portat al país a una ruïna moral i econòmica. Ell intentarà allargar la situació i portar a tots a compartir la seva irreversible agonia. És el rostre de Montilla i la seva veritable (mesquina?) categoria moral.

El PAÍS:
El país no por perdre’s en aquesta mesquina i trista tàctica. No podem perdre ni un minut més en donar resposta a la provocació del ressentiment, de la mediocritat del desauciat. És difícil, però val la pena no caure en la provocació . Mirar endavant fent propostes i treballant per canviar , perquè ara més que mai canviar il•lusiona!!!

COMUNICAT DELS ALCALDES D’ARNES I L’AMPOLLA, I EBREDIPUTATS, XAVIER PALLARÈS I FRANCESC SANCHO

2010-08-06T13:16:00.002+01:00

Davant la viabilitat que ha donat el Consell de Garanties Estatutàries, en el que han votat favorablement els seus membres per unanimitat, que el dictamen aprovat en la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya és totalment estatutari, els Ebrediputats Francesc Sancho i Xavier Pallarès lamenten la manca de rigor i d’argumentació del Partit Popular. Els Ebrediputats demanen al PP que donin disculpis als aficionats de les Terres de l’Ebre pel neguit i la intranquil•litat que els han causat, per haver utilitzat les Terres de l’Ebre com a moneda de canvi, posant en perill l’aprovació de la llei que regula les nostres festes tradicionals.

Al mateix temps, reiteren la seva petició de què el Govern de la Generalitat acceleri l’aprovació de la llei dels correbous, que ja ha estat votada en Comissió per la majoria de partits, i que ha estat avalada pel Consell de Garanties Estatutàries, i que ho faci en aquesta legislatura. Aquesta aprovació pot arribar de dues formes: a través del tràmit parlamentari, o directament del Govern a través d’un decret-llei.

L’Ampolla, 05 d’agost de 2010

CiU afirma i garantitza que es continuaran fent correbous a les Terres de l’Ebre

2010-08-06T13:12:00.003+01:00

(NOTA DE PREMSA)

Alcaldes i càrrecs electes de les Terres de l’Ebre de CiU es comprometen a garantir la continuïtat dels correbous, a l’igual que també ho ha fet el President de la federació, Artur Mas

Aquest dijous al matí ha tingut lloc a Amposta una roda de premsa d’alguns alcaldes i càrrecs electes de Convergència i Unió, per a argumentar la posició del partit respecte als correbous, i per a tranquil·litzar aquelles persones que veuen en perill els bous de les Terres de l’Ebre, assegurant que des de CiU es farà tot el possible per salvaguardar aquest espectacle, comptant a més amb el compromís del secretari general de CDC, i candidat a la presidència de la Generalitat, l’Artur Mas, el qual ha afirmat que “si la llei no és aprovada aquesta legislatura, donaré instruccions perquè sigui aprovada l’abans possible”.

L’Alcalde d’Amposta, Manel Ferré, ha remarcat que “teníem una gran ocasió de blindar els correbous a través de la proposició de llei que CiU havia plantejat, i en la qual es pretenia regular les festes tradicionals dels bous al carrer”. El mateix Ferré ha continuat afirmant que a través de la Comissió de Cultura al Parlament, es va acabar votant favorablement el dictamen, però “per una pataleta del Partit Popular de voler portar aquest dictamen al Consell de Garanties Estatutàries han aconseguit que no es pugi votar la llei, i per tant, que no s’acabi aprovant”

Al mateix temps, l’alcalde d’Amposta es lamenta pel fet de què podent obtenir seguretat jurídica per als ajuntaments amb l’aprovació de la llei dels correbous, ara continuem tenint una certa incertesa legal, i argumenta que “els consistoris som els primers interessats en què es reguli la celebració d’aquests tipus d’esdeveniments, per a poder tenir una seguretat legal, que ara no tenim”.

Per concloure la seva intervenció, Manel Ferré ha volgut destacar que “els alcaldes i càrrecs electes de CiU a les Terres de l’Ebre ens hem preocupat, ens hem mobilitzat, i hem aconseguit el suport i compromís de l’Artur Mas de garantitzar la celebració dels correbous, en les seves diverses modalitats. Tots els alcaldes de CiU donem la cara, i nosaltres som la garantia que aquesta tradició tindrà continuïtat, i que aconseguirem un marc normatiu que així ho garantitzi”.

Per la seva banda, l’Ebrediputat i Alcalde de l’Ampolla, Francesc Sancho, ha comentat que “encara hi ha possiblitats que es pugui aprovar la llei aquesta legislatura, però aquesta possibilitat passaria perquè hi hagués un nou Ple al setembre, abans d’acabra-se la legislatura, o també, que el Govern elevés el dictamen votat i aprovat al Parlament a Llei, a través d’un decret-llei”. Tot i això, remarca Sancho, “ara per ara això és potestat del President Montilla i si ell no ho fa aquesta legislatura, l’Artur Mas ja s’ha compromès a fer-ho en la següent”.

El senador i ex-alcalde d’Amposta Joan M. Roig ha volgut destacar el mal comportament del PP, que “per defensar las corridas, han utilitzat com a moneda de canvi els correbous, i això és un error molt greu”.

Per concloure Ferran Bel, Alcalde de Tortosa, ha afirmat que “si l’Artur Mas és President, els alcaldes, i els organitzadors d’aquests actes la temporada que ve tindrem cobertura legal, i a més ampliada, ja que a partir del Manual de bones pràctiques s’han introduït esmenes per a vetllar pel bon i correcte funcionament dels correbous”.

Amposta , 5 d’agost de 2010

BOUS A L'EBRE: ARA QUÈ???

2010-07-28T17:27:00.004+01:00

BOUS A L’EBRE : ARA QUÈ?

Ho havia anunciat, era previsible. La ILP contra les curses de braus ha prosperat i en conseqüència es prohibeixen a Catalunya les curses de Braus amb mort de l’animal. El resultat ha estat semblant al que ja es va produir en primera instància quan es va admetre a tràmit la ILP. Ningú pot mostrar-se sorprès. Precisament preveient aquest escenari varem presentar una proposta de llei per tal de regular i blindar els bous al carrer, que acabem anomenant “correbous”. Era voluntat majoritària del Parlament, aprovar la llei que blindava els correbous en aquest Ple. ERC PSC i CIU en el tràmit de ponència havíem incorporat esmenes , aprovat el dictamen i presentat al Ple la llei.

Per què a aquest Ple? Perquè creiem que era important deixar clar que la prohibició dels Braus amb mort no afectava als bous de l’Ebre. Era important deixar clar que els bous i les seves modalitats, respecten l’animal, que el manual de bones pràctiques garanteix el respecte a l’animal. També era important que s’aprovés en un moment polític favorable , on els animalistes més radicals ja tenien el seu triomf. Els moderats d’un i altre parer respectaran la democràcia.

Evidentment ara preocupa que aprofitant la deriva i eufòria provocada per l’aprovació de la ILP algú pugui voler anar més enllà, prohibint algunes modalitats del correbous. Ho he explicat i ho torno a dir .

Ara cal consolidar aquelles tradicions que són capaces de adaptar-se a les exigències ètiques del nostre temps , cal aconseguir majories parlamentàries. No es pot voler un tot a canvi d'acabar amb un res. Si és radicalitza s’acaba afavorint als radicals d’un i altres signe.

Ara cal consolidar, votant en Ple, allò que una majoria del Parlament ja ha votat en comissió. El PP ho ha impedint posant en perill al bous de l’Ebre , afavorint el radicalisme de signe contrari al d’ells.

Ara cal consolidar lo que es practica a les nostres festes , el manual de bones practiques fet Llei.

Ara un compromís de CIU, aconseguirem aprovar junt als altres diputats de l’Ebre de ERC I PSC la llei que regula els correbous. Blindarem els correbous.

Ara una seguretat de CIU, sinó és pot fer aquesta legislatura ho farem a la propera , amb la majoria del Parlament. Ho farem per llei o per decret, com sigui però ho farem.

Ara cal exigir al PP que deixi de jugar al radicalisme i la confrontació social i que deixi que la voluntat majoritària del Parlament ja expressada en al votació del dictamen en comissió s’expressi al Ple. Demostrant que el Parlament no esta en contra dels bous, sinó de la mort. Deixin que el PLE APROVI la llei que regula els correbous.

Ara cal tranquil•litzar a les penyes , aficionats i participants de les festes dels nostres pobles. Poden estar tranquils ,tindrem més bous, no menys. ,blindarem els correbous. Paraula de CIU, paraula d’ebrediputats.

Ara CIU.

F Sancho i X Pallarès alcaldes i ebrediputats.

Els Ebrediputats afirmen que la Llei de Vegueries és un nyap jurídic, impossibilita la vegueria de l’Ebre i posa en perill la Delegació del Govern

2010-07-27T20:28:00.002+01:00

(NOTA DE PREMSA)

Pallarès i Sancho afirmen que la Llei de Vegueries és un nyap jurídic, impossibilita la vegueria de l’Ebre i posa en perill la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre

Els dos diputats de la federació nacionalista lamenten que el Tripartit ha fet la llei sense consens i menyspreant el territori, i anuncien que CiU la derogarà en la propera legislatura si té una majoria suficient per fer-ho

Els diputats de CiU de les Terres de l’Ebre al Parlament de Catalunya, l’alcalde d’Arnes, Xavier Pallarès, i l’alcalde de l’Ampolla, Francesc Sancho, han afirmat que la Llei de Vegueries aprovada avui pel Tripartit, amb els vots en contra de CiU, “és un nyap jurídic, impossibilita la vegueria de l’Ebre i posa en perill la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre”.

Els diputats de la federació nacionalista han lamentat que “el Tripartit ha fet aquesta llei sense consens i menyspreant el territori” i han anunciat que “CiU la derogarà en la propera legislatura si té una majoria suficient per fer-ho”.

Pallarès i Sancho han afirmat que “es tracta d’una llei que no té en compte el nou Estatut de Catalunya, ni el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que diu que l’àmbit de la vegueria ha de coincidir amb l’àmbit de la demarcació”. En aquest sentit, han advertit que “si només es creen 4 demarcacions, la llei posa en perill i en dificultats la Delegació de les Terres de l’Ebre, sense crear al temps la vegueria de l’Ebre”. Per aquest motiu, consideren que aquesta llei “és un nyap jurídic i un fracàs polític”.

Els dos diputats de CiU han exposat que “avui és un dia trist per a les Terres de l’Ebre” i han anunciat que “si tenim la majoria suficient en la propera legislatura, CiU derogarà aquesta llei i procedirem a impulsar i consensuar una nova llei que permeti la consolidació de la demarcació de l’Ebre i la definitiva creació de la Vegueria de l’Ebre”.

Dimarts, 27 de juliol de 2010

CiU alerta que el Pla Territorial de Terres de l’Ebre limita les seves aspiracions de creixement i es compromet a derogar-lo

2010-07-27T19:16:00.000+01:00

(NOTA DE PREMSA)

CiU alerta que el Pla Territorial de Terres de l’Ebre limita les seves aspiracions de creixement i es compromet a derogar-lo

Xavier Pallarès i Francesc Sancho critiquen que “es planifiqui des de Barcelona el futur de Terres de l’Ebre” i recorden que “el pla no ha estat consensuat amb el territori”

Els Diputats de CiU, Francesc Sancho i Xavier Pallarès, han mostrat la seva decepció per l’aprovació del Pla Territorial de les Terres de l’Ebre, anunciat avui pel Govern, perquè “una vegada més es demostra que el Tripartit vol convertir les Terres de l’Ebre en un territori de protecció i sense mesures que puguin ajudar a situar la seva economia al nivell de la resta de Catalunya”. Pallarès ha advertit que aquest pla “limita les nostres aspiracions de creixement i posa en perill el nostre futur” i s’ha compromès a “derogar aquest pla territorial si fruït de les propers eleccions al Parlament de Catalunya tenim la força necessària”.

“No volem un pla territorial que limita les nostres aspiracions” ha continuat Pallarès, “estem farts de tant proteccionisme i de limitar les aspiracions personals de la gent que viu a l’Ebre”. “Estem d’acord amb un creixement racional però no amb una limitació com la que recull el pla territorial” ha afegit. I és que tal com ha alertat, “la filosofia d’aquest pla implica una protecció major del sol no urbanitzable amb un creixement urbanístic molt baix” i es produeix “una discriminació dels municipis amb capacitat per a poder créixer i un seguit de municipis que hauran de mantenir el seu caràcter rural”.

Pallarès ha criticat que “es planifiqui des de Barcelona el futur de Terres de l’Ebre” i ha recordat que “el pla no ha estat consensuat amb el territori”.

Dimarts, 27 de juliol de 2010

COMUNICAT DE F. SANCHO I X. PALLARES.

2010-07-26T19:12:00.006+01:00

COMUNICAT DE FRANCESC SANCHO i XAVIER PALLARES: Alcaldes d’Arnes i l’Ampolla , ebrediputats.

El Diputat i Alcalde de l’Ampolla, Francesc Sancho i el diputat i alcalde d’Arnes, Xavier Pallarès , davant de la situació que ha provocat el Partit Popular al portar la Llei de regulació dels correbous al Consell de Garanties Estatutaries, demana a aquest partit que retirin la petició d’informe davant el Consell de Garanties, per a poder d’aquesta manera, continuar amb la tramitació de la llei que regula els correbous. Al mateix temps, Sancho i Pallares afirmen que si no poden votar a favor de la llei dels correbous, no tenen res a votar sobre aquest tema en el Ple que fan aquesta setmana.

Segons Sancho i Pallarès si no poden defensar els bous del seu poble i de les Terres de l’Ebre, no tenen res a defensar en aquest tema . Així mateix, afirma que no deixarà que cap grup de pressió els facin xantatges, i per suposat, no permetran que les Terres de l’Ebre siguin moneda de canvi de res.

Sancho i Pallarès , a més a més, es reafirmen en el seu compromís de continuar treballant en un futur per aconseguir la regulació , i que es doni cobertura jurídica a les festes dels bous tradicionals de les Terres de l’Ebre, incorporant a la mateixa regulació el manual de bones practiques amb les esmenes consensuades al Parlament.

L’Ampolla. Dilluns , 26 de juliol de 2010

EL PSC I LA SEVA RENÚNCIA AL CATALANISME

2010-07-23T11:23:00.006+01:00

El 29 de setembre de 1979 el PSOE renunciava, en un congrés extraordinari, al marxisme. Aquella decisió liderada per Felipe Gonzalez va ser decisiva per la transició i per el paper i hegemonia del PSOE com a referent de l’esquerra espanyola.

Crec sincerament que Catalunya necessita al PSC, com l’Espanya de la transició necessitava al PSOE. Després de la sentència del Tribunal Constitucional el catalanisme té un repte tan important com el que es va produir a Espanya als anys 70-80. El futur de Catalunya depèn de la voluntat, capacitat i habilitat política dels seus representants. No parlo d’unitat, parlo de la capacitat de construir majories socials en torn a un ideal de país, de nació. Com va passar a la transició, no cal unitat . Sí que cal un ample acord, un “bloc històric” en torn a una idea de poble, de nació, i el seu concepte de futur. A Catalunya aquest gran acord ha estat "lo Catalanisme". Un concepte que quasi mai ha significat unitat política, més bé ha estat un repartir-se els papers, acceptant però que el subjecte era Catalunya i el seu encaix (o no) al concepte Espanya, sense renunciar mai a la seva personalitat, a la seva raó de ser. Catalunya com subjecte i objecte de fer política

El paper assumit pel PSC , dins un PSOE jacobí va ser, era i és difícil. El PSC ha representat, amb encerts i errors , com tots, un ample ventall social del catalanisme polític. La seva ànima catalana sempre ha tingut una flameta encesa. Els Raventós, Obiols, Nadals, i com no Maragalls, sempre han tingut clar que el subjecte i objecte de la seva política era Catalunya, la seva nació.

Ara, la sentència del Tribunal Constitucional diu que Catalunya, la nació, no pot ser ni subjecte, ni objecte “jurídic” de fer política. La definició de nació no té validesa jurídica. El preàmbul, i el catalanisme, com anècdota. Tots els que ens sentim catalanistes , sabem que aquesta qüestió és innegociable. Seria renunciar a la nostra raó de ser. Si ho acceptàvem no seriem catalanistes, seriem un altra cosa.

Aquesta és la disjuntiva. Les declaracions de Carme Chacón i altres, lligats a la direcció del PSOE; l’actitud dels diputats del PSC a Madrid, té avui una transcendència molt superior a qualsevol altre moment de la nostra història, llevat la transició. Avui han de decidir, quin és el subjecte i objecte, la seva raó per fer política. Si la resposta és el PSOE i Espanya llavors s’entén que el PSC assumeix el paper de "quinta columna" en el sí de la nació. Una renúncia transcendent de la seva personalitat , de la seva tradició catalanista. La renúncia al catalanisme.

Algú pot pensar que la transició s’acaba, que el mapa “autonòmic” és definitiu , que la sentència del Tribunal Constitucional és el marc “jurídic”, l’únic "marc jurídic" possible de la política catalana. Catalunya, la nació catalana deixa de ser el subjecte jurídic de la política catalana. Una renúncia sense congrés extraordinari al catalanisme. Una renúncia de facto que ha portat a tots el que l’han practicat a la marginalitat política a Catalunya. Com el PP ( i no només el PP).

Catalunya necessita catalanistes. Si el PSOE no els vol tal com són: Catalans i catalanistes, sàpiguen que els esperem amb els braços oberts, al camp del catalanisme . Sense condicions. Catalans: Catalunya!!!

BOUS. PERILL. BOUS, BOUS.

2010-07-22T19:44:00.003+01:00

El PP ha portat avui la proposta de llei dels correbous al Consell de Garanties Estatutàries (com el Tribunal Constitucional, en català), lo que fa que no pugui entrar a l’ordre del dia del proper Ple. Tenint en compte que és probable la dissolució del Parlament abans de retornar al setembre, la regulació dels correbous (los bous) està en perill. Així ho han volgut, així serà.

Ja a la comissió, en el moment del dictamen, el PP va mostrat la seva tàctica adduint que no estava justificada l’urgència del tràmit. Posteriorment i sense embuts van deixar clar que jugaven al “Tot o Res”, o es podien fer bous a tots els pobles o a cap; o és garantia que no tenien problemes “las corridas” amb mort o en tindríem tots. Com sempre el PP porta les coses al límit, si es prohibeix a Barna és prohibeix a l’Ebre. Argumenten amb l’estomac, parlen de corrides espanyoles, de la roja, en contraposició a festes catalanes. Busquen la confrontació. El Bous de l’Ebre són la seva moneda de canvi, segons em consta havien dit que si les penyes “deien No” al consell de Garanties, ells no ho portarien. No els han fet cas; ho han portat. També em sap mal pel seu diputat, un bon amic i millor persona.

Nosaltres havíem adquirit el compromís de treballar i votar a favor del sector taurí Ara ens deixen sols i en perill a l’Ebre. Si no defensen los bous de l’EBRE No defensarem els bous de cap lloc. Si al Ple no puc defensar los bous del meu poble,que no comptin en mi per defensar-ne cap. El PP sempre acaba posant en perill, fins i tot, allò que diu que defensa. Quan es juga a Tot o Res, sempre es corre el perill de quedar-se sense res. Ells ho volen així. Així ho tindran.

MANIFEST DE L'AMPOLLA

2010-07-12T20:46:00.012+01:00

Unes 250 persones, segons la policia municipal, s'han concentrat a la Pl. Gonzalez Isla de L'Ampolla convocades per les entitats i institucions del poble, per tal d'adherir-se als manifestants i a les reivindicacions del dissabte dia 10 a la ciutat de Barcelona.

En defensa de la dignitat catalana, en defensa del dret a decidir del poble català , en defensa dels drets de Catalunya com a nació. L'acte ha estat presidit per una pancarta amb el lema SOM UN POBLE . SOM UNA NACIÓ. Durant el mateix s'ha procedit a llegir el seguent manifest:

MANIFEST DE L'AMPOLLA

12 juliol de 2010

Entitats civils i poble en general de l'Ampolla ens manifestem avui , aqui, en defensa de l'Estatut d'Autonomia aprovat en referèndum pel poble català el 18 de juny del 2006.

Ens adherim així a la massiva manifestació de dissabte passat a Barcelona fent nostres també els signes d'identitat i reivindicatius que la van presidir.

D'una banda la senyera : Que la senyera que aquí oneja , pugui onejar en pau i concòrdia enmig de les banderes dels pobles d'Europa. I de l'altra, el crit reivindicatiu "Som una nació. Nosaltres decidim", amb el qual exigim que aquesta nació nostra sigui respectada en la seva voluntat i els seus drets.

De fenicis i romans

2010-07-05T14:22:00.002+01:00

Vaig a sopar amb uns bons amics. Tots amb experiència de gestió política o empresarial. Conversa distesa, surt el tema del Nou Estatut, la sentència del tribunal constitucional, les posteriors reaccions. Coincidència amb el desencís, desafecció, poca implicació de la gent. La màxima preocupació de la gent és la crisi, i el dia a dia. Un vell gestor d’empreses sanitàries comenta: Al bar del meu poble es parla poc de l’Estatut. Als bars de poble és on se comenten les coses interessants. Els vells tertulians de poble són sincers i savis. No com els de les ràdios. Un d’aquests, filòsof de poble deia: Els catalans tenim moltes virtuts. Com que venim dels fenicis sabem negociar, comprar, vendre. Som bons pensadors. També venim dels romans, del Ave Cèsar, del pols enlaire o cap a terra, gent de decisió ràpida i concisa. Homes d’acció. Els catalans som com som, ho tenim tot per triomfar. Llàstima que quan hem de fer de fenicis, fem de romans, i quan hem de fer de romans, fem de fenicis. Mai havíem sabut fer les dues coses en la justa mesura.

Ara, quan semblava que n’havíem après, ens en hem cansat. Van arribar tres, cansats d’esperar, i van decidir que era l’hora dels romans. Sense preguntar ningú, sense calcular les conseqüències. Pel sol fet que pensaven que els d’abans havien fet massa de fenicis, perquè no eren temps de romans. Però.... més fenicis com eren uns, més romans com eren els altres, mig berber que era el tercer, van acabar en les mans dels antics ibers. Que havien conservat el vell esperit de Sagunt i Numància .

Lliçó de bar, de tertúlia de poble... El que no pot ser és fer uns de fenicis mentre els altres fan de romans. No és possible fer president un fenici, quan un vol ser romà. No es pot fer volar coloms, sense comptar amb els coloms i amb un constructor de gàbies. Et pots quedar sense gàbies.... i coloms. No es tracta de ser més fenici (més social) o més romà (més nacional), sinó de ser-ho quan toca i amb mesura. Ara, després de tot, som on érem; una mica més vells, una mica més escèptics, i per tant una mica més savis. Ara després del peix al cove, és el temps..... de més cove i més peix. Després de la política, més política de fenicis i romans, buscant la justa mesura, la mesura de lo possible. És l’hora de lo possible i lo possible sempre ho és tot. Es tracta de saber quan hem de fer de romans, quan de fenicis, i fer-ho amb intel·ligència i equilibri. Es tracta de ser nació, per aspirar algun dia, quan toqui, a ser mínimament (o del tot) Estat .

Després d’una derrota: Canviar junts el cicle il·lusiona.

MONTILLA: UN PRESIDENT A LA SEGONA FILA.

2010-07-03T13:34:00.008+01:00

Escric, escrivia indignat per la sentencia del tribunal constitucional. Escric, escrivia decepcionat pel discurs del president Montilla. Avui Enric Juliana escriu a la Vanguardia: “discurso fúnebre de Montilla”. Un discurs que volia acontentar a Déu i al diable, crític amb el constitucional, condescendent amb la sentència. Un discurs que contenia totes les esquerdes de la divisió, de la confusió civil a la que ens ha sotmès el tripartit. El discurs de la incoherència interioritzada pel PSC, pel tripartit, per ERC. El discurs d’un líder polític lligat de peus i mans. Un líder que no li pot dir, com a fet Artur Mas al PSOE , "no comptis en mi". Que no li pot dir al PP "no comptis amb mi". Uns i altres saben que, o bé en tot o bé en qüestions de nació , poden comptar amb ell.

Carmen Chacón, ministra de defensa, cap de l'èxercit “garant de l’unitat constitucional espanyola”, militant i cap de llista del PSC donava el “vist i plau” , “el enterado” del PSC a la sentència de mort de l’Estatut. No podia fer altra cosa. Anunciava que no aniria a la manifestació que el discurs de Montilla convocava, i que la seva pròpia posterior actitud, desmentia, dubtava i minimitzava. Tot el sentit i raó de la divisió, del dubte, de la incoherència es troba en el discurs de Montilla i l’actitud del PSC i els seus aliats. Una llumeta al catalanisme, una espelma al PSOE i a la “indivisibilitat constitucional d’Espanya”. Montilla pot encapçalar una manifestació , presidida per la senyera, no avalada per Chacón i molts altres dirigents del PSC. Però alhora l’ombra de la senyera de Montilla no pot assumir el concepte de nació, el nosaltres decidim. Quina és aquesta senyera? Quina aquesta presidència? Avui Montilla prefereix ser un President de segona fila, abans d'avalar el Som Una Nació. Nosaltres decidim. Aquest és el president que ERC ha volgut per 7 anys, que vol pel futur . Aquest és el partit a qui ERC li ha donat les claus del Govern de la Generalitat. Aquestes són algunes de les claus de la derrota. El defensor del Pueblo presentava recurs d’inconstitucionalitat basat en les 30 esmenes presentades pel PSC, per Montilla i rebutjades al congrés. Esmenes de Montilla que coincideixen en esperit amb els títols anul•lats, discutits, interpretats per la sentencia del Tribunal Constitucional. Un Montilla que no pot presidir una manifestació que proclama que Som una Nació, però que amb els vots d' ERC presideix la Generalitat. Un president de segona fila: Al menys a l’hora de la protesta. El President que va voler, que vol ERC.
Unitat sí. La unitat de la nació. Som una nació. Si no, no som res.

INDIGNATS III

2010-07-01T13:57:00.005+01:00

Per si el desordre en el que s’ha convertit l’etapa de govern de l’Entesa tripartita no fos prou, avui al Parlament s’ha produït un fet sense precedents. S’ha repetit una votació que havia perdut el tripartit!!! Diputats de diversos grups no han votat. El resultat 56 a 53, el president Benach proclama el resultat de la votació, tot dient: Queda aprovada per .56 a 53 .. i se n’adona ... que no queda rebutjada, sinó aprovada.

Immediatament procedeix a iniciar un procés que portarà inevitablement a repetir la votació, on acabaran votat fins i tot els que no estaven presents a l’hemicicle , en la primera votació . Sense precedents, sense precedents ni aquí, ni a cap Parlament seriós. Sabem que ha passat, ho tenim contrastat, en som testimonis. En el moment que s’inicia la votació una diputada del nostre grup està parlant amb la portaveu d’ ERC, lo que provoca que la portaveu, la diputada i els escons que participen en la conversa es despisten, la portaveu aixeca tard la mà que indica la votació. Dos diputades i algun diputat de CIU no voten. Alguns diputats, més de tres o quatre, del tripartit tampoc. Resultat: Perden la votació.

El tema què es votava no és transcendent, en tot cas els mecanismes de la majoria els permetia una votació en sensu contrari al proper ple. Però mai en cap Parlament es procedeix a repetir votacions per interès de la majoria emparades en error tècnic quan ha estat un error humà.

El Parlament té un valor simbòlic. Als símbols se’ls ha de respectar. El govern i els seus representants, ens han embarcat en aventures sense mesurar les forces, sense valorar els tempus , sense respectar la imatge del país. Ens han portat al desprestigi , a la derrota i en el camp econòmic a la ruïna.

Quan no es saben valorar els símbols , ni el prestigi de les institucions la derrota és inevitable. No es necessiten ni tribunals constitucionals ni res , amb un President del Parlament , amb unes forcs politiques com les que ens governen se’n sobren. Era però inevitable , el Parlament avui ha estat a la alçada del seu President.

INDIGNATS (II)

2010-06-30T21:32:00.009+01:00

Us adjuntem un enllaç a e-noticies, que fa referència a la senyera amb el crespó negre que hi ha penjada a l'Ajuntament de l'Ampolla, per la sentència del TC sobre l'estatut:

Per la 'mort' de l'Estatut: L'Ajuntament de l'Ampolla (Baix Ebre), l'alcalde del qual és Francesc Sancho (CiU), ha penjat una senyera amb un crespó negre en senyal de dol com mostra la foto després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

INDIGNATS

2010-06-28T21:26:00.003+01:00

Escric: Indignat per una sentència que enterra el pacte de la transició, que conculca la independència dels òrgans judicials. Escric: Decepcionat pel contingut del discurs del President Montilla.
Escric: Indignat pel paper del Tripartit, ells ens han portat a la derrota, a la divisió civil, conscientment, sense escrúpols. Ells han debilitat la unitat del poble i de les forces polítiques. Ells mai han assumit les responsabilitats que el hi toquen.
Escric: conscient que els mateixos que es declaren independentistes, consoliden com a President a un militant, dirigent del PSOE, ex-ministre nacionalista espanyol, reciclat a federalisme vergonyant.
Escric: Saben quin són els adversaris, qui els responsables. Escric per defensar, per refermar el sentiment de dignitat. Demà al balcó de l’ajuntament que presideixo, penjarà la senyera a mitja asta. Ni callarem, ni ens conformarem. Front la injustícia:Insubmissió. La llengua preferent del nostre ajuntament serà com sempre el català.Farem una crida a defensar la dignitat de Catalunya.

L’ Inquisició o “El Oro de Moscú”.

2010-06-28T14:21:00.000+01:00

Els que van, varem viure la dictadura recordem com des del poder es desqualificava a l’oposició, com a complement de la repressió. No en tenien prou amb empresonar els opositors calia denigrar-los, desqualificar-los aniquilar-los moralment a ells i les seves motivacions. Una de les acusacions preferides del règim era acusar al Partit Comunista, i per extensió, a totes les forces democràtiques d’estar venuts al “oro de Moscú”.

La transició democràtica va representar la legalització dels partits polítics, partits forts. Políticament forts, amb un finançament mal resolt. Tan mal resolt que encara avui continua essent clandestí. Un poder polític fort, que ha de resoldre clandestinament un finançament mal resolt.

Em crida l’atenció, com en torn als dèficits i dificultats de finançament, tant en plena dictadura com ara, el poder utilitza la desqualificació, la manipulació; la utilització de tots els mecanismes que el poder els hi permet per acabar amb l’oposició. El que fa el poder són errors, a l’oposició se l’enviava i se l’envia als Tribunals Especials (Tribunal d’Ordre Públic). El poder esdevenia jutge i part. La inquisició. El rostre de la inquisició. Convençuts de la seva bondat ideològica, del seu paper històric, es permeten constituir en tribunals amb drets extraordinaris per tal de jutjar i condemnar al contrari, sense ni respectar la presumpció d’innocència, ni les garanties processals. Vol dir això que l’oposició ho feia, ho fa tot bé? No. Certament no. Però quan no es respecten els principis bàsics d’imparcialitat, d’independència de criteri, de presumpció d’innocència estem davant el rostre de la Inquisició. Del “oro de Moscú”, al bagul del Palau.

Costa pensar que el “poder”, “el govern” , “els governs locals ” adjudiquen i que és a l’oposició a qui se li donen les gràcies. Costa pensar que amb una investigació judicial en marxa, amb imputats il·lustres apareguin un any després proves i escrits, no controlats per la investigació de justícia. Vol dir que els agents de l’autoritat, el fiscal, els mossos i tots els responsables de la investigació no van en el seu dia controlar, estudiar, analitzar els ordinadors personals de Millet / Montull i les seves secretàries?? La prova és aportada un any després? Per qui? Per part interessada i prèvia filtració al Periòdico? O bé ja estava en mans de la fiscalia des de fa temps? Posa en qüestió això la professionalitat de la fiscalia?? O més bé posa en qüestió les filtracions i les proves aportades per part interessada i amb una clara animadversió cap determinats partit polític. Casualment a l’oposició.

El prestigi del poder judicial està dia a dia en entredit, la independència de la fiscalia en alguns casos es posa en dubte. La parcialitat dels partits de govern no. Convertir conjectures en certeses, sense garanties processals, sense respectar cap presumpció, protegint al poder i les seves responsabilitats muntant tribunals o comissions d’investigació sense garanties jurídiques es ressuscitar el rostre de la Inquisició i enterrar les garanties democràtiques.

Em preocupa el tema del finançament dels partits. Tots els partits es financen!! Tots!! El tema està mal resolt per a tothom. Per tan caldria, amb responsabilitat, resoldreu.

Tinc la convicció, la personal seguretat de què les acusacions a CDC són incertes i interessades. Tinc la íntima seguretat que si s’investiguen adjudicacions, és el govern ( o també el govern) qui ha de respondre. Ningú es pot constituir en jutge i part, per molt que les enquestes et siguin desfavorables. Tinc l’íntima seguretat que la defensa, per part d’alguns, més ben dit de tres, dels llocs de poder porta a actituds dictatorials i poc democràtiques. Avui el que estem veient és el rostre de TOP i de la Inquisició. Una cacera de bruixes amb un clar sentit. Acabar amb l’oposició per continuar tenint el poder d’adjudicar. Es creuen que tots són com ells, però que ells representen la veritat i la vida, el sentit de la història. Una Inquisició amb rostres.

Per els altres els “sanbenitos”, negres si pot ser.

VEGUERIA, VEGUERIA

2010-06-21T13:02:00.005+01:00

Dimecres passat va tenir lloc un debat organitzat per la Universitat Progressista d’estiu de Catalunya. El debat va tenir lloc a la casa del Mar, hi van participar el prestigiós urbanista i geògraf Jordi Borja (un dels referents del progressisme a la transició), l’arquitecte Manuel Larrosa i el director general de l’Agencia Metropolitana Barcelona regional J. Carlos Montiel.

Tant Jordi Borja com Larrosa es van mostrat crítics, per diferents motius, amb el projecte d’Àrea Metropolitana. Tots dos van ser però especialment durs amb el projecte de llei de vegueries. L’urbanista, partidari d’alleugerir l’administració, el va qualificar de “mentider i inflacionista” . Segons informa el diari Avui, Borja va afirmar que Catalunya en té prou amb la Generalitat i els ajuntaments, va manifestar, per després instar a “l’aixecament popular”, si finalment s’aprova. L’arquitecte va se encara més contundent: “ no es farà mai” Va dir.

La nostra postura ha estat clara: No d’aquesta manera, no sense simplificar els nivells administratius. No sense clarificar el mapa, financer i pressupostari. És més , personalment vaig advertir que de portar-se a terme tal com preveu la llei, els Ajuntaments i les entitats del territori perdrien capacitat d’inversió, difícilment arribarien les actuals subvencions; vaig predir una rebel•lió d’alcaldes i entitats a curt termini. Si es portés endavant l’actual llei de vegueries , àrea metropolitana i Pla Territorial de les Terres de l’Ebre quedaríem condemnats a una manca d‘inversió, incapacitat de Planificació i subordinats a un Pla que ens limita i ens defineix com “protegits “ però sense instruments reals de protecció. Una zona verda de l’àrea metropolitana, sense compensació ni instruments de creixement. Això sí: poder tindríem un veguer, amb sou... i una vegueria sense pressupost .

Igual que J. Borja, com alcalde i diputat també crido a la rebel•lió, a l’aixecament popular, a la derogació del Pla Territorial, a la rectificació, a la reflexió d’intel•lectuals i mitjans . El disbarat és massa gros com per tenir dret a callar.

Gust estrany

2010-06-18T13:15:00.001+01:00

Escric aquesta petita nota amb un regust estrany: El país, parlo de Catalunya, immers en una crisi més profunda que la de qualsevol dels nostres veïns europeus. El govern, parlo de Catalunya, sense més respostes que la desqualificació, la crítica més grollera vers l’oposició.

Mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional, el president Montilla i els Iceta de torn tracten de presentar Artur Mas com un perillós radical. Com un inconscient independentista. O bé tot el contrari, un segur aliat amb el PP. Cap resposta per la seva part. Mentre critiquen el sobiranisme, governen amb ERC. Mentre critiquen el “sobiranisme” , li fan el joc al PSOE i governen el País Basc amb el PP. On ens porten? on em arribat?? . Què queda de totes les promeses i expectatives? Quina esperança de futur representen??.

Estic convençut que la tàctica de l’enfrontament ideològic, el frontisme, l’eix dreta esquerra, els no i no i no, la incapacitat de diàleg amb els adversaris polítics poder no siguin la causa de la crisi però si tenen a veure en la incapacitat de sortir se’n.

Aquets dies ho podem veure, al Parlament una comissió d’investigació contra l’oposició, vetada qualsevol referència al Govern. El mateix cap de l’oficina antifrau, David Martínez Madero, els adverteix que això no és ètic, ni tan sols raonable. Resposta: Més atacs contra CiU, més insinuacions contra persones. Al mateix temps, Castells demana no estendre la sospita. Cap ell, clar, si és cap altres no cal més que difondre i calumniar.

Finalment el fiscal demana presó per Montull i Millet, la jutgessa ho accepta. Hi ha delicte de tràfic d’influències??!! Qui deu ser l’ influenciable??!! Aquest no té delicte?? L’actitud del PSC i dels socis de Tripartit és estranya, impresentable, un insult a la intel·ligència, un insult tan greu com qualsevol dels que emet “el gato al agua”. La comissió del tripartit al Parlament com els tribunals de Salem, una casera de bruixes sense garanties. Mentre, el país, sense sortida. Un regust estrany: “Embolica que fa fort”. Cal canviar d’actitud per tenir un bri d’esperança. El pitjor de tot, no és ZP, és l’actitud sectària dels governs. Prou d’enfrontament ideològic buscat potenciat i partidista! El país està en emergència, la gent perplexa. El temps s’acaba. Necessitem un canvi. També d’actitud.

Segueix en directe DOC Session d'Artur Mas sobre Cohesió

2010-05-25T10:43:00.001+01:00

El candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas parlarà sobre Cohesió. Convergència i Unió posa damunt la taula en aquest quart diàleg que abordarà els temes de polítiques socials, immigració, igualtat d'oportunitats, educació, immigració, família ...

El podeu seguir a partir de les 19:00h a través d'aquest bloc:

Per fi l'anella viària?

2010-05-20T11:15:00.003+01:00

Estem contents. Ahir en el transcurs de la Comissió de PTOP vam aconseguir que el tripartit votés una proposta nostra referent a la construcció de la anella viària, que era la tercera vegada que la presentavem. Al mateix temps, vam aconseguir al compromís que el Govern destini 3,5 milions d'euros per a la senyalització de carreteres a les Terres de l'Ebre. Propostes aprovades i acordades, votades i signades. Seguirem el procés per a comprobar que siguin realitat. Us adjuntem la nota de premsa en relació a aquests dos temes, molt importants per les nostres terres:

El Parlament aprova, a instàncies de CiU, impulsar la construcció de l’anella viària del Delta de l’Ebre

Sancho arrenca el compromís del Tripartit de continuar l’execució de l’anella dins de les inversions de l’Estat corresponents a la Disposició Addicional 3 de l’Estatut i aconsegueix també la promesa d’una inversió de 3’5 milions d’euros en senyalització a les carreteres de l’Ebre

Francesc Sancho, diputat de CiU, ha aconseguit que la Comissió de Política Territorial del Parlament aprovés una iniciativa de la federació nacionalista en la qual s’insta el Govern a “impulsar la construcció de l’Anell viari del Delta, continuant amb l’execució del nou pont sobre l’Ebre entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre i incloent la resta de l’anella del Delta dins de les inversions de l’Estat a Catalunya corresponents a la Disposició Addicional 3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

Tal com ha explicat Sancho, “aquest és un projecte que arrenca fa 10 anys, quan es va iniciar el procés per tal de garantir un recorregut íntegre, d’us quotidià, perimetral pel Delta, al temps que es preveien usos de caràcter més turístic, amb carril bici, etc”. Per tal de garantir aquest caràcter perimetral i de continuïtat a tot el Delta, era imprescindible la construcció d’un pont entre Deltebre i Sant Jaume. “Ara l’obra del pont és ja una realitat en marxa, lenta, però realitat” ha exposat Sancho qui ha remarcat que “ara, per donar continuïtat estricta, és imprescindible la licitació i adjudicació de les obres de l’anella”.

De fet, el propi Conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, ha expressat en diverses ocasions el seu compromís de dur a terme aquesta infraestructura. Tal com ha explicat Sancho, “a preguntes del nostre grup, ja el 2004 el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, parlava de «donar una empenta» per fer possible la concreció de recursos”. Al novembre del 2006 el mateix conseller deia: «És voluntat del govern, a principis de l’any que ve, iniciar tot el procés dels estudis informatius per al traçat de l’anella viària i començar la tramitació de tal manera que hi hagi una continuïtat estricta, millor dit, no hi hagi una solució de continuïtat entre la tramitació del pont i la tramitació del conjunt de l’anella».

El Delta de l’Ebre és una zona amb moltes possibilitats, un espai natural amb una forta presència humana, on conviuen diverses activitats, agrícoles, turístiques, de serveis. Però tal com ha alertat Sancho, “les carreretes interiors del Delta són unes carreteres insuficients, insuficients ja fa anys”.

3’5 milions d’euros d’inversió

Dins de la mateixa Comissió de Política Territorial, Sancho ha defensat una segona inicitaiva de CiU que reclamava el millorament de la senyalització de les carreteres de les Terres de l’Ebre. Finalment, el diputat de CiU ha retirat aquesta proposta de resolució després d’arrencar el compromís dels representants del Tripartit de “realitzar una inversió de 3’5 milions d’euros en senyalització per aquestes carreteres”.

Vegueries sí, disbarats no

2010-05-15T12:38:00.005+01:00

Estem en crisi. Molt gent pateix en la seva economia es conseqüències. Cada dia els alcaldes, els que tenim llocs de responsabilitat rebem gent amb greus dificultats per arribar a fi de mes. Empresaris que veuen perillar les seves empreses, professionals que dubten de la continuïtat del seu treball, treballadors que saben que acabaran perdent el seu contracte de treball, joves que no veuen com incorporar-se al mercat laboral.

El govern tripartit ens presenta la llei de vegueries, en la pretensió d’il·lusionar a la societat de les Terres de l’Ebre. Però alhora pretén crear l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tenim molts nivells administratius, una despesa que espanta a Europa i al mateix Obama. Tots coincidíem que per crear les vegueries, la vegueria de Terres de l’Ebre, calia eliminar altres nivells administratius, tal com les diputacions, i no crear-ne altres de nous... com l’Àrea Metropolitana.

Avui coneixem l’informe jurídic dels lletrats del Parlament. L’informe denuncia la contradicció antiestatutària de crear 4 Consells de vegueries i 7 Delegacions de la Generalitat, 1 per a cada futura vegueria. De fet l’Estatut estableix que els Consells de vegueria deuen tenir la doble funció: delegació del govern de la Generalitat i alhora òrgan de cooperació municipal. És a dir, l’Estatut intenta simplificar aquest nivell administratiu, mentre el tripartit duplica funcions i complica organitzacions. Entenem que això és antiestatutari, també ho entenen els lletrats del Parlament, hi haurà que veure si això és suficient per a què es pronuncií el Consell de Garanties Estatutàries, tot és opinable.

El que ja no és opinable és l’articulat de la llei, que diu el que diu. De fet crea 4 vegueries, NO la de l’Ebre, creació a la qual deia per quan es modifiqui la Llei electoral de règim local, que depèn de Madrid. Al Conseller Ausàs l’hi ha promés sobre aquesta qüestió, que li faran (a Madrid) un informe jurídic, mentre tant, estem a la espera del retall a les vegueries pel Tribunal Constitucional. Esquerra Republicana ens vol vendre el compromís de què ens faran un informe jurídic com un èxit polític. Certament, aquesta és la naturalesa dels èxits polítics d’Esquerra.

La llei en el seu articulat no conté ni marc competencial ni marc financer. No sabem, perquè la llei no ho diu, com finançarem els nous i confusos ens, però el que sí sabem és que hi haurà que finançar l‘Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt probablement, amb el que quedi, amb el pressupost de tres diputacions, s’haurien de finançar les altres set vegueries. Com és normal, ja es reclama que la distribució sigui en criteris poblacionals. Si això fos així, voldria dir que a Terres de l’Ebre ens correspondria un vint-i tant per cent del pressupost de la diputació de Tarragona, tot i que per exemple la nostra xarxa de carreteres i camins necessitaria d’un pressupost d’un 40%. En aquestes condicions, difícilment en tindríem prou per a pagar l’estructura de funcionaris i de responsables polítics. Com hem dit, no n’hi hauria prou per a metges, per a mestres, o mossos, però de ben segur que seguint la política que han fet fins ara, hi hauria pera continuar col·locant alguns militants del tripartit. No quedaria pressupost per a subvencions ni ajudes per a entitats, organitzacions, associacions, que fins ara reben fons de la Diputació. Crear les vegueries en aquestes condicions és un greuge per a tots aquells que pateixen la crisi, és un disbarat polític. Una irresponsabilitat financera, i una continuïtat del sectarisme polític dels partits que governen.

Ho hem dit i ho repetim: Sí a la vegueria de les Terres de l’Ebre, sempre i quan impliqui la desaparició de les diputacions, sempre i quan impliqui l’abaratiment de l’administració, i simplificació de les gestions per als ciutadans.. Sempre i quan coneguéssim el seu finançament, i que no se li carreguin els costos a la població.

Els alcaldes continuarem rebent a la gent que pateix. És la nostra responsabilitat evitar que per interessos polítics electorals, que per la irresponsabilitat d’un govern, la nostra gent, la gent dels pobles, tingui que acabar pagant més per a rebre menys. Ha arribat l’hora de dir prou responsabilitats, prou col·locar militants com assessors i crear nivells administratius que només serveixen per engreixar la `èstia del despilfarrament. Ja ha arribat l’hora de pregunta a on ens porteu? On ens voleu portar? Prou a la irracionalitat d’un mal govern que s’ha oblidat de la gent.

(article de Francesc Sancho, publicat a la Veu de l'Ebre)

On aneu i qui us pararà?

2010-04-28T14:27:00.001+01:00

Haureu observat que portem una temporada callant. Ens costa opinar. Es fa difícil i dolorós haver de parlar en determinades circumstàncies. Costa entendre el deteriorament de la vida política, i el menyspreu a les institucions per part d’aquells que tenen el deure de defensar-les.

Costa assumir que això afecta a tots els nivells de la vida política del país. Em costa assumir que em presenten una llei de vegueries on la vegueria que afecta a l’Ebre es supedita a una modificació de la LOREG –llei orgànica règim electoral general -, no així les que fan referència a les quatre províncies tradicionals. Costa entendre que aquells que diuen defensar la vegueria tornen de Madrid dient que han arrancat el compromís de què ens faran un informe jurídic!!! i que això ho presenten com un triomf. Precisament els mateixos que poc després ens diuen que no hauríem de dependre de cap informe ni dictamen del Tribunal Constitucional de Madrid, fins al punt que ni l’acaten ni el combaten.

On ens han portat? On ens volen portar? Avui tinc la sensació que hi ha a Catalunya qui pensa, que com pitjor, millor. Avui, he assistit a l’espectacle vergonyós de què un acord entre el President Montilla i el Cap de l’oposició Artur Mas, es nega a signar-lo Esquerra Republicana amb l’excusa de què ells van més enllà dels dictàmens o informes jurídics del Tribunal Constitucional. Ells van més enllà de l’Estatut, però ai! no en allò que fa referència a la vegueria de l’Ebre. En això es conformen en menys del que diu l’estatut, en la promesa de què els faran un senzill informe jurídic.

On ens porten? On ens volen fer arribar? Ens porten potser a aquesta actitud de no respectar les lleis de les que ens hem autodotat, de no escoltar al propi Consell de Garanties Estatutàries, òrgan d’autogovern català, qui per unanimitat els diu que no poden nomenar com ho han fet, sense una majoria de dos terços al Sr. Marin, a la Corporació Catalana de Televisió?. La manca de rigor. La manca d’autorrespecte són d’un calibre francament intolerable. Es demostra dia a dia, parlem d’autogovern, parlem d’organització territorial, parlem de crisi o d’atur.

Amb aquesta gent, amb aquest govern, amb aquesta manca de respecte a la ciutadania res és possible, són com el rei Midas però al revés: tot el que toquen ho converteixen en un gran fracàs, en el que ens volen embolicar a tots plegats, en la excusa de què tots som iguals. Doncs no, ells són el revés del rei Midas, ells són la viva imatge d’un govern fracassat. La resta formem part d’un poble que vol sortir-se’n, que treballant se’n sortirà.

TORNA A SER DILLUNS!!!

2010-03-21T19:10:00.004+01:00

Activitat alta. Els últims dies, les últimes setmanes l’activitat es multiplica. Reunions, xerrades, trobades. Totes tenen un denominador comú: La preocupació.

Preocupats els metges, infermeres, preocupats els empresaris, preocupats els treballadors, preocupats els pensionistes, preocupats els joves.

Dijous sopar amb empresaris a l’Ampolla, divendres presentació del llibre de memòries del President Pujol, dissabte consell nacional de CDC i per la tarda visita a Terra Alta, el reg a Pobla de Massaluca amb el President. Tothom li reconeix la seva tasca: Vostè estima el país; els que manen ara no saben el que és equilibri territorial; li diuen .

El President explica que es compleixen 30 anys de les eleccions que el van fer president. Explica que ell utilitzava un eslògan, una frase que el definia a ell i al partit. “Som el partit del dilluns”. Explica, com després de 40 anys de dictadura de forma natural els primers anys de democràcia van ser com una festa. Tot era possible, totes les utopies volien veu, el maig del 68 donava ales als radicalismes. Però el país, Catalunya estava en crisi, l’atur fregava el 30% , més que ara. Calia estabilitat , serietat , moderació i treball. Després de la festa havia arribat el dilluns, l’hora de treballar. L‘hora del partit dels dilluns.

Després d’anys de millores, 15 anys de creixement ininterromput, 23 anys d'estabilitat política. semblava (tornava a semblar) que tot era possible, tots els “No” eren bons, cap sacrifici era imprescindible, tot era gratis. Set, 7, set anys de disbauxa, amb els No, No i No instal·lats al govern, amb els partits, les ideologies com emblema, la xerinola quotidiana, el "marcar paquet" com programa de govern. Sense esforç ni necessitat de preparació qualsevol ho podia demanar tot. Ja no es tractava de ser igual a igual esforç , ja érem iguals sense esforç. Qualsevol podia ser tot. Ric o president , tant si val.

Ara, tothom està preocupat, dones, intel·lectuals, empresaris, treballadors , pensionistes , jubilats , joves .. Tothom ho sap .... la festa s’ha acabat. Com cada setmana per a molts, torna a ser dilluns. Com fa trenta anys. Ara torna a ser dilluns . Ara 30 anys després, torna a ser dilluns.

El Problema no és Mònica Terribas

2010-03-17T21:06:00.004+01:00

Joan Ferran, algun altre diputat del PSC han criticat Mònica Terribas. Li han fet un mal favor al President Montilla. Molta gent va veure l’entrevista, he de dir que no va ser ni millor ni pitjor que altres fetes al President Montilla. És més, estic disposat a admetre que els ahh, ehh, ummmm , els silencis ,van ser menys evidents (però més preocupants) que en altres ocasions. Res em va sorprendre. Ni la resposta on Montilla deia que no hi va haver “mala fe”. Pobres de natros, si haves mala fe!!

No m’estranya la reacció de Ferran, certament , l’entrevista en un moment tan delicat de la política catalana feia patir. A mi se m'acut alguna pregunta que no li van fer a Montilla , com ara : El president de la Generalitat quan va ser ministre d’Indústria amb Zapatero, què va fer per millorar la xarxa??

Un altra: Com ministre d’Indústria que va ser, Montilla és una de les persones que millor sap com està estructurada Fecsa-Endesa, tothom sap que l’accionariat actual d’Endesa es gesta amb certes complicitats socilistes, em podia explicar quin ha esta el paper del Partit socialista de Catalunya??

I altres, relacionades amb les declaracions del seus socis que parlaven de mala fe o ignorància en referència a les seves (de Montilla) declaracions sobre la MAT. Material periodístic n'hi havia. Mònica Terribas va fer lo que va poder. El problema no era la Terribas.

Com Ferran intueix el Problema (en majuscula) era Montilla. Indiferent la pregunta , l’ interès de l’entrevistadora. Tot era igual, el problema era Montilla. Ferran, i algun altre socialista demanen que, qui entrevisti Montilla tingui la capacitat de salvar , de fer bo al President. Això és impossible.

Preocupa que el president de la Generalitat , davant una situació com la de les nevades , no tingui respostes, fins el punt que els seus demanin entrevistes a la mida . Preocupa que els diputats socialistes pensin que qui ha de rectificar és la Terribas i no que el president ha de tenir més capacitat de resposta. Poca confiança en el president i poc respecte a la llibertat de premsa.

Quina capacitat de reacció li atribueixen al president , si creuen que no sap gestionar, ni assumir, les conseqüències d’una entrevista amb la Terribas?. Com volen que pugui gestionar la resposta i les conseqüències d’una emergència.??

Certament l’entrevista, de dolenta preocupava com totes les de Montilla. No, el problema no va ser la Terribas , el problema com tothom sap (abans i després l’entrevista ) va ser i és Jose Montilla. A Ferran i al PSC els entenc. No saben com els entenc!!!!!.

ENQUESTES, NERVIS.

2010-03-15T22:35:00.004+01:00

Comentava J. Barbeta que si la llei electoral es modifica donant més pes a l’àrea metropolitana el habitants de Girona o de Terres de l’Ebre no faria falta que anessin a votar i nomes caldria que funcionessin les Rondes a Barcelona..
Jo no em crec les enquestes, però representen l’opinió d’un moment. Si ens equivoquem, podem retrocedir i desmentir les enquestes. Algun error, en algun moment hem fet. No són culpa de les enquestes. Faig aquestes reflexions per mi .. i per altres..

Avui veig l’argumentari de ERC ... reprodueixo els punts 4 i 5.

ERC diu al seu argumentari intern:

4. ELS ATACS APAREIXEN EN UN PERIODE D’ÈXITS D’ESQUERRA
No és casualitat que després d’aquestes setmanes en les que s’aprova al Parlament
la Llei de consultes; s'inicia el tràmit de la Llei de vegueries; es posa fil a l'agulla amb
la Llei del cinema; i es debat la rebaixa de l'Impost de Successions; aparegui
aquesta enquesta. Precisament hem detectat entre la militància i l’electoral, però
també des dels mitjans de comunicació, que se’ns està reconeixent que estem fent
la feina ben feta, per tant és lògic que en el moment en que es comencem a
visualitzar importants èxits d'aquest govern apareguin els atacs més ferotges.
5. HEM DE TREURE PIT I EXPLICAR LA FEINA FETA
Venen vuit mesos molt durs en els quals el relat que intentaran imposar des de
l’oposició és que aquests dos governs d’esquerres no haurien d’haver existit. Davant
d’això tenim dues opcions: acomplexar-nos o treure pit i explicar tot els avenços
aconseguits com a Paìs. En aquests anys hem impulsat moltes lleis com ara la Llei
d’acollida, d’educació, del cinema, la de vegueries, la de consultes, la de serveis
socials o la de barris, només per citar-ne algunes. Iniciatives que suposaran canvis
històrics, tot i que alguns d’ells trigarem un temps en veure’s. Ara, doncs, toca
treballar i explicar l’obra de Govern, una obra que cap govern de CiU hauria
pogut fer.

En fi , període d’èxit!!! D’ERC!!!! Milers de veïns sense llum, el país en crisi i ens parlen d’èxit ,d’una vegueria que li dona més protagonisme a l’àrea metropolitana, que s’endú gran part del pressupost. Que està condicionada a la revisió de la llei de electoral general (Madrid). Ens parlen d'una nova llei electoral que va contra el territori que els va votar, que avui està dolgut i es sent abandonat. Unes iniciatives que a ningú interessen, uns problemes sense resposta. Unes aliances per tapar vergonyes, des d’ Horta fins a Madrid. En fi, argumentaris..... la culpa la tenen les enquestes?? .

MONTILLA ÉS EL PROBLEMA.

2010-03-15T22:03:00.003+01:00

Montilla és el caos.

El president Montilla ha declarat davant els seus que es sent capaç de guanyar les eleccions. Es desmarca dels seus socis de govern i intenta donar sensació de tranquil·litat i serietat. Un reputat articulista ho resumeix dient que l’oferta és “Montilla o el caos”. L ‘estratègia del PSC serà culpar de tot als seus socis, als 23 anys i a l’oposició que no col·labora i treu rèdit de la desgrècia.

Quan un error es fa una vegada pot ser culpa de les circumstàncies, quan es repeteix moltes vegades, no. De fet un president davant circumstàncies difícils precisa d’una autoritat política i moral efectiva. L’autoritat no és el poder. Un president que tarda 12 hores en donar la cara davant un col·lapse com les nevades. Un president que no és capaç de destituir als responsables de fets com l’incendi d’Horta. Un president que quan visita Horta s’enfronta amb l’alcalde en lloc d’escoltar-lo. Un president que en el cas de les nevades visita als alcaldes del seu color polític i no als altres. Un president que va al despatx del responsable d’un servei públic que no funciona, en lloc de cridar-lo al seu despatx .

És un President que poder tindrà poder , però no té autoritat per exercir-la.

No nomes no té autoritat per destituir Saura, ni per fer callar ERC, que el desautoritza amb un exabrupte inacceptable per la MAT. No pot ni tant sols unificar les opinions dels seus. Maragall, Castells, Nadal, representen el pensament, la capacitat del PSC però no poden parlar sense deixar en evidència al President.

Montilla és el caos, incapaç de tenir autoritat davant ERC o ICV. Incapaç de tenir autoritat davant ENDESA o RED elèctrica. Acomplexat davant els alcaldes, fins el punt de només atrevir-se a visitar els aduladors. Acomplexat davant els veïns, fins al punt de visitar el bosc però no atrevir-se a parlar amb la gent.

Tant acomplexat que el sectarisme, és el seu únic refugi. Sectarisme dins i fora el seu partit. No pot tolerar les opinions de Castells o Ernest Maragall. No perquè no tinguin raó , sinó perquè la tenen. La mediocritat del President, la manca d’autoritat es posa de manifest, és massa evident davant l’autoritat moral de alguns consellers que es veuen humiliats, obligats a callar. Montilla és un mediocre secretari d’organització d’un partit burocratitzat. La seva arma és la disciplina de partit, el silenci dels militants, dels ventres agraïts, de les cadires llogades. La llibertat, el debat, la paraula, les idees, la gestió, la política (en majúscula) el deixen en evidència. Lo seu és la ideologia , l’aparença .

Montilla és el sectarisme . Montilla és el caos.

CUBA .

2010-03-12T21:27:00.002+01:00

Certament la dificultat per fer infraestructures, la utilització partidista de les plataformes cíviques, l’efecte NIMBY estan en la base de moltes de les mancances del nostre país. En comentaré algunes: Bracons, Quart Cinturó, Interconnexió de xarxes d’aigua, la MAT, abocadors de residus, energia eòlica. La pregunta és qui va potenciar les plataformes?? Per a què?? Algunes de les mobilitzacions les vaig viure en primera persona. PHN, ENRON, mapa eòlic. El PSC estava davant de totes i cada una de les mobilitzacions. Xavier Pallarès denunciava i aportava un document que parlava de tècniques electorals nord-americanes.

Encendre molts focs per desgastar el govern llavors de CIU. El PSC donava cobertura a les manifestacions del PHN, ENRON, la MAT, el mapa eòlic, Bracons, el Quart Cinturó, els micos de Camarles, l’abocador de Tivissa etc. etc. De fet la seva aliança amb ERC, ICV ha acabat configurant un govern. En la base d’aquest govern, al seu ADN està la voluntat de desgastar CIU, estan les mobilitzacions de moltes plataformes. Tothom ho sap, a l’Ebre més.

Van paralitzar Bracons, van paralitzar el quart cinturó, no han fet la interconnexió de xarxes, han retardat la instal·lació d’energia eòlica i han jugat a la “puta i la ramoneta” amb la MAT.

De l’Ebre als Pirineus, són més les figures de protecció que la realitat a protegir. Molta xarxa natura, poca capacitat de gestió front la natura. Qualsevol inversió o infraestructura, mort de burocràcia. El país és incapaç d’enfrontar una ventada, una nevada o un foc. Ells van moure, van mobilitzar. Ara són presoners de la seva pròpia oposició. Molts anys, molts vicis. Molt partidisme, molta ideologia, poc govern. Poder sigui exagerat, però és gràfic. No Som CUBA, si els donem temps: Ho serem!!!. Sr Montilla, Sr Saura, Sr Carod. Un gran triomf ideològic.

FERRAN (PSC) S’ALINEA AMB FECSA- ENDESA !!!!

2010-03-12T21:24:00.003+01:00

1a. PLAGA : LA DEMAGÒGIA

Escolto Joan Ferran, reclamant la MAT, culpant als alcaldes (de CIU per suposat). Conec Ferran, sé quina credibilitat té, quina ètica gasta. Sempre l’he considerat una mostra de la “banalitat del mal”. M’equivocava. El mal mai és banal, Joan Ferran sí.

Quasi sense continuïtat de temps i espai els responsables de Red Elèctrica i Endesa, reclamen el mateix que Joan Ferran. Als Matins de TV3 (cadena publica), la pregunta és la mateixa. Somric i penso,"no s’han atrevit a preguntar si Joan Ferran té raó”, al temps que reclamen als alcaldes que “no facin política”. És la “Catalunya Cuní”.

La paradoxa: Al final Ferran acaba alineat amb les elèctriques. De fet sabem que qui fa demagògia acaba atrapat per la seva pròpia trampa. Per la boca mort el peix.

SR SAURA ; NO TE VERGONYA!!!!!

2010-03-12T21:16:00.006+01:00

2a PLAGA . El partidisme.

Hem viscut ventades, nevades sequeres, crisi a mossos, foc. La gestió? Ja ni cal discutir-la.

Que un operatiu d’emergències no pugui localitzar el seu màxim responsable en el moment de la màxima dificultat, no és un accident!!!!.

Per molts mitjans, per molts de comandaments, si no es poden comunicar entre ells , perquè no hi ha operadores, o estan desbordades, o els manca experiència, com explicava l’operadora d’Horta , no és un accident!!!!

Refugiar-se darrera el cos de bombers, de mossos , o agents rurals no és un accident!!

Utilitzar el dolor per evitar les critiques , no és un accident!!!

És partidisme!! Una constant en el departament d’interior. Massa partit fa perdre el sentit de la vergonya.

Sr Saura vostè no té vergonya!!!! I aixó no és un accident!!!!

SR MONTILLA , ON VA???

2010-03-12T15:04:00.005+01:00

3a PLAGA ; El SECTARISME.

Cada vegada que hem patit, hem tingut algun problema els alcaldes, hem coincidit en el sectarisme del govern.!!! Sigui en la resolució d’un expedient urbanístic, d’una inversió, d’una ajuda.

EL SECTARISME, el practiquen fins i tot entre ells.
Un alcalde de ERC, m'explicava que quan va a un departament del PSC , no demana que l’ajudin , demana que no em “putegen” .

Sí, no demanem que ens ajudin, reclamem que no ens facin caure.

Avui alcaldes afectats per les nevades han denunciat que Montilla només ha anat preferentment a visitar als alcaldes del seu color polític. A les fosques no sé com deu diferenciar el color. Els ciutadans , la neu , el patiment no hauria de tenir color polític.

El sectarisme de Montilla , del govern d’entesa és una de les plagues que ha de patir el país.

Quan un és sectari es converteix en el rei Midas però al revés . Tot el que toca no és converteix en or , és converteix en un problema.

Com el rei Midas al revés, tot el que toquen ho converteixen en.....

Les bruixes d'Arnes

2010-03-11T22:36:00.003+01:00

El dimarts aprofitant la meva estada a Barcelona vaig tenir el plaer d’assistir a la presentació del magnífic Llibre Les Bruixes d’Arnes, del fill del poble David Martí.

Aquest fet va suposar-me com a arnerol, sentir que el nostre poble era protagonista a la gran ciutat. Molta gent del poble que viu o simplement treballa a Barcelona i rodalies van desplaçar-se fins la llibreria del Passeig de Gràcia a fer costat al David i voler rebre l’escalf de la gent de Ciutat.

La primera sensació sols a l’entrada de la llibreria ja apareix un cartell anunciador de l’esdeveniment, apareix el nom del nostre estimat poble. Sols aquest fet ja fa que sentís una sensació estranya de que alguna cosa està passant.

Trobar-nos aplegats en aquest acte diferents arnerols fa una sensació d’alegria diferent a la que fa quan en aquestes mateixes persones coincidim al Poble.

És molt l’agraïment que des de l’Ajuntament li volem fer al David, el nostre poble sona ben fort al Passeig de Gràcia, és un fet que aquest sí que és extraordinari, no passa cada any ni molt menys cada dia.

Les bruixes d’Arnes és una historia que es remunta a l’any 1548, son unes dones que utilitzen herbes i altres “anguents” per curar a la gent, aquestes dones son tractades de bruixes i les volen cremar al poble per part de la inquisició. Al igual com passa ara quan un poble i en concret Arnes rep una pressió des de fora, el poble s’uneix, es revela i despatxa als inquisidors.

Les escenes del llibre passen per llocs propers d’Arnes com el castell de Vall-de-roures, la Muntanya de Santa Barbera d’Horta de Sant Joan, el Delta de l’Ebre i fins Barcelona.

No continuo explicant el llibre, és una plaer llegir-lo, d’aquells llibres que t’enganxen i vols anar consumint pàgines i més pàgines.

La veritat que aquest llibre, la presentació del mateix i la trama que narra els fets d’Arnes fan una visió exacta dels sentiments de la gent de poble.

Ànims David Martí per continuar amb aquest treball que com molt bé dius tu mateix t’ajuda a canviar la teva vida, a veure el mon d’una altra manera però de manera conscient o no conscient de fer Poble i de donar a conèixer al mon uns paratges i uns llocs que son entranyables i que tots ens els estimem.

Xavier Pallarès

Alcalde d’Arnes i Ebrediputat

EXCEPCIONAL.

2010-03-10T16:31:00.003+01:00

En nom de la Catalunya “excepcionada”.

Soc alcalde , veí d’escó de Xavier Crespo alcalde de Lloret, amic de Àngel Ferras alcalde d’Horta i d’altres alcaldes de diversos colors politics. No els nombraré per no comprometre. He viscut episodis problemàtics, de tots colors. Sempre , problemes , incidents , fenòmens meteorològics els hem patit sempre. Sempre. Ara sembla que es consideren excepcionals. Així han estat qualificats episodis diversos com la sequera, les ventades, els temporals de mar que van afectar Blanes i la costa Brava, l’incendi d’Horta i alguns episodis menors i més locals. L’excepcionalitat és l’excusa. Mai un govern ha excepcionat tantes coses i tantes circumstancies.
Els alcaldes sabem que governar , no és administrar la quotidianitat . Administrar la quotidianitat és fàcil, quasi burocràtic. Governar es gestionar , preveure , proposar, avançar-se als problemes, assumir l’excepcionalitat, apretar les dents, fer front a les moltes i diverses excepcionalitats que es van presentant , finalment donar la cara. Governar és difícil .. apassionant.
Quan un govern no assumeix la excepcionalitat , no governa. Més quan l’excepcionalitat és una excepcionalitat quasi quotidiana. Cada una de les excepcionalitats que segons el govern hem patit, eren excepcionalitat previsibles , governables.
Cap ha tingut una resposta correcta. Cap ha esta governada. Totes han repetit un patró de govern “irresponsable” . El govern no ha assumit la responsabilitat,en cap. La seva excusa: eren situacions “excepcionals”.
En tots els casos, s’ha trencat el principi d’autoritat, en tots s’ha trencat la cadena de comandament. En el cas de l’incendi d’Horta; el màxim responsable sen va a les 11 del mati (segons ell mateix declara) . El seu substitut sembla que no sap , no coneix el canvi en la cadena de comandament. Les comunicacions entre responsables, operatius , politics i afectats no funciona , es trenca. El mateix va passar en les ventades, el delegat no hi era , es trobava a una reunió de partit a Rasquera , La comunicació no funcionava.
Com ara , el responsable no hi es , al director general l’atrapa la seva pròpia imprevisió; el conseller fuig de la seva responsabilitat abans i desprès del temporal. La conseqüència es per el país , els ciutadans , Catalunya es un territori permanentment Excepcionat!!! En la sequera, a les ventades , en el incendis , en els temporals, amb la neu.
En nom de la Catalunya “excepcionada”. Prou president, prou, no volem excepcionalitats. Prou president , prou, excepcions. Prou govern irresponsable, prou d’un govern, ell si excepcional, artefacte inestable. Prou en nom dels alcaldes , dels ciutadans afectats PROU i MAI MÉS, president.

MONTILLA , LA SECTA.

2010-03-07T21:46:00.005+01:00

Montilla. Diu: Ara és l’hora d’estar tots units contra la crisi.

Montilla s’apunta finalment a l’esperit de CIU i de Duran Lleida, a la necessitat del pacte. Ho fa però criticant a CIU. Diu que no és l’hora de preparar eleccions. No entén - no pot- que es pot pactar des de posicions polítiques diverses; es més nomes es pot pactar des de la diversitat. La uniformitat no és pacte, és altra cosa.

Si la prioritat és la crisi, la primera necessitat es la estabilitat, la confiança. Si Montilla fes cas dels indicadors i de les necessitats derivades de la crisi faria lo que li convé al país. Acabaria amb un govern que segons els seus propis consellers no té projecte. Avançaria eleccions. Cosa que no es contradictòria amb treballar per pactes.

El principal retret que si li pot fer a aquest govern, és que allarga l’agonia per partidisme. La crisi reclama pactes, sí, i lideratge. Montilla ofereix agonia i partidisme. En fi, no crec que Montilla entengui altre llenguatge que el del poder. De la secta.. el seu. La crisi i els pactes necessiten altra cosa.

PIJO- ENTESA .

2010-03-07T21:20:00.002+01:00

Vaig distret conduint, la radio escampa tonteries de diumenge. De cop, explica una veu agradable, greu de tenor: A Suïssa plantegen fer un referèndum per tal de garantir el dret dels animals a tenir un advocat d’ofici que els defensi. Un “advocat defensor dels animals” declara que no acceptar la proposta “és acceptar la impunitat del delicte de maltractament animal”. El mateix advocat ha denunciat el cas de patiment d’un peix que va tardar “molt” a ser tret de l’aigua en el moment de ser pescat. Amb el corresponent i delictiu patiment.

On anem? On ens porten? Fa poc un referèndum prohibia aixecar minarets al mateix país. Quins valors oferim front la religiositat musulmana. Quina Europa volem construir? Tinc la sensació que front al discurs, moderat o integrista del mon islàmic. Front a creences arrelades, front a sentiments ; identitats fortes, profundes, sentides . No oferim res. Front a les noves i receloses identitats Europa ofereix bucolisme, sentimentalisme buit. Una Europa Peter Pan, on tot sembla fàcil, on fins i tot els animals tenen “advocat d’ofici”. Hem abolit la lluita de la natura, la selecció de l’espècies. No oferim res pel que valgui la pena lluitar.

Mentre, una munió de gent sent la duresa de la vida, sap que el mon és una selva. Ens mira i ens veu: Neguem la violència, per no veure-la, neguem la passió incapaços de viure-la. Autosatisfets, acrítics , infantils , sense resistència a les frustracions, pagats de nosaltres mateixos. On anem? L’Europa Peter Pan, l’internacional eco-progre, és el present. Quin és el futur??

Sincerament?? Sincerament, crec que per aquesta Europa no hi ha futur, per qualsevol altra el futur és molt difícil.

Dema assistiré a comissions del Parlament de Catalunya. Algunes de les intervencions defensaran entusiàsticament la Catalunya Peter Pan, l’entesa -pijo- nacional. No sé quina cara he de fer. De preocupat?? D’emprenyat??

TOROS : BOUS. COMPAREIXENCES

2010-03-05T13:51:00.004+01:00

Aquets dies s’estan produint (substanciant, diuen al Parlament) les compareixences de la ILP referent a la prohibició dels espectacles taurins amb mort de l'animal. Com diputat les he seguit. Com diputat de l’Ebre tinc un doble interès.

He de confessar la meva perplexitat, el meu desencís vers la majoria de compareixents. He escoltat moltes crítiques vers la política, i els polítics. Els representant de la societat civil no són millors,alguns són molt pitjor que el pitjor dels diputats en qui he compartit escó.

La demagògia, els prejudicis, l’aïllament de la realitat, l’argumentació sense rigor, els apriorismes dels representants de la societat civil han produït episodis d’autèntica vergonya. D’uns i altres. Tothom ho ha escoltat. L’Espanya cany, la Catalunya Cuni, fins i tot la violència de gènere, l’indignitat al servei del dogma. Uns i altres.

Cada argument dels animalistes refermava la meva posició protaurina... Però ai... molts dels arguments protaurins em creen dubtes més que raonables. Com més parlen, uns i altres, més reforcen al contrari.

Només em faltava la voluntat de no diferenciar els correbous. No havíem quedat que parlàvem d’espectacle amb mort de l’animal??? Entre les corrides i els bous, hi ha la diferècia entre vida i la mort. Entenc que algú els vulgui prohibir. Però llavors no estarem parlant de la mort de l’animal.

En fi, si els compareixents, intel·lectuals, tertulians, societat civil, continuen amb tanta demagògia, al final prendrem mal tots. Si no l’hem pres. Aquesta vegada no culpo, no poden culpar als politics.

ECO- SOCIS.

2010-02-24T19:35:00.005+01:00

Fi de la sessió del Ple del Parlament. Surto xerrant amb Carles Pellicer. Una llarga fila de cotxes oficials esperant a la porta. Carles em fa notar que tots estan amb el motor en marxa. En són un quants, molts . Tots en filera, tots de color gris i tots en marxa. Esperant. Què esperen, preguntem? Per què en marxa? Esperen la sortida de consellers, presidents de ... , càrrecs del govern i estan en marxa des de fa un bon ratet perquè així s’escalfa el cotxe (a l’estiu es refrigera). Comentem amb el Carles la pràctica i no ens pareix gaire ecològica, ni austera. No , no és un tema important però un govern que presumeix de verd, que ens limita la velocitat i no sé què més, deuria ser més sensible a l’estalvi de benzina, a l' emissió de CO2. No si val collar els ciutadans i després deixar els motors en marxa per garantir l’escalf o la refrigeració del conseller.

En fi sortida d’un ple del Parlament, en època del govern tripartit d’entesa. Entesos?

HORTA: PER DAMUNT DEL BÉ I DEL MAL.

2010-02-24T12:57:00.003+01:00

Comptem 10, comptaré fins 1000. Ahir vaig assistir a un tram de la sessió de la comissió d’investigació de l'incendi d’Horta. He de comptar 10, crec que no puc opinar en calent. Vaig tenir la sensació d’una manca de respecte escandalosa.

Manca de respecte al Parlament, als diputats i fins i tot, al propi incendi i a les seves conseqüències. Vaig viure la utilització i apropiació del dolor per evitar responsabilitats i respostes. Vaig viure una prepotència i agressivitat impròpia i me’n vaig adonar d’un fet preocupant. La manca d’humilitat, el “jo estava, estic i estaré per damunt del bé i del mal” i “vostres com són politics, no són ningú per qüestionar-ho”. Estan en la base, en la rel del errors ( que haver-los, hailos) que es van donar a Horta.

Es va voler oblidar que la majoria de famílies de les víctimes (no els poliíics) estan personades com acusació. Herois, sí; algun heroi ferit, no menys heroi. Cap grup ha demanat la compareixença de les famílies, ni dels ferits perquè no hem volgut, no volem instrumentalitzar el dolor. Dolor compartit.

La utilització del dolor, els discursos polítics i contra els polítics sorprenentment han vingut per part d'algun comandament. En algun moment ho he entès, la pressió, el sentiment inevitable i per mi conegut (soc metge) de culpa pot explicar part de l’actitud. Una altra part no, si al Parlament hem viscut els nervis i el to que hem viscut ... què no es devia viure a Horta?? No , no callaré , per dignitat ciutadana, de diputat. Però comptaré 10 i fins a 100.. . Esperaré a noves dades, esperaré, escoltaré , pensaré. Finalment opinaré i si he d’acusar, acusaré. Compto 10.

MONTILLA CONTRA ZP

2010-02-21T22:11:00.004+01:00

Temps de partidisme, d’una “concepció política que es circumscriu a la pura lluita i preservació del poder, sense parar a pensar en els danys que aquest procediment infringeix als interessos generals”. Aquest és el diagnòstic que un conegut cronista atribueix als dos partits majoritaris a l’Estat. Diagnòstic que molts compartim. L’exclusió del contrari, la lluita ideològica, el frontisme dreta –esquerra, han estat i estan en l’eix de les decisions politiques dels últims anys.

El primer i més influent intent de confrontació partidària, com a filosofia de govern, la tenim en el tripartit.

Contra el primer impuls de Pasqual Maragall de reconèixer la derrota, Montilla va obrir la via de l’acord de partits front una “concepció de país”. El ciment de l’acord era precisament evitar que (el que ells anomenaven) la dreta catalana governés. L’eix dreta esquerra – front l’eix nacional. La lluita ideològica front els acords de país. Ho tenien tan clar, que no ho dissimulaven. Fins i tot es vantaven de no pactar mai amb el PP... i poc amb CiU.

L’etapa de tres partits, inevitablement obria la caixa del partidisme. Encara dura. És el seu capital i alhora... la seva creu. Si algú personalitza l’interès partidista, la burocràcia de partit, aquest és Montilla. Si un govern ha estat en mans dels partits ha esta el govern Montilla.

Ara, avui escolto Montilla reclamar un acord català (quan ho diu se li escapa excepcionalment el somriure) i ho fa pocs dies després de què els consellers Maragall i Castells fessin públic que el govern Montilla no té projecte de país.

Pocs dies després de què es fes palès quan potent és el poder de partit. Castells i Maragall s’han retractat i l’ han retratat. Montilla, buròcrata de partit.

De fet, Castells va criticar ja fa temps l’augment d’impostos, de l’IVA. Maragall en el seu escrit reclamava: “indústria, coneixement, eficiència social i economia oberta” en “termes d’acord entre institucions públiques i empresa privada tant a escala global, com sectorial i territorial” i si volem alguna credibilitat (deia Maragall, aplaudia Castells) necessitem l’aplicació conseqüent de determinades reformes imprescindibles: la del sector públic... la del mercat laboral, recentment iniciada, que deu avançar en la major llibertat reconeguda a empresaris i treballadors per acordar condicions i retribucions”. Ho deia Maragall , aplaudia Castells.

Avui s’han retractat. S’han tingut que retractar. Montilla reclama un pacte?. A qui l’ofereix?. A Castells? al sector del seu partit que reclama menys partidisme i més país? a qui ell fa callar??. A qui i per a què?? Si el seu govern ha tingut que plegar veles en moltes iniciatives per salvar els mobles ideològics a ICV –ERC.

Certament volem un pacte de PAIS capaç , fort i tranversal; un pacte per tal d'influir a Madrid , estabilitzant i alhora reforçant els grans objectius d’estat, les reformes econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi , sacrificant els interessos purs de partit. Aquest és el pacte. Contrari, antagònic amb la filosofia, amb la pròpia raó de ser de Montilla com personatge i com president.

Alguns dels elements essencials del pacte l’havien posat damunt la taula Castells i Maragall- Els ha humiliat i els ha fet callar. Lògic, anaven contra la seva essència. Ara quan ofereix el seu “pacte” somriu, només ho fa per fer callar CIU. Sap que ell i la seva aposta de tripartit ha estat l’antítesi del pacte i la transversalitat. Sí,és l’hora del projecte de país , s’ha acabat l’hora dels projectes dels tres partits. Com diu Castells ”ara” és l’hora de la política, el lideratge i el projecte. Fins ara era l’hora de Montilla. Ara és l’hora del canvi.

Aquí i allà... és l’única possibilitat. Ho dèiem ja fa molt temps........VENTS DE CANVI VENTS D'ESPERANÇA.

SÍ A LA VEGUERIA. NO AL PARTIDISME.

2010-02-17T22:25:00.004+01:00

Últimament, ara fa poc, els últims temps; quan s’oloren eleccions i desgavell governamental, a la desesperada... ens han volgut colar una sèrie de lleis ... que déu ni do.

L’ofensiva ... ofèn. Sí... ofèn. Més, quan afecta a qüestions tan sensibles com la vegueria i la llei electoral.

Ofèn el text. Ofèn el moment. Ofèn... l’ofensiva per fer-nos combregar en rodes de molí. Ofèn i molt. Estic a favor de la vegueria de l’Ebre, no és cap secret; l’he defensat amb rigor i passió, he defensat i defenso la capitalitat de Tortosa, també el necessari paper d’Amposta.

En el moment de creació i desplegament de la Delegació l’exercici d'equilibri territorial, de decisió per dotar la Delegació del màxim poder polític i econòmic va ser constant i sense complexes. La mateixa actitud trobaran en mi i en nosaltres aquells que vulguin treballar seriosament per aconseguir la vegueria. Una vegueria amb contingut i dotació. Sense complexes.

El que no acceptaré ni toleraré és que es vulgui donar al territori gat per llebre. Entenc que vells, cansats lluitadors, desencisats dels seus, acceptin una llei al crit de “el nom farà la cosa” encara que la cosa no la reconegui ningú. No entenc que vulguin que tanquem els ulls i ens tapem els nassos per no notar el tuf a engany i fracàs vital de la proposta.

La llei de vegueries ha entrat al Parlament, està en fase de tràmit i discussió, d’esmenes. L’Artur Mas va anunciar que no presentaríem esmena a la totalitat. Jo afirmo avui aquí, sense complexes que la llei tal com està és... Infumable.

És irresponsable i agredeix al territori. L’han presentat per qüestions d’equilibris interns, per callar ERC, per partidisme. Com tot vel que ha fet el govern d’entesa. Pur partidisme , sense projecte de país.

A canvi ens volen colar l’àrea metropolitana. Gol del PSC. Gol contra Terres de l’Ebre. Les vegueries s'havien de fer al temps que desapareixen les diputacions, amb els recursos de les 4 diputacions dotar a les 7 ( o 8) vegueries. Els recursos important eren, són i seran els de la diputació de Barna. Si al desaparèixer les diputacions és crea un nou nivell administratiu diferent a les vegueries, com és l’àrea metropolitana, els recursos de la diputació de Barcelona , el recurs econòmic decisiu ja sabem on anirà. On es quedarà?: A L’àrea metropolitana. Els recursos de les tres restants diputacions s'hauran de dividir per fer 7 vegueries. La de l’Ebre , es queda nua , sense recursos i cantant rondalles.

Encara pitjor. El text que ens proposen condiciona la creació de la vegueria de l’Ebre a la modificació de la llei electoral general.

La proposta de llei electoral catalan del trio, ens fa perdre diputats i poder polític. La proposta de llei de vegueries ens l’aplaça fins la modificació de la llei electoral ( Loreg) que ningú preveu. NO, no deixarem sol al territori . Serem bel·ligerants front la rendició irresponsable d’alguns.
Veiem, veieu.. el que diu la llei( proposta)

Disposició transitòria primera. Constitució dels consells de vegueria

1. En el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei es constitueixen els consells de vegueria de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. La circumscripció territorial d’aquests consells de vegueria coincideix amb la de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Els corresponents consells de vegueria substitueixen les actuals diputacions.

2. El Consell de Vegueria de les Terres de l’Ebre es constitueix un cop s’hagi produït la corresponent modificació de la legislació en matèria de règim electoral general i la seva seu institucional s’ubica a la ciutat de Tortosa. El Consell de Vegueria de Tarragona adopta, en aquell moment, la denominació de Consell de Vegueria del Camp de Tarragona.

És dir, en plata: No és cert que es constitueix la Vegueria de l’Ebre, ara. Ara, només es constitueixen les 4 províncies i....

La de l’Ebre nomes després de la modificació de llei electoral general que...... no es preveu que es modifiqui, segons ens diuen els qui ho poden fer-ho!!!!

El que proposen com nova llei electoral catalana ens treu diputats. Si volem vegueria hem d’acceptar perdre poder polític i diners!! Sabem, que la llei electoral va per llarg. La modificacio de la llei electoral general (Loreg) depèn de Madrid i ens diuen que no es preveu modificar-la...

No acaptarem una llei que encara li doni més pes a Barna en contra el territori. ERC pot acceptar que li facin un gol a la porta de les Terres de l’Ebre. Nosaltres no. Algun vell lluitador pot acceptar acríticament el que li proposa el seu fracassat govern, abans que afrontar, la seva pròpia sensació de fracàs. Nosaltres no. Sense complexes, reclamen rigor i seriositat , que no s’enganyi a la gent.

Per això pengem el text. Per que tothom conegui el que es proposa.

És tan greu el que esta passant... És un mal favor al propi concepte de vegueria i més en temps de crisi. Que no ens facin perdre el temps, si les vegueries, si la de l’Ebre no ha d’entrar en vigor fins que es modifiqui la llei electoral general (Loreg) i Madrid afirma que no es preveu. Si ha d’estar condicionada econòmicament per l’àrea metropolitana. Llavors la proposta ofèn. Una cosa és que siguem de poble i l’altra que ens preguen per imbècils. Imbècils podem parèixer-ho però no ho som. Irresponsables ens neguem a ser-ho .. .

PROJECTE LLEI VEGUERIES

TONYINA ROJA ... O VERMELLA.

2010-02-15T19:38:00.007+01:00

Aquest mati he estat a l’Ametlla de Mar, amb els pescadors, la confraria , l’alcalde Andreu Martí , les famílies afectades per la polèmica de la “tonyina roja” (o vermella, com vulgueu) que es vol incloure dintre el CITES , o especies silvestres amenaçades ; lo que comportaria la prohibició de comerciar fora l’ Unió Europea. El Comitè Científic, Tècnic i Econòmic de la Pesca (CSTEP) de l’ Unió Europea conclou, al seu informe de 13 de novembre de 2009, que la tonyina roja no està en perill d’extinció. Opinió compartida pels científics de la Comissió Internacional per la Conservació de la Tonyina Roja de l’Atlàntic (CICCA) que va determinar a l’octubre de 2009 que no compleix cap dels tres criteris d’inclusió de l’espècie a l’apèndix I de CITES.

Els mètodes actuals de pesca han permès que la població de tonyina es recuperi. La pesca il·legal es més problemàtica i depredadora que els mètodes controlats, emprats pels nostres pescadors. Mètodes que han permès la recuperació de l’espècie. No es pot pescar per baix de 30 kg, 5 per damunt de l'edat de maduresa sexual, fet que garanteix la reproducció. Aquest darrer trimestre a Brasil, davant l’evidencia científica, tots els països van entendre que la tonyina roja es troba en procés de recuperació i de sostenibilitat, començat al 2007 . Per tal, no cal incloure la espècie al CITES, en tot cas reduir les quotes de captura, amb referència a l’exercici passat en un 40% proporcional a les quotes que tenia cada sector incloent l’encerclament.

El que és inacceptable, és que no es defensi el sector o que es voti sense coneixement en contra a l’ Unió Europea com van fer ERC i ICV. O encara pitjor, que es reforci la proposta del Ministeri d'una moratòria de tres anys per la MODALITAT CATALANA de l’encerclament i TRASPASSAR LES QUOTES assignades a aquesta flota a altres modalitats COM LES ANDALUSES de l’almadrava. No es pescaria menys tonyina, però en pescarien menys els catalans de l’Ametlla i més el andalusos de les almadraves. No baixarien les captures... sí desapareixeria el sector a l’Ametlla. Afavorint el sector de capital andalús propietaris de les almadraves.

No s’entén l’actitud de ICV , encara menys la d’ERC i el govern català. Una cosa és que el govern no governi , que no tingui projecte de país i que ho confessi i altra és que es dediqui a comprometre el futur de aquells que sí tenen projectes i que volen treballar per garantir el futur dels seus fills.

A Terres de l’Ebre el sector pesquer és clau. A aquest ritme, el govern aconseguirà que la crisi per molts sigui irreversible. Mentre venent fum, projectes irreals, es barallen per dos dies més de cadira; la gent pateix les conseqüències d’una crisi sense precedents . Com deia un pescador aquest mati a l’Ametlla ... "O ells o natros" perquè sinó tindrem que tancar portes : L’Últim que apagui la llum.

Presentarem proposta al Parlament esperem que rectifiquin i donin recolzament al sector i a l’Ametlla de Mar. Sense excuses.

SENSE FESTA NO HI HA POBLE: Boveros va per vatros.

2010-02-12T20:59:00.003+01:00

Vull donar gràcies: Gràcies a les penyes , a les comissions de festes, als regidors dels pobles, als del meu poble, a Paco Arasa. A traves d’ells a tots els que fan possible el dia a dia, a la gent que treballa. Ells em van demanar que fes alguna cosa a favor dels bous, ells em van suggerir que el manual de bones pràctiques es convertís en llei. Hem iniciat els tràmits perquè així sigui. En ells pensava quan vaig intervenir, per ells penjo la transcripció de la meva intervenció al Parlament. En termes taurins: “boveros va per vatros”.

Transcripció:

El Sr. Sancho i Serena

Gràcies, senyor President. Bon dia, senyores i senyors diputats.

Avui parlem de festes tradicionals amb bous, parlem de Terres de l’Ebre, i ho farem amb modèstia i humilitat, però amb voluntat d’unitat, amb voluntat de convèncer.

Dic modèstia perquè no puc atribuir al nostre grup la paternitat del text, sí de la iniciativa, però no del text. Com saben, el text que presentem en forma de llei és el manual consensuat, és el codi..., un manual de bones pràctiques que es va consensuar. Aquest consens no és mèrit nostre. De qui és mèrit? És mèrit de tots: del Delegat del Govern, del Delegat de Medi Ambient, dels alcaldes, de les penyes, dels ramaders, dels veterinaris i de moltes sensibilitats de protecció dels animals.

Les festes de bous es celebren dins de l’àmbit d’aplicació de la Llei de protecció dels animals, s’aplica de manera voluntària, però efectiva i generalitzada el manual, el codi de bones pràctiques. La seva principal aportació? La protecció dels animals que hi intervenen, eliminant aquells aspectes que poden ser susceptibles de produir danys i sofriment. És l’èxit, és el positiu de l’experiència, com reconeix tothom, fins i tot Iniciativa Catalunya Verds a la seva proposta, el que aconsella donar-li un altre rang, nosaltres pensem que de llei.

Per què ara? Per què una llei?

Parlem de l’Ebre. Deixi’m dir-los que a l’Ebre quan parlem de bous, parlem de festa, de participació, no d’espectacle; parlem de sons i de bandes de música, de rondalla, i ho fem, ja m’ho noten, amb un accent especial, parlem d’identitat.

Aquí tinc el Jesús Moncada, els seus contes, i aquí tinc a Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Massa vegades la identitat de l’Ebre s’ha construït de forma reactiva i a la contra; massa vegades també la mirada que ens ve de fora és paternalista; massa vegades la nostra resposta, victimista; massa vegades paternalisme i victimisme s’alimenten.

Quina mirada volem per a Terres de l’Ebre? Quines actituds? Quina mirada o actitud cap a parles i pràctiques populars que no tenen els seus orígens als centres urbans? Quina mirada volem? Escoltin el que diu Jesús Moncada quan descriu la primera mirada d’un foraster, diu: «Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó del món, va anar d’un fil que no fugís com una centella.»

Els demano una mirada franca i oberta, però no paternalista,

per això, ara, per això, una llei.

És ara, ara estem, i tots ho sabem, discutint..., millor, ja no estem discutint, jo entenc que estem construint una sensibilitat, una ètica entorn al tracte als animals. A l’Ebre ens hem sentit, ens sentim interpel·lats i ens sentim obligats a fer la nostra aportació positiva. La nostra és una festa sense mort, sense ritual, amb participació i respecte a l’animal, ho demostra precisament el manual de bones pràctiques. Segur que algunes sensibilitats voldrien anar un pèl més enllà, però, en tot cas, la proposta ve de l’Ebre.

Sabem que si volem preservar la tradició, aquesta ha d’adaptar-se a les exigències de la llei, ei, i sobretot d’una sensibilitat col·lectiva que estem construint. Volem participar en el tràmit, en el naixement d’una llei que iniciï un camí de preservació de la tradició, però que alhora respecti l’animal. És més, només el respecte a l’animal dóna justificació i contingut a la tradició. Volem un règim sancionador assumit i compartit pels actors de la festa; volem una norma que surti dels mateixos actors de la festa; volem una llei, participar en la seva redacció i garantir el seu compliment; volem una llei de l’Ebre i no un decret del Govern.

Vostès ens poden dir: «És el mateix.» No, no és lo mateix, no seria lo mateix; volem participar ara en la construcció d’un nou ideari, d’una ètica de respecte a l’animal i de preservació de la tradició, de la festa, i ho volem per voluntat pròpia i amb participació a través dels tràmits de les compareixences i de la ponència.

Miren, miren vostès i facin una mirada a l’Ebre, amb confiança, sense paternalismes, obrim el Parlament i els tràmits a les penyes, als actors de la festa, a les plataformes de defensa dels animals, a la gent de l’Ebre. Fem-ho junts i segur que descobriran que l’Ebre té molt a dir, descobriran perquè es va quedar el foraster del que parlava Jesús Moncada. Ho explica Arbó, diu: «Seran les clares matinades amb frescor de carrers regats a punta de sol, amb fragàncies de llorer i murta de les enramades, de l’alfàbrega i de l’herba bona. Blanques rengleres de paper s’estendran de banda a banda en els bells carrers amagats i seran com sostres mòbils ondulats al suau impuls de la brisa, ací i allà penjaran fanalets japonesos que a la nit s’encendran com blanques llunes, perquè a llur claror dansin els fadrins i les fadrines. Cada matí quan a penes despunti el sol, es sentirà el vibrant pasacalle que ha de despertar la gent en la memòria de les festes. Els infants saltaran del llit i a mig vestir, com una sabata sense lligar, potser amb un peu descalç, correran al darrere de la banda a través dels carrers llançant crits d’alegria. La gent sortirà després a passejar sobre les acàcies per l’ampla avinguda de Sant Carles, tota remorosa de converses i rialles», això ens ho coneixem, oi?, Marta?, «som Terres de l’Ebre.»

Amb aquest esperit, amb aquesta alegria de festa volem obrir la ponència, i els ho demanem, que obrim la ponència i el tràmit de la llei a la gent, els garanteixo que no hi tenim res a perdre.

Allà alguns pobles de l’Ebre, no tots, al de Moncada, per exemple, no es fan bous, diem que sense bous no hi ha festa, sense festa no hi ha poble. És el poble, la gent qui garantirà la pervivència d’una tradició que només podrà ser respectant els animals. Les tradicions que perviuen són aquelles que s’adapten als temps, i nosaltres ho sabem, en aquestes estem.

Gràcies, esperem el seu vot positiu i que ens ajuden a fer això, que entre tots ho podem fer, la construcció d’una ètica que respecte les tradicions i respecte el temps[#] dels animals.
Gràcies.

NO TENEN VERGONYA; NI DECÈNCIA .

2010-02-08T21:59:00.006+01:00

Els que vàrem viure els malaurats díes de l'incendi d’Horta, varem copsar directament el malestar, el dolor, el desconcert davant una tragèdia que ens colpejava. Els que directament testimoniaven els moments de descoordinació, sense resposta, aquells que al lloc de comandament vivíen en directe la manca de resposta, la manca de direcció. Els nervis, finalment la tragèdia. Els que veiem les cares dels bombers, el patiment pels companys , el dolor pels herois que havien donat la vida pel nostre terme, pels Ports, pel poble. Estem desconcertats. Ja en un primer moment veiem amb sorpresa com s’atacava a l'alcalde d’Horta per dir una part de la veritat. Per dir que ell havia vist “relaxació” per part del comandament. Què podia dir?? Si havia escoltat les “xarradores” demanant i no obtenint resposta?

La resposta va ser la pressió, la desqualificació política. De fet , l’únic que els va preocupar, va ser desqualificar a l’alcalde, als regidors de tots els colors, a la gent , fins i tot a Felip Puig. No tenien altra obsessió. No tenien altra preocupació.

Ara quan els fets ja són públics, quan al Parlament és posa en marxa la comissió d’investigació , continua la mateixa folla obsessió : La desqualificació política. Ara contra l’Artur Mas. La primera declaració a l’agencia EFE és per desqualificar a Mas:

Barcelona, 8 de feb. (EFE) El dirigent del PSC i el portaveu adjunt del grup parlamentari socialista al Congres, Daniel Fernandez, ha afirmat que la comissió d’investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan ( Terra Alta) “Ja té una primera conclusió” i és que Artur Mas “no té paraula”.

Aquesta és la seva preocupació , la seva prioritat? La priotitat de Saura i el PSC? El desgast ? El conservar la cadira?

Davant una tragèdia de la magnitud que és va donar a Horta , ells nomes pensen en una resposta “política”?

Crec, sincerament, ho crec del primer moment que als herois, al cos de bombers els hi devem la veritat , els hi devem saber que va passar ; perquè mai més torni a passar . Mai més.

No entenc la resposta del PSC. No , no l’entenc . M’indigna. Són així, sí. S’equivoquen, es retraten, demostrant la seva veritable ànima ètica. Són els seu principal enemic. Espero que rectifiquin perquè sinó pensarem, penso, que no tenen vergonya. Que han perdut la vergonya i la decència. Si és que mai n’han tingut.

SENTIT COMU, ATREVIMENT: COMENÇAR IL•LUSIONA

2010-02-07T23:18:00.004+01:00

Avui he escoltat Montilla negant a ZP, al PSOE, tres vegades, tres. M’he donat vergonya.

Escoltar-lo feia un punt de pena. Pobre home. Ell ha estat ministre d'un govern ZP. Dos ministres del PSC son coresponsables de la nefasta gestió de l’Estat. Gran part de la manca de rigor en torn a la gestió pública , gran part dels mals arranquen d’exigències ideològiques, de necessitats del PSC.

És el PSC qui per poder presidir la Generalitat, entra en una dinàmica partidista, on els interessos de partit passen davant dels interessos dels ciutadans. La dinàmica legitima del tripartit inicia, però, una etapa de partidisme innegable, partidisme que aferrat a la legitimitat “legal”; oblida el veredicte “polític” de les urnes. És el PSC qui parla d’una confrontació dreta - esquerra , per damunt de l’Eix nacional. És el PSC , qui junt amb els seus socis de govern (per necessitat pròpia) inicia una enfollida carrera d’enfrontaments dins i fora Catalunya, nega l’economia productiva, prioritza la burocràcia i la protecció. És el PSC qui fa impossible l’enteniment de CIU amb ZP, prioritzant els interessos de Montilla a l’estabilitat política. És el PSC . És Montilla. És l’eix dreta- esquerra.

L’estabilitat política, la necessitat d’una aliança forta. Garantir l’autoritat necessària per fer front a la crisi, per fer les reformes necessàries, sense peatges ideològics, amb sentit de país i d’estat. Un mínim de sentit comú és necessari.

Hem ofert, hem explicat, hem manifestat la necessitat d’acords. La resposta era i és la confrontació. L’eix dreta –esquerra. La desqualificació (d’un acord) que convé a Montilla, no a ZP.

El país (Espanya), la nació (Catalunya) necessiten, una ampla majoria capaç d'afrontar amb decisió els reptes derivats de la crisi. La resposta no és la confrontació dreta –esquerra , sinó l’acord ; la força política per impulsar les necessàries reformes.

Hem parlat de pactes com els de la Moncloa. Històricament, hem fet les aportacions de responsabilitat necessàries. Sabem que cal reduir el dèficit públic, que cal reformar el mercat de treball, que cal ser seriosos. Ho sabem, sabem què i com ho hem de fer. Ho hem fet sempre, hem estat garantia històrica de seriositat i rigor.

Sense concessions al populisme d’esquerres, ni a l'immobilisme de dretes. Amb atreviment. Començar il·lusiona. Les properes eleccions catalanes són una gran oportunitat ( a oportunitat) per iniciar el camí del canvi, del rigor, de la recuperació. No només per Catalunya.

Montilla ho nega. Al PSOE, ell és part del problema. Aquí, ell és el problema.
Atrevim-nos, començar il·lusiona..... per sentit comú.

Sra. OLGA LANAU.

2010-02-04T13:57:00.005+01:00

La senyora Olga Lanau va fer una compareixença pública davant els mitjans de comunicació on es mostrava dolguda del que considerava un judici paral·lel a través dels mitjans de comunicació. El senyor Joan Boada la corregia a l’endemà mateix.

La senyora Lanau deia que es jutjava el cos de bombers, i que era aquest, en pes, el gran perjudicat. Sense adonar-se’n que quan es reclama la veritat i l’assumpció de veritats, no es jutja els cos de bombers, ni se’l desprestigia. Es reclama senzillament l’assumpció de responsabilitats polítiques, i per tant, es defensa el bon funcionament del cos de bombers o de qualsevol altre cos de la Generalitat. El dolor que sentim no és perquè s’impliqui a la senyora Lanau, al senyor Boada, o al Senyor Saura en un possible error de gestió, o una mala gestió, o alguna cosa més greu si així ho considera en algun moment la jutgessa. El dolor que sentim no és aquest, el dolor que sentim és per la mort de cinc bombers. Per la mort heroica defensant la nostra terra. Conseqüència tràgica que mai més voldríem que tornés a passar. És per això que s’ha d’analitzar el que va fallar. Evidentment, qui va fallar no va ser el cos de bombers. Tampoc el cos d’agents rurals, ni en altres ocasions el cos de mossos d’esquadra. En tot cas, algun responsable polític no assumeix les responsabilitats que li pertoquen. Per evitar responsabilitats polítiques es refugien darrera els cossos de mossos, de bombers o d’agents rurals, que han acabat més d’una vegada qüestionats. Tots, tots. És aquesta tendència a no assumir responsabilitats polítiques la que acaba ficant en primer pla els cossos de bombers, de mossos o d’agents rurals. És la utilització indeguda dels informes, de les declaracions i dels comandaments. És la utilització partidista dels fets.

Explicava el diari Avui que un responsable sindical denunciava la reorganització que havia fet la pròpia senyora Lanau. Qüestionava que amb aqueta reorganització, i des de Bellaterra, es pogués dirigir una emergència com la que es va produir a Horta. Que no es refugiïn darrera dels cossos, darrera els bombers, dels agents rurals, dels seus informes. Que no es refugiïn darrera del dolor. El dolor que sentim tots, és aquell que hem d’evitar que pugui tornar a passar. Mai més una mort, mai mes una tragèdia d’aquestes característiques. Mai més un responsable polític, amagat darrera dels seus subordinats. Assumir responsabilitats polítiques és una manera( l’única) de defensar el cos de bombers. La única, la millor manera de demostrar respecte envers les víctimes, és no utilitzar el dolor per evitar la critica. És arribar a conclusions que facin impossible una altra mort, una altra tragèdia. Innecessària, evitable. La resposta no és el xantatge emocional a l’opinió pública . La resposta és la veritat ,els hi devem a aquells que van donar la vida de manera tan heroica. “Que mai més pugui a tornar a passar” . Mai més.
Aquesta és l’única resposta . Tot lo altre ....

4 MILIONS ( d'aturats) I UNA VEGUERIA.

2010-02-03T21:18:00.005+01:00

Ningú ho dubti. Estem a favor de la Vegueria de l’Ebre. Vam participar en la creació de La Delegació del Govern. Valorem positivament qualsevol avenç en aquesta direcció.

Tenim experiència personal en la creació de noves administracions. Hem participat en la creació d’un ajuntament, hem vist néixer les Delegacions. Ens atrevim modestament a opinar.

La creació d'una nova administració, o d'un nou nivell administratiu, ha de significar sempre una millora per als ciutadans, els ha de donar més representativitat política, més i/o millor aportació econòmica , millor eficiència i eficàcia en els serveis. I no més cost imposts/servei. El dimensionament de l’estructura, en mobles, immobles, personal, manteniment, etc ha de ser proporcional a l’objectiu que es proposa. La planificació, la discussió , ha de ser curosa , amb voluntat de consens.

Hem vist com la dimensió de les delegacions ha crescut els últims 7 anys d’una manera que no ha estat proporcional als objectius i molt menys als avenços. Hem vist com es multiplicaven els costos i no les inversions. Hem vist molt “enxufat”, assessors i altres espècies molt per damunt de la mitjana Europea.

No sabem el finançament de la nova estructura. Parlen d’un període de transició fins la desaparició de les “Diputacions”. Període de transició......que pot ser etern. Parlen de reequilibri territorial i alhora més poder metropolità. Un impossible. La proposta neix sense consens territorial, contradictòria. En període pre-electoral. En plena crisi. Aquest govern no és conscient. Prioritza el gest, el seu interès electoral. El poder dir: Hem portat la llei al Parlament,una més . Hem picat pedra.

Quan costarà ?? Quan durarà ? Com ho farem? Què ens aportarà?? Estem en crisi. El 80% de la gent no veu clar que ara la prioritat sigui aquesta i molt menys d’aquesta manera. Montilla ha traslladat al carrer, la discussió que no ha sabut resoldre al govern, ni tan sols al seu partit. Només cal veure les declaracions de l’alcalde de Lleida o del síndic de la Vall d’Aran.

El pitjor de tot, és que no ens poden respondre a la pregunta; quant ens costarà? Quants nous funcionaris significarà? Quan eliminarem les diputacions ? Quan començarem una política d’austeritat administrativa? Quin pressupost tindrà cada nova vegueria? Quant d’aquest se n'anirà en despesa corrent? Quant valdrà la festa?

Sr Montilla, estem en crisi. Ho sap?. Tenim més de 4 milions d’aturats. 7 vegueries.

A quants aturats tocarem per vegueria.?? A milió per vegueria? De què ens servirà??